Massachussets, Puerto Rico o Mèxic

Hem de reconèixer que en Mas s’ha convertit en el llest de la classe. Convertir el regionalisme català que es maquillava de nacionalisme en l’avantguarda de l’independentisme, ha estat una operació digna de treure’s el barret. Val a dir que l’operació té un alt contingut d’involuntarietat, però tot i així, a ulls d’una important massa social, CiU avui dia representa la punta de llança del procés independentista que viu el Principat de Catalunya. És, però, així? La resposta, potser per alguns sóc massa contundent, però és clarament no. I no és una qüestió de partidisme sinó d’empirisme i anàlisi de les declaracions que Mas ha anat fent els darrers mesos. Anem a pams.

La primera estació del full de ruta de CiU fou l’estat nordamericà de Massachussets. No cal tenir gaire formació intel·lectual en l’àmbit del debat de les nacions i el nacionalisme per a arribar a la conclusió que Massachussets no és una nació/estat independent. Ans al contrari: és un estat integrat en un altre que parteix d’un model federal: el dels Estats Units. Aquest, però, semblava a meitat de juny de 2012 un bon exemple a seguir per al think tank convergent. A més, en Mas es mostrava emmirallat per l’economia d’aquest estat: universitats privades, inversió de les empreses en investigació, mínim estat del benestar, entre d’altres plantejaments antisocials, es convertien en el paradigma, el model, del gir salvatge cap al “neoliberalisme de patata i mongeta tendra”. L’estiu, però, va arribar i amb ell una diada històrica que va tirar per terra el somni nordamericà.

Així, després d’una inflamació generalitzada de la societat catalana i, també, de les bases convergents, el president es va veure obligat a moure fitxa i a mostrar-se més partidari que mai d’aconseguir la màxima sobirania pel país. En aquest sentit va intentar aprofitar el crit milionari d’independència de la diada per anar a negociar un, ja d’inici, fracassat pacte fiscal. I la jugada no va sortir, no perquè ell no volguera sinó perquè els governants espanyols han demostrat ser els estrategues més mediocres de la mediterrània. I Artur va haver de tornar a moure fitxa. Aquesta vegada, però, vam passar de Massachussets a Puerto Rico. El país caribeny que actualment està integrat a la seua manera en la federació nordamericana, passava a ser un referent, un model, per al futur de Catalunya i, sobretot, per a engrandir el llarg llistat d’eufemismes convergents destinats a no dir en cap moment la paraula maleïda: independència. La pregunta, però, és: els catalans i catalanes que van eixir l’onze de setembre al carrer cridant independència volen ser Massachussets o Puerto Rico? Si més no, aquesta no és la sensació que em va quedar després d’una diada històrica.

Per tant: per què CiU i Mas, convertits ara en els salvadors d’una pàtria que ells han enfonsat, no parlen clar? Artur Mas ja no sap com dir que no és independentista. Se li acaben els sinònims i eufemismes i el 25 de novembre s’apropa. Així, amb un Duran i Lleida guardat a l’armari, CiU sap que sense majoria absoluta tindrà molts problemes per a poder seguir marejant la perdiu. I per això reclama que tothom els vote. I CiU amb majoria absoluta pot ser el pitjor enemic de Catalunya per dos motius. El primer, perquè si ens atenem a la política històrica del partit, és molt probable que Duran surta de l’armari el dia 26 i obligue els seus socis a frenar el discurs sobiranista. Això significaria iniciar una legislatura de 4 anys en què la missió seria refredar la situació i convocar una consulta, que no referèndum, on es preguntés no sabem del tot bé què als catalans i catalanes. El segon motiu, però, es fonamenta bàsicament en el  model de país que una CiU amb majoria pot arribar a construir. Retallades socials i de drets polítics, control social, devastació del sistema sanitari, amiguisme, caciquisme i privatitzacions, poden acabar sent la base d’un país independent, sí, però sense futur. I en aquest sentit, CiU ens amaga el que per ells seria un bon model a seguir: Mèxic. Perquè, salvant les distàncies geogràfiques i històriques, el model que el PRI (Partit Revolucionari Institucional) va instaurar al país centreamericà després de la revolució mexicana pot acabar convertint-se en un model per CiU en el cas de voler avançar realment cap a la plena sobirania nacional. Volem ser Massachussets? Volem ser Puerto Rico? Volem ser Mèxic? Crec que el que volem ser és Països Catalans i que CiU deixe de confondre el partit amb el país. Aquest és el millor favor que Mas ens podria fer a tots.

Publicat a Llibertat.cat

El Cambó que li va tocar jugar a ser Macià

Les darreres setmanes s’estan produint una sèrie de canvis en la política i societat del Principat que superen qualsevol expectativa prèvia. Cap de les anàlisis prèvies a l’estiu ens feien suposar que l’escenari post onze de setembre d’enguany seria el que és. Qui diga el contrari menteix. Ni l’analista polític més optimista ho podia imaginar. I és clar, aquest nou escenari demana, de fet exigeix, nous moviments tàctics, canvis en l’habitual praxi política dels partits del país. Estaran a l’alçada? En breu ho sabrem perquè els tempos en la política catalana es redueixen al mateix ritme que s’acceleren els esdeveniments. I és que la resposta popular ha sobrepassat a la capacitat de resposta dels partits. Des dels representants del nacionalisme “putaramonès” als que ens creiem els únics independentistes, tots hem quedat a la nostra manera en un cert fora de joc, si es vol posicional, però clarament outside.

