Dissabte 17 de novembre: Xerrada al Terra Dolça...

Dissabte 17 de novembre: Xerrada al Terra Dolça de Sant Cugat.

http://www.terradolca.cat/

Què faré el 28 de novembre?

Sincerament, encara no ho sé. Tot i que de moment ja puc dir que m'han convidat a dinar a casa d'uns col·legues i el dia abans aniré a Sant Cugat a fer una xerrada al restaurant del meu bon amic Guim Pros, el Terra Dolça. I és que això de no presentar-se a unes eleccions et posa en una situació complicada si tu creus que per uns motius o uns altres hauries d'anar a votar. Malgrat tot, si encara no sé a qui votaré no és tan per un problema meu sinó per les contradiccions que em representen els partits que dient ser independentistes després es dediquen al partidisme de segona regional o aquells altres que porten tants anys jugant -perdó per l'expressió- a la puta i a la Ramoneta. No tinc clar, doncs, perquè hauria de votar a partits com ERC, Solidaritat o Reagrupament. Ara bé, si que tinc clars els motius que em porten a creure que no haig de perdre el temps votant-los.

En el cas d'ERC, què podem dir d'aquest gran partit que s'ha dedicat els darrers anys a cedir el govern de la Generalitat del Principat a un partit espanyolista, a la sucursal regionalista dels Bonos, els Ibarras i als hereus directes del senyor X? Però no només això, ERC ha estat en la darrera legislatura un dels partits del tripartit més partidaris d'impulsar la LEC (Llei Catalana d'Educació) del senyor Ernest Maragall i per tant comparsa indestriable de les polítiques neoliberals que l'aplicació d'aquesta comporta. A més, les darreres jugades que ERC ha intentat fer a la ciutat de Girona respecte a la convocatòria de la manifestació del darrer 11 de setembre i el brut intent de convertir-la en una manifestació autonomista només pel fet de voler anar del bracet del PSC, no han ajudat gaire a que em puga plantejar votar per primera vegada en la meua vida aquest partit professionalitzat i apoltronat on les corbates pesen més que les idees. És més, crec que ERC necessita rebre un bon càstig electoral per així adonar-se'n que la política que ha seguit els darrers anys no té res a veure amb les motivacions que van portar a tants independentistes a votar-los.



Sobre Solidaritat em fan por diverses coses. Per una banda, els personatges en sí que presenten com candidats. Sincerament, i que em perdonen els cristians, però la imatge de Laporta amb l'Uriel i en López Tena de costat em recorda molt a la imatge de Jesús a la creu i els dos lladres. M'explique. Joan Laporta s'ha convertit en una mena de messies, d'elegit, per guiar al poble català cap a la independència. Més ben dit, l'han convertit. L'egocentrisme del personatge en sí em fa relativa gràcia i por alhora. Com a president del Barça, tenint en compte com eren la resta de candidats que es presentaven, doncs mira, encara. Però és clar, aquí estem parlant de triar-lo com a president de la Generalitat del Principat i clar, això ja em resulta més pintoresc i freak. Per no parlar sobre el seu ideari neoliberal que, com és evident, tampoc ajuda gaire a què em puga plantejar votar-lo. Per altra banda estan els dos “lladres”. Lògicament, parle de lladres en sentit metafòric. Uriel Bertran i Alfons López Tena es van convertir en dos lladres d'il·lusions quan a l'endemà de la primera onada de consultes es van dedicar a fer el pena i a insultar-se mútuament a primera hora del matí en el programa del senyor Basté a RAC 1. Aquests dos senyors han estat dos lladres de la imatge de les consultes quan han intentat apoderar-se de la feina feta per milers de voluntaris anònims i després ho han fet servir per a projectar-se ells políticament.



A més, l'estratègia que està seguint Solidaritat les darreres setmanes em recorda molt al joc brut i barroer que partits com ERC fan a l'esquerra independentista i en aquest cas a la CUP des de fa anys i panys. Intentar fer creuere a partir d'un dinar, al qual no vam acudir, que la CUP dóna suport a Solidaritat és molt baix i també, val a dir, patètic.

