Un dels arguments que he escoltat en
les diferents assemblees obertes de la CUP per decidir o explicar el
perquè de presentar-se al Parlament ha estat el de “no ho podem deixar
en les seues mans”. Efectivament, els culpables de la dependència
absoluta de Madrid i Frankfurt no poden ser ara els encarregats de
treure’ns d’una situació creada per ells mateixos. L’ofeg que patim té
noms i cognoms. Hi ha culpables. A Islàndia ho van tenir molt clar i ha
arribat el moment que als Països Catalans fem passos en la mateixa
direcció. Permetre que els garants de l’espoli i el frau fiscal
continuen en el poder és condemnar aquest país al fracàs. El lladrecidi
partitocràtic dels darrers trenta anys ha de tenir fi o, si més no, la
seua denúncia pública. I aquesta serà una de les nostres feines al
Parlament: assenyalar una autoproclamada classe política que ens ha
robat els diners del present i el futur dels nostres fills.
Les retallades diuen que són
inevitables. Evidentment que per a un model capitalista i neoliberal, si
el que es pretén és mantenir-lo i que els que més tenen continuen
guanyant més i més, les retallades són necessàries. Perquè el problema
no és de falta de liquiditat, el problema és el sistema. El capitalisme
és el problema i això ja ho sabien els nostres avis i àvies, tradició de
lluita de la que som hereus. Superar el sistema, avançar cap a un model
econòmic basat en la cooperació i no en la competició, un model social
inclusiu i no excloent, són horitzons fonamentals per a sortir de la
crisi. La resta són receptes que ja coneixem, autèntiques utopies de la
mentida establerta en unes institucions segrestades per bancs i
multinacionals. La mentida d’aquells que porten anys desnonant amb la
complicitat dels polítics professionals de l’stablishment i que ara,
després de diferents suïcidis, pretenen muntar un circ amb foto a la
galeria per a donar la sensació que el que volen és solucionar un
problema que ells mateixos han creat.
El 26 de novembre cal començar a
construir la utopia, el somni d’un país sense estafats ni estafadors,
sense corruptes ni corromputs. Una utopia que fa molts anys estem
treballant des del carrer primer, des dels ajuntaments després i des del
parlament a partir d’ara. Una utopia del poble i per al poble, on tots i
totes som polítics perquè la política ha de ser cosa de tothom i no de
quatre professionals que l’han convertida en el seu modus vivendi.
La utopia, al cap i a la fi, no és altra cosa que l’horitzó al que
volem arribar i que amb la pretensió d’arribar-hi ens ajuda a construir
pas a pas el somni que anhelem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada