El dia 14 també faré vaga

El proper 14 de febrer pot marcar un abans i un després per al món de l’educació al Principat de Catalunya. L’anomenada LEC que el govern Tripartit vol tirar endavant s’ha convertit en la darrera agressió contra el sistema públic d’educació. Una llei fonamentada clarament en el model anglossaxó, impulsat als anys 80 per personatges com Ronald Reegan i Margaret Thacher, i arrodonit pel laborisme anglès dels noranta. Un model que ha estat ineficaç i privatitzador i que ara la progressia que ens governa ens vol vendre com la modernització del sistema català d’educació, l’antídot màgic contra els nostres mals.

La desinformació general que ha existit sobre la LEC ha propiciat un clima estrany al voltant de les reivindicacions dels sindicats de professors i mestres. Una desinformació que no ha buscat altra cosa que donar una imatge distorsionada i falsa dels nostres ensenyants. Una imatge que intel·lectuals –propagandistes diria jo- del govern Tripartit s’han encarregat d’arrodonir a cop d’article i informe, amb la clara intenció d’allunyar les nostres reivindicacions de la resta de la societat. La vaga del proper dia 14 no és cap emprenyada gremial ni quelcom semblant, és la necessitat de posar sobre la taula el perill que corre l’escola pública davant les polítiques neoliberals que el govern Montilla vol imposar. I dic imposar perquè en cap moment s’ha consultat als sindicats i AMPES per fer aquesta llei: han tirat pel dret com ja ens tenen acostumats.

Amb la LEC, doncs, ens hi juguem molt. En primer lloc ens hi juguem –el que per a mi és el més important de tot- la continuitat del sistema públic educatiu. La llei no el millora, el liquida. Proposar que la direcció d’un centre escolar puga estar controlada per persones no vinculades al món de l’ensenyament, convertint així els nostres centres públics en empreses educatives de gestió privada, només farà una cosa: crear escoles de primera, segona i, fins i tot, quarta categoría. S’obri, per tant, la porta a la segregació social en el món educatiu. Aquests equips directius de funcionament empresarial podran gestionar com ells vullguen l’escola i, per tant, decidir quins alumnes poden o no ser escolaritzats en el seu centre. Però no només els alumnes, també decidiran sobre quins professors poden o no treballar-hi. Una situació que apropa als educadors al món de la precarietat laboral del capitalisme salvatge actual.

Els motius que em porten a fer vaga el proper 14 de febrer són molts més però necessitaría moltes planes –de les que no dispose- per explicar-los. Crec que amb aquesta proposta de llei el govern Tripartit ha fet un pas més en la retallada de drets individuals i col·lectius. Individuals per la precarietat laboral que comporta la privatització dels centres. Col·lectius per l’aposta clara d’avançar cap a una societat segregada, sense cohesió social i on l’educació dels nostres fills estiga totalment lligada a la nostra capacitat econòmica. Això, senyor Ernest Margall, no és cap llei de país, és posar l’educació pública a cotitzar en borsa. Cal doncs que ens mobilitzem el proper 14, que reivindiquem els nostres drets com a societat, com a nació en construcció, que el que necessita és una llei pròpia realment de país –entenent per aquest, evidentment, els Països Catalans- que garantisca una educació totalment pública, de qualitat, popular i catalana.