El 12 d’abril de 1931 es van celebrar unes
eleccions municipals que van fer canviar totalment el rumb de la història dels
Països Catalans i la resta de l’Estat espanyol. Amb una victòria àmplia de les
forces republicanes i progressites, el rei espanyol Alfons XIII es veia obligat
a abdicar i marxar a l’exili. El republicanisme havia estat una de les
ideologies que major capes socials havia anat guanyant des de finals del segle
XIX. El republicanisme, però, era de contingut polític diferent en cadascun
dels territoris nacionals. I és més, no deixava de ser un moviment polític més
arrelat a les ciutats i les zones urbanes que no pas el camp.
La primera ciutat dels Països Catalans on es
va proclamar la república fou València. El republicanisme valencià formava part
del que s’ha conegut políticament com a blasquisme, és a dir, un republicanisme
lligat al pensament i obra de l’escriptor valencià Blasco Ibáñez. Aquest
republicanisme, a diferència del català, no tenia, doncs, unes arrels
nacionalment diferents de l’espanyolitat sinó tot el contrari. Malgrat tot, el
líder d’Esquerra Republicana de Catalunya Francesc Macià va enviar un telegrama
a l’Ajuntament de València felicitant la proclamació amb un argument de
germanor clar: “poble valencià, unit a Catalunya per gloriosos vincles
històrics de sang i de llengua”. La salutació de Macià va ser resposta per les
autoritats valencianes amb la frase “València correspon salutació Catalunya
admirable en un abras de germanor, cridant visca el poble català, visca Espanya
republicana”. Cal recordar que el president Macià acabava de proclamar la
república catalana en el marc d’una futura república federal ibèrica.
Siga com siga, les
proclamacions, concentracions i manifestacions en favor del nou règim es van
estendre com una taca d’oli. L’Estat espanyol iniciava així el període de major
democràcia viscut en tota la seua història. I no sols la viscuda fins a l’abril
de 1931 sinó la viscuda fins l’actualitat. La constituciío republicana, els
estatuts d’autonomia aprovats o que van quedar sense aprovació, les lleis dutes
a terme en àmbits com els drets dels treballadors, dels infants o les dones,
per citar-ne alguns àmbits, foren dels més avançats de l’Europa d’aleshores.
I no ens hauríem de
preguntar si no és una anormalitat que l’any 2013 encara continuem tenint un
rei com a cap de l’Estat? Una institució d’origen medieval, antidemocràtica i
patriarcal ha de ser la màxima representació d’una societat que es diu
democràtica. Si més no contradictori, no? I és que el relat polític de la
transició ençà ha volgut consolidar la idea d’una democràcia portada per un sol
individu, Juan Carlos de Borbón, oblidant així que, precisament, aquest senyor
fou l’herència directa del dictador Francisco Franco, aquell que amb un cop
d’estat fracassat va acabar amb l’anterior experiència republicana. El procés
de sobirania nacional iniciat a Catalunya hauria de ser una bona oportunitat
per avançar en la creació d’una millor democràcia, participativa, fonamentada
en la justícia social i, sobretot, republicana. Perquè no ens enganyem: no hi
ha cap forma de govern democràtic que passe per blindar la figura d’un individu
davant la llei i carregat de privilegis. Dir-li democràcia a un règim així no
és altra cosa que un frau polític fonamentat en la mentida i la por i, això, no
és una societat ni un país lliure.
Article per a Ràdio Vilablareix.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada