La confusió constant entre Europa/continent i la Unió Europa/projecte polític no és casual. De fet, utilitzar conceptes diferents sota un mateix paraigües interpretatiu, és una de les formes de tergiversació i engany més antigues. Apropiar-se de símbols de l’enemic que et poden ser útils també ho és. Recordeu com el feixisme va fer seus conceptes com “socialisme”, “sindicalisme” o diades com l’1 de Maig? En aquest cas, però, ha estat el liberalisme econòmic post Segona Guerra Mundial. Així, amb la intenció que alemanys i francesos deixaren de matar-se per qüestions nacionalistes, les elits econòmiques francoalemanyes amb el vistiplau dels EUA van veure amb bons ulls la creació d’una aliança del capitalisme internacional que superara definitivament els problemes nacionals i posés els interessos econòmics de l’oligarquia per davant. Perquè aquests són els orígens i finalitats d’una estructura política i econòmica que està al servei, exclusivament, del gran capital financer, coneguda com Unió Europea que constantment s’utilitza com a sinònim d’Europa.
El catalanisme majoritari va veure els anys vuitanta i noranta, sobretot, en la Unió Europea un bon aliat per combatre el centralisme hispànic. Així, partits com CiU o ERC es van mostrar favorables a la integració europea amb el discurs que crear Catalunya –que no els Països Catalans- des de l’”europeisme” seria útil per a afeblir els caducs estats-nació moderns i això significaria que les anomenades “regions” –Catalunya en seria una- començarien a tenir el protagonisme negat pels Estats. Així, una barreja de bona fe política i de defensa dels propis interessos de classe, van portar al relat catalanista dominant a creure cegament en la Unió Europea, discursivament sempre denominada com a Europa. El temps no els ha donat la raó, precisament. La Unió Europea s’ha acabat mostrant de manera clara i contundent només en l’àmbit per al que va ser creat: l’econòmic. I el paper que juga és el de ser una estructura culpable de la situació econòmica actual. Ni més ni menys. Una estructura al servei del gran capital que poc té a veure amb el paradigma que alguns ens volen vendre de paradís de la llibertat, superació dels estats caducs o el somni internacionalista que no han aconseguit les ideologies obreres.
El relat bondadós amb la Unió Europea que ha construït el catalanisme oficial, però, ha arribat a l’extrem de voler incorporar un projecte polític i econòmic concret a la possible pregunta d’un presumpte referèndum a la Catalunya de les quatre províncies. I en aquest sentit el frau és doble. Per una banda, ens podem trobar davant d’una pregunta que a part de demanar l’opinió a la ciutadania sobre el futur nacional del país, també incloga de retruc la integració d’aquest futur estat en un projecte polític i econòmic sobre el que s’hauria de pronunciar fruit d’un altre procés no precisament independentista. Per tant, sota la cortina de fum de l’alliberament nacional el que estarien fent les oligarquies catalanes és condemnant-nos al frau del neoliberalisme salvatge, la precarietat laboral, les retallades socials i la dictadura dels mercats que políticament encapçala Angela Merkel. Aquest, però, no seria l’únic frau. Què passaria en cas que un cop votat el referèndum de secessió la Unió Europea negara l’entrada de Catalunya en la seua estructura? Llavors ens trobaríem davant d’un dels fraus més grans de la història perquè, és clar, davant del dret internacional el resultat quedaria invalidat i la Catalunya de les quatre províncies hauria de tornar a la situació jurídica anterior, és a dir, dins d’Espanya fins que s’iniciara un nou procés amb una nova pregunta. Segurament Duran i Lleida i la gran patronal estarien encantats amb aquest segon escenari. És això el que està reclamant la gent? Em sembla que no i no cal ser cap gran analista polític per veure-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada