Toni Rico

Un any Fuster sense nostàlgies ni mitificacions

2012-01-25T12:08:00.000-08:00

Enguany es compleixen cinquanta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians. El clàssic de Joan Fuster, s’ha convertit en tots aquests anys en un llibre de capçalera i referència per a molts valencians i catalans que van començar a conèixer el seu país a partir de la seua lectura. Fuster, però, ha estat glorificat, pontificat, insultat o qüestionat des de posicionaments moltes vegades poc reflexius i contra els que el mateix Fuster lluitaria des de la seua ironia i subtilesa dialèctica si encara estiguera viu. Fou una figura polèmica i incòmoda en vida i continua sent-ho vint anys després de la seua mort. I per què? Doncs perquè Fuster era molt Fuster. Era capaç de dir que Carrillo i Felipe González eren uns covards, com que Abril Martorell era un “subnormal” i, al mateix temps, qualificar el PSAN de “collonada”. I sempre, quedant-se ben ample i tranquil amb la seua consciència. De fet, aquesta és la grandesa del personatge: no li calien els favors polítics ni les glorificacions excessives, ell per ell ja s’ho valia.

Crec que per respecte a la consciència del personatge en si cal que tot allò que fem, escrivim o diguem enguany sobre ell i la seua obra ha de mantenir un cert to racional, crític i, sobretot, poc dogmàtic. Perquè si alguna cosa no agradava al de Sueca eren les persones sectàries i poc reflexives. De messies ja hi ha hagut suficients al llarg de la història i als valencians, crec jo, no ens calen per eixir avant. El que cal és maduresa política, anàlisis serioses de la realitat i, sobretot, saber mirar més al futur que a mitificacions del passat. Perquè això és el que volia Fuster: mirar al futur. Sí és cert que abans ho feia traient a la llum el passat. Una història amagada que el suecà va començar a construir amb Nosaltres, els valencians i que molts d’altres van continuar i estudiar, tal com ell volia.

Crec, doncs, que 2012 ha de ser l’any Fuster. Però un any per mirar més avant que enrere. El passat s’ha de conèixer per millorar el futur, no per mitificar-lo. I menys encara si la mitificació es centra en un personatge concret que, per a més inri, no creia en aquest tipus de coses. Fuster fou un home de la seua època i va escriure coses molt importants que, en molts aspectes, a dia de hui han estat superades i millorades. Si ell mateix va afirmar al pròleg del Nosaltres que el llibre “no és sinó un intent provisori de cobrir” el “buit bibliogràfic” existent sobre la història dels valencians, no siguem ara nosaltres els encarregats d’aturar el procés que ell va voler iniciar. Fuster i la seua obra, com la majoria dels clàssics, són útils si no són llegits amb nostàlgia i malenconia. Si sabem fer això descobrirem un escriptor apassionant que ens ensenyarà moltes coses útils. Sinó, perpetuarem consignes del tipus “temps passats van ser millors”. De nosaltres depèn.

Manuel Fraga: una història políticament incorrecta

2012-01-17T12:10:00.001-08:00

Qui és aquest senyor que va morir diumenge i, segons la majoria dels mitjans, sembla que va portar la democràcia a l'Estat espanyol? Manuel Fragra Iribarne fou ministre durant la dictadura franquista, dins el període conegut com l'oberturisme en què els sectors de l'Opus Dei van prendre les rendes del govern sorgit del colp d'estat de 1936. Si bé és cert que Fraga va entrar al govern durant l'etapa dels tecnòcrates i l'oberturisme encapçalat per l'Opus Dei, sempre fou un ferm defensor de la línia ideològica més dura. La seua identificació amb el règim el va portar a coparticipar i justificar directament de les execucions, tortures, censura, i d'altres formes de repressió i persecució de l'antifranquisme. Va estar 35 anys al servei del règim. Abans de ministre va ser "Delegado Nacional de Asociaciones de Falange". Com a ministre, fou l'encarregat de dissenyar i tirar avant la campanya "25 años de paz" en record de la Guerra Civil. Durant el govern en què va participar Fraga es va crear el TOP (Tribunal de Orden Público), predecessor de l'actual "Audiencia Nacional". En definitiva fou una peça clau de la dictadura, un còmplice i culpable que mai va seure en la banqueta dels acusats. La seua no condemna és una de tantes vergonyes pactades a la transició. Que aquest text servisca per retre homenatge a les seues víctimes i que la seua memòria sempre el perseguisca.

Julián Grimau (Madrid, 1911-1963)

L'any 1962 era detingut a Madrid, després d'uns anys a l'exili, el militant comunista Julián Grimau. Fou interrogat i torturat . Fet això, la policia el va emmanillar i llançar per la finestra d'un segon pis. Grimau va patir multitud de fractures i ferides. Manuel Fraga, aleshores ministre d'Informació i Turisme va organitzar una campanya mediàtica per mostrar el cas com de "tracte exquisit", declarant que Grimau s'havia llançat tot sol per la finestra. Mesos més tard, Grimau fou condemnat en un procés totalment il·legal a mort per un tribunal militar. Fraga, com a ministre del govern, junt a la resta de responsables, signaren la pena de mort. Grimau va rebre vint-i-set trets que no el van matar, el que va fer que el capità del pelotó d'afusellament el rematara amb dos trets directament al cap.

