dimarts, 6 d’octubre del 2009

Qüestió de referèndums i territorialitats

Finalment ha acabat passant el que molts pensàvem que passaria des de feia molt de temps: una part de la nació ha anat més ràpid que la resta. Els Països Catalans són una nació fruit, en primer terme, de la unitat de la llengua catalana i, en segon, d’una idea de projecte polític de futur. Aquest és, segurament, el primer motiu pel qual els diferents territoris que els conformen tenen ritmes de conscienciació identitària i mobilització diferents. La unitat territorial de la nació catalana que molts volem per al futur no té una plasmació política present ni tampoc històrica. Evidentment que les relacions polítiques, socials o econòmiques que han mantingut els nostres territoris al llarg dels temps des de la fundació medieval dels diferents regnes, han estat fluïdes i homogènies en molts aspectes però, tot i així, no ha existit una unitat legal comuna per a tots els territoris i això fa que en el present la unitat territorial dels Països Catalans siga únicament això: una proposta de futur. Des del meu punt de vista aquest és el primer motiu que ha portat a l'aparició d'aquests diferents ritmes.

El següent problema està en la pròpia formulació de la idea de Països Catalans. Què són aquests? Quins territoris ocupen? Evidentment que quan em faig aquestes preguntes tinc al cap una part del territori molt concret: les zones castellanes del País Valencià. Si prenem el fusterianisme com a referent de pensament (alguns sembla que encara ho fan com a dogma de fe) direm que els territoris castellans del País Valencià queden exclosos del projecte de futur. Almenys aquells que van ser incorporats a l'administració valenciana en temps contemporanis cap l'any 1836 -Requena, Utiel o Villena, per exemple. Correcte. D’acord. Llavors per què els continuem incloent en tots els mapes que editem, en tots els cartells que elaborem i en tota la propaganda que generem? Primer problema: no hem estat capaços en quaranta anys d’esquerra independentista de tenir un debat i generar un discurs tan fonamental com aquest: a quina territorialitat ens referim quan parlem del nostre país?

Amb el referèndum d’Arenys de Munt s'ha posat sobre la taula, amb més força que mai, el problema territorial. Hi ha una part de la nació que està més prop d’aconseguir el que molts reclamem per a tot el territori: la independència. El fenomen Arenys s’ha estès per tot el Principat com una taca d’oli i en els propers mesos es realitzaran centenars de referèndums, evidentment no vinculants, en pobles i ciutats d’aquesta part de la nació. I ara ve la qüestió: si no es pregunta explícitament pels Països Catalans, l’esquerra independentista ha de donar suport a aquestes consultes? Ha de votar que sí a una pregunta que fa referència a la “nació catalana” però no als Països Catalans explícitament? La meua resposta és clara: sí. I afegisc: només faltaria. De fet, si la pregunta no fa referència a Catalunya com a Comunitat Autònoma o com a Principat i s’ha optat per un terme més ample, ambigu i de diverses interpretacions és gràcies a la feina de l’esquerra independentista. Ara bé, el nostre moviment ha de ser conscient també de les seues limitacions i condicions de força a l’hora d’exigir a la resta de forces polítiques i moviments socials posicionaments ideològics que, ens agrede o no, a dia d’avui gairebé som els únics que les defensem amb cara i ulls. I és més, la nostra situació de força actualment és, en certa manera, únicament culpa nostra pels afers als quals ens hem dedicat els darrers anys oblidant totalment que de vegades la societat va molt més avançada que els moviments polítics que la diuen representar i defensar. Una mica d’autocrítica de tant en tant no ens aniria malament i, si una cosa ha fet el referèndum d’Arenys, ha estat precisament obligar-nos com a moviment a deixar de mirar-nos el melic, haver d’abandonar els menesters interns de capelletes i purismes varis i posar-nos mans a l’obra en la consecució d’una de les parts del nostre ideari polític: la independència de la nació.

Tot i així, els defensors de les essències i la puresa ideològica ja ataquen a aquelles veus que reclamen, en certa manera, un canvi d’estratègia. Em referisc a les respostes i crítiques que articles com el del company Josep Nadal -cantant del grup valencià La Gossa Sorda- ha rebut. En Nadal, però, no és l’únic valencià membre de l’esquerra independentista que es fa les mateixes preguntes i que aposta pel mateix canvi d’estratègia. En el meu cas, precisament, ha estat l’estudi de l’obra de Joan Fuster i la repercussió que aquesta ha tingut en la societat valenciana en particular i dels Països Catalans en general, la que m’ha fet arribar a conclusions molt semblants a les que proposa en Nadal. La primera que cal remarcar és la necessitat que tenim els valencians conscients de ser-ho de valencianitzar la nostra proposta política. Una valencianització que passa inexorablement per l’obligació de posar èmfasi i potenciar aquelles “essències” estrictament valencianes que, val a dir, fins a temps molt recents hem abandonat deixant que caiguen en mans de l’espanyolisme i el blaverisme. Aquesta mena de propostes, però, són sovint qualificades com de neoblaverisme. Què farem! Com deia, els guardians de la puresa ideològica sembla que no tenen més feina a fer.