I qui ha de guiar tot aquest procés? La tendència històrica en la majoria de processos semblants al nostre ha estat sempre la de buscar un líder carismàtic, un personatge capaç d’aglutinar diferents sectors socials sota una bandera, rere una mateixa pancarta, amb una igual finalitat. El tenim? És evident que no. Alguns pretenen els darrers dies, però, convertir el que era un aprenent de Cambó en una mena de nou Macià. Qui li anava a dir a Artur Mas, hereu del pujolisme pactista amb Madrid, que aquesta vegada el govern espanyol seria tan poc hàbil com per no donar-li les quatre molletes que demanava. Personalment crec que tota l’estratègia de pressió cap al govern de Madrid se’ls ha escapat de la mà als amants de l’eufemisme etern. “Estructures d’estat” en diuen ara per no dir la paraula maligna: independència. Tota la campanya que des de mitjans fidels a l’estutus quo convergent s’ha estat fent al voltant de la idea “Espanya ens roba”, ha acabat provocant en els catalans la demanda d’independència i no la de pacte fiscal, tal com ells volien. Bé, els ciutadans del Principat sembla que són molt més madurs que aquells que els governen.

En definitiva ens trobem davant d’un moment històric i cal que tothom estiga a l’alçada. Crec que la situació actual no és la conseqüència d’un procés polític sinó social, i aquesta és en gran part la seua grandesa i èxit. Els partits i opcions polítiques han de tenir un paper important en tot plegat, però no deixem en mans d’aquells que ens han portat a l’abisme la responsabilitat de salvar-nos. Sota el paraigües del “tots hem d’anar units” no podem caure en l’errada de creure coses que no són. I no, Mas no és Macià. Segurament tampoc és Cambó, però no perquè ell haja renunciat a una política semblant a la del històric regionalista català sinó perquè el poble l’ha avançat i superat.

Publicat a Llibertat.cat

90/50/20: Jornades d'Homenatge a Joan Fuster a Girona

Avui comencem les Jornades 90/50/20 d'Homenatge a Joan Fuster. Els actes els hem organitzat des del Casal Independentista el Forn de Girona i comptaran amb un programa on hi participaran els millors especialistes en la matèria parlant sobre les diferents facetes que van ocupar la vida de l'intel·lectual de Sueca. Esperem que vos agraden i que hi participeu.

"De Llorente a Marx". Una interpretació de la coherència de Fuster

Tot just acabe de llegir l'obra de l'historiador valencià Pau Viciano "De Llorente a Marx. Estudis sobre l'obra cívica de Joan Fuster". Primera sensació: satisfacció. Motiu: lectura agradable, fluïda i més que interessant. Què aporta el llibre de Viciano respecte a d'altres que s'han fet amb una intenció semblant? Deixant de costat l'encertat anàlisi sobre el filojudaïsme fusterià, que més avant comentarem, ens posa sobre la taula el Fuster més cívic i compromès, més enllà de fílies i fòbies. I ho dic molt sincerament perquè deixant de costat les conegudes simpaties del medievalista castellonenc pel pensament fusterià, la veritat és que el llibre no acaba de ser, com molts podrien pensar, una defensa desfermada de Fuster, el qual, com el mateix Viciano apunta, es defensa tot solet. Què fa doncs Viciano? Matisar les crítiques que Fuster ha rebut des de l'àmbit més acadèmic i, també, polític, intentant debatre els arguments que s'han posat sobre la taula. Perquè crec que aquesta és la clau del llibre: mantenir un debat que no està tancat, ni molt menys. I en aquest sentit crec que el llibre és un complement, i a la inversa, de l'obra de Ferran Archilés. De fet, el que fa Viciano no és ben bé una obra original sinó una recuperació de textos i idees anteriors reelaborats i adaptats a l'estat de la qüestió en el moment de la publicació del llibre.

Així, en la línia del que fa Archilés, Viciano analitza el pensament fusterià contextualitzant-lo. Això ajuda a entendre l'evolució de l'autor de Sueca, partint del regionalisme valencià per arribar al nacionalisme valencià políticament esquerrà que defensa un projecte d'unitat política amb la resta dels Països Catalans. Si bé és cert que Viciano no coincideix en l'anàlisi crítica dels diferents elements del pensament de Fuster, sí que ho és que el punt d'arribada és el mateix o molt semblant: Fuster és un home de la seua època que evoluciona políticament amb el pas dels anys fins que arriba a consolidar unes idees que mantindrà fins al final dels seus dies. Ara bé, de la mateixa manera que Archilés detecta i critica un cert immobilisme fusterià respecte al qüestionament que tindran determinats elements claus del seu pensament, Viciano en certa manera ho justifica a partir de la contextualització. Val a dir que la dicotomia immobilisme versus reformulació és un element bàsicament polític que supera el marc acadèmic d'un i altre autor i que, al cap i a la fi, no deixa ser una valoració estrictament subjectiva.