Francisco Granado i Joaquín Delgado

Foren dos joves llibertaris assassinats per la justícia espanyola l'any 1963. Acusats d'una sèrie d'atemptats que no havien comès, se'ls va aplicar, després de ser detiinguts, torturats i jutjats en un judici de guerra, el sinistre mètode del "garrot vil". Fraga formava part del govern que va signar i tirar avant la pena de mort.

Enrique Ruano Casanova (Madrid, 1948- 1969)

Jove estudiant de dret i militant antifranquista del FLP. El 17 de gener fou detingut a Madrid per la policia sota l'acusació de repartir propaganda de CCOO. Quan fou traslladat per realitzar un registre, la policia el va llançar per la finestra d'un cel obert provocant-li la mort amb la caiguda. Una altra volta, Manuel Fraga fou l'encarregat com a ministre de programar, junt al diari ABC i el seu director Torcuato Luca de Tena, una campanya plena de mentides amb la intenció de mostrar el cas com un accident i no com un crim polític del franquisme. Fraga, però, no va tenir prou amb això i va trucar personalment el pare de Ruano per a amenaçar-lo, recordant-li que en aquell moment "encara li quedava una filla que cuidar".

Salvador Puig Antich (Barcelona, 1948-1974)

L'assassinat de l'anarquista català va causar una gran conmoció arreu del món per la impassivitat del règim davant les queixes i protestes arreu d'Europa. Fou mort també amb el "garrot vil". Fraga era aleshores embaixador a Londres del govern que li va aplicar la pena de mort.

3 de Març de 1976: els fets de Vitòria

Romualdo Barroso, estudiant de 19 anys; Francisco Aznar, forner i estudiant de 17 anys; Pedro María Martínez, 27 anys, treballador de Forjas Alavesas; José Castillo, treballador del grup Arregui, 32 anys; Bienvenido Pereda, treballador de Grupos Diferenciales, 30 anys. Són els 5 assassinats durant l'assalt de la polícia espanyola a la catedral de Vitòria el 3 de març de 1976 ordenat per Manuel Fraga. A banda d'aquests assessinats, van haver-hi més de cent ferits. Tot i que els dies posteriors va visitar algun dels ferits amb una clar intent de minimitzar el fet, mai va demanar perdó ni va mostrar cap mena de penediment cap a les víctimes.

Aquests són els fets més obscurs i terrorífics de la biografia del personatge que durant aquests dies ens han tractat vendre com un "demòcrata de tota la vida". Aquesta és la persona que alguns volen amagar sota aparences falses, mentides i tergiversacions històriques. Aquest és el personatge que, com va dir Lluís Llach en la mort li han de "perseguir les nostres memòries".

Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats

2012-01-14T10:06:00.000-08:00

Aquesta s'ha convertit en una de les afirmacions més difoses des de l'inici de l'actual crisi capitalista. Sí és que existeix tal crisi, més tenint en compte que el sistema en si mateix està abocat a la crisi permanent, de vegades més profunda i d'altres més subtil. Siga com siga, em resulta apassionant que aquells que ens han portat a la situació actual, ara es dediquen a acusar-nos a tots d'haver estat còmplices, quan no culpables directament. Això va fer l'altre dia el president dels valencians Alberto Fabra. Què la gent té un grau de responsabilitat en tot allò que afecta a la seua vida pel fet de depositar un vot cada 4 anys i designar uns representants, en certa manera, puc estar-ne d'acord. Ara bé, que se'ns acuse a tots de l'analfabetisme polític d'uns quants ja em sembla, si més no, massa agosarat. Cal recordar que els índex de vot en l'actualitat estan al voltant del 60% de la població, el que vol dir que una mica menys de la meitat dels ciutadans no exerceixen aquest dret. Els motius són molt diversos i no els entraré ara a valorar. La dada objectiva, però, és la xifra. Per tant, això vol dir que per a tenir una majoria absoluta i poder fer el que et done la gana necessites més o menys -parle d'estimacions- el suport d'un 30% de la població. Amb això ja pots fer una perfecta política despòtica, tirànica i al servei dels interessos teus i les amistats més properes.

El tema, però, que vull tractar és el rerefons que existeix en la consigna llaçada per Fabra i tants d'altres durant aquests darrers anys. "Per sobre de les nostres possibilitats", qui? Vegem. En primer lloc, qui ha viscut per sobre de les seues possibilitats són els polítics com el senyor Fabra, C amps, Milagrosa Martínez, Montilla, Vilert i tants d'altres que s'han dedicat a tenir sous astronòmics, pagats amb diners públics, quan no s'han dedicat a acumular càrrecs, fet que els ha convertit en una mena de nous rics. Uns sous que res tenen a veure amb el que cobraven abans d'entrar en política en el seu àmbit professional (això en el cas que hagen treballat d'alguna altra cosa abans i no s'hagen dedicat des de la seua joventut a la política professional). És a dir, els darrers anys s'ha constituït una nova casta política que s'autodefineix com a "classe política" i que només ha mirat pels seus propis interessos, per enriquir-se i tapar-se les vergonyes mútuament. Però atenció, continuen així, sense rebaixar-se el sou o, si ho fan, mantenint un nivell de vida molt per sobre de la resta de la població.