Per tant, cal que l’esquerra independentista aprofundisca en l’elaboració d’un discurs valencià i per als valencians, abandonant l’emmirallament principatí que molts cops hem patit. Un emmirallament que no és altra cosa que fruit de la visió tancadament fusteriana del país: el Principat és un model de desenvolupament nacional normal i bo, mentre que els valencians som un fracàs nacional de la història que ha esdevingut pur regionalisme que s’ha d’atacar i eliminar. D’acord que hem d’acabar amb el regionalisme, però no a costa de regalar el país, les tradicions, les festes, la gastronomia i fins i tot la bandera de la ciutat de València a l’enemic. Portem quaranta anys fent això i, sincerament, crec que no descubrisc res si afirme que l’estratègia no dóna per més. Això vol dir apuntar-nos a l’anomenada tercera via? No, ni molt menys. No cal que els guardians de les essències patisquen fins a aquest punt. No estic proposant això. El que estic proposant és precisament que fem allò que el catalanisme del Principat porta fent des de fa més de cent anys: agafar allò que és susceptible de ser regionalitzat per l’espanyolisme i convertir-ho en nacionalisme valencià. Un valencianisme que, al cap i a la fi, no deixa de ser la millor manera d’avançar des de terres valencianes cap al projecte polític comú dels Països Catalans. I aquesta és la principal diferència amb l’anomenada tercera via: la meta final no s’oblida, no es renuncia a res, simplement es canvia d’estratègia per a arribar-hi. Un altre cop no estic inventant res: aquestes coses ja les va idear Lenin fa molts i molts anys.

“Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”. Evidentment. Jo no ho qüestione això. Jo qüestione la manera, la forma, l'estratègia que estem seguint els valencians conscients de ser-ho per a convéncer a tots eixos milers de valencians i valencianes que se senten plenament espanyols i valencians alhora i això no els hi suposa entrar en cap contradicció, més aviat tot el contrari. Per ells això és la normalitat. I de fet aquesta és la victòria de l'espanyolisme a casa nostra. Fuster creia que territoris com el País Valencià havien tingut una feble nacionalització espanyola. Tot el contrari. De fet, si una cosa ha estat l'espanyolisme és molt més llest que el catalanisme. Mentre aquest segon ha renegat durant molt de temps de molts dels trets identitaris estrictament valencians, l'espanyolisme se'ls ha fet seus i ha convertit aquells trets identitaris que ens identifiquen com a valencians, en pur regionalisme espanyol. I nosaltres, en lloc de dir no, en lloc de posar fre a aquesta tendència i rebel·lar-nos contra aquesta estratègia de l'enemic, hem caigut de ple en la trampa. Les falles: blavers. La paella: blavers. La barraca: blavers. Els moros i cristians: blavers. El València CF: blavers..... Collons, llavors que ens queda als valencians per a poder dir-nos valencians? Res, tot s'ho han quedat ells. Això, doncs, s'ha d'acabar. I de fet, sóc plenament conscient que ja s'està treballant en aquesta línia des de diferents àmbits del nacionalisme al País Valencià. Tot i així, però, hem d'aprofundir en aquesta feina.

I una altra gran pregunta: què passarà si el Principat s'independitza i la resta de territoris no? Això no ho sap ningú i tot el que puguem dir seran suposicions i futurologia. El que si que està clar és que, almenys, una part del país haurà avançat en el camí que tots desitgen i els ciutadans i ciutadanes del Principat podran viure plenament la seua identitat. La nova situació serà millor o pitjor per a la resta dels territoris? Això ho han de decidir els propis valencians, balears, ciutadans de la Franja o els catalans del nord de l'Albera. Ningú més crec que tinga potestat per a decidir per ells. Mai he cregut en els apadrinaments ni amb les tutoritzacions. Els ciutadans d'aquests territoris ja som majors d'edat per a decidir per nosaltres mateixos el què volem per la nostra terra. Altra cosa és que, evidentment, un estat català independent, comprenga els territoris que siga, sempre tindrà l'obligació moral d'ajudar de totes les maneres possibles la resta de països i regions amb que comparteix llengua i cultura. I, sincerament, em sembla que per la resta de territoris ens serà més fàcil avançar cap a la llibertat i el projecte comú si al darrere comptem amb l'ajuda, que no apadrinament, d'un Principat independent amb veu i vot en l'àmbit internacional i gaudint plenament de tots els seus recursos econòmics.

Però com deia, aquest darrer paràgraf no és més que política ficció. La realitat de moment és una altra i és contra això que hem d'idear i crear noves formes de lluita i resistència. Aquesta és l'obligació moral i política que tenim els valencians del segle XXI. Sense perdre la perspectiva del passat i tots aquells que ens han precedit. Tenint com a referents el primer valencianisme republicà dels anys 30, la gran aportació del fusterianisme al debat identitari valencià i totes les lluites populars que han protagonitzat els valencians i valencianes, hem d'avançar en la valencianització del nostre discurs. I la resta de territoris que no patisquen: estem obligats a trobar-nos en el futur i així serà.