Entre Llorente i el valencianisme de preguerra

La tendència general és a qualificar Fuster com de crític de Llorente. I en certa manera ho és perquè realment els textos que el de Sueca va dedicar al patriarca de la Renaixença valenciana són en molts aspectes durs. Ara bé, la duresa fusteriana amb Llorente no deixa de tenir uns fonaments si partim de la contextualització dels textos. És més, tal com apunta Viciano "el judici de Fuster sobre la Renaixença i sobre Llorente és més matisat del que fan creure alguns crítics actuals del "fusterianisme"". Al cap i a la fi, si algú podia criticar Llorente i l'herència literària i cultural que d'aquest es desprèn, és aquell que provenia d'una tradició cultural i política, amb els matisos que la distància temporal comporta. I en aquest cas, el Fuster que de jove havia format part de Lo Rat Penat sabia perfectament de què parlava. I coneixia tan bé l'objecte de crítica que més enllà de les sentències categòriques, tan habituals en Fuster, el grau de matisos i reconeixements cap als renaixentistes valencians no van ser escassos en els textos fusterians. De fet, les crítiques de Fuster no eren altra cosa que el resultat del moment en què es van fer i les idees nacionalistes existents que a poc a poc anaven penetrant en el suecà. 

La crítica a Llorente i als renaixentistes, però, s'allargarà a tots els valencianistes de preguerra. Per què? Doncs tal com apunta Viciano per una qüestió molt concreta: el fracàs del projecte que aquests representaven. Potser parlar de fracàs és una sentència injusta en tant la guerra va trencar el que començava a ser els inicis d'un valencianisme polític que amb un altre esdevenir podria haver arrelat entre el Sénia i el Segura. Ara bé, com que Fuster tenia Catalunya com a model i aquest territori anava molt més avançat que els valencians en la construcció nacional dels catalanoparlants, la valoració final acabava sent negativa. Injust? Segurament sí. Lògic? Segurament també si ho contextualitzem. De fet, tal com apunta Viciano en la línia del que també ha assenyalat Archilés en més d'una ocasió, "en el terreny estrictament ideològic, les posicions de Fuster poden entendre's com una herència del valencianisme de preguerra -o almenys d'alguna de les seues famílies- i, fins i tot com la prolongació de conviccions que es remuntaven a Llorente, i encara més enrere", és allò de "Fuster i els seus seguidors tenien més punts en comú amb el valencianisme de preguerra del que ells mateixos pensaven". I quin serà el principal motiu de la distància entre Fuster i el "neovalencianisme" dels seixanta respecte dels valencianistes de preguerra? Segurament és una qüestió bàsicament de temps històrics, de context polític i social i, també, generacional.

Un punt interessant és la valoració que Viciano fa del grau de penetració o triomf del fusterianisme. Els crítics polítics amb Fuster ho valoren dient que el problema va estar l'allunyament dels plantejaments fusterians respecte a la identitat regional valenciana. Una valoració que si bé és cert té elements poc discutibles i a tenir en compte, alhora desentén la maniobra de creació del blaverisme de la maquinària franquista encara pervivent en les institucions valencianes del postfranquisme. Viciano, però, sense caure en l'excés protagonisme que el nacionalisme fusterià ha donat històricament a la maquinària estatal en la creació de l'anticatalanisme, recupera aquest discurs per, sobretot, exculpar Fuster del presumpte fracàs de la seua proposta. Crec que Viciano l'encerta, però també que hem de vigilar per no caure en un discurs victimista que no ens permeta fer autocrítica de les estratègies i tàctiques que en un moment determinat es van prendre erròniament, més enllà de la proposta política que representa/va el pensament de Fuster.

