Cuní, el judici i l'ós del Pirineu

En aquests moments, 16 amics i amigues, companys i companyes de militància política, estan sent jutjades a l'Audiència Nazional espanyola. Aquell tribunal d'excepció hereu de l'antic TOP franquista. Doncs bé, m'he intentat informar sobre la situació que s'està vivint a Madrid a través dels mitjans de comunicació públics del Principat de Catalunya. L'única conclusió que he tret és que Pilar Rahola és una experta en un tema molt concret: l'ós del Pirineu. Si, així de clar i català, així de trist i lamentable. El programa que ocupa tota la graella televisiva dels matins de TV3 no ha dedicat ni 30 segons a la notícia del judici polític de Madrid. Sembla ser que el periodisme independent del senyor Cuní i la seua profeta Rahola no tenen interès per aquest tema. No consideren que un judici polític a 16 catalans i catalanes en l'any 2008 siga cap tipus de notícia per als televidents del Principat.

El senyor Josep Cuní va assistir i participar fa uns dies en l'homenatge que diferents associacions van retre al desaparegut i estimat Lluís Maria Xirinacs. El messies del periodisme català, però, va ser rebut amb xiulets i crits. Uff, sort que encara queda gent en aquest país amb criteri propi. El senyor Cuní, i per extensió la profeta Rahola, pateixen també la malaltia del periodisme oficial contemporani: només es parla d'allò que interessa als nostres amos polítics i, sobretot, econòmics. No siga que molestem al poder.

Crec que episodis periodístics tan lamentables com el que han mostrat avui els mitjans de comunicació d'aquest país ens haurien de fer reflexionar sobre la premsa que patim. Sobretot sobre el caràcter autonomista, manipulador i carregat d'interessos concrets que té a sobre aquest model de periodisme. Evidentment que la notícia de l'ós del Pirineu pot ser important per a una part de la població catalana, sobretot per a la que hi viu en les zones de muntanya afectades. Però, realment, algú creu que les aventures del Yogui pirinenc són més importants que un judici polític contra 16 catalans? Això és el que el senyor Cuní ensenya en les seues magistrals classes de periodisme? Això és el que els seus alumnes aprenen. Com diuen en Novelda: Què el senyor mos agafe confessats!

Entrevista al Punt 25/10/2008

El representant dels 16 encausats per haver cremat fotos dels reis espanyols que seran jutjats a l'Audiencia Nacional dimecres que ve explica la campanya que es du a terme en contra d'aquest judici i que inclou l'organització d'autocars per acompanyar-los a Madrid.


Biel de Montserrat: «És un procés judicial amb un fort caràcter polític»

Els encausats per haver cremat fotos dels reis espanyols se senten criminalitzats

-Què demanen amb aquestes protestes?
-«Les protestes són la manera d'anticipar el que després reclamarem en el judici, que és defensar el nostre dret a la llibertat d'expressió i demanar l'arxivament del cas. És interessant que amb aquest cas és posés en dubte la legitimitat tant dels tribunals espanyols com de les lleis espanyoles i l'Estat espanyol, pel seu caràcter antidemocràtic.»

-Quina és la seva opinió respecta al procés?
-«Considerem que ha estat un procés judicial amb un fort caràcter polític i que s'ha volgut criminalitzar amb l'opció política més enllà d'un delicte comú, és a dir, que a la pràctica s'estiguin processant persones a l'Estat espanyol per delictes polítics.»

-Què ha passat en els últims dies?
-«La setmana passada vam dur a terme la tancada de la UdG que va marcar l'última fase abans del judici. No fa gaires dies, 70 advocats dels Països Catalans van demanar, en un manifest, que deixés d'existir el delicte d'injúries a la corona, o el mateix Joan Barnils, representant el grup de periodistes, va escriure un comunicat per donar-nos suport.»

-S'ha mobilitzat Girona?
-«Girona es va mobilitzar en un primer moment com es va poder comprovar en les diferents concentracions que es van produir a partir del dia 13, però llavors la situació s'ha anat refredant i ha passat a un segon terme. No demanàvem res més; tenim suport.»

-Quina és la seva visió del que va passar?
-«No es tracta d'un cas aïllat sinó que repetidament s'està criminalitzant per diverses vies que la societat tingui prejudicis i s'estigmatitza els partits polítics més combatius, contraris al sistema. Era una acció simbòlica per mostrar el rebuig a la visita del rei d'Espanya a Girona. Una manera molt visual era cremant-ne la fotografia.»

-Per què creu que no haurien de ser jutjats?
-«En primer lloc, per la llibertat d'expressió, un dret que hauria de ser defensat en un estat que es diu democràtic. I de fons, es posa en dubte la legitimitat de l'Estat espanyol, perquè té seriosos dèficits democràtics a l'hora de reconèixer els drets i llibertats de les persones i dels pobles.»

JUDITH SALA

Un altre 12 d'octubre

Acabem de passar un altre 12 d'octubre. Tot i ser diumenge he volgut continuar la tradició que sostinc des de fa anys en una data tan marcada: treballar. Malgrat tot, la feina realitzada a casa no m'ha mantigut totalment aliè dels esdeveniments que s'han anat produïnt al llarg del "dia de la raza". Els companys i companyes que ahir es van encadenar a Montjuïc van iniciar tota una sèrie de manifestacions i accions de denúncia del que el 12 d'octubre representa realment: la màxima expressió del nacionalisme feixista espanyol. Els goriles que s'han concentrat a Barcelona, Tarragona o València així ho han demostrat.

Així i tot, les imatges del dia les tornen a protagonitzar els Mossos d'Esquadra. El cos repressiu espanyol comandat per l'il·lustre Joan Saura, ha tornat a defensar als feixistes i massacrar a cops de porra als defensors de la llibertat. Així va tot en aquest petit racó de món. Ara bé, el senyor Saura ahir es feia la foto amb la neta del president Companys: gran demòcrata! Sí senyor, la foto que no falte. No sé si els votants i militants de base d'Iniciativa per Catalunya reflexionen sobre el paper que el seu partit està jugant en la política del Principat actualment. Espere que si i que encara quede una mica de racionalitat en les files dels ecosocialistes.

La repressió, però, no ha marcat sols el dia d'avui en terres principatines: a València la polícia nazional espanyola també ha actuat per a defensar als seguidors del president dels clubs d'alterne espanyols: el proxeneta i líder d'España 2000 José Luis Roberto "El Cojo". Potser després els regalarà vals descompte per gaudir dels favors sexuals de les pobres noies que explota en els seus locals.

Finalment, a Girona ens hem manifestat un centenar de persones durant la vesprada. Aquí, afortunadament, cap secta espanyola d'extremadreta havia convocat. Tot i així, però, des de l'esquerra independentista hem cregut convenient manifestar-nos per denunciar una data tan obscura i terrorífica com el 12 d'octubre.

Partisans: terroristes o herois?

Acabe de llegir el darrer llibre publicat per l'editorial basca Txalaparta: "El cartel rojo". Una mena de novela/assaig-històric (ho podríem definir així) que relata diferents aspectes de la lluita dels partisans francesos durant la II Guerra Mundial contra l'ocupant nazi. Bé, més que francesos, la majoria dels personatges provenien d'altres parts d'Europa i havien viatjat a París per motius diferents amb la idea de lluitar contra el feixisme i el govern de Vichy.

La lluita de la resistència francesa antifeixista va ser realment molt dura. Les accions que els partisans realitzaven entrarien de ple, i en ocasions superarien, dins la categoria del que avui dia el sistema d'idees imperant qualifica com a "terrorisme". Malgrat tot, la història ha tractat als partisans, majoritàriament, com a herois, com a lluitadors i lluitadores de la llibertat. Per altra banda, veiem com avui dia els que utilitzen els mateixos mitjans i la mateixa retòrica són qualificats com a "terroristes". Paradoxes de la vida. Ara bé, els nazis també qualificaven com a "terroristes" als partisans, com avui dia fan amb qualsevol persona que lluita de manera violenta per uns objectius polítics.