Per molt PSAN que li done suport, em sembla que el meu vot difícilment serà per uns personatges així. I em sap greu pel Toni Strubell, al qual respecte i l'Isabel Clara Simó, a la qual admire, però crec que aquesta vegada s'han equivocat donant suport a una cosa que amb l'excusa de ser “transversal” - concepte de moda i que el PSAN li ha volgut donar sentit de “Front patriòtic” recuperant un dels moments més “orgàsmics” de l'independentisme contemporani- han enganyat a molta gent que perdrà moltes il·lusions a l'endemà quan vegen que el suflè laporta-bertran-tena es desinfla. La darrera idea que han tingut ha estat dir que depenent dels resultats obtinguts a les autonòmiques es presentaran a les municipals. Doncs així, tal com va dir el poeta alemany: “No hase falta desir nada más”.

Finalment em queden els senyors de Reagrupament. El suflè d'aquests si que s'ha anat desinflant els darrers mesos i gairebé ja només queda la crema. Carretero, que fa un temps es va voler presentar, també, com una mena de messies independentista, ha creat un projecte inspirat en el mateix concepte de transversalitat. De fet, va ser ell el gran inventor del terme de moda i per no haver-lo patentat a l'SGAE, uns altres senyors -lladres deia abans- li han prés. Una transversalitat que, evidentment, vol dir “som de dretes i neoliberals però ens fa vergonya dir-ho”. De fet, no puc votar a una persona que ha defensat la visita del Papa a Barcelona les darreres setmanes amb l'argument que una Catalunya independent ha de tenir com a aliats estats tan democràtics com el Vaticà o els Estats Units d'Amèrica.

Arribats a aquest punt, haig de dir que no votaré a cap d'aquests partits, a més, per una raó molt més important que les abans esmentades: no tenen cap mena de projecte nacional que tinga com a marc el territori dels Països Catalans. Tenir com a projecte aquest marc territorial vol dir treballar-hi en favor d'ell, tal com fa l'esquerra independentista, i no simplement posar el mapeta en la teua propaganda o pensar-te que perquè portes a un parell de valencians a la llista ja estàs fent país. Aquests no són el meu projecte. Aquests no representen el model de país que vull per al present i per al futur. En definitiva, és possible que el dinar que tinc a casa d'uns col·legues el dia 28 s'acabe allargant en la sobretaula més enllà de les vuit de la vesprada...

Adéu i fins sempre Joan Solà

Hui ha mort Joan Solà. Crec que no calen paraules per a dir qui era i la seua importància per als Països Catalans. Per acomiadar-lo ho vull fer amb unes paraules seues escrites al seu darrer article:

Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses:
primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de
què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.

Adéu i ja ens trobarem d'aquí uns anys.

Cap a un nou valencianisme des del fusterianisme

Els darrers temps han proliferat entre el valencianisme postures contràries a la idea dels Països Catalans. Fins aquí correcte. No ho compartisc, però reconec que és legítim. En el camp del nacionalisme i la interpretació d’un concepte tan abstracte i obert com és el de “nació”, tothom està convidat a opinar i a mostrar quin és el seu projecte. El debat, però, moltes voltes acaba viciat per l’adjectivització constant dels plantejaments que s’hi fan, tant d’un costat com de l’altre, situació que ens porta a posicionaments defensius i poc útils per a la lloable tasca de “valencianitzar” el País Valencià i avançar cap a la plena sobirania del nostre poble.

L’antifusterianisme visceral

El primer punt sobre el que m’agradaria parlar és l’antifusterianisme que ha proliferat en determinats sectors, especialment des de la mort del suecà. Un antifusterianisme que s’inspira fonamentalment en l’assaig De impura natione de Damià Mollà i Eduard Mira. Una obra que, val a dir, s’ha de llegir de manera obligatòria igual que ho fem amb Nosaltres els valencians, sobretot per un motiu fonamental: perquè sinó no entendrem res, o només una part de la discussió. Els seguidors de Mollà i Mira, però, han acabat fent el mateix que allò de què acusen al valencianisme d’arrel fusteriana: sacralitzant la seua obra de capçalera. I és que, ni el Nosaltres... és la Bíblia ni De impura natione l’Alcorà. La sacralització, a més, comporta una conseqüència directa contraproduent per al debat: l’adjectivització del contrari i el menyspreu cap a tot allò que representa.

