Tot just acabe de llegir l'obra de l'historiador valencià Pau Viciano "De Llorente a Marx. Estudis sobre l'obra cívica de Joan Fuster". Primera sensació: satisfacció. Motiu: lectura agradable, fluïda i més que interessant. Què aporta el llibre de Viciano respecte a d'altres que s'han fet amb una intenció semblant? Deixant de costat l'encertat anàlisi sobre el filojudaïsme fusterià, que més avant comentarem, ens posa sobre la taula el Fuster més cívic i compromès, més enllà de fílies i fòbies. I ho dic molt sincerament perquè deixant de costat les conegudes simpaties del medievalista castellonenc pel pensament fusterià, la veritat és que el llibre no acaba de ser, com molts podrien pensar, una defensa desfermada de Fuster, el qual, com el mateix Viciano apunta, es defensa tot solet. Què fa doncs Viciano? Matisar les crítiques que Fuster ha rebut des de l'àmbit més acadèmic i, també, polític, intentant debatre els arguments que s'han posat sobre la taula. Perquè crec que aquesta és la clau del llibre: mantenir un debat que no està tancat, ni molt menys. I en aquest sentit crec que el llibre és un complement, i a la inversa, de l'obra de Ferran Archilés. De fet, el que fa Viciano no és ben bé una obra original sinó una recuperació de textos i idees anteriors reelaborats i adaptats a l'estat de la qüestió en el moment de la publicació del llibre.
Així, en la línia del que fa Archilés, Viciano analitza el pensament fusterià contextualitzant-lo. Això ajuda a entendre l'evolució de l'autor de Sueca, partint del regionalisme valencià per arribar al nacionalisme valencià políticament esquerrà que defensa un projecte d'unitat política amb la resta dels Països Catalans. Si bé és cert que Viciano no coincideix en l'anàlisi crítica dels diferents elements del pensament de Fuster, sí que ho és que el punt d'arribada és el mateix o molt semblant: Fuster és un home de la seua època que evoluciona políticament amb el pas dels anys fins que arriba a consolidar unes idees que mantindrà fins al final dels seus dies. Ara bé, de la mateixa manera que Archilés detecta i critica un cert immobilisme fusterià respecte al qüestionament que tindran determinats elements claus del seu pensament, Viciano en certa manera ho justifica a partir de la contextualització. Val a dir que la dicotomia immobilisme versus reformulació és un element bàsicament polític que supera el marc acadèmic d'un i altre autor i que, al cap i a la fi, no deixa ser una valoració estrictament subjectiva.
Entre Llorente i el valencianisme de preguerra
La tendència general és a qualificar Fuster com de crític de Llorente. I en certa manera ho és perquè realment els textos que el de Sueca va dedicar al patriarca de la Renaixença valenciana són en molts aspectes durs. Ara bé, la duresa fusteriana amb Llorente no deixa de tenir uns fonaments si partim de la contextualització dels textos. És més, tal com apunta Viciano "el judici de Fuster sobre la Renaixença i sobre Llorente és més matisat del que fan creure alguns crítics actuals del "fusterianisme"". Al cap i a la fi, si algú podia criticar Llorente i l'herència literària i cultural que d'aquest es desprèn, és aquell que provenia d'una tradició cultural i política, amb els matisos que la distància temporal comporta. I en aquest cas, el Fuster que de jove havia format part de
Lo Rat Penat sabia perfectament de què parlava. I coneixia tan bé l'objecte de crítica que més enllà de les sentències categòriques, tan habituals en Fuster, el grau de matisos i reconeixements cap als renaixentistes valencians no van ser escassos en els textos fusterians. De fet, les crítiques de Fuster no eren altra cosa que el resultat del moment en què es van fer i les idees nacionalistes existents que a poc a poc anaven penetrant en el suecà.
