Segurament molta gent opinarà que aquest escrit és excessivament generalista i hi estic d'acord. Ara bé, portem unes setmanes que amb el tema de la llengua els “homos hispànicus” s'estan lluint i molt. Fa uns dies, en Raül Agné, entrenador del Girona, va patir una agressió lingüística -perquè a les coses se les ha d'anomenar pel seu nom- en una roda de premsa. Els periodistes espanyols, en aquest cas aragonesos, no van ser capaços d'entendre que si et pregunten en una llengua el més lògic és respondre en aquesta, tan fàcil com això, i més encara quan és la teua i la persona que et pregunta t'ho demana. I molt d'ull perquè en aquest cas estem parlant de persones amb estudis universitaris. La intelligentsia hispànica és realment esperpèntica quan la llengua catalana ix a escena.
Tota aquesta setmana he estat de viatge per Itàlia amb els meus alumnes de l'institut. Quan vas a l'estranger, sempre que no et passeges per “las españas”, tens la sensació que eres un turista més, un ciutadà de primera i no de segona o tercera com quan et trobes en territori “nacional” perquè, al cap i a la fi, la teua llengua i cultura només t'interessa a tu i a les persones que t'acompanyen i, per tant, no hauries de viure cap situació desagradable. Doncs bé, passejant per Florència i lògicament parlant en català entre nosaltres ens vam veure immersos, sense buscar-ho evidentment, en una d'aquestes situacions de conflicte lingüístic que tant sembla ser agrada generar als espanyols. Parlant pel carrer dues adolescents que parlaven en castellà ens van mirar i van exclamar amb menyspreu: “Por Dios, pero que estan diciendo”. Els meus alumnes es van quedar al·lucinats perquè com hom pot imaginar el que nosaltres parlàvem no importava el més mínim a aquestes dues senyoretes hispàniques. Davant la situació vaig reaccionar i els hi vaig dir, amb correcte català això sí, que “estem parlant en català” i vam marxar. Aquí va quedar l'anècdota, tot i les posteriors reflexions al voltant de l'incident. De tot plegat em quede amb la reflexió d'un dels meus alumnes: “el que més m'indigna és, per una banda el menyspreu amb què aquesta tia ha dit la frase i, per altra, que sigui tan ignorant de no saber reconèixer el català com a una llengua més”.
Finalment, un cop hem a
rribat a casa nostra he vist que el tema de la llengua també ha estat a l'ordre del dia en termes semblants als expressats perquè el jugador del Barça, Andrés Iniesta, ha fet públic al seu fèisbuc, simplement, que està aprenent català, llengua del país on viu i treballa, i que en el futur potser s'atrevirà a fer una roda de premsa en aquesta llengua. Sacrilegi i traïció a les glòries pàtries de la gran Espanya!!! El seu fèisbuc s'ha plenat de missatges dignes d'un nivell intel·lectual que estan per sota de l'home de Cromagnon. El nivell de les intervencions ha estat tan baix que al final m'han fet més gràcia que no pas ràbia. I és que amb el tema de la llengua els espanyols són un dels pobles, junt als francesos, més nacionalista del món. El més surrealista de tot plegat és que després els nacionalistes som nosaltres. El dia de demà quan s'estudien els textos i la premsa dels nostres dies hi haurà gent que no entendrà res perquè, de vegades, aquest món d'estupidesa, d'intolerància i d'analfabetisme extrem arriba a superar-se a ell mateix. Seran capaços els espanyols algun dia de superar la seua fòbia contra el català? Aquesta pregunta, però, no l'ha de respondre un historiador sinó un psicòleg.
Enllace un article d'Antonio Álvarez-Solís que té a veure amb el text i que analitza el ser espanyol molt millor del que mai ho podré fer jo:
Per altra banda, per a entendre el nacionalisme lingüístic espanyol també és fonamental aquesta conferència del catedràtic Juan Carlos Moreno Cabrera:
2 comentaris:
Sublim..
desprès diuen que som els catalans els incults...deu meu..
Publica un comentari a l'entrada