Totes les cançons parlen de tu, de mi, de nosaltres

L'amic Xavi Sarrià, conegut per la seua tasca com a veu d'Obrint Pas, ha publicat el seu segon llibre. En aquest cas es tracta d'una novel·la inspirada en una història que se centra en la València dels anys noranta. El passat dimecres 9 d'abril vaig tenir l'oportunitat de presentar el llibre al Casal Independentista el Forn de Girona i, posats a aprofitar la feina, he decidit fer aquesta breu ressenya.

Fins a l'època contemporània, totes les cròniques de l'actualitat que ens han arribat han estat sempre al servei de la narració oficial d'uns fets. Descripcions socials totalment basculades als interessos del poder i poques vegades trobem relats que ens mostren clarament com era la societat. Amb l'arribada de l'època contemporània el paper de cronista s'amplifica més enllà d'aquells escriptors o pintors propers a l'aristocràcia, l'Església o directament la corresponent casa reial. Segurament, un d'aquests primers cronistes del “allò real” fou Goya. El pintor aragonès va ser capaç de mostrar la desgràcia, misèria humana i catàstrofe social que suposa la guerra. Les seues pintures negres, el realisme tràgic dels llenços sobre la guerra del Francès o les darreres obres de l'etapa de Bordeus, ens mostren com era la societat que li va tocar viure. Aquest paper de cronista dels “nadie”, que diria Galeano, el jugaran durant el XIX els pintors i literats del naturalisme i el realisme francès. Els vagons de tercera de Daumier, els pagesos de Millet i el compromís social de Gustave Courbet ens aporten un retrat, des de la subjectivitat del compromís individual, de crítica objectiva de la societat industrial. Aquella societat que la burgesia, la nova aristocràcia del capitalisme, no volia veure. Per no parlar de l'obra de Víctor Hugo i, com no, d'Emile Zola que ens mostra com més enllà del capitalisme i la misèria que li va associada, algun dia germinaria una nova societat.

En el cas valencià, l'obra de Xavi Sarrià enllaça amb els nostres propis novel·listes del realisme social valencià. El primer és evident qui és: Vicent Blasco Ibáñez. El patriarca del republicanisme valencià, al qual li podem retraure moltes coses, és el gran cronista del canvi de segle. El relat sobre la societat valenciana, el paper que juguen els llauradors de l'Horta, les seues relacions i el canvi social que es produeix en aquells anys, són el puntal fonamental de clàssics com La Barraca o Cañas y barro, imprescindibles per a conèixer el nostre passat. I en certa manera, la literatura de Blasco enllaça amb el nostre novel·lista més reeixit de la darreria del segle XX: Ferran Torrent. L'obra de Torrent s'ha convertit en la crònica dels vint anys de “neodesarrollisme zaplanista”. El realisme amb que ens descriu l'aristocràcia provinciana valenciana és digne, o indigne, de ser emmarcat. Tot i així, crec que la novel·la de Xavi Sarrià, malgrat els nexes d'unió que pot tenir amb llibres com Societat Limitada pel període cronològic amb que enllaça, des del punt de vista de la temàtica encaixa perfectament amb el relat de les classes populars valencianes iniciat per Torrent a Gràcies per la propina. En aquest sentit, i sense gaires pretensions perquè no és el meu terreny d'estudi, crec que l'obra de Sarrià es podria emmarcar dins d'un moviment que podem qualificar com de hiperrealisme social de la postmodernitat.

Totes les cançons parlen de tu és una mena de biografia no autoritzada, o sí, d'una generació molt concreta. Quina? La dels fills del postfranquisme, els damnificats de la transició espanyola. Xavi en forma part i, per tant, no li calia permís de ningú per a escriure aquesta biografia. Una generació que ve marcada per les frustracions polítiques de molts dels seus pares. Una generació que estudia en les primeres línies en la llengua pròpia o l'assignatura de valencià. Una generació que va de punk quan el moviment punk ja començava a desaparèixer a la resta d'Europa. Una generació que comença la seua militància política sense referents adults clars. I tota aquesta crònica social es fa a partir de la música. Sarrià ens retroba amb Maniàtica, La Polla Records, Extremoduro. Posa sobre la taula un dels grans debats metafísics del moment: Kortatu o Negu Gorriak? Public Enemy, Ramones, The Clash, Bob Marley, Nirvana, NOFX, Bad Religion, entre molts d'altres, que acaben enllaçant amb els referents dels nostres pares i mares: Al Tall, Llach i, com no, el gran Ovidi.

En definitiva, la novel·la de Xavi Sarrià és un llibre que s'ha de llegir. De lectura fàcil perquè l'escriptura és àgil, ens situa a molts de nosaltres en la nostra joventut. La història es desenvolupa a València, però podria haver estat a Elx, Castelló, Palma, Barcelona o, és clar, Novelda. És més, segurament, la història podria haver transcorregut, fins i tot, en qualsevol punt de l'Estat espanyol. Perquè, efectivament, totes les cançons parlen de tu, de mi, de nosaltres. Som el que som perquè som el que escoltem, però també cal que comencem a ser el que som perquè som el que llegim.