32 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut Toni, no vaig a entrar al fons de l'article, perquè discrepe prou i donaria per fer-ne altre.

Però només uns apunts: Josep Nadal ha anat a les llistes del BLOC (eps! em sembla molt bé que crega que és el que ha de fer, però sembla que escoltant UN valencià, escoltes a tots els valencians, o a l'EI del País Valencià!).

I la paella, el VCF, la barraca, les falles, la bandera de València, etc. ja fa temps que no són coses de blavers per l'EI del sud.

Adam Majó ha dit...

Toni, no se si estic d'acord amb tu o no, perquè la veritat és que no conec a fons la realitat del País valencià, que és on es centra la teva reflexió. En tot cas, del què estic segur és que l'actitud de repensar constantment els propis referents teòrics, sense per això deixar de treballar, és sempre positiva i necessària. Benvingudes siguin doncs aportacions com les que acabes de fer.
Salut!

Andrés ha dit...

Hola Toni,
jo tampoc estic d'acord amb tú, les hores que són no em puc estendre massa, no ho dic com a excusa, espere en els pròxims dies poder sentar-me tranquil·lament i escriure sobre el tema.
No em coneixes, porte uns pocs anys, 8 o 9, militant a l'Esquerra Independentista al País Valencià, a una comarca fortament castellanitzada i on es concentra la majoria del blaverisme del País.
Des del principi he defensat la valencianització del nostre discurs, no solament per una qüestió de pragmatisme o d'estratègia per apropar-me a la gent, sinó perquè crec que no hi ha cap contradicció entre fer un discurs "valencià" i el nostre projecte polític. Crec en la construcció del País Valencià i dels Països Catalans.
Les reticències que sempre he trobat a aquesta perspectiva sempre ha sigut precisament de les generacions més majors (no de tot el món, ni tant sols d'una majoria m'atreviria a dir), mentre que els més joves (igual ja no estic entre eixos...) crec que ja tenim o tenen pràcticament assumit aquest nou discurs molt més valencià.
S'ha avançat moltíssim en aquest sentit al País Valencià, segurament es podria fer més, no dic que no, però el que no pot ser és que des dels sectors de la "tercera via" se'ns continue acusant de les mateixes coses que acusaven al PSAN als anys 70 o 80.

Em pareix molt injust que no es tinga en compte tota la feina que s'ha estat fent tots estos anys per avançar en este sentit. No ja per part de la "3ª via", que fem el que fem ens acusaran de dogmàtics, essencialistes, etc etc etc. Els clàssics arguments fàcils de totes les terceres vies: Fuster no pot ser un dogma, Marx no pot ser un dogma, Nosaltres els valencians no és la bíblia... etc etc.

Òbviament que el que diu Fuster no és cap dogma, això ja ho sabem tots, qui diu el contrari? Si assenyalem les coses assenyalem-les bé. El que a mi no em val és que ara els nostres, justament "els nostres majors", es llancen tots a escriure sobre el tema, llavant-se les mans, com si no tingueren res a vore amb el tema, fent una crida a l'heterodòxia i justament dirigint-se a nosaltres, a les noves generacions de l'EI valenciana, que som (o millor són) els que més estem (o estan) avançant en aquest sentit.
Em pareix molt injust que se'ns acuse utilitzant els mateixos arguments que la tercera via, perquè amb això l'únic que esteu aconseguint és alimentar-los, ara mateix estan contentíssims de que escrigueu estes coses perquè per a ells demostra (i ho repetiran i ho repetiran fins la sacietat) que els valencianistes partidaris dels Països Catalans som uns dogmàtics, uns ”defensors de les essències i la puresa ideològica”, etc. Em sorprèn moltíssim com molts de vosaltres utilitzeu estos arguments quan sabeu de sobra a qui li esteu fent el joc.
Si volem canviar d'estratègia fem-ho, proposem i fem, jo porte anys defensant un camí molt paregut al que tu defenses i ho continuaré fent, es podria avançar molt més ràpid, clar que sí, però no se m'ocurriria mai acusar de dogmàtics a TOTS els meus companys perquè em pareix un dels arguments més fàcils i baixos que es poden utilitzar i més quan saps que no és cert. No pot ser que se'ns aplique la mateixa crítica que fa 20 anys, això és demagògia o no saber de que s'està parlant.

Andrés ha dit...