Una història per transformar el present i construir el futur

Efectivament d'aquesta manera és com veu Fuster el paper de la història. Més enllà de l'academicisme en el qual creia poc, la història és una eina de transformació al més pur estil marxià. Així el capítol segon del llibre serveix a Viciano per analitzar el paper de la "ciència" històrica en el projecte fusterià a partir de l'anàlisi d'aquells historiadors que d'una manera o altra van influir en l'assagista de Sueca. Des de la historiografia més espanyolista representada per Américo Castro, Menéndez Pelayo o Sánchez Albornoz, passant per Ferran Soldevila i la renovació de Vicens Vives i acabant pel marxisme heterodox de Pierre Vilar. Tots ells influiran en l'obra de Fuster i la seua manera d'entendre i construir la història. Ell és hereu de totes aquestes tradicions. Amb això també coincideix amb Archilés i, val a dir, que també amb qui escriu aquestes línies -vegeu l'article d'Eines. Ara bé, la valoració final és una mica diferent en tant en quant si bé és cert que Fuster critica tant el pensament de la historiografia espanyola com també el psicologisme de Vicens, també ho és que acaba caient en un cert "essencialisme", no històric però sí lingüístic. Viciano, però, li trau ferro i exculpa a Fuster donant més valor als elements racionals que desprèn tant l'obra com el pensament del suecà. Estic d'acord que no podem afirmar que la proposta fusteriana és la mateixa exactament que fan els historiadors espanyols respecte a la nació espanyola: Fuster és massa racional com per fer un mimetisme tan simple. Ara bé, l'obra de Fuster desprèn elements, i tornem a la contextualització dels seus escrits, que recorden moltes de les idees d'aquests com pot ser la del "fracàs col·lectiu". Un fracàs que deriva de situacions i elements diferents per al cas valencià, però que existeix tant al Nosaltres com en d'altres textos. Un fracàs que, a més, porta a Fuster a crear un psicologisme col·lectiu valencià semblant al que ell mateix critica encertadament de l'obra de Vicens Vives, sobretot el que fa referència al mite burgès del pactisme. Viciano qüestiona la meua conclusió -expressada a l'article "El diàleg inacabat entre Jaume Vicens Vives i Joan Fuster", L'Espill, 34 (2010) i compartida amb Archilés- respecte a l'essencialisme fusterià fonamentat en la llengua. Em reafirme en la màxima, això sí i a diferència d'Archilés, perquè crec que l'essencialisme fusterià existeix perquè es basa en una premissa objectiva i indiscutible: l'existència d'una llengua. A més, com diu Viciano "no és Fuster qui tria arbitràriament la llengua com a tret identitari, sinó que el recull de la mateixa realitat històrica i de la pròpia tradició del pensament nacional". I repetisc com he fet en d'altres articles: la llengua és un element que no exclou, ans al contrari, permet a qualsevol individu formar part de la nació sempre i quan l'assumisca. I pose sobre la taula un altre tema a debat: quin nacionalisme pot dir que no és essencialista? Cap ni un per molt que es vulga revestir de cívic o polític. Totes les nacions actuals tenen una essència a partir de la qual els individus que les formen s'identifiquen i projecten com a col·lectivitat. Per això Fuster no és un rara avis sinó un nacionalista més que a diferència dels que l'envolten i no el deixen realitzar-se nacionalment és capaç d'entendre les identitats de manera raonada i raonable i no com a dogmes i essències subjectives: "no escoltava veus ancestrals".

Un projueu no sionista

En el tercer capítol Viciano desenvolupa i amplia el que ja va explicar a la revista L'Avenç: les simpaties de Fuster per l'estat d'Israel i la identificació amb el poble jueu. I tornem a la contextualització com a peça clau de tot plegat. Viciano desglossa intel·ligentment els textos on Fuster tracta d'una manera directa o indirecta el cas jueu, parlant des de la consideració que el de Sueca tenia pel terme "Holocaust" a la mateixa fundació de l'estat d'Israel com a forma d'acabar amb el "problema" jueu. Fuster sempre es va identificar amb el judaisme arribant a fer broma respecte a la possible ascendència familiar judaica. Més enllà de la ironia fusteriana, és evident que Fuster mostra en els seus textos respecte a aquest tema l'opinió generalitzada de l'època. Així, des dels EUA a la URSS, l'opinió pública mundial veia amb bons ulls -més enllà dels matisos- la creació de l'estat d'Israel. Fuster, però, tal com explica Viciano no serà un hooligan del sionisme tal com alguns dels membres del "looby prosionista català" han tractat de mostrar en més d'una ocasió. Altra vegada el racionalisme fusterià s'imposa per sobre de filies i fòbies i trobem un Fuster que varia la seua opinió respecte al tema o, si més no, que és capaç de criticar les actuacions dels governs israelians respecte al poble palestí. Mai es casarà, doncs, amb un moviment com el sionisme. La seua condició de veu crítica, d'intel·lectual lúcid, l'obliga a mantenir certa distància i a veure aquelles coses que d'altres per la mateixa època i també, val a dir, a dia d'avui encara no volen veure o prefereixen amagar rient totes les "gràcies" a l'estat d'Israel. I als aspectes polítics també hem d'afegir aquells que són de caràcter religiós: Fuster no es podia aliar amb cap fonamentalisme religiós i així com en un primer moment només s'identificarà a l'islamisme com a radicalisme, els esdeveniments i les característiques del mateix estat d'Israel aniran mostrant un estat basat en més elements de caràcter religiós dels que en un primer moment semblava.


