“No tots els mals vénen d'Almansa” un any després

El setembre va celebrar l'aniversari “No tots els mals vénen d'Almansa. Una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans”. Escrit per un servidor i publicat per l'Editorial El Jonc, aquest petit assaig pretenia actualitzar la idea dels Països Catalans i, en la mesura del possible, posar-la en la centralitat del debat polític de determinats sectors dels nostres països. La pretensió, però, potser era massa agosarada. Ho reconec. Especialment si tenim en compte que el llibre qüestiona determinats elements gairebé convertits en dogmes de fe inqüestionables i, sobretot, immutables. Els Països Catalans com a tòtem hieràtic no ajuden a la seua construcció, i menys encara comprensió. I això que pretenia transmetre amb aquest assaig de vegades no s'ha entès i no s'ha volgut entendre.

El llibre, però, ha generat debat en aquells que l'han volgut tenir. Evidentment que qui viu a gust amb el seu món nacionalment perfecte, on tots els problemes provenen de l'exterior o de la traïdoria interna, un llibre com aquest no li aporta res. Bàsicament perquè molts dels que l'han criticat ni tan sols se l'han llegit. Una pràctica, val a dir, molt estesa entre qui només crítica i nega el debat. Més de trenta presentacions del llibre, però, han dibuixat el mapa i la voluntat de pensar, reflexionar i construir una nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no a partir d'apriorismes i consignes abstractes -i també estèrils- sinó de la realitat tangible de cada país. De Perpinyà a Novelda, passant per Palma i Pollença i acabant a Balaguer. Per a mi mateix els debats han estat més interessants que el contingut del llibre. Ha estat un any realment enriquidor, ple de coneixements i intercanvi d'impressions que m'han servit per a afirmar que el contingut i la línia narrativa del text són correctes.

En general estic satisfet del resultat del llibre. Crec que l'editorial també. La voluntat era fer ressorgir el debat sobre els Països Catalans, superant prejudicis nacionalistes i intentant posar sobre la taula una sèrie d'elements que serviren per actualitzar la idea. En aquest sentit, la sensació és que el llibre ha complert en part la seua funció. Només cal llegir determinats documents polítics d'algunes organitzacions que tenen els Països Catalans com a marc nacional i veurem com, si més no en les anàlisis de caràcter històric, el relat que ens justifica com a nació ha variat i s'ha actualitzat tal com un servidor pretenia. A nivell polític, però, la dialèctica essencialista i nacionalista continua de vegades tenint un pes superior al que hauria de tenir en ple segle XXI. I és que és més fàcil de digerir un discurs nacionalista clàssic que l'autocrítica fonamentada en elements de caràcter acadèmic i la construcció d'un relat polític per al projecte dels Països Catalans des d'aquesta vessant. Les bases per a l'actualització del discurs estan posades. Ara només és una qüestió de voluntat política.