I en fi... no tinc temps d'escriure més. Ho senc, però m'indigna i em molesta que feu estes crítiques d'estes formes (es pot dir el mateix de moltes formes) perquè pense, ja ho he dit, que no és just i a mi com a mínim em desmotiva perquè dóna la sensació que la nostra tasca no serveix per a res. No pot ser que porte 8 anys siguent un dels “regionalistes neoblavers” per excel·lència de l'EI valenciana i ara resulta que tot els "nostres majors" s'han fet uns heterodoxos super realistes que ens donen lliçons en públic, amb les mateixes acusacions que ens fa la tercera via i ací ningú té responsabilitat de res. No ho sé... mira el bloc de la meua assemblea (http://www.maulets.org/hortasud/), no és exemple de res ni està massa actualitzat, però que trobes tu que hauríem de canviar? Penses realment que no hem avançat res en 40 anys?? Com pot ser que llanceu crítiques tan antigues com si foren noves? Penseu que no ho havíem pensat abans? No sé, Toni, pense que les crítiques s'han de fer més concretes i amb un poc més cura, sobretot si es parla als teus companys. No em val un crit a l'heterodòxia, això també ho podria fer jo, apuntar-me al carro dels últims articles i a dormir tranquil·lament, però no, això és una posició massa còmoda: “va ràpid, abans de que diguen que sóc jo l'ortodox vaig a apuntar-me al carro de repetir la història del dogma de Fuster, la puresa ideològica,...”. No sé, t'assegure que si fera un article així la gent ni s'estranyaria, perquè molts saben que sempre he defensat la valencianització de l'EI valenciana, però fer-ho d'aquesta forma no em pareix que siga el més oportú.

En fi, ho senc si t'ha ofès alguna cosa, no era la meua intenció i igual no està ben expressat, però espere que com a mínim entengues el meu punt de vista.

Bona nit

Toni.Rico ha dit...

En primer lloc gràcies per les vostres aportacions al bloc. En segon lloc, i anant per parts, jo crec que no es pot estigmatitzar a una persona pel fet d'haver anat en algun moment a les llistes electorals del Bloc. Tots i totes coneixem la complexitat de la política al País Valencià i les situacions "estranyes" que això provoca. Per tant, personalment entenc que el Josep Nadal és un militant de l'EI que en algun moment (i ell mateix ja ho va explicar molt bé) ha decidit anar a les llistes del Bloc per motius x i molt argumentats.

Per altra banda, company Andrés, sent molt si no t'agradat el tó d'algunes de les meues afirmacions: no era el que pretenia com pots imaginar. Evidentment, les coses escrites queden més impersonals i de vegades es dóna una sensació que no és la que realment es vol donar: això és un problema d'escriure escrits. Com ja dic el propi article, conec de primera mà i done ple recolzament a la valencianització que l'EI valenciana està fent del seu discurs: ho celebre. Tot i així crec que cal que aprofundim encara més en aquesta línia de treball. I també crec que per una qüestió d'estratègia pura i dura no passa res si el Principat es converteix en estat independent i el País Valencià tarda uns quants anys més: no passa res de res. El projecte és el mateix: Països Catalans. Hem trobar, això sí, la millor manera de convéncer als nostres conciutadans i aquí és on crec que hem fallat almenys una mica i que cal que reflexionem i, si cal, canviem d'estrategia.

Anònim ha dit...

El problema és que eixe canvi d'estratègia del que parles, no s'ha parlat i decidit en cap moment. Per tant, jo no sé el que penseu fer a Girona (o al lloc que siga i que pensen com tu) però no pots canviar d'estratègia perquè et dona la real gana, amb els paràmetres que tu creus, i et quedes tan ample i et dediques a dir que els altres han de canviar. Em sembla de calaix...

Jordi Navarro i Morera ha dit...

la qüestió de la territorialitat de la nació catana és molt complexa i recompondre-la és una fita colossal i històrica, i gens fàcil.

L'article d'en Toni es refereix explícitament a la realitat valenciana però la nostra nació, els Països Catalans, també están formats per d'altres territoris sota administració francesa. I en aquest cas l'estratègia a seguir encara és més complexe.

Hem d'entendre que els PP.CC están explícitament prohibits i la legislació espanyola i francesa blinda qualsevol intent de federar territoris i/o emprendre col·laboracions més enllà de simples folklorismes.

NO sóc valencià, ni nord-català però com a principatí no renunciaré mai a la reunificació nacional que des de fa 40 anys es propugna des de l'EI, ara bé, algú creu que realment s'està avançant en aquesta direcció? JO visito sovint la Catalunya NOrd i us asseguro que no hi detecto cap avanç més enllà de la pura folclorització.

Ens agradi o no sovint tendim a mirar cap a ponent el que passa a Euskal Herria és per nosaltres un referent a tenir en compte. En l'últim procés de pau ( fracassat i boicotejat) la llista de reivindicacions de l'EI basca es va anar degradant fins a reclamar una unitat territorial sota administració basca en territori espanyol, és a dir, la unió de la CAV i de Nafarroa. I això va fracassar, és absolutament impossible avançar en la integració de territoris en el marc legal espanyol.

Per això jo penso que no hi ha més remei que avançar en la independència d'un territori i progressivament anar incorporant territoris en funció de la correlació de forces.

tot plegat molt complexe i sens dubte que digne de ser debatut i redebatut.

Anònim ha dit...

Ei, Toni. Molt bon article encara que molts no compartisquen les teues reflexions. Pense que l'EI està començant a fer allò que haurien d'haver fet fa 30 anys. Ben fet per aquests que han hagut d'arreglar el mal que han fet uns altres, inconscientment. Posem els ciments, i després vindrà la resta. Diem que l'objectiu és PPCC, però baix un mateix marc polític, cultural, social o econòmic? El que jo pense és que els tres darrers són els més importants, no? Perquè si pensem en el polític comencem a discutir de nou: confederalisme, federalisme, unitarisme o cap de les tres. Bé, unitarisme està clar que no, des de la meua perspectiva. Confederalisme i federalisme, són desitjables. Necessaris? Doncs no ho sé. No cal tindre un mateix marc polític, pense jo. Aquí teniu la meua opinió: http://la-terreta.blogspot.com/2009/09/objectiu-estat-valencia.html

Salutacions des del Sud!

Toni.Rico ha dit...

Sobre el canvi d'estrategia o no el meu dubte és si realment tenim això que se'n diu estrategia. Realment la tenim? Tenim aquest full de ruta a seguir? Jo, sincerament, crec que no. Que algú me l'ensenye. Durant molts anys no hem estat capaços (un servidor inclós: no em trec la part de la culpa que em pertoca) d'anar més enllà de la consigna. I aquest és un problema greu perquè la consigna és una declaració de màxims desitjables, però de cap manera és el full de ruta ni l'estrategia a seguir. Renunciar als Països Catalans? MAI DE LA VIDA. M'he deixat els millor anys de la meua vida lluitant per aquesta idea i ho continuaré fent. Ara bé, el canvi d'estrategia crec que és necessari i vital per a convertir l'EI al País Valencià en una alternativa política real i sobretot per a que la societat que diem defensar i volem alliberar ens veja com a quelcom útil. Aquesta ha de ser la clau des de la meua humil opinió.

Josep ha dit...

Gens ni mica d'acord, em sembla una vergonya que a aquestes alçades hi hagi gent que diu ser de l'esquerra independentista fent un discurs a la dreta del revisionisme del BNV.

I a sobre és que fa tota la pinta d'això que tant agrada a alguns de retorçar les teories fins que s'adapten a l'oportunisme més cutre (per estèril) i de vol gallinaci.

Bé, feu el que vulgueu vosaltres si penseu que us ha de donar algun fruït, la resta no renunciarem a la nostra nació.

Ara ja sabem que aquestes fal·làcies argumentals mediocres de de nivell de parvulari, que si 'el dogma de fe del fusterianisme', que si 'no tenim estratègia clara millor que abracem les renuncies', que si els que no pensen renunciar a mig país són 'intransigents defensors de les essències' ja no només ens les diuen els regionalistes, alguns que diuen ser de l'esquerra independentista s'hi apunten.

Bon profit us faci el viatge a enlloc

Toni.Rico ha dit...

Josep: em sembla que no has entés res de res.

Virgili ha dit...

El punt de partida d'aquesta desfeta dels símbols valencians en mans de la dreta blavera i espanyolista fou la nomenada "Batalla de València" on els pancatalanistes i els blavers disputaren una guerra de símbols, on la balança es decantà favorablement del costat dels blavers. Hem de parar-nos a reflexionar el per què d'aquest fet. Tenim molt terreny perdut, i estic d'acord en que hem d'encetar un debat per tal d'avançar en aquest sentit: la recuperació d'aquests símbols valencians, com precedent inmediat a l'objectiu final que tothom tenim ben present, la independència dels Països Catalans i la seua unitat. Sense la recuperació d'aquests és impossible avançar en aquest camí, i jo pense també que l'Esquerra independentista ho ha deixat una mica abandonat. Certament, en els últims anys s'han fet progresos en aquest sentit, però han sigut insuficients. Ja és hora que des de l'EI es duga a terme un debat seriós sobre aquesta qüestió.

Salut

Jordi Navarro des de Girona ha dit...

Al tal Josep jo li recomanaria que aprengués a donar la cara quan fa acusacions d'aquest tipus.

El que no es pot fer és acusar a companys de coses gravíssimes i amagar-se covardament rera un semi-anònim.

Que passa aquí? Que determinats personatges no volen que la gent expressi lliurament la seva opinió? Doncs això és molt greu, hem d'aprendre a debatre i opinar sense faltar al respecte i sobretot amb valentia i humiltat.

En Toni rico és un lluitador nat, de pedra picada, i té tot el dret del món a plantejar reptes i debats, només faltaria.

Jo la veritat és que ja començo a estar tip de determinades postures de segons qui. Crec que tots plegats hem de fer un exercici d'humiltat i reconèixer que tenim un moviment que encara ha de recòrrer molt de camí per a esdevenir decisiu , perquè ara per ara està clar que no ho som. Portem més de 40 anys caminant i encara ara no hem aconseguit estructurar-nos bé, i tampoc tenim suport social de debò. Per tatn, ens cal fer molta autocrítica i moltes dosis d'humiltat.

Joan Pujolàs i Vilar ha dit...

Des de la poca legitimitat que tinc per opinar des de Girona, estic molt d'acord amb l'article, i sé del cert que el que s'hi diu és el que pensen molts valencians i moltes valencianes militants de l'Esquerra Independentista.

En qualsevol cas, sí que tinc legitimitat per dir que ens cal debatre, plantejar nous reptes i buscar noves estratègies per seguir avançant. És més, hi estem obligats, com a revolucionaris i revolucionàries. Dialèctica, se'n diu. Dialèctica per avançar.