Per als antifusterians, l’intel·lectual de Sueca és una mena de dimoni amb cua que ha estat el culpable absolut de la situació actual del valencianisme. Primer reduccionisme visceral i ximple. Joan Fuster va ser un intel·lectual gràcies al qual hui dia encara tenim valencianisme. Això ho afirme perquè ho crec fermament. Ara bé, Joan Fuster, com a bon ésser humà que era, es va equivocar en moltes ocasions. No tant, des del meu punt de vista, en la teoria com sí en la pràctica. D’aquí, però, a acusar-lo de tots els mals del país hi va un bon tros. Per què existeix un antifusterianisme tan visceral, doncs? Per una raó molt concreta: aquell que té una visió frustrada del País Valencià ha de crear el seu culpable particular i en aquest sentit Joan Fuster n’és un bon enemic a batre. Amb això acaben fent, una altra vegada, el mateix que segons ells va fer Fuster tota la vida: buscar-se un enemic. Fuster el va trobar en el regionalisme i ells el troben en el catalanisme. I jo em pregunte: això serveix per a alguna cosa? I tinc també la resposta: no. L’enemic té noms i cognoms: es diu Espanya i espanyolisme. Si el valencianisme com a moviment no arriba a aquesta conclusió serà tota la vida un moviment frustrat, errat, fracassat, sense un horitzó clar. Un moviment que seguirà arrossegant les mateixes fòbies i plantejaments erronis, els mateixos fracassos i frustracions.

Si l’autoproclamada “tercera via” vol ser pressa seriosament, el primer que hauria de fer és deixar de demonitzar a Fuster i els seus seguidors, que a dia de hui, els agrade o no, encara en som molts. És més, m’atrevisc a fer una altra afirmació: dins del mateix Bloc Nacionalista Valencià, els fusterians –en termes amplis- encara són majoria, això sí, majoria silenciosa i silenciada. La realitat del País Valencià és molt complexa i variada. Intentar reduir la identitat valenciana en conjunt a allò existent en una zona molt concreta del país no ajuda gens ni mica a la valencianització del territori. Així com no s’han de menysprear els trets identitaris i tradicionals del centre del país, tampoc es pot pretendre fer-nos creure a la resta dels valencians que aquests són els que ens identifiquen a tots com a poble. Per a entendre'ns, la senyera amb franja blava, molt bé, però a València que per això és la d’aquesta ciutat. Les falles, meravelloses, però que es facen on realment són tradicionals i que no ens les intenten colar amb calçador a la resta de valencians. Criticar que valencianisme d'arrel fusteriana per haver creat un imaginari fals on predominen els elements “catalans” front als “valencians” i a la vegada uniformar el territori valencià sota la identitat folklòrica creada per Teodor Llorente o Blasco Ibáñez, no és la millor manera de diferenciar-te d'allò que critiques.

Un catalanisme sense horitzó clar

Front a les postures “tercerviistes”, ha continuat existint en terres valencianes un plantejament nacional identificat amb els posicionaments fusterians que aposta per la construcció d’un valencianisme que té com a horitzó la construcció dels Països Catalans. Aquest valencianisme, que podríem qualificar com a catalanista, ha estat majoritari en el nacionalisme valencià des de l’aparició del clàssic fusterià Nosaltres els valencians i ha tingut diferents representacions polítiques al llarg de la història, majoritariament representades per les ideologies d’esquerres. El valencianisme d’arrel fusteriana, però, ha caigut en els mateixos paranys que el seu fundador: el rebuig i l’enfrontament constant amb el regionalisme valencià i el fet de pensar que els valencians som un país frustrat. Aquest posicionament, moltes voltes també radical i visceral, ha portat al valencianisme fusterià a ser identificat per diferents sectors del poble valencià com a colonitzador i forani, i no com a la representació identitària pròpia. Val a dir que, evidentment, l’espanyolisme militant ha jugat un paper fonamental en la creació d’una mitologia anticatalanista surrealista i esperpèntica, en la qual sembla que els catalans del Principat tinguen els tancs preparats a l’alçada de l’Ebre disposats a entrar en terres valencianes i arrassar-ho tot. Però tot és culpa de l’espanyolisme? Tan important és l’enemic i tan febles som els valencians? Potser caldria que el valencianisme fusterià féra una mica d’autocrítica i reflexionara sobre si el seu discurs s’adequa a la realitat del país, a les necessitats d’una societat que poc a poc s’ha anat allunyant de debats identitaris i s’ha apropat més a plantejaments d’un menfotisme il·lustrat predominant, fruit més de l’esgotament i el cansament, més que no pas de la frustració nacional que el fusterianisme ha plantejat com a base teòrica.