Per altra banda tenim als banquers i presidents de caixes d'estalvi. Aquests, junt als polítics i els promotors immobiliaris, són els vertaders culpables de la crisi. I què fan els polítics? Doncs els regalen diners a fons perdut per a què puguen seguir mantenint els índex de beneficis d'abans de l'esclat de la bombolla immobiliària. Els sous d'aquesta gent van ar ribar a la frivolitat d'apujar-se en pocs anys un 94%. Per no parlar del pirata més gran del regne: el senyor Botín. Un personatge que, com el seu propi nom indica, s'ha emportat uns beneficis anuals que han superat els 8 mil milions d'euros! I encara li donen ajudes per a que el banc no se li enfonse.

No voldria, però, deixar de parlar del "yernísimo" i els Borbons. El senyor Urdangarín encara deu d'estar estupefacte pensant com pot ser que sent membre d'una família i institució tant poc ètica i amb un sogre tan corrupte, que s'ha anat enriquint els darrers quaranta anys amb negocis obscurs per tot el món, el puguen haver enganxat a ell. Però parlem d'aquells diners públics que aquesta colla de sangoneres s'emporta a l'any. Quan van voler fer públiques les dades, la Casa del rei va obviar que el cost de la monarquia no només es basa en l'assignació anual que perceben directament sinó també s'ha de tenir en compte tot el que ens costen en seguretat, viatges, manteniment de palaus dels quals el rei n'és titular, càterins, etc... És a dir, van oblidar que més enllà dels 8 milions d'euros que els hi regalem per la cara, la monarquia costa al voltant d'uns 60 milions d'euros anuals.

Encara algú té dubtes sobre qui ha viscut per sobre de les seues possibilitats? Jo ho tinc molt clar. És evident que la frase de Fabra és en primera persona del singular i del plural: ell i els seus amics.

El còctel d'UPyD a Novelda

2011-12-25T01:57:00.000-08:00

La lectura del darrer article de Ricardo Moreno en el portal i periòdic www.noveldadigital.com és digne de ser comentat. El problema és que no sé per on començar perquè el pupurri de consignes i idees inconnexes és de jutjat de guàrdia. De fet, la primera pregunta que em ve al cap és: on vol arribar? Què pretén? Si alguna cosa tractem d'ensenyar a l'escola els docents és a entendre que qualsevol text ha de tenir un inici i un final, però sobretot un fil conductor lògic i coherent. L'article en qüestió ni se sap com comença ni sap com acaba i, menys encara, acabes de trobar cap fil de res. Siga com siga, no voldria entrar ara en una anàlisi gramatical i de forma sinó de caràcter polític i històric que és el que em pertoca.

La vomitada contra el PSOE

Que la socialdemocràcia hispànica va deixar fa molts anys el marxisme com a eina d'anàlisi i praxi ho sabem. De fet, aquest va ser el requeriment de Felipe González per a poder-se presentar com a cap de llista d'aquesta formació. Ara bé, què tenen a veure les polítiques de caràcter neoliberal que ha dut a terme el PSOE amb la descentralització de l'Estat? Per moltes voltes que li done no acabe d'entendre la relació. Una cosa és la política econòmica i social que els partits que han governat l'Estat espanyol han portat a terme els darrers anys a partir de les competències que la Sacrosanta Constitució de 1978 els ha atorgat i, una altra, el fet que el model autonòmic haja implicat una paulatina descentralització institucional de l'estat. I atenció, una descentralització que res té a veure amb el federalisme o confederalisme que alguns defensen, com per exemple des d'un punt de vista teòric partits com el socialista. Si el senyor Moreno el que vol, però, és justificar el seu nacionalisme centralista espanyol a partir de la pràctica política d'altres partits, el que està fent és trampa perquè una cosa no té res a veure amb l'altra.

Nacionalisme, marxisme i el ranci espanyolisme de sempre

Tot i així la part més divertida del text i alhora la més delirant és la que dedica a analitzar els diferents tipus de nacionalisme -l'espanyol que és el seu ni el cita- existents a l'Estat. El contubernio ETA-Bloc-PNV-BG (aquests últims no sé qui són, supose que vol dir BNG) és un grup de gent sense ideologia ni ànima que es dedica a perseguir espanyols allà on els veu "por el hecho de serlo". Sort que existeixen personatges com els d'UPyD per a denunciar aquestes injustícies a dia de hui. Sort en tenim que els deixebles de Lerroux ens expliquen la situació dramàtica que els pobres "espanyols" estan vivint. Si el senyor Moreno em dóna un número de compte encara faré un ingrés i col·laboraré amb la seua campanya "Save a spanish man".

"Los pueblos no tienen derechos". El senyor Moreno, d'aquesta manera, qüestiona un dels drets universals: el dret a l'autodeterminació. Així, anant frontalment contra la comunitat internacional, UPyD es converteix amb aquestes afirmacions en un partit directament antidemocràtic -per si algú en tenia dubtes- i, alhora, en els més nacionalistes del món. Perquè de les seues paraules es dedueix una afirmació contundent: només el poble espanyol té dret a existir al món, la resta, a diferència del meu, són invencions. El senyor Moreno abans d'escriure hauria de llegir una mica més, la veritat, i així deixaria de dir barbaritats com les escrites. Perquè senyor Moreno: tots els pobles del món, totes les nacions, són entitats inventades pels humans. Totes, fins i tot la seua sacrosanta pàtria hispànica que, segons vostè, existeix "des de hace cientos de años". No hi ha pensament més nacionalista al món que aquell que nega el dret a existir als demés i al mateix temps pensa que la seua és la millor. Igualet que el nacionalisme que destil·lava el franquisme, el nacional-socialisme alemany o l'imperialisme anglès del XIX.

En definitiva, un text sense cap ni peus, amb idees contradictòries entre si i carregat d'odi contra el diferent. No hi ha postura més nacionalista que aquella que es creu superior als altres, cosa que, val a dir, només defensa l'espanyolisme actualment. La resta de nacionalismes o d'entitats culturals/nacionals de l'Estat prou en tenim amb defensar-nos de personatges com els d'UPyD. I, val a dir, és una faena pesada i poc gratificant.

La C i la U de CiU

2011-12-23T01:07:00.000-08:00

Els darrers dies el partit per excel·lència de la dreta catalana ens ha anat demostrant des de diferents àmbits d'actuació què significa, realment, la C i la U de les seues sigles. Anirem per pams.

La C pot ser de COVARDIA?

L'atracament a mà armada que han fet els "senyors" convergents aquesta setmana contra professors, metges, administratius, infermers, educadors... no té nom. I no dic funcionaris perquè contra aquest concepte sembla que tot s'hi val. La premsa del "movimiento" convergent s'ha dedicat els darrers anys a criminalitzar salvatgement el col·lectiu de treballadors de l'administració pública, aplanant el terreny per a les polítiques actuals. "Privilegis" diuen que tenim, quan en realitat són drets laborals. Ara, però, com que es tracta de destruir l'estat del benestar i tot allò que tinga a veure amb el sector públic, en nom del sacrosant neoliberalisme, cal fins i tot utilitzar la mentida i l'engany. I és clar, com a bons trileros que són aquests convergents, calia robar una part important del sou dels treballadors públics. Són uns covards per la manera com ho han fet i uns covards perquè tot i saber que l'única sortida que té aquest país és la independència no tenen la valentia suficient per avançar en aquesta direcció.

La C pot ser de CARADURES?

Potser la C és més aviat de la caradura que alguns tenen. Alguns covergents-unionistes il·lustres, que tenen un sou més que digne pagat per tota la ciutadania gironina, s'han dedicat els darrers dies a criminalitzar la presència de membres de la CUP, regidors inclosos, en les mobilitzacions contra la presència del Molt Menyspreable Artur Mas a la UdG. Aquesta gent s'escandalitza de què un regidor es manifeste del costat d'estudiants i treballadors, però veuen normal que la policia entre a la universitat. El discurs del franquisme era exactament el mateix. Diuen que amb els nostres actes la CUP està "desprestigiant la institució de l'Ajuntament". Les institucions d'aquest país fa molts anys que no tenen cap mena de prestigi i no precisament per culpa d'aquells que som coherents amb el que diem i fem, sinó per part de tots aquells vividors que juguen al joc de les cadires, es col·loquen i recol·loquen a partir d'aritmètiques partidistes, mai compleixen amb els seus programes electorals, indulten bancs i banquers, menteixen, enganyen i ara fins i tot roben als treballadors. Això és el que desprestigia les institucions i no el fet de ser coherent amb els teus actes.

La U està clar que és d'UNIÓ.

Aquesta és la lletra que deixa més clara la idea que vol representar: la U vol dir unió amb Espanya sí o sí. Així ens ho han demostrat els súbdits de Duran i Lleida a Girona i Salt les darreres setmanes. El regionalisme que supura dels poros unionistes fa el mateix tuf que el que sortia de personatges com Cambó. Són els mateixos i no han canviat gens. Aquesta gent s'ha dedicat les darreres setmanes a frenar, precisament, una iniciativa que promou un alcalde del seu mateix partit: l'Associació de Municipis per la Independència. I a sobre, després, han tractat d'intoxicar amb declaracions i converses dignes de la barra d'un bar el paper que ha jugat la CUP en tot plegat que, únicament, ha estat el de fer allò perquè ens va votar molta gent: promoure iniciatives que avancen cap a la independència dels Països Catalans des del municipi.

En definitiva més del mateix i del de sempre. I la veritat és que ja cansen i avorreixen. Potser haurem de començar a dir als senyors convergents que quan comencen a ser un partit de valents i persones dignes ja ens trobarem. Mentres tant bon vent i barca nova com va dir l'Ovidi!

Una lectura imprescindible: "Noves glòries a Espanya"

2011-12-20T11:10:00.000-08:00

Ara mateix acabe de llegir l'última pàgina del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana. Crec que és de lectura imprescindible si volem entendre el fenomen de l'anticatalanisme al País Valencià i les repercussions que aquest ha tingut en una societat com la nostra. Ara bé, no voldria, però, deixar de fer alguna apreciació al treball de Flor. La primera és sobre la limitació territorial de l'estudi. Tal com demostra l'autor, el blaverisme és un moviment que gairebé gira al voltant del que ell anomena el hinterland de la ciutat de València. Això és cert, però també ho és, tal com ell mateix afirma, que l'anticatalanisme no ho és. Per això, m'haguera agradat una anàlisi més profunda sobre com es viu aquest fenomen en les terres valencianes del sud i del nord. Un estudi del provincianisme alacantí més exhaustiu hauria donat una visió més global del fenomen en si. Tot i que Flor esmenta el llibre d'Emili Rodríguez Alacant contra València -el qual també dóna per parlar una bona estona-, una ullada als treballs del professor Francisco Moreno sobre els partits polítics alacantins en la Transició o l'obra del catedràtic novelder Brauli Montoya Alacant, la llengua interrompuda, podrien ser uns estudis interessants a tenir en compte. Sí és cert, però, que el fet d'identificar l'anticatalanisme sobretot amb el blaverisme, suposa centrar-se inexorablement en la política, societat i protagonistes del cap i casal, i això és veu molt clarament al llibre.

Una de les sensacions que em queda, també, és que el blaverisme és un moviment clarament creat a la contra. Però de qui? Doncs de la persona segurament més influent, per activa o per passiva, en la política identitària valenciana els darrers 50 anys d'història: Joan Fuster. El venerat, estimat o defenestrat escriptor de Sueca, es converteix des del meu punt de vista en l'element clau que justifica l'existència del blaverisme. Que el suecà siga el personatge no entrevistat per a l'estudi més citat del llibre -fins a 34 vegades- ho demostra. L'estudi de Flor em deixa la sensació que sense Fuster, el blaverisme no seria més que anticatalanisme , és a dir, el clàssic odi anticatalà que impregna l'espanyolisme des de finals del XIX -per no dir abans- i que ja va ser present -com demostra Ferran Archilés (2002)- en el mateix blasquisme. Fins i tot, dóna la sensació que l'antifusterianisme és el que converteix a ulls de diferents sectors de la societat valenciana el blaverisme en "valencianisme".

Finalment no voldria deixar de dir la meua pel que fa a l'aspecte que més controvèrsia ha suposat: la vinculació entre feixisme i blaverisme. En aquest sentit, haig de dir que coincidisc molt amb la crítica que ja va fer mesos enrere l'amic Jordi Muñoz. Flor, crec, trau excessiva importància a la relació existent, des dels mateixos orígens del blaverisme com a moviment, amb el feixisme. És més, crec que s'oblida bastant de les connexions actuals. I això no vol dir que tots els blavers siguen feixistes ni molt menys que el pensament blaver que ha acabat impregnant entre importants capes de la societat valenciana ho siguen. No. Però sí que és cert que la relació existent entre blavers i feixistes, la retroalimentació constant entre uns i altres i el fet que moltes voltes van de la mà, mereix donar al tema una importància major de la que li dóna Flor. Segurament, la interpretació que fa Vicent Flor -com la que puc fer jo- parteix també de la vivència personal i de com hem après, entès i incorporat la identitat valenciana al nostre ser. La diferent visió que es té del blaverisme a l'Horta respecte a la que podem tenir per terres del Vinalopó, la importància del moviment blaver mateix en cadascuna de les comarques valencianes o la nostra relació personal amb persones de discurs blaver, condiciona de ple tota anàlisi que fem sobre el tema. I crec, sincerament, que d'això aquest llibre tampoc se n'escapa.

Siga com siga, i amb això em reafirme, el llibre de Vicent Flor és d'obligada lectura per l'actualitat del tema que aborda i per la necessitat que té una anàlisi seriosa sobre un moviment que ha condicionat els darrers 30 anys d'història del País Valencià i les seues relacions amb la resta dels Països Catalans. Un llibre que han de llegir els valencians, però també els catalans per a deixar de caure en la clàssica postura de perplexitat que prenen quan els expliques que eres valencià i no els odies per aquest fet. Per tot això i molt més ja sabeu a què podeu dedicar les properes vacances de Nadal.

Entre moció i moció sorpresa...

2011-12-13T04:53:00.000-08:00

El plenari d'ahir a Girona és digne de ser analitzat des de diferents punts de vista. Per una banda va resultar paradigmàtic la mena de complot que PSC, PP i IC van desenvolupar contra la CUP durant el debat de les mocions. Una situació que, val a dir, ens va sorprendre i fins i tot podríem dir que no deixava de tenir un cert component surrealista i, en certs aspectes, patètic. Però anirem per parts.

La moció del Modern

Després de setmanes de reunions amb entitats veïnals, culturals, etc., vam veure la necessitat de presentar una moció sobre l'antic cinema Modern i el futur centre cívic del Barri Vell. Més encara quan vam comprovar que els senyors del PSC, altre cop, intentanven portar la discusió al ple amb una moció tancada que només pretenia, per pur partidisme, posar l'actual equip de govern contra les cordes amb aquest tema. La CUP, actuant per simple responsabilitat, va decidir presentar-ne una altra que recollira tots els punts de vista existents, tant la proposta del PSC com la de l'equip de govern municipal. En aquest sentit vam redactar una moció que vam explicar els dies previs al ple als diferents grups amb la intenció de fer-la el màxim d'assumible per tothom. Tant PSC com CiU van fer les corresponents esmenes i canvis i nosaltres, ingenus i novells, pensàvem que això suposaria el vot favorable de tothom. La moció simplement instava a totes les parts -partits i ciutadania- a seure en una taula i parlar, sense cap proposta tancada d'inici, tal com pretenia el PSC. Però sembla ser que a la senyora Bosch no li agrada deixar de sortir a la foto. I aquí és on va estar el problema ahir. Així, en lloc de votar una moció que expressava exactament tot allò que PSC, IC i PP van explicar durant el debat, totes tres forces polítiques es van aliar per combatre la CUP acusant-nos -ves per on!!- del que constantment fan ells en la seua praxi diària: oportunisme i pactes amb l'equip de govern. Surrealista i una mica freak. Per a la CUP és molt trist intentar arribar a consensos i veure com la resta només mira pels seus interessos personals. I més encara i molt més trist: el teatre patètic de dir una cosa en reunions prèvies al ple i després trobar-se davant de posicionaments partidistes i sectaris. Això és la política dels professionals, què l'hi farem.