Joan Pujolàs i Vilar ha dit...

Des de la poca legitimitat que tinc per opinar des de Girona, estic molt d'acord amb l'article, i sé del cert que el que s'hi diu és el que pensen molts valencians i moltes valencianes militants de l'Esquerra Independentista.

En qualsevol cas, sí que tinc legitimitat per dir que ens cal debatre, plantejar nous reptes i buscar noves estratègies per seguir avançant. És més, hi estem obligats, com a revolucionaris i revolucionàries. Dialèctica, se'n diu. Dialèctica per avançar.

cal·lo ha dit...

Hola,
molt interessant tot plegat. He après molt. Malgrat fa poc més d' un any que milito a l' EI (del Principat) intento tenir/adquirir una visió global i àmplia del moviment, de l' estratègia i del que crec evident una falta de diàleg i de maduresa dins el moviment i entre molts militants.

Jo no conec tant la realitat del País Valencià per poder-ne opinar malgrat em qüestiono i plantejo força coses.

Bé, només volia dir que aquesta falta de diàleg entre les dues organitzacions adultes de l' EI l' acabem patint el moviment i els joves. I no em considero ingenu per pensar això (ho dic per si algú pensa "i aquest què diu, això no pot ser). Cal com algú apuntava molta humilitat i autocrítica i tenir els peus a terra i parlar amb la gent del carrer. Una de les coses que ja he pogut observar és que no podem viure plenament en entorns i ambients militants perquè llavors no observem la realitat i doncs fem o farem males anàlisis i això és imperdonable si es milita en una organització que parla d' estratègies.
Perdoneu si m' he desviat del tema. Debats com aquests m' encoratgen a seguir militant.

Salut companys!

Carlos Vílchez, Terres de Ponent

Anònim ha dit...

Em sembla un article impresentable, molt impresentable. Pel que vol defensar i per la manera tant mediocre com ho fa. Lamentable.

Anònim ha dit...

És ridícul, "Lluitadors nats de pedra picada" que ens volen lliurar de malvats "defensors de les essències" que tenen la mania marginal i intransigent de defensar el conjunt del país

quina pena que foteu, no sé si ja ni en sou conscients, de com de lluny heu anat a parar.

Virgili ha dit...

Pense com en Jordi Navarro que aquests comentaris no aporten res al debat. Per favor, limiteu-vos a opinar, per descalificar no cal que digueu res. Si penseu que en Toni està equivocat només heu d'explicar per què i aportar coses, no és tan complicat.

Virgi

Jordi Navarro i Morera ha dit...

Ànònim, tant difícil et resulta donar la cara? Si fossis un revolucionari ho faries però està clar que no ho ets.

Aquí lluitem per alliberar un país, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, però som conscients de la força que tenim i de que ens cal una estratègia per arribar a algún lloc. I això sembla que als anònims covards se us en fot, quina pena que feu.

Anònim ha dit...

1.Jo crec que els companys del país valencià són els que han de discutir com es defineix l'estratègia que volen seguir per treballar uns objectius polítics comuns. Igual com ho han de fer a la Catalunya Nord o a les Illes. Autodeterminació d'idees també pel Pais valencià!
2. Estic d'acord en el fons de l'article, però no en com ho expressa, titllant de dogmatics a d'altres opinions. No ens posem nerviosos així no arribarem enlloc. S'ha de ser curos i respectuos amb companys de barricada que potser (jo no ho se) han comès alguns errors.
3. A bones hores tots plegats descobrim que el sobiranisme de caracter més petitburgès és 1000 vegades més fort que l'independentisme. Això és el que ha reflectat el referèndum d'Arenys, res més, res de nou. Amb coses com la CUP i aquests referndums per fi estem posant els peus a la terra! A treballar que se'ns gira feina i de la bona!
Xavier

Toni.Rico ha dit...

Amb l'article només he buscat reflexionar sobre una situació concreta que arrosseguem des de fa anys (i de la qual un servidor és igual de culpable que la resta, no m'estic exculpant absolutament de res).

Els anònims que no aporten res de res i solament falten al respecte: ells sols ja s'autodefineixen i, sincerament, espere que siguen provocadors i policies i no realment persones militants de l'EI perquè és molt trist veure que hi ha gent al nostre moviment que no reflexiona ni es qüestiona res de res. De fet, quan a l'article parle de dogmàtics i defensors de les essències m'estic referint a aquest tipus de gent i no a aquells que poden pensar diferent a mi però que de manera respectuosa i serena contraposen la seua opinió.

Sobre la resta només donar les gràcies per aportar coses al debat que he proposat.

Anònim ha dit...

Jo tinc algunes preguntes i reflexions. Primer les reflexions:

- Precissament hi ha gent que ens aconsella posar els peus a terra i fer un exercici d'humilitat als qui ens neguem d'entrada a renunciar a la nació completa, i em resulta curiós que aquest mateix sector que s'apressura a renunciar a l'autodeterminació dels països catalans, amb l'exepció del principat, en pro d'una suposada negociació que creuen imminent sobre la independència del principat amb agents "sobiranistes de caràcter petit-burgès" -diu el propi comentarista anònim- són els mateixos que creuen que aquesta negociació esdevindrà en un futur immediat gràcies, no al treball nefast (pel que es desprèn d'aquest article i comentaris posteriors) de l'independentisme durant els darrers 40 anys, sinó a que la CUP ha tret 22 regidores a les últimes eleccions municipals i la celebració d'un referèndum no vinculant en Arenys de Munt. Sí senyores, això és realisme i humiltat, i la resta cobòries de marginals puristes...

