La Caputxinada

Els dos sectors socials que més van lluitar contra la dictadura franquista a partir de la mobilització foren els obrers i els estudiants. Així, entre el 9 i el 11 de març de 1966 es va portar a terme el que s’ha conegut com “La Caputxinada”. Unes 450 persones membres dels sectors estudiantils, professorat o intel·lectuals representatius de la cultura catalana es van reunir al convent dels Pares Caputxins del barceloní barri de Sarrià. Noms com  Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Josep Maria Benet i Jornet o Montserrat Roig, entre molts d’altres, foren presents.

La Caputxinada, però, és un d’aquells moviments que ens serveixen per fer afirmacions del tipus “la història es repeteix”, malgrat que això en realitat no siga cert. Així, el passat 3 de febrer, el Punt/Avui entre d’altres diaris i mitjans del país titulava: Nova Caputxinada contra la tisorada universitària. Professors i estudians universitaris han volgut recuperar el concepte que va inspirar els seus homòlegs el març de 1966 per a lluitar i denunciar les actuals polítiques de retallades que tant estan afectant les universitats públiques catalanes. Les seues demandes, de fet, no són gaire diferents de les que en el seu moment van fer els estudiants i professors antifranquistes: una universitat de qualitat i més democràtica. La dictadura ara, però, no està representada per cap militar sinó pels anomenats “Mercats”. Una de les diferències entre els participants de fa 47 anys i els actuals és el canvi de bàdol d’un dels seus protagonistes: Andreu Mas-Colell que el 1966 estava del costat dels estudiants, ara és l’actual conseller d’economia de la Generalitat encarregat d’aplicar les tisorades. I és que la història com la vida dóna moltes voltes. 

I què demanaven en concret? Doncs, bàsicament i tal com deia el lema del text que van acordar: una Universitat democràtica. En general els participants van voler posar de manifest que les universitats de l’Estat espanyol vivien un clar endarreriment com a conseqüència directa d’estar sotmesos a una dictadura. Es denunciava, també, el control polític que el règim aplicava als professors i professores, fet que limitava la seua capacitat intel·lectual i el bon funcionament de les classes i les matèries impartides. Per tot això demanaven una reforma de caràcter democràtic per a l’àmbit universitari i l’assumpció de quotes reals de llibertat en la vida acadèmica. La Caputxinada va acabar amb la constitució de l’anomenat Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona i amb una forta repressió contra els participants del moviment.

Article per a Ràdio Vilablareix