El qualificatiu de "terrorista" s'ha convertit en una mena d'adjectiu comodí que serveix per justificar qualsevol acció contra el col·lectiu dissident. Quan la violència es emprada per part del poder, llavors el terrorisme passa a convertir-se en "guerra preventiva", "danys col·laterals" o "intervenció necessària". L'ús de les paraules és una màquina d'adoctrinament, de rentat de cervell, perfecta. Pensem-hi i sobretot no ens deixem enganyar. Els nazis ho van intentar amb la població francesa entre el 1939 i el 1945. Els espanyols porten tota la vida intentant-ho amb nosaltres i la resta de pobles peninsulars.

La poca memòria de Garzón

Sembla ser que el jutge estrella de l’Audiencia Nacional espanyola Baltasar Garzón ha tingut una mena de revelació divina –o històrica. El passat mes d’agost va visitar en el colombià municipi d’Apartado una fossa comú plena d’assassinats pels paramilitars d’aquest país. Garzón va ser convidat pel fiscal general de Colòmbia Mario Iguarán. El més fàcil ara seria dir aquella frase de “Déu els cria i ells...”. Anem per parts perquè el tema dóna per a uns quants comentaris. En primer lloc, Garzón no descobreix res de nou, simplement s’intenta apropiar d’una denúncia que ja fa temps que encapçala la societat civil en diferents territoris de l’estat i, com ja ens té més que acostumats, aprofitant-se de la seua tirada mediàtica, es torna a erigir com a gran defensor dels drets humans. No farem un repàs exhaustiu de la història del super jutge. Només, però, recordarem que l’any 2003, el personatge en qüestió va ser condemnat públicament pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, per no haver investigat diferents casos de tortures produïts l’any 1992 en el marc d’una operació política orquestrada per ell contra l’esquerra independentista catalana. Tot i així, encara continua exercint la seua feina amb tota impunitat com si res anara amb ell.

En tot aquest tema també hem de recordar que l’Audiencia Nacional de la qual és jutge Baltasar Garzón és la institució hereva del franquista Tribunal de Orden Público. I això cal recordar-ho perquè, si realment ens interessa fer un exercici de memòria històrica, hem de tenir totes les dades possibles per a poder entendre la situació real del nou circ mediàtic garzonià. Les famílies de moltes víctimes, entre les quals hi ha la del poeta andalús Federico García Lorca, han vist amb el gest de Garzón l’última oportunitat per poder recuperar els cossos dels seus i donar-los definitivament l’homenatge merescut. El problema és que la persona que vol tirar el tema avant és un jutge que tanca diaris i revistes per motius polítics, que ampara la tortura legalitzada per la Llei Antiterrorista en les seues operacions polítiques i que a més ha estat condemnat per això mateix. Així és com volem restaurar la memòria dels antifeixistes desapareguts, assassinats i enterrats en fosses comuns? Em sembla, sincerament, que no és la millor manera.

Sobre el concepte de Memòria Històrica s’ha escrit molt en els darrers anys, sobretot arran de la vergonyant llei que el govern espanyol de Zapatero va aprovar en l’anterior legislatura. Dic vergonyant perquè, realment, no arriba a assolir uns mínims de dignitat i justícia per a les víctimes de la dictadura franquista. La llei és tan tova que no és capaç ni d’anul·lar el judici militar que els feixistes van realitzar per condemnar a mort al president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. Tenint en compte aquesta darrera dada: quin tipus de memòria històrica vol realment la socialdemocràcia espanyola? El pacte de silenci que es va signar en l’anomenada Transició encara pesa sobre nosaltres com una llosa, com les tones de terra i pedres que a dia d’avui suporten gairebé 70 anys després les víctimes del feixisme espanyol. Crec que un exercici de memòria que hauríem de fer totes i tots és el de, precisament, analitzar aquella dècada dels setanta i veure realment per què l’any 2008 la situació encara és la que és.

El concepte que l’historiador francès Pierre Nora va desenvolupar té com a missió fer visibles tots aquells col·lectius que han estat amagats i marginats per la història oficial. En aquesta línia, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica ha jugat un paper important en el debat historiogràfic dels darrers anys, especialment amb l’aprofundiment i qüestionament del tracte que a dia d’avui encara reben les víctimes del colp d’estat del 1936. Crec que és de vital importància que aquest tipus d’associacions continuen amb la seua tasca. També crec, però, que no s’haurien de deixar enlluernar per personatges com Garzón. Companyies així és el que pot acabar amb la seua lloable tasca.

Publicat al setmanari La Directa 106

Un altre 11 de setembre

Hem tornat a passar una altra diada nacional. L'11 de setembre d'enguany, però, ha estat marcat per la reivindicació d'un sìmbol que complia anys: la senyera estelada. Molts ajuntaments dels Països Catalans han decidit penjar-la com a mostra de reivindicació sobirana, històrica i de reconeixement cap a uns valors i una idea concreta de país. El dimarts passat, l'Ajuntament de Girona aprovava amb els vots de CiU, ERC i IC seguir el mateix procediment. Malgrat tot, la moció que van presentar Esquerra i Convergència tenia trampa: no especificava el lloc on s'havia de penjar l'estelada. La CUP, tot i així, ens vam alegrar de la seua aprovació. A l'endemà ens assabentàvem que la prepotència del PSC i la covardia d'ERC i CiU decidien penjar l'estelada en un lloc diferent de l'Ajuntament: la Plaça Catalunya. Precisament, el lloc amb més estelades per metre quadrat el dia 11 de setembre. Vergonya i indignació.

Tot i així, l'Esquerra Independentista gironina vam decidir que aquesta actitud no es podia tolerar de cap de les maneres. Per això, en una acció que ningú esperava fins el moment en què es va realitzar, militants de Maulets i la CUP es van enfilar cap a la balconada de l'Ajuntament per fer el que els buròcrates que el governen havien d'haver fet: penjar l'estelada on es mereix. La Plaça del Vi es va convertir en un clam. Aplaudiments, crits d'"independència" i estelades al vent van acabar de guarnir l'acció reivindicativa. Una situació que hauria de fer reflexionar als senyors d'Esquerra i CiU.

La resta de la jornada va anar com era previsible: millor que mai. L'11 de setembre gironí s'està convertint en un autèntic referent per a molta gent de les comarques nordorientals, però també d'altres indrets del país. L'acte polític d'enguany va ser emotiu pel record de dues persones que l'Esquerra Independentista sempre tindrem presents: Lluís Maria Xirinachs i en Tià Salellas. Els parlaments polítics, especialment el de l'organització juvenil Maulets així ho van expressar. Un acte polític que va voler donar veu a la Plataforma en Defensa de la Devesa, a l'organització Izquierda Castellana i als companys i companyes represaliades per la crema de fotos del rei Borbó. Un acte polític que va tenir en el parlament de Maulets una perfecta declaració de principis i propostes, expressades amb la contundència que representa al jovent del nostre moviment i amb una posada en escena impecable. Després dels joves va arribar el torn de la CUP. Aquest any el parlament el va realitzar la Montse Vinyets, regidora de Sant Celoni, que va expressar perfectament el projecte polític de la CUP i les intencions i propostes de construcció nacional que la Candidatura d'Unitat Popular té: construir uns Països Catalans lliures des de la base.

Un cop acabat l'acte va començar la tradicional manifestació pels carrers de Girona. Aquest any s'han manifestat entre 2500 i 3000 persones. Tot i així, la policia municipal gironina ha intentat altre cop enganyar a la ciència matemàtica: 1000 deien. Supose que el nivell de coneixements matemàtics exigits per a entrar en el cos municipal no són gaire elevats. Així, encapçalats per una gran senyera estelada i amb una pancarta amb el lema de la diada "Continuem avançant cap a la República dels Països Catalans", els milers de persones assistents realitzàvem el recorregut de cada any. L'únic fet destacable de la marxa podríem dir que ha estat la crema d'una falla que representava l'arribada del TAV i la MAT on es podien veure les cares de diferents personatges nefastos per als interessos d'aquest país nostre.

En definitiva, un altre onze més. Una altra diada que demostra que a comarques nordorientals i a Girona en particular, la proposta rupturista de l'Esquerra Independentista va arrelant en la societat. La CUP cada cop més s'està convertint en el referent que molta gent buscava i necessitava. Treballant així, des de la base, tenint en compte a tothom i respectant la diversitat d'opinions existents en el gran arc de l'independentisme i els moviments socials catalans, estic més que segur que aconseguirem els nostres objectius: la independència i el socialisme als Països Catalans.

Girona, espai públic i civisme

E n els darrers anys, diferents ajuntaments dels Països Catalans han engegat polítiques d'ordenament de l'espai públic. El paradigma és Barcelona i la seua llei sobre el civisme. A partir de la seua aprovació, són molts els equips de govern municipal que s'han vist temptats a actuar de la mateixa manera. Girona, tot i no haver regulat en aquesta línia encara l'ús dels carrers, n'és un exemple. De fet, ha estat durant l'última i actual legislatura, que els col·lectius locals i moviments socials han vist més impediments i traves per poder desenvolupar les seues activitats a la ciutat. Així, mentre el tripartit local diu que potencia la música amb la construcció de l'Auditori Municipal, es dedica per darrere a posar impediments i a prohibir concerts organitzats per entitats gironines. Això, però, no deixa de ser un exemple més de l'objectiu fixat per l'Ajuntament gironí: avançar cap al «model Barcelona» de ciutat. Només cal llegir la normativa sobre bicicletes aprovada en els darrers mesos pel ple municipal. Aquest terme, però, no l'hem inventat a la CUP, sinó el professor de la Universitat de Barcelona Manuel Delgado.

L'economia catalana, actualment, té un alt grau de dependència del turisme. Conscient d'això, l'Ajuntament de Girona ha apostat molt fort pel Barri Vell com a zona d'atractiu turístic. Amb una neteja de façana brutal, avui dia ni els més vells recorden com era la zona antiga de la ciutat fa uns anys. Evidentment que el Barri Vell ha d'estar en òptimes condicions per als nostres visitants, però també per als autòctons. Això no vol dir altra cosa que incentivar que els joves gironins es puguen comprar un pis en aquesta zona si és el que volen, que el comerç local no trobe tantes traves per obrir-hi establiments, o que els bars i restaurants no estiguen enfocats a clients d'alt nivell econòmic sinó que siguen de caràcter popular. En altres paraules: el nostre Barri Vell ha de ser un barri més, i no una postal. De fet, això demanen els mateixos veïns des de fa temps. Per tant, els recursos municipals s'han de repartir uniformement entre tots els barris gironins, amb inversions en serveis públics municipals, parcs i zones esportives, entre d'altres.

El darrer problema que la societat civil gironina ha tingut amb l'Ajuntament ha estat generat per la negació del permís per fer un sopar solidari el 24 de juliol passat a la plaça d'Ovidi Montllor (oficialment, Constitució). L'acte, però, es va acabar fent, malgrat la prohibició. Els tècnics municipals justificaven la negativa dient que «es donava mala imatge al turisme» i que «no es volien convertir els carrers de Girona en menjadors populars». Anem per parts, doncs. En el primer argument ja tenim el que comentàvem: volen una ciutat per a turistes, no per als que hi vivim la resta de l'any. La segona part, però, ja és més curiosa. Actualment, l'únic carrer que s'ha convertit en un menjador municipal és la rambla de la Llibertat. Però, és clar, aquests establiments privats que tenen el menjador tot l'any muntat no molesten el nostre consistori: aquests paguen un bon preu per fer negoci a costa de l'espai públic gironí. Els moviments socials, contràriament, només generen problemes al poder perquè denuncien la manca de llibertat i les polítiques injustes. Des de la CUP creiem que els nostres carrers han de ser espais públics de trobada, reunió i convivència. El carrer és l'escenari perfecte per evitar el foment d'una cultura enllaunada, eixa que sembla que agrada tant als nostres governants municipals. Al cap i a la fi, no es tracta de cap altra cosa que d'apostar per una societat viva, democràtica i participativa o per una altra on tot està controlat pel poder dels diners i els buròcrates convertits en alcaldes i regidors durant quatre anys que avui patim.

Publicat al diari El Punt el diumenge 24 d'agost de 2008

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2974437