Anònim ha dit...

- D'altra banda, no em deixa menys de pedra l'alegria amb que la gent de Girona esteu fent gala del vostre desconeixement de la realitat al País Valencià. Quantes vegades us heu dignat a baixar a València, d'Alacant ja ni parle, els qui esteu escrivint aquests comentaris? Com preteneu donar lliçons d'estratègies per al conjunt dels Països Catalans si amb prou feines heu baixat alguna vegada de l'Ebre o heu pujat dels pirineus? Què creieu que la construcció dels PPCC, projecte que vosaltres mateixes catalogueu de futur exclusivament, podrà esdevenir sense una la gran tasca conscienciadora que necessita també alimentar-se amb l'intercanvi i les relacions directes -humanes, culturals, etc, etc- entre els territoris de la nació? I si aquesta tasca no la fem en primer lloc els i les militants de l'EI qui la farà? Pot ser Joan Laporta... Sincerament malgrat el poc temps que duc militant he estat moltes, moltíssimes vegades fent peregrinacions al principat -Girona inclosa- com a altres parts del territori, i és del tot descoratjador vore com aquesta actitud no és gens corresposta des de certs sectors de l'"EI" principatina (i escric "EI" entre cometes per que ja pose en dubte la pertanyença al nostre moviment de gent que ha claudicat totalment als seus principis fonamentals i això abans d'arribar a encetar qualsevol negociació), els mateixos que mai han fet cap esforç per aquesta unitat arreu del país que per a major escarni són després, "casualment", els primers en analitzar els "diferents ritmes" en la conscienciació de cada part del territori, posats a parlar de ritmes, podríem parlar també dels diferents ritmes del Principat, a vore que passaria si es fa aquest mateix referèndum a Badalona per exemple, i llavors arribaríem a la conclusió que com hi ha diferents ritmes al si mateix del Principat, doncs caldria independitzar-se millor per comarques, ciutats, barris o unitats familiars.

Anònim ha dit...

I ara a les preguntes:

- La primera és per que a l'article cada vegada que parles dels valencians o fas en primera persona, i això m'ha fet recordar que quan escrius articles a qualsevol mitjà els signes com si els hagueres escrit a Novelda, quant de temps fa que vius a Girona?
- La segona és per que el Virgili, que no milita en cap organització de l'EI, es dedica a anar fent discursets i demanar-nos debats imprescindibilíssims al si de l'EI. Per que no et dediques a fer feina al teu poble en comptes de passar-te les hores defesant l'indefensable? per molt germà que siga...

I se'm desprèn de les dues preguntes que el que realment li cal a l'EI valenciana és el mateix treball de formigueta que tants anys hem vingut fent, i sense el qual la situació a hores d'ara a les nostres comarques seria nefasta, aquest treball però amb errades, mancances i misèries incloses, sembla que us molesta prou als qui voleu vendre la nació a preu de saldo, als mateixos "lluitadors nats de pedra picada" que a la primera de canvi fugiu del País Valencià (que la cosa està molt fotuda!) a fer la revolució a comarques més còmodes. Tanmateix les crítiques enverinades no aconseguiran el que no poden ni feixistes, ni estat, ni blavers, que defallim en la nostra tasca.

Lladren, companys, senyal que cavalquem. (Mai creia que hauria d'escriure aquesta frase en relació a suposats companys...)

Toni.Rico ha dit...

Benvolgut anònim,

Et torne a repetir que has entès ben poca cosa de l'article. El primer que et demanaria és que donares la cara ja que és molt trist i covard donar lliçons morals de no es sap ben bé que i alhora amagar-se darrere de l'anonimat. De què tens por?

En segon lloc: que visca a Girona per motius personals (que a tu no t'haig d'explicar perquè sincerament t'importen ben poc a no ser que sigues policia)no em treu la meua valencianitat. O és que tu eres ara l'encarregat de repartir carnets? Mira company, a Girona m'he dedicat els darrers cincs anys precisament a treballar per a que la gent de les terres del nord (aquesta que segons tu viu de manera tan còmoda i que no lluita contra feixistes, ni res d'això que tu dius fer dia si i dia també: pobra ignorància) pel projecte dels Països Catalans, per a que siguen conscients (que la militància d'aquí dalt ho és molt malgrat la teua ignorància)que la identitat i la nació catalana no s'acaba a l'Ebre, tot el contrari. Ara bé: això treu que també puga proposar (l'article el faig jo i el signe no, de cap de les maneres el fa l'EI gironina ni jo pretenc ser el representant de res ni ningú) començar a ser conscients que abans de catalans som valencians i que la millor manera de construir el projecte dels Països Catalans i de convèncer als valencians de les millores que aquest suposarà per a la seua vida és aprofundir en la pròpia valencianitat dels valencians? Jo crec que una cosa amb l'altra no són incompatibles.

Finalment dir-te que des de la llunyania també treballe pel projecte a Novelda fent i col·laborant en tot allò que puc. Però clar, com bon covard que s'amaga rere l'anonimat només et convencen els teus propi arguments, els teus propis pensaments totalment impermeables a d'altres aportacions. En fi, fes-t'ho mirar i et demane que si has de seguir faltan al respecte a la gent i amagant-te millor que deixes d'escriure en aquest bloc.

Gràcies.

Anònim ha dit...

Amb un cop de Google n'hi ha prou per desmentir el que diu aquell provocador. Segur que si en busqueu, trobeu més coses.

http://girona.cup.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=323&Itemid=1C

http://www.elforn.info/content/view/48/38/

http://www.elforn.info/content/view/53/38/

http://www.elforn.info/content/view/65/38/

http://www.elforn.info/content/view/67/38/

http://www.racocatala.cat/forums/fil/43043/maulets-girona-jornades-pv-pot-plom-girona-teatre-mitjans-comunicacio-catala-pv-xerrada?pag=1

Joan Pujolàs i Vilar ha dit...

Toni, ni cas al provocador aquest, o és un capullo integral o és un policia.
I tu! Anònim de merda! Dóna la cara, vine a Girona i tot això que dius des de la seguretat de l'anonimat ens ho dius a la cara, covard, i debatem tanta estona com vulguis. Què saps, tu, dels cops que baixem al País Valencià o anem a Perpinyà, ignorant? Què saps, tu, de la suposada comoditat de militar a Girona? Vine un dia al meu barri (a Girona) i veuràs que còmode que és milita-hi, llest. Si no tens ni puta idea del que parles, millor que callis.
Ah! I jo també crec que tu, un covard que llença acusacions per internet sense donar la cara, no ets del meu moviment, ni ganes!

Jordi Navarro i Morera ha dit...

No passa res companys i companyes, ja fa anys que infiltrats de tot tipus ( policies inclosos, això és ja un clàssic) intenten crear divisió al si de l'EI amb la finalitat de rebentar un moviment que mica en mica es consolida. I ara utilitzen la tàctica de les respostes anònimes en blogs d'internet.

Per això no cal fer massa cas d'aquests comentaris incendiaris que només busquen la confrontació.

A Girona, com a d'altres llocs, cap militant és perfecte i malgrat que treballem diàriament per l'alliberament nacional i social del nostre país, dels Països Catalans, fem el que podem i arribem fins a on podem.

Curiosament aquests anònims perfectes que tot ho saben desconeixen molt la realtiat dels Països Catalans més enllà del territori que esmenten, no tenen ni idea de quina és la realtiat de la Catalunya Nord, i es dediquen a fer demagògia barata sobre temes que ni tant sols coneixen.

Res, s'ha de prescindir d'aquests covards provocadors que no són ni militants de l'EI ni independentists. A l'EI tenim molta feina, ja portem quaranta anys de lluita duríssima i hem de continuar treballant, sent conscients de les nostres limitacions i traçant estratègies adequades i intel·ligents.

Per tant, el millor que podem fer és seguir amb la nostra feina i ignorar completament a aquests covards.

Virgili ha dit...

ANÒNIM, no crec que valga la pena contestar-te. És cert que ara mateix no milite en l'EI, però ans hi he estat militant (tant que em conèixes també sabràs açò), i en eixe temps de militància puc donar-li la raó al meu germà en l'escrit, no perquè siga el meu germà, ja que tinc personalitat.

En segon lloc, dubte molt que sàpigues el que he fet o he deixat de fer al meu poble, si no ho valoraries, i els motius que ara mateix no em deixen dedicar una mica de temps al tema no crec que t'importen. A més, no sé qui ets, per tant no puc jutjar-te com has fet tu.

Per últim, jo no faig discursets, jo només aporte la meua opinió en un escrit que em sembla important pel futur de l'EI al País Valencià.

Salut

Jordi Navarro i Morera ha dit...

Sobre els comentàris absurds de l'anònim crec que hem d'estar tranquils, perquè amb la seva actitud covarda i vil ha demostrat que no és cap militant de l'EI. Qualsevol persona sap que els i les militants de l'EI donen la cara sempre i no cauen en comportaments d'un nivell tant baix i lamentable.

Jaume de la Vila ha dit...

Està clar que considerar català a Requena, Villena o Oriola es fa difícil. També està clar que molta gent a Catalunya no vol ser espanyola. Que el valencià(o català el mateix és) està per sota de tot està clar i sols es utilitzat políticamente, quasi mai en forma de potenciar la nostra costum i tradició de segles. Volem ser diferents però baix les pares nacionals i així anem com anem. Toni els moros i cristians blavers, no se jo…Dificilment rebren ajuda catalana quan estem dia si dia no insultant i fent menyspreus als veins..Haurem d´aguantar canal 9 anys i anys.. no crec que la cosa canvie…