Definitivament els neoliberals han decidit oblidar el llegat de Keynes. L'ideòleg de les mesures econòmiques que van traure els EUA de la crisi del 1929 és hui dia una espècie de tabú, de personatge denostrat i gairebé considerat com un "comunistoide" feroç. Així és la vida John, qui t'ho anava a dir. De fet, no és casualitat. Si els governs actuals obliden mesures com la injecció de diners públics en empreses privades per generar activitat, la creació de llocs de treball i d'empreses públiques, l'augment dels salaris dels treballadors o la nacionalització i control de la banca és per un motiu molt concret i conscient: no els importa que l'economia es recupere i torne a créixer. No. Aquest no és el seu problema. El que pretenen des del moment en què ells mateixos van generar la crisi és destruir l'anomenat Estat del Benestar. I aquí és on rau la clau de tot.
La vida sense l'URSS é
s molt fàcil. I no perquè el malvat Mur de Berlín i el govern de la Plaça Roja haja deixat de "sotmetre" a la població del bloc oriental, sinó perquè ara el camp de la privatització que es pot recórrer és molt llarg. Privatitzar la sanitat, l'educació, els principals sectors econòmics des de les energies fins a les telecomunicacions, ha estat el negoci ideal dels apòstols de Milton Friedman que, amb una mena d'evangelització globalitzadora, han estés per tot el planeta la bona nova del capitalisme neoliberal. Un missatge que es basa en un element fonamental: el sector públic ha de desaparèixer en benefici del privat. Un plantejament que ens porta a les polítiques que l'eix franco-alemany estan imposant per la vella Europa i que a casa nostra estan aplicant les seues sucursals partitocràtiques: PP i CiU. Perquè ja siga en català o en castellà, el negoci és el negoci.
Si patim aquesta mena de borratxera privatitzadora és per la ressaca i el mal de cap que l'insípid sistema de partits actual provoca. Vòmits, naússies i la sensació de què t'han venut "garrafón" és la que té una ciutadania que arrossega una antipatia profunda davant del concepte "política". Una sensació que no deixa de ser un èxit més dels mateixos que ens estan enfonsant amb les seues mesures econòmiques: si la política no t'interessa no t'impliques i, per tant, ells tenen més camp per recórrer. En definitiva una situació complexa i en molts moments desesperançadora. Solució: el primer pas prendre'ns una aspirina, traure'ns el mal de cap i, sobretot, deixar de donar confiança política a aquells que ens han dut a la situació actual. A partir d'aquí serem uns altres els que recorrerem el camp que tenim per davant. Perquè com va dir Fuster: "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres", i això val tant per l'àmbit nacional com per al social.
La vida sense l'URSS é
s molt fàcil. I no perquè el malvat Mur de Berlín i el govern de la Plaça Roja haja deixat de "sotmetre" a la població del bloc oriental, sinó perquè ara el camp de la privatització que es pot recórrer és molt llarg. Privatitzar la sanitat, l'educació, els principals sectors econòmics des de les energies fins a les telecomunicacions, ha estat el negoci ideal dels apòstols de Milton Friedman que, amb una mena d'evangelització globalitzadora, han estés per tot el planeta la bona nova del capitalisme neoliberal. Un missatge que es basa en un element fonamental: el sector públic ha de desaparèixer en benefici del privat. Un plantejament que ens porta a les polítiques que l'eix franco-alemany estan imposant per la vella Europa i que a casa nostra estan aplicant les seues sucursals partitocràtiques: PP i CiU. Perquè ja siga en català o en castellà, el negoci és el negoci.Si patim aquesta mena de borratxera privatitzadora és per la ressaca i el mal de cap que l'insípid sistema de partits actual provoca. Vòmits, naússies i la sensació de què t'han venut "garrafón" és la que té una ciutadania que arrossega una antipatia profunda davant del concepte "política". Una sensació que no deixa de ser un èxit més dels mateixos que ens estan enfonsant amb les seues mesures econòmiques: si la política no t'interessa no t'impliques i, per tant, ells tenen més camp per recórrer. En definitiva una situació complexa i en molts moments desesperançadora. Solució: el primer pas prendre'ns una aspirina, traure'ns el mal de cap i, sobretot, deixar de donar confiança política a aquells que ens han dut a la situació actual. A partir d'aquí serem uns altres els que recorrerem el camp que tenim per davant. Perquè com va dir Fuster: "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres", i això val tant per l'àmbit nacional com per al social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada