15 anys sense Fuster

El passat 21 de juny es complien quinze anys de la mort de l’intel·lectual de Sueca. Des de l’aparició del seu clàssic Nosaltres els valencians, Fuster es va convertir en un referent polític i ideològic per als catalans de tots els territoris. Obsessionat pel seu poble, i especialment per la realitat i història dels valencians, va dedicar gran part de la seva vida a estudiar-lo. Un estudi que tot i partir sempre de la realitat local i regional acabava esdevenint nacional: el marc territorial dels Països Catalans sempre havia d’estar present en qualsevol mena d’estudi i anàlisi històric, literari o sociològic que tingués com a subjecte qualsevol part de la nació catalana. De fet, el tema de la totalitat territorial a l’hora de desenvolupar la història dels valencians el va portar a mantenir una breu polèmica amb l’historiador gironí Jaume Vicens Vives mitjançant les pàgines de la revista Serra d’Or.

A nivell historiogràfic s’ha escrit força sobre Fuster en els darrers quinze anys. El problema ha estat la dificultat a l’hora de desenvolupar estudis allunyats dels amors i odis que el suecà va aixecar en vida. Unes passions, favorables i contràries, que no han permès fins ara obtenir una anàlisi rigorosa i estrictament científica de l’aportació de Joan Fuster al nacionalisme català, al debat historiogràfic i literari i, en definitiva, a la construcció nacional dels Països Catalans. Actualment, amb l’objectivitat que el pas del temps dóna per poder estudiar els fets històrics, s’està produint una revisió exhaustiva de tot allò que Fuster va aportar al debat social. No es tracta, doncs, de menysprear l’aportació de Fuster sinó d’analitzar-la i, en certa manera, reformular-la, adaptant així el fusterianisme als nous temps, a la nova realitat social. Perquè les idees com les identitats no són homogènies i perdurables en el temps: canvien i es modifiquen depenent del context polític, econòmic i social en què es donen.

Nosaltres els valencians, Qüestió de noms, València en la integració de Catalunya, Contra Unamuno y los demás, Contra el nacionalisme espanyol, País Valencià, per què? o El blau en la senyera són alguns dels seus llibres i assaigs més importants. Una obra molt extensa sempre lligada a la realitat social que li va tocar viure. Quan va escriure el Nosaltres... ho va fer per pura necessitat: fins llavors no existia cap estudi que parlara sobre què eren i havien estat els valencians. Quan escriu el Qüestió... ho fa per la necessitat de vincular allò que afirmava sobre els valencians a la resta de terres de parla catalana. Quan escriu País Valencià, per què? o El blau en la senyera ho fa estrictament condicionat per la batalla que durant la Transició es va desenvolupar al voltant dels símbols dels valencians. Una obra en la qual no ens hem de deixar la seva tasca com articulista i col·laborador dels mitjans de comunicació escrits del moment. Una faceta que, no ens enganyem, va haver de dur a terme per pura necessitat ja que era força complicat poder arribar a viure dels llibres.

En definitiva, fa quinze anys que va morir el que ha estat considerat per molts –a desgrat seu- el pare de la pàtria. Segurament el millor homenatge que li podem fer és tenir-lo en compte, llegir-lo i
entendre’l dins del seu context històric. Si ho fem així, tindrem capacitat per poder aplicar les
seves teories, les seves idees, a la nostra realitat quotidiana. La glorificació o el menyspreu no ens ajudaran mai a entendre al que probablement ha estat un dels revulsius teòrics més important dels Països Catalans en els darrers temps.