D'anticomunista a lector del Manifest

Els orígens familiars pesen, això és evident. I Fuster no és menys en aquest sentit. De família carlina, religiosa i, per tant, molt conservadora, mai es declararà marxista malgrat que va ser una de les icones intel·lectuals de l'esquerra dels Països Catalans durant els anys previs i posteriors a la mort de Franco. Viciano tracta en el capítol quart d'analitzar l'evolució de Fuster respecte al pensament marxià. Dos noms seran fonamentals: Gramsci i Pierre Vilar. Per què? Per l'esdevenir, el context altra volta. Així com en els anys cinquanta trobem un Fuster identificat amb un pensament conservador que podem catalogar com de liberal i europeista, el gir que la intel·lectualitat occidental fa en els seixanta fent reaparèixer un marxisme no dogmàtic que recupera clàssics com Gramsci front a la línia oficial de la URSS, impregnarà també en l'escriptor valencià. Fuster veurà en el marxisme una eina d'anàlisi social i històrica. El dualisme del conflicte històric servirà a Fuster per a desenvolupar part dels seus plantejaments respecte a la història dels valencians. Més enllà d'això, però, Fuster no serà un revolucionari, ni molt menys. Ara bé, les afinitats personals, l'assumpció de l'esquerra d'elements derivats del pensament fusterià, entre d'altres, farà que el suecà mica en mica s'identifique amb els partits hereus o defensors del marxisme. I en aquesta relació amb el marxisme, és també interessant el breu repàs que Viciano fa sobre les opinions de Fuster i el context de la Guerra Freda. Polèmic, provocador i de conviccions fermes, criticarà el paper de la URSS en el context històric, qüestionarà els plantejaments "aburgesats" d'alguns dels intel·lectuals de l'esquerra occidental del moment i, finalment, en plena orgia neoliberal per la caiguda del Mur de Berlín, es mantindrà ferm defensant el marxisme com a eina d'anàlisi, tal com portava fent des de feia anys.

La "Batalla" que alguns haurien volgut

En el darrer apartat del llibre Viciano recupera un article publicat per ell mateix al número 5 de la revista L'Espill l'any 2000. I el recupera encertadament perquè la gran majoria de les crítiques que Viciano feia a inicis del segle XXI contra l'anomenada "tercera via" continuen ben vigents. A més, personalment les compartisc en un elevat percentatge, tal com ja vaig mostrar en una ressenya per a la revista Afers sobre el llibre Vida amunt. Nacions amunt.  En primer lloc utilitzar el pensament de Fuster per a explicar el que és un "fracàs" polític aporta ben poca cosa per a la superació de l'amargor existencial del nacionalisme valencià. I no negue que alguns dels elements que s'aporten en De impura natione o Document 88 no siguen certs i importants per a entendre el que podem considerar "elements claus d'una tàctica fallida". Ara bé, el pensament no té la culpa, en tot cas la culpabilitat la tenen aquells que l'han de dur a terme. Per altra banda, menysvalorar el paper que la dictadura eixint va tenir en tot el procés de criminalització del nacionalisme valencià, estrangeritzant-lo en el seu propi territori, tampoc aporta res per a entendre el conflicte que es va viure en aquells durs anys pel país. I no dic que haguem de caure en la versió contrària que exculpa i victimitza en excés el nacionalisme valencià, però si crec que cal per justícia històrica no deixar de reconèixer què representava cadascú i, és més que evident, que més enllà de la població més analfabeta que va ser manipulada, els qui havia al darrere no eren cap mena d'innocents.

En definitiva ens trobem davant d'un llibre que crec important i encertat en molts aspectes. En d'altres, però, en seguirem parlant i discutint amb en Pau quan tinguem l'oportunitat. Vull, però, acabar mostrant el meu agraiment tant a en Pau com a Ferran pels seus treballs. Més enllà de diferències puntuals, crec que ens comencem a trobar en un bon moment pel que fa a l'anàlisi seré i objectiu, en la mesura que aquest es pot desenvolupar sota el paraigües de l'objectivitat, pel que fa al pensament fusterià el qual, val a dir, ha estat la peça clau del nacionalisme valencià els darrers cinquanta anys més enllà de revisions i crítiques.

Xerrada de l'MDT a Girona

Bé, s'han acabat les vacances laborals i militants. Dimecres participaré en la xerrada que organitza l'MDT de comarques nordorientals a Girona. Encara no sé que explicaré però bé, el tema tampoc m'és gaire estrany. Si no teniu res millor a fer em sembla que el debat pot ser interessant.

#novullmorir

Fa anys els Sopa de Cabra cantaven “nascut entre Blanes i Cadaqués, ben tocat per la Tramuntana” en una de les seues mítiques cançons. Avui dia podríem cantar ”assassinat entre Blanes i Cadaqués, ben tocat per la N-II”. La situació de les infrastructures al llarg dels Països Catalans és lamentable, evidentment, però si hi ha un territori totalment abandonat, deixat de la mà de Déu, aquest és el comprès entre la Tordera i les Alberes. Zona de pas obligatori entre els estats espanyol i francès, via de sortida cap a Europa per als catalans del sud i de trobada amb la resta del país per als del nord, les infrastructures que creuen aquestes terres haurien de ser una prioritat per a qualsevol govern. Contràriament, l’estat actual de la N-II és tan penós que més que una via de transport terrenal s’ha acabat convertint en una carretera de traspàs cap al més enllà.

Els darrers quatre anys de la meua vida he estat treballant, precisament, en una i altra punta de les anomenades comarques gironines. Primer a Blanes i després a l’Escala, la meua feina m’ha permès patir l’estat de la N-II i el d’haver-me de jugar la vida diàriament per anar a treballar. Mentre tant, paral·lelament a la carretera de la mort –tal com l’han qualificada diversos polítics membres dels partits responsables d’aquesta situació – transcorre l’AP-7, amb els seus tres carrils per banda, ben asfaltada i amb totes les mesures de seguretat cobertes. Les dades canten: segons el Diari de Girona del passat 16 de juliol, la N-II concentra el 30% del total d’accidents que es produeixen per aquestes terres, mentre que l’AP-7 només el 4,7%.

Arribats a aquí jo em pregunte: com els polítics que ens governen permeten que la seua ciutadania, el poble, continue morint a la N-II mentre una via segura i ben condicionada com l’AP-7, que ha estat desenes de vegades pagada i amortitzada, continue sent de gestió privada? És més, per què aquests mateixos polítics no aposten per la nacionalització de l’AP-7 i la seua gratuïtat enlloc de pel desdoblament de la N-II amb els greuges mediambientals que això suposa? La campanya #novullpagar que de manera valenta estan duent a terme alguns conductors i conductores dels Països Catalans els darrers mesos ens està donant les respostes: polítics, administradors i responsables d’Abertis i propietaris de les empreses concessionàries de les obres del Ministerio de Fomento o de les diferents Conselleries d’Infrastructures tenen relacions molt estretes, quan no són la mateixa gent. Aquesta trama mafiosa que ha surat els darrers mesos és la màxima responsable de cada mort a les nostres carreteres. La solució a tan dramàtica situació està clara i en les seues mans: nacionalització de les autopistes i vies de pagament dels Països Catalans. Mentre tant haurem de seguir dient amb tota dignitat #novullpagar o, en el cas gironí, potser haurem de començar a divulgar una nova consigna: Bon dia, #novullmorir.

Publicat a Llibertat.cat

Quan penses que l'únic fusterià eres tu. Alguns apunts sobre el llibre de Ferran Archilés "Una singularitat amarga"

Aquest mes de juliol he acabat de llegir el darrer treball del professor de la Universitat de València Ferran Archilés Una singularitat amarga. JoanFuster i el relat de la identitat valenciana (Afers). Fa anys que conec Ferran per motius acadèmics i crec que puc dir, després de desenes -centenars?- de mails, que hem arribat a tenir cert grau d'amistat i complicitat. Això, però, ho advertisc no per a què el lector d'aquest text partisca d'un prejudici cap a les meues paraules sinó, contràriament, entenga que més enllà d'estar d'acord o no amb Archilés, alguna cosa de la seua obra i pensament conec. És per això que aquestes línies pretenen tenir una doble finalitat: per una banda ressenyar, de manera més informal que no pas acadèmica, el llibre i proposta d'Archilés; i per altra, analitzar les crítiques desproporcionades que li estan caient a sobre, de manera totalment injusta i, en algun dels casos, fruit més de certa ceguesa doctrinal que no de l'anàlisi serena i racional que, val a dir, el mateix Fuster demanaria.

 Joan Fuster: un pensament complex i que cal contextualitzar

En el seu llibre -i val a dir també que en tots els articles publicats els darrers deu anys- Ferran Archilés ha tractat d'analitzar el pensament de Joan Fuster a partir de l'estudi del contingut de la seua obra i, sobretot, de la contextualització cronològica d'aquesta. De fet, si alguna cosa es fa a Una singularitat amarga és traçar l'eix cronològic del relat fusterià, analitzant els textos produïts pel volterià de Sueca des de principis dels cinquanta fins a l'arribada de la democràcia parlamentària actual. Crec que aquesta contextualització és una de les grandeses de la feina feta per Archilés. Un eix cronològic que ens ajuda a conèixer un pensador que canvia, que modifica part de les seues idees i visions inicials sobre el seu gran dubte existencial: què som els valencians? I en aquest sentit es posa sobre la taula una pregunta molt concreta: és realment Fuster un fenomen estrany per la seua grandesa en la societat que li ha tocat viure? La sensació que em queda després de llegir el llibre és doble: per una banda ho és en tant en quant en una societat com la de la postguerra espanyola en terres valencianes, Fuster es converteix en una mena d'element anòmal, de llum racional entre l'espessa boira d'una intel·lectualitat formada per professors falangistes i cronistes locals mancats d'un necessari academicisme per als seus estudis. Per altra banda, però, i aquí rau part de la proposta original que fa Archilés respecte als que fins ara havien analitzat el pensament fusterià, el suecà no és altra cosa, precisament, que el fruit d'una època, d'una societat concreta i sobretot d'un pensament hereu de les dècades anteriors basat en la idea de fracàs nacional espanyol que Fuster aplicarà a la realitat valenciana. L'originalitat del pensament fusterià es troba en el fet que l'aplica al fet valencià, però no tant en la proposta en si mateixa. I això li trau mèrit a Fuster? Ni molt menys. És més, Archilés en cap moment pretén traure transcendència i importància al que proposa Fuster, ans al contrari, simplement l'agafa de la mena d'altar celestial en què alguns sembla pretenen tenir-lo -al meu parer contra la pròpia voluntat de Fuster!- i el col·loca en un espai/temps concret ajudant-nos a entendre millor qui va ser aquest gran intel·lectual valencià.