Associació de Municipis per la Independència

Finalment s'ha pogut discutir i votar. I mira que el tema ha costat i ha estat possible després de reunions i reunions prèvies que ara no explicaré per no avorrir el personal. Ara bé, no deixa de ser còmic veure com PSC-PSOE i PP són una mena de matrimoni defensor de la sacrosanta unitat d'Espanya. Ahir ho vam tornar a veure a Girona. Sort de l'Àngel Quintana que almenys es va abstenir -supose que per no fer trontollar més els delicats ciments de la socialdemocràcia catalunyesa. La moció que es va acabar aprovant sense les esmenes partidistes d'en Duran i Lleida, vull dir d'Unió Democràtica... ehem, permet seguir avantçant en la llibertat d'aquest país. De moment no sabem encara que significarà aquesta nova iniciativa que en aquest cas és institucional -a diferència del que va dir ahir la portaveu d'IC quan la qualificava de popular i de la societat civil-, però el que està clar és que als sectors espanyolistes no els hi va fer gens de gràcia i, simplement per això, ja és un avenç més.

“Teatro y del bueno”

La cèlebre frase de Mourinho serveix a la perfecció per a resumir la gran actuació de la flamant diputada per Girona Concepció Veray. La portaveu del PP -que cada cop ens fa patir més per les inflamades dialèctiques que li acabaran suposant un problema de salut- ahir va voler desviar l'atenció del debat sobre l'Associació de Municipis per la Independència convertint un qualificatiu polític a la categoria d'insult. Quan els teus arguments són febles i patètics has de fer aquest tipus d'estratègies. El portaveu de la CUP simplement li va dir que el seu partit era des del seu punt de vista “antidemocràtic” pel fet de negar el dret a l'autodeterminació del poble català. I efectivament així ho és. Qui nega el dret a decidir al poble és antidemocràtic. Presentar-se a unes eleccions no és el que et fa més o menys demòcrata. En tot cas quan et presentes o formes part del sistema de partits, l'únic element que defenses és el teu dret a presentar-te, res més. Hitler també es va presentar a unes eleccions i a més les va guanyar. Algú pensa a dia d'avui que el Partit Nazional-Socialista era democràtic? I quede clar que no estic dient que el PP siga nazi. La meua opinió, però, és que el que si són és una mica feixistes. Posarem exemples: 1) El PP mai ha condemnat l'alçament feixista de 1936 contra el legítim govern de la II República; 2) El PP mai ha condemant l'assassinat del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys; 3) El PP mai ha condemnat el règim franquista en la seua integritat; 4) El PP té com a president d'honor del partit al senyor Fraga Iribarne, exministre de Franco; 5) El PP ha subvencionat durant molts anys la Fundación Francisco Franco; 6) En les celebracions electorals del PP es veuen normalment banderes franquistes... Cal seguir? Recuperant un altre il·lustre poeta madridista: “No hase falta desir nada más”.

El paper d'Iniciativa per Catalunya

Ahir vam viure com per enèssima vegada IC tornava a dur a terme una política basada en la idea d'intentar sortir a la foto més a l'esquerra que la CUP. Realment el posicionament no deixa de ser incòmode per a un partit que es creia fins fa uns mesos únic garant del discurs d'esquerres a les institucions. Reconec que per a IC ha de ser molt dur acceptar que algú altre els ha avançat per l'esquerra i sense posar l'intermitent. I en aquest sentit no deixe d'estar d'acord amb els retrets que constantment li fan els antics grups de l'oposició, CiU i PP, quan recorden al senyor Olóriz que més enllà de les arengues dialèctiques actuals, no es pot oblidar que tot allò que ara proclamen no van ser capaços de portar-ho a terme en vuit anys de govern.

Regidors que dormen i públic que s'emociona

L'anècdota còmica del dia la va protagonitzar la senyora Cuca Mascort. La regidora del PP va retreure al públic que omplia la sala de gom a gom que no es comportés tal com a ella li agradaria. La resposta de l'alcalde, però, va ser digna d'un "zas en toda la boca" de Peter Griffin: "de vegades hi ha regidors que s'adormen al ple". Els assistents al ple ja sabem perfectament qui són, o millor dit, qui és aquest/a regidor/a que pateix somnolència aguda. De fet, de vegades només li falta el got de llet i les sabates d'estar per casa. Perquè un ple ha de ser molt avorrit quan acabes sent regidor simplement perquè vas decidir anar en unes llistes amb la intenció de poder matenir els teus negocis personals intactes.

Els noucentistes del segle XXI

2011-12-02T08:34:00.000-08:00

L'agost de 2005 va començar a fer fortuna a l'estat espanyol el terme "mileurista" després d'aparèixer en una carta al diari "El País" que, sota el títol de Yo soy 'mileurista', signava Carolina Alguacil. Fins els darrers mesos, ser mileurista es veia com una situació no del tot desitjada però que, si més no, ajudava a entendre l'estat econòmic en què es trobaven els joves "espanyols". Ara, però, difícilment podem ja parlar de "mileuristes". Les darreres retallades estan començant a deixar a aquells que encara mantenen la feina, en molts casos, en una situació econòmica per sota dels 1.000 euros que tanta fortuna van tenir terminològicament. Ara, de fet, molts d'aquests joves amb feines precàries i hores laborals abundants, amb sort superen els nou-cents euros mensuals. La retallada en els sous es comença a notar i molt.

En el trànsit del XIX al XX, la burgesia catalana va protagonitzar el moviment cultural i literari conegut com el Noucentisme. Doncs bé, sembla ser que els hereus d'aquests mateixos il·lustres burgesos, ara volen crear un nou noucentisme, però en aquest cas de caràcter econòmic. I és que, tots aquells que gaudeixen encara a dia d'avui d'un sou que supera la xifra de 900 euros mensuals, són uns "afortunats". No deixa de ser curiós com de fàcil pot arribar a ser lligar conceptes d'una i altra època. El noucentisme del segle passat va estar protagonitzat per una classe social concreta, la burgesa; per la construcció de molts edificis impregnats de l'estil modernista; per uns pensadors que apostaven per enfortir Catalunya, com Prat de la Riba; i per un projecte per al país que no passava de la reforma d'Espanya, la Mancomunitat de Catalunya.

Doncs bé, ves per on, elements i actors semblants es tornen a trobar cent anys després. Una altra vegada, el noucentisme està protagonitzat per la burgesia catalana que a cop de tisora pretén acabar amb l'estat del benestar i els avenços que la classe treballadora havia aconseguit els darrers 50 anys d'història. Mira per on, la construcció i l'arquitectura -en aquest cas res a veure amb el modernisme- ha tornat a jugar un paper important en la configuració del noucentisme actual: ha estat precisament la bombolla immobiliària la que ha fet esclatar la crisi econòmica que patim. I què em dieu dels pensadors? No arriben a l'alçada de Prat de la Riba, però realment tot el sèquit de tertulians i opinadors matiners -que són sempre gairebé els mateixos, el pilarraholisme radiofònic- es dediquen a dotar de contingut i discurs les polítiques noucentistes. I, finalment, el projecte per Catalunya: altra vegada ens volen fer creure que Espanya és reformable. Pacte fiscal en diuen ara.

En definitiva, més del mateix. I el problema no és la burgesia catalana en si, és el poble que no acaba de despertar o ho fa molt a poc a poc. Potser el dia que desperte ja serà tan tard que ja no quedarà país per salvar ni serveis públics per mantenir. Tenim l'obligació d'evitar-ho, perquè sinó potser acabarem passant del noucentisme al primitivisme, per no parlar del surrealisme de tot plegat.

Publicat a www.llibertat.cat

Valors? Quins? En defensa del materialisme

2011-11-25T09:34:00.000-08:00

Fa uns dies vaig poder gaudir d'una xerrada del professor i antropòleg Manel Delgado sota el títol "Educar en valors". Delgado, polèmic i clar com sempre, va criticar això que anomenem educar en valors perquè, tot i que no posava en dubte l'existència d'aquests, si que qüestionava el fet que estiguen reglats i dins d'un currículum acadèmic. Haig de dir que estic totalment d'acord. El seu qüestionament, però, partia d'una anàlisi molt clàssica del debat en si que, sembla ser, mica en mica s'ha anat perdent: l'enfrontament entre idealisme i materialisme. Què ha de centrar la nostra anàlisi de la realitat, les grans idees basades en criteris eteris i no gaire terrenals o l'estudi de les relacions materials entre els humans, l'infraestructura que deien Marx i Engels. Personalment em decante per la segona. Sense materialisme no hi ha anàlisi científic de la realitat. Ho sent molt, però és així. Podem fingir ser molt postmoderns, però l'economia, el tenir o no bens de producció, bens materials, continua sent la base de les relacions humanes.

"Fins ara els filòsofs s'han dedicat a interpretar el món, ara, però, ens hem de dedicar a transformar-lo". Aquesta voluntat transformadora expressada en la clàssica frase de Marx és fonamental per a entendre la diferència entre idealisme i materialisme. I és que, per a ser idealista has de tenir molt de temps lliure per a crear un món paral·lel al que vius. Plató, Aristòtil o els escolàstics en tenien molt, de temps i de bens materials també, cosa que precisament els permetia poder crear el "món de les idees" o aquell habitat per un senyor que van anomenar Déu. Els pobres, però, només han tingut temps al llarg de la història per a treballar i guanyar-se el pa que els fa agafar forces per a tornar al tall. Són o no importants les condicions econòmiques de l'individu? De fet, són aquestes les que acaben determinant el seu destí. Plató parlava del "mite de la caverna" i els obrers del XIX i part del XX van caure en el de "la taverna", víctimes de l'alcoholisme al quan es veien abocats per les seues condicions de vida miserables.

Valors com la "pau", la "solidaritat" i tot el bonrotllisme que se'ns ha estat inculcant des de les diferents instàncies del sistema capitalista, només han servit per a augmentar els graus d'alienació d'una classe treballadora que es creu "classe mitjana". Pot tenir la mateixa idea de pau un fill d'obrer que el d'un gran banquer? Pot entendre la solidaritat de la mateixa manera un treballador sindicat d'una fàbrica que el propietari d'una multinacional? Què ens hem tornat bojos? Pot ser. De fet, simplement ens han inculcat uns valors falsos, buits de contingut real i que només han servit per a portar a la inacció dels explotats, dels desheretats, dels que només tenen la seua força de treball per a poder sobreviure en aquest món. Els valors no s'inculquen ni s'ensenyen, s'aprenen fruit de la vida i al llarg d'aquesta. Per a un ric la pau és que el pobre el deixe gaudir de la seua riquesa. Per a un pobre la pau és que no hi haja diferències de classe. Parlem de pau en tots dos casos, però una pau antagònica i contradictòria. Valors sí, però quins i per a què?

