Acabe de llegir el darrer llibre publicat per l'editorial basca Txalaparta: "El cartel rojo". Una mena de novela/assaig-històric (ho podríem definir així) que relata diferents aspectes de la lluita dels partisans francesos durant la II Guerra Mundial contra l'ocupant nazi. Bé, més que francesos, la majoria dels personatges provenien d'altres parts d'Europa i havien viatjat a París per motius diferents amb la idea de lluitar contra el feixisme i el govern de Vichy.
La lluita de la resistència francesa antifeixista va ser realment molt dura. Les accions que els partisans realitzaven entrarien de ple, i en ocasions superarien, dins la categoria del que avui dia el sistema d'idees imperant qualifica com a "terrorisme". Malgrat tot, la història ha tractat als partisans, majoritàriament, com a herois, com a lluitadors i lluitadores de la llibertat. Per altra banda, veiem com avui dia els que utilitzen els mateixos mitjans i la mateixa retòrica són qualificats com a "terroristes". Paradoxes de la vida. Ara bé, els nazis també qualificaven com a "terroristes" als partisans, com avui dia fan amb qualsevol persona que lluita de manera violenta per uns objectius polítics.
El qualificatiu de "terrorista" s'ha convertit en una mena d'adjectiu comodí que serveix per justificar qualsevol acció contra el col·lectiu dissident. Quan la violència es emprada per part del poder, llavors el terrorisme passa a convertir-se en "guerra preventiva", "danys col·laterals" o "intervenció necessària". L'ús de les paraules és una màquina d'adoctrinament, de rentat de cervell, perfecta. Pensem-hi i sobretot no ens deixem enganyar. Els nazis ho van intentar amb la població francesa entre el 1939 i el 1945. Els espanyols porten tota la vida intentant-ho amb nosaltres i la resta de pobles peninsulars.
1 comentari:
Totalment d'acord. Aquesta doble mesura no només s'aplica quan és el poder qui exerceix la violència -fullejant el diari en trobaríem un munt d'exemples- sinó també quan el poder instrumentalitza a posteriori lluites alienes amb finalitats sovint força allunyades dels motius que van empényer a lluitar -el cas que cites n'és un bon exemple.
Publica un comentari a l'entrada