Aquests plantejaments ens han portat a un tancament en banda extrem, en el qual tothom que no aposta clarament pels Països Catalans ja és una mena de traïdor, de botifler, neoblaver o ximpleries semblants, fet que ens porta a no escoltar a aquells que plantegen alternatives diferents per la simple raó que qüestionen les essències fonamentals del nostre cos teòric. I això ha ajudat a fer avançar la idea dels Països Catalans entre la societat valenciana? No, tot el contrari, és la mateixa estratègia errònia que la dels “tercerviistes acèrrims” quan es pensen que eliminant els Països Catalans del seu vocabulari bàsic ja arribaran al 5% dels vots. Són les mateixes equivocacions que les que cometen els antifusterians quan pontifiquen personatges com Teodor Llorente o Blasco Ibáñez i demonitzen a Fuster. Trobar l’enemic en aquells amb els quals comparteixes més punts dels que realment et separen és fer el joc a l’espanyolisme, és digne d’un infantilisme prepolític. Ara bé, hem de reconèixer que és molt més fàcil anar sempre a la contra de tot que no pas posar-se a trobar punts de confluència, estratègies comunes a partir de les quals puguem avançar en la construcció nacional del País Valencià.


Cap a un nou fusterianisme: el valencianisme del segle XXI

Arribats a aquest punt de divergència entre un valencianisme i altre, què ens cal fer? El primer és revisar tot allò que s’ha dit i escrit els darrers cinquanta anys i adaptar-ho a la realitat social del segle XXI. El valencianisme de la II República, el pensament i obra de Joan Fuster, les propostes de Carles Salvador, els textos dels anys setanta i el llegat de persones com Vicent Ventura, les reflexions tercerviistes i tot allò que partisca del reconeixement dels valencians com a poble, ha de ser el cos teòric a partir del qual començar a treballar. Hi haurà gent a la què pot sobtar la barreja de fonts, però crec que si no abracem totes les famílies del valencianisme i intentem crear quelcom junts mai ixirem avant. Tothom té la seua part de raó, les seues equivocacions i confusions, això ho hem d’assumir.



Per tant, el primer pas que cal fer és el de reconèixer que els valencians i valencianes de totes les comarques històriques del país formem una mateixa comunitat humana, un mateix poble. Això ja ho deia Fuster, no invente res de nou, el problema és que l’evolució de la idea dels Països Catalans ha portat moltes voltes als seus partidaris a confondre la realitat i les idees de Fuster, arribant al punt de no saber distingir entre conceptes tan diferents com país i comarca pel simple fet de defensar una territorialitat concreta. El País Valencià no és una comarca ni una extensió del Principat, qui ho pense es confon i a més parteix d’un plantejament antihistòric. El País Valencià forma un tot en si mateix, sense la necessitat obligada de compartir projectes polítics amb d’altres territoris pròxims. Els valencians són majors d’edat per a prendre les seues pròpies decisions, sense apadrinaments de ningú ni tutoritzacions per se.

Això vol dir que el País Valencià s’ha de despenjar de la idea dels Països Catalans? No, ni molt menys. I és més, crec que la nostra plenitud nacional només la podrem aconseguir anant de la mà de catalans, illencs i andorrans en la construcció d’un projecte nacional i polític comú. Aquest projecte, però, ha de partir de l'heterogeneïtat i el respecte a la diversitat existent dins d’allò que anomenem nació catalana i que engloba a tots els ciutadans que comparteixen el català com a llengua o bé habiten els territoris on aquesta és parlada. Els “tercerviistes” han avançat en els seus textos en la idea de federalisme, el problema és que mentre ells aposten per un federalisme emmarcat dins el conjunt de països de la península ibèrica, el plantejament del valencianisme ha de ser el d’avançar en el federalisme dels Països Catalans. Tal com deia Carles Salvador: “voldria (...) un Estat Català que comprengués totes les terres de llengua catalana i el meu País Valencià autònom dins l'Estat Català”.

