Val a dir que no em sorprèn gaire haver rebut resposta a un dels darrers articles publicats a Llibertat.cat. D'igual manera tampoc em sorprèn en excés ni el que es diu ni el nivell de tergiversació que es fa. La "resposta" ha vingut de la mà de Jordi Aldeguer i el seu article "Falsos" debats, publicat també al portal de l'esquerra independentista. A hores d'ara encara estic pensant en les cometes del títol: qui és el fals? Com que pressuposem bona fe, creurem que es refereix als suposats debats que, després de llegir l'article, em dóna la sensació que alguns com el senyor Aldeguer no voldria que es tingueren. El text d'Aldeguer és molt atrevit ja que intenta incloure en un mateix sac tres reflexions fetes per persones que amb moltes feines es coneixen i, amb moltes més encara, pretenien, si més no per la part que em toca, traçar una mateixa línia argumental. Aldeguer, però, no ho fa inconscientment, tot el contrari, la seua intenció és molt clara: tothom que no pensa com ell forma part d'un mateix, i presumpte, bloc de pensament. Allò dels naps i les cols en estat pur o del "Pisuerga" i Valladolid que diuen els castellans. I ho comença a fer amb el típic i tòpic recurs de l'acusació en l'aire: "tu difama que alguna cosa queda".
"(...) el debat es focalitza en què ha fet, fa o farà la CUP al Parlament de la CAC. Podria advertir-se en aquest fet que la lluita dins el Parlament centra més debats tàctic-estratègics en detriment d'altres vessants i/o sectorials de la lluita com el juvenil, l'estudiantil o el laboral? Deixe en l'aire la pregunta..."
Així, s'entén que tot i que el senyor Aldeguer, precisament ell, s'havia dedicat a escriure sobre aquests mateixos temes abans que ningú, són els que venen al darrere els que s'ofusquen amb els debats del Parlament. Grotesc o còmic si més no. I és que revisant el que vaig escriure, em costa de veure on està la dosi de parlamentarisme del text. Precisament, el mateix Aldeguer fa caure la seua acusació contra el meu article quan afirma que ens hauríem de centrar més en el paradigma tàctico-estratègic i no tant en l'ontològic. Bé, és probable que això ho hagen de fer les organitzacions polítiques, però si un servidor no ho fa al seu text és perquè aquesta no era la intenció de l'article. És més, fer servir la situació política actual en el meu cas, no és més que un recurs per a poder plantejar el vertader debat que hem de tenir si volem que ens prenguen seriosament. Què són els Països Catalans? Per què Països Catalans i no altres formes nacionals igual de vàlides en el segle XXI? És el País Valencià un subjecte polític? Si ho són els valencians perquè no ho poden ser els catalans que habiten l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya? Aquests debats, primer amb l'acusació de "bizantíns" i posteriorment amb un parell de dosis essencialistes -parlar de "consciència" i "sentiment" per justificar un projecte nacional em remet bastant més a Torres i Bages que a Benedict Anderson, més enllà de les parrafades que puguem fer per demostrar que ens l'hem llegit- s'evita, com sempre. No es pot dir que la teua idea de nació posa la voluntat del poble per davant de tot i després,precisament, justificar la nació amb conceptes tan romanticoides com "consciència" i "sentiment", paradigma de la modernitat més antiquada, precisament.
I per què el senyor Aldeguer evita anar al fons de les qüestions que vaig plantejar? Doncs per la senzilla raó que suposa reflexió més enllà de la consigna, haver-se de mullar més enllà de la nació "revelada". Suposa, fins i tot, fer una cosa tan sana i revolucionària com qüestionar-se a un mateix, el seu pensament, les seues creences. Contràriament, tot i començar les seues línies intentant fer creure el lector que algú s'ha dedicat a acusar-lo a ell i els que pensen com ell -per a la seua tranquil·litat ja li expresse que el meu pensament polític i historiogràfic supera el marc de l'"aldeguerisme"- l'altre argument de pes que fa servir és, precisament, la mentida convertida, altre cop, en difamació quan s'afirma constantment que els que no pensem com ell "defensem l'actual procés de sobirania" tal com està anant, a diferència d'ell, és clar, que manté una posició crítica. Si no és perquè l'acusació és mentida i feta amb una clara intencionalitat política em posaria a riure. Contràriament, dona ganes de plorar pel nivell. On es diu en algun dels meus articles que estic d'acord amb el procés actual de sobirania de la CAC tal com s'està desenvolupant? Podem estar parlant, doncs, de "teatro y del bueno"? Sí, i a més bastant pròxim al drama.
En definitiva, més del mateix. Evitar el debat real i profund sobre quina és la proposta política de Països Catalans de l'esquerra independentista. Un debat incòmode que si s'entra a fons et fa plantejar-te moltes coses, però que si es vol evitar et manté en un fàcil posicionament metafísic i de puresa ideològica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada