La jornada d'ahir 9 de novembre de 2014 ha estat una demostració de força d'una població, la catalana, que ja no es pensa subjecta a l'Estat espanyol. Des d'ahir, els governs de Madrid, ja no són cap referencialitat de poder a la que els catalans hagen d'estar sotmesos, obedients. Tot el contrari, el trencament mental amb Espanya que s'ha anat gestant els darrers anys ahir es va veure materialitzat en uns resultats de participació i, sobretot, amb una aposta pel Sí a la independència que ha desbordat als més optimistes.
Avui, però, és dia 10 i cal començar a llaurar el nou terreny de joc. Durant aquests dies, els partits i persones d'esquerres i independentistes han unit forces per convèncer als treballadors, aturats, estudiants, retallats, pensionistes, nouvinguts o precaris d'ofici que la independència és la millor opció per a poder construir un país millor per a tothom. L'experiència ha estat realment enriquidora i amb una potencialitat enorme. Però la pregunta en aquests moments és: i ara què hem de fer? Crec que el primer que cal és forçar el govern a la convocatòria d'unes eleccions que servisquen per dibuixar un nou Parlament a la Ciutadella amb capacitat i legitimitat de tirar endavant els passos que el nou escenari polític demana. Aquesta tasca s'ha de fer tant des de dins com des de fora, tant des dels partits amb representació com des d'eixa societat civil que s'ha demostrat forta, valenta i desobedient. Eleccions ja i de caràcter extraordinari.
Però com s'ha de presentar aquesta esquerra? Em sembla evident que el més unida possible, amb una candidatura forta, de caràcter inequívocament independentista, transformadora i disposada, des de la generositat que el moment exigeix, a tirar endavant la construcció d'un nou país des dels principis radicalment democràtics que representa. Aquesta candidatura hauria d'estar formada per la CUP però també per tots aquells sectors socials i polítics que s'han compromès, sense ambigüitats, amb la construcció del nou estat català entenent-lo com a independent i sobirà nacionalment però també econòmicament. No és temps de federalismes i pactes amb l'Estat sinó de ruptura democràtica. La transformació, però, no passa només per canviar de bandera ni de DNI sinó per la transformació radical de les relacions econòmiques, socials o de gènere. La pregunta és clara: qui està disposat a arriscar, a trencar amb les velles sigles a les que han estat lligats durant tants anys? Qui posarà per davant el país i la classe als interessos partidistes? Les properes setmanes ho veurem, de moment, avui, gaudim també del que vam viure ahir.
Al leer tu análisis sobre la pasada consulta tengo la sensación de estar ante Lope de Aguirre y sus marañones cuando éstos navegaban por el Amazonas creyéndose capaces de declarar la guerra a Felipe II y aún ganarla. El conquistador de origen vasco perdió el contacto con la realidad y tu lo has perdido ahora al confundir un tercio de la población con toda la población. El objetivo real de Artur Mas no es la independencia sino conservar el poder. Ante la crisis y la mala gestión de su gobierno necesita un balón de oxígeno que lo mantenga políticamente vivo, y ese aire vital se lo habéis proporcionado de forma totalmente ingenua los auténticos independentistas catalanes como tu, aunque seas valenciano en realidad. Nadie con un tercio detrás está en condiciones de exigir nada, y menos aún algo tan traumático como una segregación. (Lo de chavales de 16 es de vergüenza, lo de seguir votando después de las ocho pintoresco, lo de votar algunos varias veces alucinante, y lo de seguir votando durante dos semanas de relato orwelliano, y aún así, después de tanta propaganda patriotera, sólo un tercio)
ResponEliminaA. Navarro
Estimat, deixa de mirar 13Tv i llegir les editorials d'El País o la Razón i vine uns dies a Catalunya a veure que és el que realment passa.
ResponEliminapd: un "tercio" de la població? ah! què els xiquets que no tenen dret a vot també votarien no? Ah que els abstencionistes voten no i tu ho saps perquè els has enquestat a tots? I per cert: no hi ha més cec que el que no vol veure.