El federalisme, doncs, reconeix la identitat particular de cadascun dels territoris dels Països Catalans i els dota d'entitat i sobirania pròpia. Voler construir una nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó sense reflectir aquesta diversitat territorial és tan irreal con voler construir una suposada nació valenciana que no té cap nexe d'unió amb la resta de territoris amb els quals comparteix llengua, història i, val a dir també, problemàtiques econòmiques comunes. Tant una proposta com l'altra no ajuden a la valencianització del país, a l'alliberament del subjecte que diuen defensar, tot el contrari, parteixen de premisses tancades i inapel·lables que no deixen evolucionar el projecte nacionalista valencià. Cal, doncs, valencianitzar el discurs del valencianisme polític sense deixar de costat, però, les referències al projecte comú dels Països Catalans. Altra cosa és si l'estratègia política concreta que ara mateix més ens beneficia és la de parlar de la nació catalana o més aviat fer-ho gairebé de manera exclusiva del País Valencià. És possible, no ho negaré jo, però el que si que no pot fer el valencianisme és prescindir del projecte compartit amb els altres catalans. Això és una errada monumental, no solament des del punt de vista històric o lingüístic, sinó també econòmic i polític.

Un cop reconeguem la diversitat territorial dels Països Catalans cal avançar en la consecució del projecte comú. En el procés de construcció nacional català, la creació de xarxes, de sinergies, entre els diferents països és fonamental per a la creació d'una consciència compartida per part de tots aquells individus que n'han de formar part. Partits polítics d'àmbit nacional, diaris, organitzacions culturals, esportives, xarxes de centres educatius, institucions polítiques com l'Assemblea de Regidors dels Països Catalans, entre d'altres, són elements fonamentals per a començar a conèixer-nos i per a iniciar aquest procés de vertebració del territori. A més, ens trobem en un moment clau de tot el procés, més encara si tenim en compte que actualment hi ha una zona de la nació, el Principat de Catalunya, que es troba immers en un procés de creixement de l'independentisme com mai s'havia vist en la seua història contemporània. Si la resta de territoris no s'hi volen quedar despenjats, i pense sobretot en el País Valencià, cal que el valencianisme comence a treballar per a aconseguir una majoria social com la que mica en mica s'ha anat construint al Principat. I sobretot cal un valencianisme valent i desacomplexat que parle de tu a tu amb el nacionalisme del Principat, que parle del País Valencià però també dels Països Catalans com un projecte de futur beneficiós per a la societat valenciana i no com una nació ancestral i romàntica fonamentada en unes essències pàtries que no podem perdre. La societat ha d'entendre que l'alliberament del País Valencià en el marc federal d'uns Països Catalans lliures és la proposta més beneficiosa per al seu benestar individual i col·lectiu. Si no ho fem així, continuarem sent uns éssers estranys en una societat adormida i “panxacontenta” que es conforma amb poder arribar a final de mes veient com el València, l'Hèrcules, el Vila-real, el Mallorca o, com no, el Barça, guanyen els seus respectius partits. És això el que volem? Doncs mans a l'obra que com va dir el poeta “tot està per fer i tot és possible”.

Dissabte xerrada a Barcelona: La qüestió nacional i territorial dels Països Catalans

El proper dissabte 23 d’octubre, a les 19 hores, des de l’Ateneu Layret organitzem una xerrada-col·loqui sobre els Països Catalans, la xerrada anirà a càrrec de l’historiador Toni Rico. Posteriorment, obrirem un debat entre les persones assistents sobre com afrontem des de l’independentisme la nostra diversitat territorial

L’acte tindrà lloc al mateix Ateneu Layret (c/ Villarroel, 49)

Xerrada amb la Magdalena Kusserow de Reuter sobre els camps de concentració nazis

El proper dimecres 6 d’octubre, els i les alumnes de 4t d’ESO de l’IES el Pedró podran escoltar de primera mà l’horror que van suposar els camps de concentració nazis. Dins el marc de l’assignatura de Ciències Socials s’organitza aquest acte que de ben segur serà d’un gran interés.



