No és tan senzill dir-li Catalunya

Els darrers dies he llegit Document 88, el que va ser el segon llibre –o pedra filosofal- del nacionalisme valencià que va voler revisar les propostes de Fuster en els anys vuitanta. Junt a De impura natione, segurament, és l’altra pota intel·lectual del “tercerviisme”, del nacionalisme valencià que veu com a inevitable prescindir dels Països Catalans si volem construir el País Valencià. Com si una cosa fóra incompatible amb l’altra!

Però no és sobre terceres vies, revisions i crítiques salvatges contra l’escriptor de Sueca que us vull parlar. Llegint el llibre d’Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal, he trobat en un dels apèndix un article del malaguanyat Ramon Barnils. El periodista que dóna nom al grup de professionals de la informació més crític i conscient del país, va dedicar-li un article a l’il·lustre creador del terme “Catalunya” per a referir-se a tota la nació: l’històric Josep Guia. Així, sota el títol “Tens raó, Pep, i ara, calla” Barnils criticava a la revista El Temps el que es va convertir en la pedra filosofal de part de l’esquerra independentista fins a finals dels anys noranta quan, precisament, l’organització juvenil Maulets va recuperar el terme “Països Catalans”. I és que realment no era, ni és, ni segurament serà, tant senzill dir-li “Catalunya” a una nació que mai ha portat aquest nom per a la seua totalitat territorial. Bé, algú dirà que amb el nom de “Països Catalans” tampoc trobem cap nació en el temps. Evidentment, però és que els Països Catalans són una nació de present per a alguns i sobretot un projecte de futur per al conjunt dels seus ciutadans. O, almenys, això és el que haurien de ser. Utilitzar el nom d’un dels territoris que formen la nació per a anomenar-la a tota és una estratègia molt francesa que Pirineu amunt ha reeixit, precisament, no per practicar mètodes democràtics i de lliure determinació sinó per tot el contrari: per apostar pel jacobinisme i l’imperialisme. 

 

Val a dir que en l’actualitat no hi ha cap partit, llevat del PSAN -i amb moltes cometes-, que continue fent servir el concepte “Catalunya” per a referir-se a la totalitat. De fet, el drama és que es fa servir per a parlar de les quatre províncies sota administració espanyola que formen una comunitat autònoma, prescindint així d’altres territoris de la Catalunya estricta com són la que està sota ocupació francesa i l’administrada pels aragonesos. Siga com siga, el que està clar és que com assenyalava Barnils el 10 de novembre de 1986 no és tan senzill dir-li Catalunya. La poca fortuna que ha tingut la proposta entre els mateixos independentistes que superen la barrera de l’Ebre o la Sénia ens hauria de fer reflexionar sobre la qüestió dels noms. Guia deia en el seu llibre que el nom feia la cosa. D’acord. Siguem doncs conscients de la “cosa” que volem construir i utilitzem bé uns mots que ens han d’ajudar a avançar i no a estancar-nos en el fangar dels maximalismes estèrils.

Publicat a Llibertat.cat