Un essencialisme objectiu, racional i inclusiu

Així, un cop contextualitzat, l'altre punt important del llibre consisteix en esbrinar quins elements conformen el pensament "nacionalista" de Fuster i la seua proposta de futur per als valencians. En definitiva, quina és l'essència que defineix la valencianitat i, sobretot, l'element que converteix els valencians en membres d'una comunitat nacional més àmplia: la catalana. I, evidentment, després de buscar en la història i veure que aquesta només li serveix per a trobar l'element fonamental i un cert fil conductor -això ho he intentat explicar en un article per a Eines-, troba que la llengua és l'element clau, unificador de la nació que Fuster "imagina", l'essència en definitiva. La idea de què el pensament fusterià, pel que fa a la nació, és "essencialista", però, no és només patrimoni d'Archilés. És més, ha estat una de les peces fonamentals de l'anomenada "tercera via" i les crítiques que aquest sector polític i acadèmic ha llançat contra Fuster. Ara bé, per què l'essencialisme lingüístic de Fuster haja estat un dels tòtems dels crítics amb Fuster hem de negar el que, des del meu punt de vista i també el d'Archilés, és una evidència? Perquè si tornem a la contextualització: com volem que un pensament nacionalista construït entre els cinquanta i seixanta, per molt racional que fóra com és el cas de Fuster, no siga essencialista? I jo afegisc: què té de dolent que ho siga? Després de tot el que porte llegit i estudiat sobre nacionalisme, nacions i identitats, sóc del parer que tots els nacionalismes són essencialistes. I el que nega ser-ho i es disfressa de "cívic" o "polític" acaba sent el que més -l'espanyol i el francès en són el millor exemple! Ja he defensat en més d'un article que estic d'acord amb que el nacionalisme fusterià és essencialista perquè busca i troba una essència i que aquesta és la llengua. Ara bé, la llengua és un element objectiu -què no es parla de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó des del s. XIII?- i a més inclusiu -que és quelcom més que "integrador"- en tant en quant serveix com a cohesionadora de la societat ja estiga formada aquesta per individus monolíngües com si la societat és bilíngüe o plurilíngüe. La llengua no exclou ningú de la nació, l'inclou siga quin siga el seu origen, color de pell, trets físics, nivell intel·lectual, gènere, opció sexual o, fins i tot, llengua materna. Per tant, crec que cal que aquells que ens declarem fusterians comencem a reconèixer que el que ens proposa Fuster és una nació essencialista, que això entra dins d'una lògica si tenim en compte la intel·lectualitat i el temps del qual el suecà és fill i, a més, que positivitzem i actualitzem el discurs abans que se'ns rovelle per la por al qüestionament i la crítica.

