Aclariments per al·lusions

A partir d’un article que vaig publicar al diari L’Accent i a llibertat.cat, el company Joan Teran va matitzar algunes de les meues paraules o propostes expressades. Haig de dir que, per la part que em toca, estic molt content que el meu escrit provocara allò que buscava: la reflexió i l’anàlisi en el si de la militància de l’esquerra independentista. En línies generals estic força d’acord amb l’analisi que fa respecte a la realitat actual dels Països Catalans, sobretot en l’àmbit de la informació i la necessitat vital que té aquest país de dotar-se d’uns mitjans de comunicació propis i al seu servei.

Malgrat tot, m’agradaria aclarir algunes coses que potser no vaig saber expressar del tot bé en les meues línies. Així, per a Teran, la ideologia “no és sinó la codificació cultural d'unes determinades relacions socials, això és, la justificació d'una determinada situació d'opressió en funció d'uns determinats interessos de classe (opressora). Allò de que "la ideologia dominant d'una societat és la ideologia de la classe dominant". Personalment no compartisc aquesta visió del concepte i terme “ideologia” o, almenys, en la seua totalitat. Evidentment que la ideologia pot estar al servei de la classe dominant per a imposar-se a la minoria subjecta, de fet és el que avui passa en el capitalisme. Però també és el que passa a Cuba o Veneçuela. La majoria dominant en aquests dos països està creant (d’aquí el terme que jo feia servir a l’article) constantment ideologia amb unes bases sòlides: el materialisme històric i el socialisme. Per tant, des del meu punt de vista, la ideologia és mòbil en el temps, no és cap dogma de fe estàtic i perpetu. Tot el contrari. Si una cosa han demostrat en els darrers anys les ciències socials –des de la història a l’antropologia passant per la sociologia- és que no hi ha conceptes uniformes i perdurables en el temps. Per tant, tota idelogia per molt sòlida que siga la seua base, ha d’estar subjecta a la realitat en que es vol aplicar. El marxisme, com a eina d’anàlisi polític, econòmic i social no és diferent.

Per aclarir una mica més la meua proposta posaré dos exemples que crec que són força clars. L’esquerra independentista d’avui continua utilitzant un llenguatge en els seus textos polítics força influenciat pel socialisme d’altres èpoques. Des del meu punt de vista, en ple segle XXI, no es pot continuar parlant de “classe obrera” i el que hauríem de fer és parlar de “classe treballadora”. Dos conceptes que crec que són sinònims i que en el cas del segon és més adequat per a la realitat actual. Quan el marxisme clàssic va acunyar el terme “obrer” per a referir-se a la totalitat dels dominats, ho feia amb una premissa que avui dia s’ha vist superada: no hi pot haver revolució sense industrialització. Per als revolucionaris del present, crec, és possible crear una societat sense classes sense la necessitat prèvia de que una burgesia nacional cree un mercat dins d’un territori concret amb les seues fàbriques corresponents. El concepte “classe treballadora” abraça la totalitat dels dominats, dels treballdors i treballadores, siguen del gremi que siguen. Així, des dels operaris de fàbrica, passant pels mestres i els metges, tothom es pot sentir identificat amb el terme “treballador” perquè, al cap i a la fi, això és el que identifica avui dia, en la nostra societat, als dominats dels dominadors: el fet de treballar per a poder sobreviure.

Per altra banda, l’altre aspecte en què ens quedat ancorats en el passat ha estat el de nació. Continuem fent servir els mateixos esquemes del socialisme clàssic i les seues definicions de la nació, especialment la staliniana. Així, la visió de la nació com a definidora del mercat interior d’un territori ha de ser superada per una anàlisi molt més antropològic on l’element definidor que acabe dient que és una nació, siga la voluntat d’un col·lectiu humà concret de voler ser-ho. D’igual manera també hem de començar a superar la nació com element exclussivament etnolingüístic. És clar que l’herència fusteriana del nostre discurs ens ha mantingut en uns paràmetres ideològics molt marcats i poc flexibles. De fet, tan inamovibles que no hem estat capaços de fer propostes clares per a superar la realitat lingüística dual que tenim a dins de casa nostra. Una realitat català-castellà que ve de lluny i que hem de començar a analitzar. Evidentment no m’estic referint al conflicte lingüístic que vol crear l’espanyolisme afincat a casa nostra, sinó a la realiat històrica d’algunes comarques del País Valencià.

Aquesta és la meua crítica –per dir-ho d’alguna manera- a l’esquerra indepedentista actual. Una crítica que personalitze em mi -només faltaria!- per la part que em toca després d’anys de militància. Espere haver aclarit la meua proposta i haver contribuït a començar a superar tot allò que línies abans expressava.

Aquí teniu l'article del company Joan Teran:

La comunicació popular en la construcció dels Països Catalans (I)

Per Joan Teran, militant d'Endavant-OSAN

En un article publicat recentment a L'Accent, el company Toni Rico parlava sobre l'obligació de crear ideologia. Deia n'Antoni que hem d'elaborar "propostes clares i realistes que siguen plenament aplicables als Països Catalans del segle XXI", i que cal fer-ho aplicant "els principis teòrics del socialisme" "abandonant certs dogmatismes gairebé arcaics, obsolets".

