La província ens ha fet molt de mal. Ens l'hem creguda i li hem acabat donant fins i tot un component d'identitat. És cert, però, que la línia provincial competeix encara a dia d'avui amb la històrica línia Biar-Busot. És difícil trobar algú d'Alcoi, Dénia o Cocentaina que s'identifique com a “alacantí”. O pitjor encara: “alicantino”. “Borracho y fino”, arriben a traduir. A Novelda, Monòver, Castalla o, fins i tot, la Vila, ja no costa tant. Ans al contrari: “l'alacantinitat” s'ha propagat com una mena de plaga bíblica que sobrevola els pobles del sud. És també cert que s'ha anat recuperant una certa valencianitat comuna que intenta superar la identificació provincial individual i col·lectiva. Elx se'n salva, però no perquè tinguen una consciència valenciana majoritària, sinó perquè la ciutat de les palmeres voldria ser ella la província. Trist, però. Tot i així, el Misteri, el palmerar i el fort sentiment il·licità de part de la seua població es contraposen amb aquest “provincianisme de segona onada”.
I com ho combatem això? Crec que ens cal començar a pensar en una divisió administrativa per al País Valencià que supere el marc de la comarca i servisca per a trencar l'hegemonia de la província. D'experiències supracomarcals interessants en comencen a haver. En el cas de les terres del Vinalopó fa anys que funcionen entitats com el Centre d'Estudis del Vinalopó que realitza una feina acadèmica que transgredeix el relat provincial circumscrivint-se exclusivament a l'àmbit vinaloponenc. Potser caldria convocar una mena de trobada a nivell de país per parlar sobre una proposta ferma de divisió territorial. Crec que en el cas del sud el tema és urgent. La província no és inofensiva ni neutral i la línia Biar-Busot encara pesa molt, com una llosa, sobre els que som/vivim per sota. Ens cal trencar-la amb la mateixa urgència que la provincial. La sensació constant de ser uns valencians de segona tampoc ajuda a superar el refugi identitari que ha suposat per molts l'alacantinitat. Algú s'atreveix a transgredir amb una proposta? En les nostres mans està.
No sé si eres independentista, intuyo que sí. Alicante es tierra fronteriza, hay una parte valenciana y otra que en cierto modo ya empieza a ser murciana. Y en el centro queda un grupúsculo de pueblos montuosos que es lo que Azorín llamó el "verdadero Alicante". Estoy seguro- y así lo deseo- que los distintos pueblos de España puedan integrarse y ser parte de este país sin necesidad de salidas rupturistas, que no sé si es lo que tu promueves. La identidad valenciana se ha construido partiendo de un rechazo a la catalana, pese a todo lo que se comparte. Se ha desarollado una conciencia diferenciada de otros pueblos hermanos y nos sentimos valencianos y españoles. Albert Boadella- y esto es sólo su opinión- te diría que "son los ricos los que se quieren ir de la familia". Yo solo te ofrezco una opinión como ciudadano, el experto en este tema concreto eres tu, que parece le has dedicado toda la vida.
ResponEliminaA. Navarro
Benvolgut A. Navarro, ja m'agradaria a mi també que Espanya poguera ser un projecte d'estat-nació integrador i no excloent com ho és a dia de hui cap a tota aquella comunitat nacional que no siga de matriu castellana. Sobre el tema que comentes de la identitat valenciana construïda contra Catalunya tens part de raó. Això és així des de temps medievals-moderns. El problema és que el recel cap a Catalunya s'ha transformat en una part dels valencians en odi xenòfob irracional que és el complement perfecte de part de la identitat espanyola actual. Què el País Valencià recele de Catalunya quan compartien un mateix espai socio-polític com era la corona d'Aragó entra dins d'una lògica. Que aquest recel es convertisca en odi irracional també la té però sempre vinculada a l'espanyolisme d'arrel franquista que part de la societat valenciana continua mantenint trenta anys després de la mort del dictador. Sobre el que dius de Boadella només dir-te que la credibilitat d'aquest senyor a dia de hui és nul·la. No el volen ni els seus antics companys dels Joglars perquè s'ha convertit en una espècie de bufó de la cort espanyola que actua com actua i diu el que diu per a poder tenir faena a Madrid que és on ha construït la seua carrera professional els darrers anys. Si jo no em sentira maltractat dins d'Espanya jo no voldria marxar. Però això hui en dia no passa: persecució del català a les escoles, eliminació de les línies en valencià o del català a les Illes amb el decret TIL de Bauzà, insults constants par part de determinats mitjans de comunicació, espoli fiscal brutal: Balears un 14% i Catalunya i el País Valencià gairebé del 10%. Per no parlar del dèficit democràtic que és hui en dia Espanya com a model polític. Crec que ara mateix la independència és la millor eixida política per a poder establir noves relacions d'igual a igual amb els altres pobles i nacions d'Espanya. Anirà bé per uns i per els altres. El que és insostenible és l'estatus quo actual. Salut i gràcies per debatre en aquest bloc.
ResponEliminaDesde hace algunos días he pensado en la relación entre nación y religión. Esa relación es fundamental- o lo ha sido- en el caso de muchas naciones, pienso en Israel, Arabia Saudí, y quizá Estados Unidos también. España construyó su proyecto- inacabado o fallido- luchando contra protestantes, turcos y demás, el peso específico de la religión católica es obvio. En el nacionalismo vasco ocurre algo parecido, ellos son o han sido más religiosos que en nuestro núcleo mediterráneo en cuestiones de identidad. Ya sabes aquel lema de "por Dios y nuestros fueros", propio de los vasco-navarros y posiblemente heredado de los carlistas. Sin embargo los valencianos y catalanes en principio no somos tan religiosos, quizá hayamos construido una identidad, a diferencia de los vascos, más laica ,urbana y "progre". En Cataluña supongo que existe un respaldo al nacionalismo por parte de la Iglesia específicamente catalana, o un sector de la misma, aunque ésta forma parte de la española jerárquicamente creo. Perdona la libertad que me tomo al hablarte, pero estaría bien un artículo sobre el tema. Aunque defendamos la aconfesionalidad debemos establecer algún tipo de relación y colaboración con una entidad tan influyente en nuestra cultura y creencias. Ignoro si el nacionalismo catalán es más o menos religioso o sencillamente hay todo tipo de tendencias. Al final la Iglesia siempre desempeña o puede desempeñar un papel en cualquier proceso. Gracias por tu atención Toni, y disculpa si me "enrollo". A. Navarro
ResponEliminaÉs un tema interessant A. Navarro. En el nacionalisme català a dia de hui la religió no té cap paper central, tot el contrari, el moviment sobiranista juga la carta de l'aconfessionaltat i laïcitat. De fet, una de les banderes que s'alça és la diversitat d'orígens dels catalans que són independentistes. Sí que és cert que en altres èpoques determinats sectors de l'església catalana van ser molt importants i es van identificar clarament amb el catalanisme (exmp. Montserrat i els monjos benedictins). Gràcies per participar del bloc.
ResponElimina