L'etern debat de la industrialització valenciana

L'altre element clau en l'anàlisi fusteriana que Archilés aborda és el de la industrialització del País Valencià. Un debat que tot i que des d'una òptica no acadèmica podria semblar poc rellevant per al qüestionament o no del pensament fusterià, acaba sent cabdal per a la proposta política que el de Sueca ens ofereix. I ho va ser des del mateix moment de la publicació tant del Nosaltres com per a textos anteriors. Archilés treballa el tema a partir de textos anteriors i posteriors al 1962 –data clau en la construcció del pensament fusterià-, les repercussions i debats que les propostes fusterianes van generar en els àmbits acadèmics i, en certa manera, el reflex polític que la proposta de Fuster va tenir. Un bon complement per a les anotacions d'Archilés són els articles, també recentment publicats, dels professors Antoni Furió i Gustau Muñoz a la revista Afers XXVII:71/72 (2012) Nosaltres, els valencians, 50 anys després. Més enllà del debat estrictament acadèmic, personalment m'interessa la representació política que la manca d'industrialització i d'una burgesia realment -nacionalment?- dirigent va tenir, segons el relat fusterià, per al País Valencià. Des del meu punt de vista Fuster parteix d'un excessiu cartessianisme fruit de la seua fe en la raó -més enllà del seu conegut escepticisme militant. Un cartessianisme, val a dir i tal com Archilés també comenta, gens diferent del de la resta d'intel·lectuals de l'època, que bé partint del liberalisme o del marxisme, construïen un relat, pel que fa a la gènesi de la nació des del segle XIX,  fonamentat en una sèrie d'etapes i subjectes bàsics sense els quals la nació no es podia consolidar. Ara bé, això no volia dir que la nació no existira per a Fuster encara que no s'acabara d'estructurar formalment. En aquest sentit crec que Fuster pecava de cert psicologisme/romanticisme/biologisme nacionalista que bategava en l’ambient intel·lectual de l’època, val a dir, també, que gens estrany: els Gellner, Anderson i Hobswabm encara estaven per arribar a trencar amb aquest tipus de relat típicament nacionalista. De quina altra manera anava Fuster a construir el seu paradigma nacional entre els anys cinquanta, seixanta i part dels setanta? La crítica, però, que es desprèn de la lectura que fa Archilés és que Fuster mai va variar cap dels postulats creats en aquestes dates els anys posteriors en què diferents estudis, sobretot d’economistes i sociòlegs, qüestionaren part dels elements fonamentals del seu relat. Però, per què Fuster no va variar els seus plantejaments? En això Archilés no hi entra a fons perquè no és el tema de la seua recerca. La meua hipòtesi, que espere en breu convertir-la en conclusió, és que més enllà de l’estricte debat acadèmic, la dialèctica establerta especialment amb Ernest Lluch i Josep Vicent Marquès va estar més contaminada per la repercussió política que una conclusió i altra prenia que per la vessant acadèmica. Tant el relat acadèmic fusterià com el de Lluch i Marquès acabava amb una conclusió política i això eliminava qualsevol possibilitat d’entesa o conclusió conjunta. Justificar el projecte dels Països Catalans per als valencians com a única via possible de supervivència pel fet d’haver estat incapaços per si sols de tenir una burgesia i una industrialització –simplificant molt el pensament de Fuster!- és tan polític com dir que pel fet de no haver-la encertada plenament en aquests aspectes i, per tant, si haver tingut una burgesia i certa industrialització estrictament valenciana, això dels Països Catalans no és un projecte viable. I en aquest sentit Fuster fou més sincer que, per exemple, Lluch: mai va amagar que la seua proposta era política sota una cortina d’academicisme i, si bé és cert que la feina de Lluch era més acadèmica que política, també ho és que el resultat final acabava revestint-se amb una mantellina política que no per molt negar-la deixava d’existir. I de la mateixa manera que el paradigma fusterià és fill dels seixanta i setanta, el lluchista ho és dels anys de la transició, les renúncies, les frustracions i l’establiment d’un nou règim polític en el qual, precisament Lluch, va trobar un bon lloc per acomodar-se i fer carrera.

Contra una Inquisició que no ens porta enlloc

Els valencians sempre hem tingut certa tendència “cainita”. Matar al germà o fins i tot al pare, ens agrada, ens ompli de cert orgull personal, per què negar-ho. Són molts els que teníem ganes de l’aparició del llibre d’Archilés: uns per a tenir per fi una bona síntesi i anàlisi del pensament fusterià, des dels orígens de la seua construcció fins a la conclusió final del que ha estat, sens dubte, el conjunt d’idees que ha canviat la història dels valencians els darrers cinquanta anys; d’altres, sembla ser pel que darrerament s’ha escrit i dit, per poder carregar i fort contra el seu autor –llegiu L’Espill núm. 40 i sabreu de què vos parle. Personalment em sap greu perquè una cosa és criticar a partir de l’anàlisi serena i, sobretot, seriosa i l’altra la destrucció del contrari, la creació de fantasmes i mites al voltant d’aquell que qüestiona i posa sobre la taula elements nous que fins ara no s’havien tingut en compte. Normalment s’acusa, i amb raó, als sectors de la societat valenciana que van carregar fort contra Fuster en el moment de l’aparició del Nosaltres i d’El País Valenciano, de no haver llegit mai la seua obra i partir d’apriorismes i enganys dissenyats pels guardians de les essències pàtries hispàniques a casa nostra. Si no vigilem, però, em sembla que s’acabarà fent el mateix, ara bé, en aquest cas amb la intenció de defensar el llegat del suecà. Qualificar Archilés d’”antifusterià” –com ho fa Josep Guia- pot semblar còmic però no ho és. Deslegitimar un treball com el d’Archilés de  més de deu anys posant-li l’etiqueta de “políticament contrari a Fuster” –com ho fa Antoni Furió sense citar-lo- quan, precisament, el seu autor acaba el llibre dient: “Fuster va imaginar una identitat valenciana contra la dictadura i pensant en el futur. Mai no li ho agrairem prou”, no em sembla que s’adeqüe gens a la realitat. És més, en nom de la defensa del llegat acadèmic de Fuster el que realment s’intenta salvaguardar és la proposta política de futur que d’aquest es desprèn i que, en el cas d’Archilés, no s’ha posat en qüestió en cap moment, si més no en termes polítics. O és que fins l’aparició del valencianisme polític els valencians i valencianes havíem tingut per l’època contemporània més nació que l’espanyola? I ens agafem a això com si aquestes afirmacions impossibilitaren projectes nacionals diferents de l’espanyol. Tan feble és la proposta de Fuster? Jo crec que no i per això afirmacions que tenen un clar rerafons acadèmic no les prenc com a tòtems polítics insalvables en la construcció de la nació en què creia Fuster i en la que jo mateix somie per al futur. Ans al contrari, tal com afirmaria el mateix Fuster: cal conèixer per poder transformar. Perquè com ell mateix també va dir: “no hi ha millor manera de llegir que rellegir”.