Ja és al carrer l’Afers 67: Transició política i qüestió nacional al País Valencià

En aquest número d’Afers he publicat un article amb el títol Nació i transició. La transició valenciana vista des del Principat, on trace unes línies per a poder entendre com es va viure la transició valenciana des de les terres del nord. Adjunte el text de presentació del volum fet per Ferran Archilés, encarregat de coordinar aquest número d’Afers.



La naturalesa de mite fundacional de la democràcia espanyola de la denominada «Transició» va començar molt aviat en l’escenari polític i cultural espanyol. En realitat, era gairebé inevitable que fos així, atesa la naturalesa del procés polític que va engegar-se arran de la mort del general Franco. La construcció d’un sistema polític i amb un bastiment constitucional distint al de la dictadura necessitava una autolegitimació que, completades les primeres passes del procés, desdibuixés els orígens immediats en el franquisme. A més, el procés de democratització que va acompanyar el canvi polític, el qual no responia a totes les aspiracions de bona part dels sectors antifranquistes, va afegir-se a la voluntat d’incidir en el canvi de marc.

Des de fa un temps, la historiografia, en contrast amb altres disciplines com la sociologia o les ciències polítiques (que per molt de temps han tingut gairebé un monopoli en l’estudi de la «transitologia»), assenyala la càrrega semàntica associada a la noció de «Transició». En realitat, aquesta noció no fou emprada en els primers moments del procés (quan es parlava d’obertures, reformes o trencaments) sinó quan aquest ja havia pres un rumb concret. Des d’aquell moment, però, l’ús es generalitzà i sacralitzà, i tendí a interpretar-se com un període històric coherent (equiparable al franquisme o a la Segona República). No obstant això, els seus límits mai no han estat clars, i sovint s’empra una vaga cronologia que començaria el novembre del 1975, si no abans, i acabaria l’octubre del 1982. Aquest marc cronològic depèn de l’objecte d’estudi i no de la unitat temporal. Així, potser seria millor fer acabar la transició política estricta amb l’entrada en vigor de la Constitució, mentre que, pel que fa a la construcció del marc territorial i autonòmic, hauria d’estendre’s fins a l’aprovació almenys de la LOAPA.

No és la meua intenció discutir en aquesta presentació la legitimitat de l’ús del concepte «Transició», però sí advertir contra uns usos que n’han fet el que no és ni hauria de ser. El sentit modèlic o normatiu d’aquesta és ara mateix un objecte de discussió, i amb raó. Qualsevol intent de presentar el procés de canvi polític com una operació calculada (des del mateix franquisme dels anys cinquanta, si no abans!), on els riscos de la pressió social pogueren ser assumits i neutralitzats, resulta innecessàriament reductiu i esbiaixat. Així mateix, no deixa de resultar ben interessant que la idea d’una «Transició inacabada» (i per tant de la possibilitat d’una «segona» Transició) haja estat una cançoneta de fons a dreta i esquerra des d’aviat, encara que per raons oposades. En realitat, això no és sinó l’altra cara del mirall de la imatge idíl·lica del procés, una queixa activable cada cop que les urgències polítiques ho requeresquen.

Probablement, pocs àmbits deuen haver-hi tan adequats per a no incórrer en aquesta mena de perspectives com el de la qüestió «autonòmica» (i pocs territoris tan complexos com el de la qüestió nacional al País Valencià). Hi ha pocs dubtes que l’elaboració del nou marc territorial i la redefinició de la identitat nacional espanyola fou un dels problemes centrals que, a la mort del dictador, resultava indefugible. El lideratge en el marc espanyol del procés de constitució de les autonomies per part de la UCD va deixar com a resultat un llegat d’ambivalències calculades i no poques improvisacions. Així mateix, la contribució de l’oposició d’esquerres, lluny de les propostes d’un Estat federal com sovint havia defensat, va oscil·lar entre el pragmatisme resignat i un espanyolisme no sempre confés.
Pel que fa al País Valencià, sovint s’ha destacat el contrast entre les suposadament robustes aspiracions de les reivindicacions autonomistes al començament del període i els modestos resultats posteriors. Per exemple, el documental Del roig al blau produït l’any 2004 per la Universitat de València n’és un exemple magnífic, convertit en versió audiovisual canònica. Ara bé, són encara pocs els estudis de què disposem a propòsit del període i encara de la qüestió nacional. Certament, aquest fet no deixa de sorprendre ja que sens dubte, ja siga des dels sectors del nacionalisme valencià com des de la dreta local, tot passant per qualsevol dels colors de l’arc polític valencià, la Transició ha estat i és encara en gran manera la inevitable ficció fundacional de la política al País Valencià. La «Transició valenciana» és un passat que no pot passar, sembla, i els seus efectes (amb les batalles simbòliques, l’anticatalanisme, la insuficiència de finançament, i la (in)definició identitària continuen articulant, si més no, part dels discursos legitimadors de la política local.

Seria completament injust, però, no esmentar alguns treballs que s’han convertit en fites en l’estudi d’aquest passat recent nostre. Per exemple, cal destacar el que, segons la meua opinió, continua sent el millor treball introductori a tot el procés polític que conduí a l’aprovació del primer Estatut d’Autonomia. Es tracta del treball de Jesús Sanz La cara secreta de la política valenciana: de la predemocracia al estatuto de Benicásim (1982). Tres anys més tard, el 1985, es publicava el primer treball monogràficament dedicat (i el primer treball de caire acadèmic) a l’estudi del procés de resolució de la qüestió autonòmica valenciana, que fou el llibre de Manuel Alcaraz Cuestión nacional y autonomía valenciana. Una dècada més tard veié la llum un dossier coordinat per Manuel Martí publicat per la revista L’Avenç, on, amb el to divulgatiu característic de la revista, es feia un balanç de problemes i bibliografies. Finalment, cal destacar el llibre que l’any 2002 signava Alfons Cucó, Roig i blau, que és a hores d’ara la monografia més extensa dedicada a l’estudi del procés autonòmic valencià.

Certament, aquests no són els únics treballs dedicats a l’estudi de la transició al País Valencià (o a recollir alguns testimonis) ni, en conjunt, al procés autonòmic o estatutari. Tampoc no són els únics que han abordat aspectes concrets institucionals (per exemple, d’una o altra força política) o del conflicte identitari. Fet i fet, el lector trobarà en els diversos articles que formen aquest dossier referències a aquests treballs. Tot plegat, però, no resulta un volum excessiu d’estudis si tenim en compte la rellevància dels problemes implicats.

L’objectiu del dossier «Transició política i qüestió nacional al País Valencià» que la revista Afers publica en aquest número no té l’ambició d’omplir tots els buits historiogràfics fàcilment detectables. Tampoc no s’hi pretén oferir una interpretació integrada del procés polític de la Transició. De fet, les perspectives, i encara cronologies, adoptades pels autors varien segons els plantejaments d’estudi i les interpretacions de cada autor. Però els vuit estudis que formen aquest dossier, tot agafant com a eix el de la història política i els seus discursos, sí que aspiren a oferir una reinterpretació d’alguns aspectes clau que, sovint, han estat resolts de manera sumària i sense una anàlisi profunda. En efecte, el trànsit «del roig al blau» sembla explicar la trajectòria seguida pel procés de construcció identitària valenciana en els anys de la Transició. Ara bé, sense discutir allò que és una evidència constatable, segueix sent necessari l’estudi de les posicions, i discursos i estratègies concretes, verificables adoptades en cada moment i per cada actor. Els relats de la Transició valenciana (ja siga el del fracàs i frustració nacional o el de la modèlica pacificació regional) requereixen no només una anàlisi ideològica (que sovint els actors estan ben disposats a oferir) sinó també un esforç d’aclariment teòric i estudi.
El dossier d’Afers respon a dues característiques que aquesta revista i editorial sempre han sostingut: l’interès per les reflexions sobre la qüestió nacional i els nacionalismes i el suport als joves investigadors. Probablement siga innecessari insistir en el primer aspecte, ja que la més elemental de les consultes als índexs de la revista i de les publicacions de l’editorial així ho mostren. Potser no menys innecessari és insistir en el segon, perquè la llista d’autors que han vetllat les armes en un o altre moment de la seua trajectòria professional a Afers és simplement impressionant. Un suport als joves que es combina amb la presència a les seues pàgines dels autors ja consagrats o que han acabat per ser-ho, tot barrejant l’experiència i la renovació. És en aquest esperit que el present dossier ha tractat d’incorporar la perspectiva d’un grapat d’autors que, entre els vint-i-pocs i la trentena llarga, no han «viscut» la Transició, però l’han convertida en objecte de la seua recerca investigadora. També hi comptem amb un autor com Lluís Aguiló, que aporta una perspectiva entre l’experiència personal i el balanç. Entre els autors més joves, els articles es reparteixen en l’estudi d’algunes de les forces polítiques més rellevants com el PSPV (Joan Martí), la UDPV (Lluís B. Prats), la UCD-València (Patrícia Gascó) o els partits de l’esquerra extraparlamentària (Vega Rodríguez-Flores), i en l’estudi dels discursos del blaverisme (Vicent Flor) i la visió de la Transició valenciana al Principat (Antoni Rico). L’autor d’aquestes línies, a més, ha abordat una aproximació a la figura de Joan Fuster. Cal destacar, en definitiva, el renovat interès que els historiadors valencians de les darreres fornades mostren per aquestes perspectives d’estudi, de les quals aquest dossier és una mostra. No estan tots els temes possibles, ni de bon tros (jo mateix confesse haver-me deixat a mig fer un treball, que haurà d’esperar una altra ocasió, sobre els comunistes valencians), però els que hi estan obren vies de reflexió que a partir d’ara caldrà seguir. En aquest sentit, potser la més important de les conclusions és la constatació de la complexitat d’un procés en què ni les posicions de l’esquerra ni les de la dreta valencianes responen a etiquetes senzilles ni predeterminades, i on el lloc de les forces nacionalistes requereix encara una revisió. La qüestió nacional al País Valencià en els anys de la Transició no és un tema d’estudi tancat, com aquest dossier demostra, i resta encara molt per pensar sobre com van anar les coses. No donar-lo per amortitzat ni per a la condemna global ni per a la glorificació autosatisfeta seria, segurament, una opció d’estudi prudent.

Ferran Archilés
Afers, XXV:67 (2010), pp. 561-564


Afers. Fulls de recerca i pensament
XXV:67 (2010)

Transició política i qüestió nacional al País Valencià

Índex

Ferran Archilés
Transició política i qüestió nacional al País Valencià

Ferran Archilés
L’inevitable desencís.
Joan Fuster i la Transició democràtica (1976-1982)

Joan Martí Castelló
Valencianistes socialistes i socialistes valencianistes.
Els camins del PSPV

Lluís Bernat Prats Mahiques
Nació, Transició i democràcia cristiana.
La UDPV entre els anys 1974 i 1978

Patrícia Gascó Escudero
Els discursos identitaris a la UCD-València (1977-1982)

Vega Rodríguez-Flores Parra
Nació i classe.
L’esquerra radical en la Transició valenciana

Vicent Flor
El «capgirament».
La irrupció del blaverisme

Lluís Aguiló i Lúcia
Els entrebancs jurídics de la Transició valenciana

Antoni Rico i Garcia
Nació i transició.
El cas valencià vist des del Principat

Postscriptum

Thomas F. Glick
«Eldorado» a València.
Reflexions sobre mig segle de reconeixement

Albert Toldrà i Vilardell
Inquisidors i austriacistes.
Alguns documents del tribunal de la Inquisició de València
sobre la Guerra de Successió

Recensions

Josep Aguado, Maximiliano Fuentes Codera,
Salvador Vendrell, Ricard Camil Torres Fabra,
Francesc Tomàs M. Sanchis,
Joan Peytaví Deixona, Neus Ballvé Sans