Consultes i mobilitzacions: un exemple de vertadera democràcia

La consulta popular sobre la independència dels Països Catalans duta a terme el passat diumenge a Girona ens deixa diferents reflexions. La primera, i aquesta la vam fer diverses persones la mateixa nit de diumenge un cop vam conèixer els resultats finals de la jornada, és que la societat gironina es pot organitzar sense l’apadrinament de cap messies extern. Gràcies, però nosaltres sols ens ho hem fet i hem triomfat. Per tant, la postura que vam defensar des de la CUP i la resta de l’esquerra independentista des de l’inici de tot aquest procés ha estat plenament encertada. Una postura que ens ha obligat a tots plegats a aprendre a fer coses que mai havíem fet, que ens ha mostrat el camí per a possibles processos semblants i que, sobretot, ha ajudat a què diferents sectors de la societat gironina que mai havien treballat junts ara ho hagen fet, i això els haja apropat una mica més. Per tant, aquest és el primer triomf de la consulta: el teixit social de la ciutat és més fort que mai.

El segon aspecte que hem de destacar és el de la participació. Els estudis que s’havien fet parlaven que en aquesta segona onada de consultes el resultat aproximat que s’aconseguiria estaria al voltant del 16%, degut a les característiques sociopolítiques de les ciutats on es desenvolupava i, sobretot, a les dimensions d’aquestes. Doncs bé, a Girona hem aconseguit un 21% sobre el cens de votants que ens vam fixar –nouvinguts i joves d’entre 16 i 18 anys- que en el cas d’haver estat un procés electoral sobre la base del cens de les darreres municipals hauria esdevingut una participació del 25%. Per tant un èxit rotund. Tot i així, estic plenament d’acord amb el politòleg i company Jordi Muñoz quan diu que aquestes consultes no les hem d’entendre ni valorar com uns referèndums pròpiament dits sinó com una nova mostra de manifestació política que es desenvolupa en uns termes totalment diferents del que fins ara enteníem dins del concepte “manifestació”. Per tant, si analitzem la consulta de diumenge així, podem afirmar que el dia 25 d’abril de 2010 Girona va viure la manifestació independentista més important de la seua història ja que 16.055 persones, i això és una xifra exacta de manifestants, van eixir al carrer a posar-se darrere d’una pancarta que tenia un lema molt clar: Estic d’acord amb què la nació catalana esdevinga un estat de dret independent dins la Unió Europea dels Pobles. Clar i català.

A més, l’èxit l’hem d’entendre dins del marc polític gironí. Una ciutat on el PSC té el control caciquil de moltes de les estructures locals, tant polítiques com socials, i que per aquesta raó el conseller Nadal va intentar desmobilitzar a la societat gironina des dels micròfons de la premsa el mateix dia de la consulta. Joaquim Nadal, mal que li pese, ja no té la paella gironina agafada pel mànec com en les dècades dels vuitanta i noranta. De fet, el senyor Nadal sap perfectament que molts gironins que durant molts anys havien votat al PSC, ara s’estan declarant públicament com a independentistes i tot i els seus intents diumenge van anar a votar.

Però Girona no va ser l’únic lloc del país on milers de persones es van manifestar per la independència dels Països Catalans, d’una o altra forma. Ciutats com Lleida que va haver de patir el boicot de la mateixa Paeria, Olot, Figueres, Reus, Manresa i dos-cents sis municipis del Principat més, van viure una jornada igual. El dia abans, però, la manifestació es va dur a terme a la ciutat de València. El Cap i Casal va tornar a viure un any més la multitudinària mobilització del 25 d’Abril, en la què milers de valencians van acudir a posar-se darrere de pancartes, ara sí de format clàssic, en què es demanaven coses semblants a les que estaven escrites en les paperetes principatines que s’hi van introduir en les urnes el dia següent.

Cap de setmana, doncs, de mobilitzacions populars. Cap de setmana de rebel·lia en les terres catalanes, del nord i del sud, que de ben segur serà recordat per la història. Perquè si d’alguna cosa estic ben segur és que estem fent història. El clima polític i social que s’està vivint arreu dels Països Catalans, i especialment en el Principat, no té reflex igual en la història d’aquest país ni tampoc d’Europa. Mai abans un poble havia protestat contra el despotisme que el governa posant urnes al carrer per a que la gent, el poble, puguera expressar i donar la seua opinió política. Això ens fa grans i únics. Perquè cal que ho tornem a dir ben fort: Aquesta és la nostra democràcia!

“La hija de puta de La Perla” i el Cabanyal

Obric el diari i em trobe amb el següent titular: “Se lo compré a la hija de puta de La Perla. ¿No se lo voy a comprar a esta?” La frase la va dir el 3 de desembre de 2009 el gran poeta Álvaro Pérez, àlies “El Bigotes”. Al costat de la contundent frase observe la foto de l’exalcaldessa del meu poble: Maria Milagrosa Martínez. Sorpresa primer, vergonya aliena després. Tot seguit una sensació molt clara que es pot expressar amb aquestes paraules: per què serà que no m’estranya. María Milagrosa Martínez té l’honor d’haver realitzat durant el seu mandat com a alcaldessa de Novelda tota una sèrie de proeses dignes del més nefast dels polítics. La senyora Milagrosa va ser l’encarregada de retirar la Senyera històrica del País Valencià, la de les quatre barres, de la balconada de l’Ajuntament novelder com a mostra de l’espanyolisme ranci que processa ella i el seu partit. També va ser l’encarregada de tirar a terra una ximeneia octogonal, símbol de la nostra localitat, el 18 de setembre de 2003, ja que va voler accelerar la construcció de diversos blocs d’habitatges en el lloc que fins aleshores ocupava la coneguda “Fàbrica de les Lones”. Durant el seu mandat i els posteriors del PP, en Novelda s’hi van aprovar diferents propostes urbanístiques que en algun cas han arribat als tribunals degut a l’opacitat de les operacions en qüestió. Quan ella manava al poble, tenia com a regidor al senyor Ricardo Monzó, que ara ho és a la veïna Elda i que ha estat imputat també judicialment per altres afers propis, el qual regentava un pub que, casualment i a diferència de la resta de locals novelders de característiques semblants, tenia permís per obrir moltes hores, de manera exclusiva. I per no parlar de la nefasta política cultural que vam haver de patir durant els seus anys de mandat: de “charanga y pandereta” que, ara sí, diria l’autèntic poeta.

Doncs bé, aquests dies ens assabentem que quan la senyora se’n va anar a fer de presidenta de les Corts Valencianes, ho va fer amb la clara intenció de continuar omplint el currículum. Com el que se’n va d’erasmus, igual. La seua beca, però, estaria classificada dins del conjunt que podríem anomenar “becas Gürtel” i a les quals només poden aspirar aquelles persones que hagen mostrat al llarg de la seua carrera política una clara fidelitat al president Francisco Camps. En aquesta matèria podem dir que Milagrosa ha estat una excel·lent alumna: Matrícula d’honor per “La Perla”. Així doncs, amb un currículum tan complet, la fundació que gestiona aquestes beques, la ja arxiconeguda Orange Market –res a veure, però, amb l’or taronja que va enriquir la burgesia valenciana durant els segles XIX i XX- li va atorgar, presumptament, una beca en forma de rellotge pel valor de 2.400 euros pels bons serveis prestats. Olé la meua Mila! Olé la meua Perla! Xé quina faena més ben feta, collons!

Mentre passa això, el barri valencià del Cabanyal està començant a ser enderrocat per la salvatge política urbanística, precisament, del partit polític de “La Perla”. Això si que no ens ho podem prendre amb ironia, això es per posar-se a plorar i no parar. Tot i així, la gent del barri i els sectors més dignes de la societat valenciana han optat per lluitar. I ho estan fent. El Cabanyal és un patrimoni de tots i totes i no pot ser que les ànsies especulatives de la senyora Rita Barberá, l’altra “Perla” que ens ha tocat patir als valencians, acaben amb tants anys d’història i no passe res. I què em dieu de les imatges protagonitzades per la policia? Per a alguns, aquestes imatges no són noves. Ni molt menys. Per a la majoria, però, sí. I està bé que isquen a la televisió i que tothom puga vore com de democràtics són, realment, els diferents cossos de policia que patim als Països Catalans. Digna de la més negra de les dictadures.

Si ara no aconseguim aturar l’enderroc del Cabanyal, si amb la podrida justícia espanyola no aconseguim jutjar a aquesta gent, algun dia haurem de fer memòria i passar comptes amb tants personatges nefastos. I estic segur que, per a mal de tant de mediocre, aquest dia està més prop que lluny. Només caldrà seguir lluitant i treballant per veure’l arribar i, llavors sí, poder gaudir del moment.