14 d’abril de 1931/ 14 d’abril de 2013. Cap a una nova república?

El 12 d’abril de 1931 es van celebrar unes eleccions municipals que van fer canviar totalment el rumb de la història dels Països Catalans i la resta de l’Estat espanyol. Amb una victòria àmplia de les forces republicanes i progressites, el rei espanyol Alfons XIII es veia obligat a abdicar i marxar a l’exili. El republicanisme havia estat una de les ideologies que major capes socials havia anat guanyant des de finals del segle XIX. El republicanisme, però, era de contingut polític diferent en cadascun dels territoris nacionals. I és més, no deixava de ser un moviment polític més arrelat a les ciutats i les zones urbanes que no pas el camp.

La primera ciutat dels Països Catalans on es va proclamar la república fou València. El republicanisme valencià formava part del que s’ha conegut políticament com a blasquisme, és a dir, un republicanisme lligat al pensament i obra de l’escriptor valencià Blasco Ibáñez. Aquest republicanisme, a diferència del català, no tenia, doncs, unes arrels nacionalment diferents de l’espanyolitat sinó tot el contrari. Malgrat tot, el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya Francesc Macià va enviar un telegrama a l’Ajuntament de València felicitant la proclamació amb un argument de germanor clar: “poble valencià, unit a Catalunya per gloriosos vincles històrics de sang i de llengua”. La salutació de Macià va ser resposta per les autoritats valencianes amb la frase “València correspon salutació Catalunya admirable en un abras de germanor, cridant visca el poble català, visca Espanya republicana”. Cal recordar que el president Macià acabava de proclamar la república catalana en el marc d’una futura república federal ibèrica.

Siga com siga, les proclamacions, concentracions i manifestacions en favor del nou règim es van estendre com una taca d’oli. L’Estat espanyol iniciava així el període de major democràcia viscut en tota la seua història. I no sols la viscuda fins a l’abril de 1931 sinó la viscuda fins l’actualitat. La constituciío republicana, els estatuts d’autonomia aprovats o que van quedar sense aprovació, les lleis dutes a terme en àmbits com els drets dels treballadors, dels infants o les dones, per citar-ne alguns àmbits, foren dels més avançats de l’Europa d’aleshores.

I no ens hauríem de preguntar si no és una anormalitat que l’any 2013 encara continuem tenint un rei com a cap de l’Estat? Una institució d’origen medieval, antidemocràtica i patriarcal ha de ser la màxima representació d’una societat que es diu democràtica. Si més no contradictori, no? I és que el relat polític de la transició ençà ha volgut consolidar la idea d’una democràcia portada per un sol individu, Juan Carlos de Borbón, oblidant així que, precisament, aquest senyor fou l’herència directa del dictador Francisco Franco, aquell que amb un cop d’estat fracassat va acabar amb l’anterior experiència republicana. El procés de sobirania nacional iniciat a Catalunya hauria de ser una bona oportunitat per avançar en la creació d’una millor democràcia, participativa, fonamentada en la justícia social i, sobretot, republicana. Perquè no ens enganyem: no hi ha cap forma de govern democràtic que passe per blindar la figura d’un individu davant la llei i carregat de privilegis. Dir-li democràcia a un règim així no és altra cosa que un frau polític fonamentat en la mentida i la por i, això, no és una societat ni un país lliure. 

Article per a Ràdio Vilablareix.cat