Nom: Magdalena Kusserow de ReuterData de naixement: 23 de gener de 1924Lloc de naixement: Bochum (Alemanya)

MAGDALENA KUSSEROW va ser educada com a Testimoni de Jehovà juntament amb els seus deu germans. Quan tenia 7 anys, la seva família es va traslladar a la petita ciutat de Bad Lippspringe. El seu pare era funcionari de correus retirat i la seva mare era mestra. La seva llar era coneguda com The Golden Age ja que era el centre de la comunitat local dels Testimonis de Jehovà.

L'any 1941, quan tenia 17 anys, va ser arrestada i retinguda a presons per a joves fins als 18 anys, moment en què li van oferir signar una declaració de renúncia a la seva fe. En negar-se, la van deportar a Ravensbrück. A dos dels seus germans els van executar per la mateixa raó. L'any següent, la seva mare i una de les seves germanes també van ser deportades a Ravensbrück.

1933-1939: "La nostra postura davant el nazisme era innegociable: obediència a l'ordenança jurídica però lleialtat única a Déu, raó per la qual no podíem compartir ni recolzar de cap manera una ideologia com aquella, brutal i inhumana. Com a conseqüència, els nazis ens consideraven els seus enemics declarats. Als 12 anys vaig unir-me als meus pares i la meva germana en la tasca cristiana de difondre les nostres conviccions. Uns sacerdots catòlics ens van denunciar i van arrestar el meu pare. Amb quins càrrecs? Celebrar reunions per estudiar la Bíblia a casa nostra. També van arrestar la meva mare. La Gestapo va escorcollar la casa moltes vegades, però les meves germanes i jo havíem après a amagar les nostres publicacions bíbliques que per a ells eren l'evidència incriminatòria. El 1939 la policia es va endur els meus tres germans més petits per a 'reeducar-los' a llars d’acollida nazis.

1940-1944: "Em van arrestar l'abril de 1941 i vaig estar retinguda a presons per a joves properes fins que vaig fer 18 anys. Em van dir que podia tornar a casa si signava una declaració de renúncia a la meva fe. M'hi vaig negar i em van deportar al camp de concentració de Ravensbrück. Després d'un angoixant viatge amb delinqüents comuns i prostitutes, em van assignar a treballar al jardí i a fer-me càrrec dels fills de les dones de les SS. Un any després també van arribar a Ravensbrück la meva mare i la meva germana Hildegard. Estic convençuda que, gràcies a la fermesa de les nostres conviccions cristianes i, sobretot, a l'ajut de Déu, vam poder mantenir-nos junts com a membres de la mateixa confessió, denunciant amb la nostra determinació, dins i fora dels camps, aquell règim nefast."

Magdalena, la seva mare i la seva germana van ser alliberades el mes d'abril de 1945 durant el transcurs de l'anomenada "marxa de la mort" que va sortir des de Ravensbrück. Un cop acabada la guerra, van tornar a Bad Lippspringe.

La Sra. Kuserow, que fa més de dues dècades que viu a Espanya, és en l'actualitat la Vicepresidenta Honorífica del Cercle Europeén des Temoins de Jehovah Ancien Déportés et Internés. Participa en fòrums internacionals sobre l'holocaust.

L’Onze de setembre que va posar tothom al seu lloc: crònica en primera persona

Les darreres setmanes han estat un autèntic estrès, no només per l’inici precipitat del curs escolar, sinó també per l’escenari que els partits parlamentaris han intentat dissenyar en la celebració de la diada d’enguany a Girona. Com bé sap tothom, l’esquerra independentista fa més de vint anys que celebra una manifestació independentista a Girona coincidint amb la diada i, des de fa deu, aquesta ha estat encapçalada de manera exclusiva per la CUP i Maulets, principalment a causa de l’abandó del carrer per part de partits com ERC que en veure que la gent no els seguia van decidir deixar de fer “el pena”. Com deia, enguany ha estat diferent i amb l’excusa de la pretesa unitat que es va aconseguir el 10-J a Barcelona, republicans, convergents i sociates, de la mà de les respectives joventuts, sindicats i associacions culturals, van decidir fer una “opa” hostil a la manifestació de la CUP.

La cursa electoral com a teló de fons

Des d’un primer moment, la CUP vam entendre que la proposta d’aquests partits tenia un rerafons obscur que anava molt més enllà de la “unitat”. I evidentment, la conclusió la vam extraure ràpid: eleccions al parlament al novembre i eleccions municipals al maig. Així, segons la seua lògica, enguany tocava sortir al carrer i més encara quan des de feia ja uns quants anys la manifestació de l’esquerra independentista s’havia consolidat i començava a convertir-se en un perill per a les aspiracions electorals d’uns partits que comencen a veure les orelles al llop. Així, ja en la primera i segona reunió vam deixar clara quina era la postura de la CUP: la manifestació havia de ser netament independentista i autodeterminista. Nosaltres estem a favor del dret a decidir, però a decidir de veritat, és a dir, el dret a l’autodeterminació. Amb esperit constructiu vam llançar a la resta de partits gironins, però també a la societat en general, una proposta de manifestació que pretenia ser unitària, però partint de la unitat teixida amb la feina feta a “Girona Decideix” per a la realització de l’exitós referèndum del 25 d’abril passat. CiU i sobretot ERC, però, ens van deixar ben clar que la seua intenció no era realitzar una manifestació a Girona amb aquests termes sinó que prioritzaven convocar la societat amb un lema més ambigu i descafeïnat que permetera a PSC i d’altres forces espanyoles afegir-se. Davant d’això, la decisió va ser clara: vosaltres feu el que vulgueu que nosaltres farem el que portem fent des de fa molts i molts anys. Primera pregunta, doncs, que les bases d’ERC hauran de fer als seus dirigents: per què rebutgen anar a una manifestació unitària amb la CUP i ho prefereixen fer amb el PSC i IC?

La manifestació independentista més gran dels darrers vint anys a Girona

Els dies previs a la diada molts vam començar a tenir la sensació que aquest Onze de setembre podia ser molt i molt gran. La quantitat d’actes que l’esquerra independentista de les comarques nord-orientals havia programat, les notícies constants a la premsa gironina que parlaven de la manifestació, els carrers plens de cartells, entre d’altres, feien presagiar un bon any. I així ha estat. Tots els actes celebrats han estat un èxit rotund, començant per l’Onze a les dotze i la penjada de l’estelada al balcó de l’Ajuntament i acabant per l’acte polític, la manifestació i el concert. Però de tot plegat, el que s’ha acabat demostrant és que, efectivament, la gent vol unitat, però unitat per aconseguir un objectiu molt clar i concret: la independència. Davant d’una capçalera aigualida on els polítics de sempre es donaven cops de colze per sortir a la foto, la població gironina ha optat per anar al darrere d’un lema molt clar i contundent: “Democràcia per als Països Catalans: Independència!” La gent està farta, tipa, empatxada, d’una classe política que no respon a les seues demandes ni tan sols quan aquestes són manifestades amb crits tant clars com els que es van viure el passat 10-J a Barcelona: independència, senyors, independència.

5.000 al davant i 150 al darrere, vostès jutgen. El més graciós de tot, però, és veure ara com algun dirigent d’ERC local que precisament va participar en les negociacions de la manifestació des del primer moment, es dedica a la difamació 2.0 de la CUP i el servei d’ordre muntat, que ell va pactar i acordar, quan calculadora en mà no li surten els números i l’estratègia ha acabat esdevenint un fracàs absolut. I és més, aquesta mateixa persona, ens acusa de fer servir el nom de “Girona Decideix” pel fet que l’exportaveu d’aquesta entitat, militant de la CUP de Girona, va llegir un manifest pactat per les associacions que munten l’Onze a les dotze (ADAC i Casal Independentista el Forn) a petició precisament de les associacions que van encapçalar el referèndum gironí. Les veritats i la realitat de vegades fan mal, ho entenc, però això té fàcil solució: fer les coses bé des de bon principi. No té pèrdua, tampoc, que aquesta mateixa persona acuse el servei d’ordre de fer servir la força física per a mantenir el que havíem pactat: una distància considerable entre les dues manifestacions. I fa gràcia realment perquè precisament va ser gent de la seua manifestació la que en algun moment va donar empentes al nostre servei d’ordre o, fins i tot, algun cop de pal. En fi, quan t’acostumes a fer política professional supose que t’acabes creient les teues pròpies mentides.

Sense més pretensions: 5000 gràcies a tots i totes per la vostra assistència a la manifestació independentista de l’Onze de setembre i als que no vau venir esperem algun dia trobar-vos perquè aquest país només l’alliberarem si entre tots i totes lluitem per un sol objectiu: la independència.