El tercer setge de Girona

La Guerra del francès o d’independència, depenent de l’escola historiogràfica, té els seus inicis en el Tractat de Fontainebleau de 1807 i la pretensió francoespanyola de repartir-se Portugal. Bàsicament, Godoy i Carles IV van caure en la trampa de Napoleó Bonapart. La Guerra dóna inici a la història contemporània catalana i espanyola. Catalunya, territori de frontera i per tant estratègic, jugarà un paper molt important durant tot l’enfrontament bèl·lic. I en aquest sentit, la ciutat de Girona fou fonamental. De fet, una part de la identitat gironina actual s’ha construït a partir dels esdeveniments, reals o mitificats, que es van succeir durant els dies de guerra. El conegut parc de la Devesa i la pressumpta plantació de plataners per part de les tropes de Napoleó en són un bon exemple.

La coneguda proclama de “Girona tres vegades inmortal” té el seu origen en els fets que es van donar durant  els anys 1808 i 1809. Girona es va convertir en el centre organitzatiu de l’exèrcit de resistència als francesos a Catalunya i, a més, s’hi trobava la Junta General del Principat. És per això que el 20 de juny de 1808 fou encerclada i patí el primer dels setges. 5.000 soldats comandats pel general Duhesme sitiaren Girona que fou defensada pels 300 soldats del regiment Ultònia i la població civil. La resistència va obligar els francesos a marxar cap a Barcelona a l’endemà. El segon setge es va dur a terme el 22 de juliol de 1808 amb uns 11.000 homes comandats, altra vegada, per Duhesme. Aquest segon setge va durar fins el 6 d’agost del mateix any, moment en què les tropes franceses es van retirar degut a la destrucció del seu armament per part de les tropes resistents. El darrer setge es va produir el maig de 1809 quan Saint-Cyr va assetjar la ciutat amb 22.000 homes. Aquest, però, no va acabar amb la marxa dels francesos sinó amb la capitulació dels gironins l’11 de desembre del mateix any.

Algunes dades per a entendre la magnitud de tots tres setges. Mentre en el primer hi van morir unes 7 persones i unes 27 van quedar ferides, en el tercer foren entre 5.000 i 8.000 les víctimes. Unes xifres realment representatives del que va significar el darrer setge de la ciutat iniciat un mes de maig 204 anys enrere. I no deixa de ser curiós la manera com es recorda per part dels gironins a diferència de com ho fan els madrilenys per als fets esdevinguts durant la guerra contra Napoleó. Mentre al centre de Castella les conmemoracions tenen un clar rerefons nacionalista espanyol, en el cas de Girona mai he tingut la sensació que la gent que participa d’actes i representacions tinga present que allò que s’està recordant és l’inici de l’Espanya contemporània. Les identitats, des de les individuals a les col·lectives, tenen múltiples representacions i interpretacions i els setges de Girona en són un bon exemple.