Dit així, no puc deixar d'estar d'acord amb les paraules esmentades. Però no puc evitar discrepar en això de que "hem de crear ideologia", justament des de la perspectiva que donen les eines del materialisme històric.

Crec que una ideologia no és sinó la codificació cultural d'unes determinades relacions socials, això és, la justificació d'una determinada situació d'opressió en funció d'uns determinats interessos de classe (opressora). Allò de que "la ideologia dominant d'una societat és la ideologia de la classe dominant".

Fem ideologia quan intentem disfressar les nostres mancances recorrent a la fraseologia, sigui marxista, sigui radical, sigui nacionalista. Fan ideologia els dirigents d'ICV o d'ERC, quan parlen de vies tranquil·les cap a la justícia social o la independència per justificar una pràctica política basada en el càrrec i en la cadira. En canvi, fem lluita ideològica quan analitzem críticament les contradiccions de la societat catalana, i quan actuem sobre aquestes incidint en la consciència de la gent. Dit d'una altra manera, la lluita ideològica no consisteix tant en l'elaboració de grans discursos, ni en l'edició de revistes amb grans continguts, com en el significat que som capaços i capaces de crear amb la nostra pràctica, en com la nostra pràctica és capaç de generar consciència.

Partint del fet que són les condicions materials d'existència i les relacions socials i econòmiques les que determinen la consciència, i no a la inversa, la teoria i la pràctica dirigides a subvertir l'ordre existent han de mantenir una relació dialèctica. No partim d'una teoria suprema i tancada que ens conduirà a la independència i al socialisme, sinó que la nostra teoria, el nostre programa de lluita, les nostres propostes, les haurem d'anar definint críticament (és a dir, incloent la possibilitat de reconèixer errors que haguem pogut cometre) en funció de les correlacions de forces socials i polítiques.

En resum, i tornant al motiu inicial de l'article, la lluita ideològica és fonamental en la lluita per la independència i el socialisme, i per fer-la en condicions és fonamental adonar-nos que la construcció d'uns mitjans de comunicació populars, crítics, autogestionats i autònoms de l'estat (i de la societat civil que viu de l'estat), són un element estratègic, vital.

A aquestes alçades és bastant clar que no podem esperar res dels mitjans de comunicació del sistema. Res que no sigui, com a molt, ser utilitzats com a arma llencívola en la lluita entre els partits del sistema. Durant la prolongada crisi d'ERC, per exemple, crisi que podríem dir que començà a aflorar amb els dubtes de la seva direcció davant la retallada de l'Estatut principatí, les CUP han estat utilitzades a tort i a dret per demostrar la crisi d'ERC, quan els mateixos mitjans les havien ignorat olímpicament durant tota la campanya electoral. No podem oblidar tampoc el menyspreu vergonyós que diaris de suposada filiació nacionalista dediquen any rere any als actes independentistes de l'Onze de Setembre d'arreu del país.

Per tant, és fonamental apostar pels instruments comunicatius que tant l'esquerra independentista, com nombrosos moviments socials, estan sent capaços d'impulsar arreu dels Països Catalans. Estic parlant, lògicament, de periòdics com L'Accent, que aquest any compleix el seu cinquè aniversari amb una nova ampliació de pàgines, i que cada 15 dies distribueix 5.000 exemplars de forma gratuïta a més de 200 casals, ateneus i locals socials d'arreu dels Països Catalans. També parlo de la Directa, o de L'Avanç, i de la multitud de publicacions d'àmbit local que, a l'Anoia, al Berguedà, als barris i viles de la plana de Barcelona, a Terrassa, a les comarques de Ponent, etc., difonen els Països Catalans irredempts, els que no es creuen aquest sistema econòmic, polític i social en el qual no tenim futur ni com a persones, ni com a treballadors ni com a poble.

Apostar per aquests mitjans, impulsar-los, vol dir: esciure-hi, difondre'ls, distribuir-los, subscriure-s'hi, subscriure-hi l'assemblea on es milita o el casal on es col·labora, donar-los a conèixer, criticar-los (constructivament, si us plau!), millorar-los, connectar-los, intercanviar-los, pensar-los, crear-los i, si cal, refundar-los!

Deia Bertold Brecht en el seu Galileo Galilei escrit durant el terror nazi, que la veritat no s'imposa mai per si sola, que la veritat només pot triomfar en la mesura que pugui ser imposada. Per molt evident que sigui la vergonya de l'explotació laboral, la infàmia de la repressió estatal i la manipulació informativa, o l'oprobi de l'especulació i el mercadeig amb els nostres drets i la nostra terra, si no tenim els mitjans per poder denunciar-la, seguirem ofegant-nos en l'Espanya del Chikilicuatre i del maleït futbol.