La crítica a Llorente i als renaixentistes, però, s'allargarà a tots els valencianistes de preguerra. Per què? Doncs tal com apunta Viciano per una qüestió molt concreta: el fracàs del projecte que aquests representaven. Potser parlar de fracàs és una sentència injusta en tant la guerra va trencar el que començava a ser els inicis d'un valencianisme polític que amb un altre esdevenir podria haver arrelat entre el Sénia i el Segura. Ara bé, com que Fuster tenia Catalunya com a model i aquest territori anava molt més avançat que els valencians en la construcció nacional dels catalanoparlants, la valoració final acabava sent negativa. Injust? Segurament sí. Lògic? Segurament també si ho contextualitzem. De fet, tal com apunta Viciano en la línia del que també ha assenyalat Archilés en més d'una ocasió, "en el terreny estrictament ideològic, les posicions de Fuster poden entendre's com una herència del valencianisme de preguerra -o almenys d'alguna de les seues famílies- i, fins i tot com la prolongació de conviccions que es remuntaven a Llorente, i encara més enrere", és allò de "Fuster i els seus seguidors tenien més punts en comú amb el valencianisme de preguerra del que ells mateixos pensaven". I quin serà el principal motiu de la distància entre Fuster i el "neovalencianisme" dels seixanta respecte dels valencianistes de preguerra? Segurament és una qüestió bàsicament de temps històrics, de context polític i social i, també, generacional.
Un punt interessant és la valoració que Viciano fa del grau de penetració o triomf del fusterianisme. Els crítics polítics amb Fuster ho valoren dient que el problema va estar l'allunyament dels plantejaments fusterians respecte a la identitat regional valenciana. Una valoració que si bé és cert té elements poc discutibles i a tenir en compte, alhora desentén la maniobra de creació del blaverisme de la maquinària franquista encara pervivent en les institucions valencianes del postfranquisme. Viciano, però, sense caure en l'excés protagonisme que el nacionalisme fusterià ha donat històricament a la maquinària estatal en la creació de l'anticatalanisme, recupera aquest discurs per, sobretot, exculpar Fuster del presumpte fracàs de la seua proposta. Crec que Viciano l'encerta, però també que hem de vigilar per no caure en un discurs victimista que no ens permeta fer autocrítica de les estratègies i tàctiques que en un moment determinat es van prendre erròniament, més enllà de la proposta política que representa/va el pensament de Fuster.
Una història per transformar el present i construir el futur
Efectivament d'aquesta manera és com veu Fuster el paper de la història. Més enllà de l'academicisme en el qual creia poc, la història és una eina de transformació al més pur estil
marxià. Així el capítol segon del llibre serveix a Viciano per analitzar el paper de la "ciència" històrica en el projecte fusterià a partir de l'anàlisi d'aquells historiadors que d'una manera o altra van influir en l'assagista de Sueca. Des de la historiografia més espanyolista representada per Américo Castro, Menéndez Pelayo o Sánchez Albornoz, passant per Ferran Soldevila i la renovació de Vicens Vives i acabant pel marxisme heterodox de Pierre Vilar. Tots ells influiran en l'obra de Fuster i la seua manera d'entendre i construir la història. Ell és hereu de totes aquestes tradicions. Amb això també coincideix amb Archilés i, val a dir, que també amb qui escriu aquestes línies -vegeu l'article d'
Eines. Ara bé, la valoració final és una mica diferent en tant en quant si bé és cert que Fuster critica tant el pensament de la historiografia espanyola com també el psicologisme de Vicens, també ho és que acaba caient en un cert "essencialisme", no històric però sí lingüístic. Viciano, però, li trau ferro i exculpa a Fuster donant més valor als elements racionals que desprèn tant l'obra com el pensament del suecà. Estic d'acord que no podem afirmar que la proposta fusteriana és la mateixa exactament que fan els historiadors espanyols respecte a la nació espanyola: Fuster és massa racional com per fer un mimetisme tan simple. Ara bé, l'obra de Fuster desprèn elements, i tornem a la contextualització dels seus escrits, que recorden moltes de les idees d'aquests com pot ser la del "fracàs col·lectiu". Un fracàs que deriva de situacions i elements diferents per al cas valencià, però que existeix tant al
Nosaltres com en d'altres textos. Un fracàs que, a més, porta a Fuster a crear un psicologisme col·lectiu valencià semblant al que ell mateix critica encertadament de l'obra de Vicens Vives, sobretot el que fa referència al mite burgès del pactisme. Viciano qüestiona la meua conclusió -expressada a l'article "El diàleg inacabat entre Jaume Vicens Vives i Joan Fuster",
L'Espill, 34 (2010) i compartida amb Archilés- respecte a l'essencialisme fusterià fonamentat en la llengua. Em reafirme en la màxima, això sí i a diferència d'Archilés, perquè crec que l'essencialisme fusterià existeix perquè es basa en una premissa objectiva i indiscutible: l'existència d'una llengua. A més, com diu Viciano "no és Fuster qui tria arbitràriament la llengua com a tret identitari, sinó que el recull de la mateixa realitat històrica i de la pròpia tradició del pensament nacional". I repetisc com he fet en d'altres articles: la llengua és un element que no exclou, ans al contrari, permet a qualsevol individu formar part de la nació sempre i quan l'assumisca. I pose sobre la taula un altre tema a debat: quin nacionalisme pot dir que no és essencialista? Cap ni un per molt que es vulga revestir de cívic o polític. Totes les nacions actuals tenen una essència a partir de la qual els individus que les formen s'identifiquen i projecten com a col·lectivitat. Per això Fuster no és un
rara avis sinó un nacionalista més que a diferència dels que l'envolten i no el deixen realitzar-se nacionalment és capaç d'entendre les identitats de manera raonada i raonable i no com a dogmes i essències subjectives: "no escoltava veus ancestrals".
Un projueu no sionista
En el tercer capítol Viciano desenvolupa i amplia el que ja va explicar a la revista
L'Avenç: les simpaties de Fuster per l'estat d'Israel i la identificació amb el poble jueu. I tornem a la contextualització com a peça clau de tot plegat. Viciano desglossa intel·ligentment els textos on Fuster tracta d'una manera directa o indirecta el cas jueu, parlant des de la consideració que el de Sueca tenia pel terme "Holocaust" a la mateixa fundació de l'estat d'Israel com a forma d'acabar amb el "problema" jueu. Fuster sempre es va identificar amb el judaisme arribant a fer broma respecte a la possible ascendència familiar judaica. Més enllà de la ironia fusteriana, és evident que Fuster mostra en els seus textos respecte a aquest tema l'opinió generalitzada de l'època. Així, des dels EUA a la URSS, l'opinió pública mundial veia amb bons ulls -més enllà dels matisos- la creació de l'estat d'Israel. Fuster, però, tal com explica Viciano no serà un
hooligan del sionisme tal com alguns dels membres del "looby prosionista català" han tractat de mostrar en més d'una ocasió. Altra vegada el racionalisme fusterià s'imposa per sobre de filies i fòbies i trobem un Fuster que varia la seua opinió respecte al tema o, si més no, que és capaç de criticar les actuacions dels governs israelians respecte al poble palestí. Mai es casarà, doncs, amb un moviment com el sionisme. La seua condició de veu crítica, d'intel·lectual lúcid, l'obliga a mantenir certa distància i a veure aquelles coses que d'altres per la mateixa època i també, val a dir, a dia d'avui encara no volen veure o prefereixen amagar rient totes les "gràcies" a l'estat d'Israel. I als aspectes polítics també hem d'afegir aquells que són de caràcter religiós: Fuster no es podia aliar amb cap fonamentalisme religiós i així com en un primer moment només s'identificarà a l'islamisme com a radicalisme, els esdeveniments i les característiques del mateix estat d'Israel aniran mostrant un estat basat en més elements de caràcter religiós dels que en un primer moment semblava.
D'anticomunista a lector del Manifest
Els orígens familiars pesen, això és evident. I Fuster no és menys en aquest sentit. De família carlina, religiosa i, per tant, molt conservadora, mai es declararà marxista malgrat que va ser una de les icones intel·lectuals de l'esquerra dels Països Catalans durant els anys previs i posteriors a la mort de Franco. Viciano tracta en el capítol quart d'analitzar l'evolució de Fuster respecte al pensament marxià. Dos noms seran fonamentals: Gramsci i Pierre Vilar. Per què? Per l'esdevenir, el context altra volta. Així com en els anys cinquanta trobem un Fuster identificat amb un pensament conservador que podem catalogar com de liberal i europeista, el gir que la intel·lectualitat occidental fa en els seixanta fent reaparèixer un marxisme no dogmàtic que recupera clàssics com Gramsci front a la línia oficial de la URSS, impregnarà també en l'escriptor valencià. Fuster veurà en el marxisme una eina d'anàlisi social i històrica. El dualisme del conflicte històric servirà a Fuster per a desenvolupar part dels seus plantejaments respecte a la història dels valencians. Més enllà d'això, però, Fuster no serà un revolucionari, ni molt menys. Ara bé, les afinitats personals, l'assumpció de l'esquerra d'elements derivats del pensament fusterià, entre d'altres, farà que el suecà mica en mica s'identifique amb els partits hereus o defensors del marxisme. I en aquesta relació amb el marxisme, és també interessant el breu repàs que Viciano fa sobre les opinions de Fuster i el context de la Guerra Freda. Polèmic, provocador i de conviccions fermes, criticarà el paper de la URSS en el context històric, qüestionarà els plantejaments "aburgesats" d'alguns dels intel·lectuals de l'esquerra occidental del moment i, finalment, en plena orgia neoliberal per la caiguda del Mur de Berlín, es mantindrà ferm defensant el marxisme com a eina d'anàlisi, tal com portava fent des de feia anys.
La "Batalla" que alguns haurien volgut
En el darrer apartat del llibre Viciano recupera un article publicat per ell mateix al número 5 de la revista L'Espill l'any 2000. I el recupera encertadament perquè la gran majoria de les crítiques que Viciano feia a inicis del segle XXI contra l'anomenada "tercera via" continuen ben vigents. A més, personalment les compartisc en un elevat percentatge, tal com ja vaig mostrar en una ressenya per a la revista Afers sobre el llibre
Vida amunt. Nacions amunt. En primer lloc utilitzar el pensament de Fuster per a explicar el que és un "fracàs" polític aporta ben poca cosa per a la superació de l'amargor existencial del nacionalisme valencià. I no negue que alguns dels elements que s'aporten en
De impura natione o
Document 88 no siguen certs i importants per a entendre el que podem considerar "elements claus d'una tàctica fallida". Ara bé, el pensament no té la culpa, en tot cas la culpabilitat la tenen aquells que l'han de dur a terme. Per altra banda, menysvalorar el paper que la dictadura eixint va tenir en tot el procés de criminalització del nacionalisme valencià, estrangeritzant-lo en el seu propi territori, tampoc aporta res per a entendre el conflicte que es va viure en aquells durs anys pel país. I no dic que haguem de caure en la versió contrària que exculpa i victimitza en excés el nacionalisme valencià, però si crec que cal per justícia històrica no deixar de reconèixer què representava cadascú i, és més que evident, que més enllà de la població més analfabeta que va ser manipulada, els qui havia al darrere no eren cap mena d'innocents.
En definitiva ens trobem davant d'un llibre que crec important i encertat en molts aspectes. En d'altres, però, en seguirem parlant i discutint amb en Pau quan tinguem l'oportunitat. Vull, però, acabar mostrant el meu agraiment tant a en Pau com a Ferran pels seus treballs. Més enllà de diferències puntuals, crec que ens comencem a trobar en un bon moment pel que fa a l'anàlisi seré i objectiu, en la mesura que aquest es pot desenvolupar sota el paraigües de l'objectivitat, pel que fa al pensament fusterià el qual, val a dir, ha estat la peça clau del nacionalisme valencià els darrers cinquanta anys més enllà de revisions i crítiques.
.JPG)