Article de Manuel Delgado on exposa el seu pensament sobre l'"Educació en valors"

"La ideologia alemanya" de Karl Marx on parla sobre les diferències entre idealisme i materialisme

Neoliberalisme de pa amb tomata

2011-11-22T08:15:00.000-08:00

Menys de 48 hores després de les eleccions espanyoles, el “Molt honorable” president de la Generalitat d’aquí dalt ha anunciat noves mesures, d’aquelles que ells anomenen anticrisi i jo neoliberals. És, lamentablement, una pràctica habitual en els temps que corren. La covardia del senyor Mas no té límits. Quan va muntar el seu govern el va qualificar com “el Govern dels millors”. Si això és el millor que tenen aquest país té un problema, i greu. Com es pot ser tan cínic, hipòcrita i covard per a esperar que passaren les eleccions per fer les noves retallades? Aquesta és la política que ha provocat les dades d’abstenció de diumenge, l’augment del vot nul, en blanc o la candidatura d’escons en blanc, que ve a ser simbòlicament el mateix. Una política basada en el cinisme extrem, en l’allunyament constant entre governant i governat. En definitiva, una manera de fer totalment contrària a com hauria de funcionar un autèntic sistema democràtic.

La política de Mas, com la que farà Rajoy, o la que fan Camps i Bauzá, però, no és conseqüència de la crisi. No ens enganyem i que no ens preguen el pèl. Les seues polítiques són fruit del seu pensament neoliberal en termes econòmics. Un pensament inspirat en els principis dels clàssics del XVIII i XIX, però sobretot en les teories de l’Escola de Chicago i el seu màxim gurú Milton Freadman. Un pensament que proposa acabar amb l’anomenat Estat del benestar que tanta sang, suor i llàgrimes va costar aconseguir als treballadors del bloc occidental en els anys de la Guerra Freda. Un pensament que té com a base argumentativa la creença en la desaparició del sector públic, la privatització de tot tipus d’empresa i l’enriquiment, així, d’uns empresaris i banquers amb clares connexions polítiques. Quan el senyor Boi Ruiz recomana als catalans que es facen d’una mútua, ho fa perquè la seua tasca de govern va en la direcció de fer desaparèixer la sanitat pública. Quan la senyora Rigau signa acords amb la fundació “Empieza por Educar” que està presidida per Patrícia Botín -us sona el cognom?- i avalada pel Banco Santander i La Caixa, ens indica que allò que dèiem els mestres i professors que passaria amb la LEC –privatització de l’educació pública- és el que acabarà passant. Neoliberalisme de pa amb tomata, sí, però neoliberalisme al cap i a la fi.

Hi ha molta gent que es pensa que CiU no són tan dolents com el PP. Innocents. A hores d’ara, la democràcia cristiana catalana no ens és útil ni tan sols per a avançar en l’alliberament dels Països Catalans ja que la seua covardia històrica, per una banda, i el seu component regionalista representat per personatges com Duran i Lleida, per una altra, no ho fan possible. En termes econòmics, doncs, no hi ha absolutament cap diferència. Però cap ni una. I tot plegat ens mostra un panorama que ens fa evolucionar cada vegada més de l’estat del benestar al del malestar. Temps al temps.

De la sobirania nacional a la de les multinacionals

2011-11-14T08:13:00.001-08:00

Els darrers esdeveniments ocorreguts a Itàlia i Grècia han trencat definitivament amb l'herència de la Il·lustració i el pensament liberal burgès iniciat a Europa amb la Revolució francesa. Un fet que, val a dir, ja s'havia produït en diverses ocasions però sempre amb un actor polític que servia per a difuminar la realitat: el feixisme. M'explique. Amb la revolta francesa i les successives dels anys 1820, 1830 i 1848, el liberalisme polític inspirat en les idees de Montesquieu, Rosseau, i tants d'altres, es va anar implantant en els principals estats de l'Europa occidental sota una premissa clara: la sobirania nacional és la base, el fonament de tot poder o govern estatal. Així, aquest model liberal-burgès només ha estat interromput per colps d'estat protagonitzats per militars o polítics inspirats en les idees feixistes o nazis, o bé per revolucions obreres. Mai, però, per governs estrangers assessorats per grans empreses multinacionals de l'especulació.

Com es pot imaginar no sóc cap seguidor de polítics com Papandreu (representant de la socialdemocràcia neoliberal grega) o cabdills com Berlusconi (infàmia màxima del concepte de "polític" els darrers anys a Itàlia), però si que ho sóc del dret dels governats a poder triar els seus governants. Bàsicament a això se li diu democràcia i, fins ara, semblava ser era l'eina bàsica per a poder mantenir l'equilibri polític en els diferents països europeus. Ara ja no. Això s'ha trencat definitivament. Sarkozy, Merkel i, evidentment, les multinacionals que tenen noms i cognoms però que tothom anomena "els mercats", són les encarregades de decidir qui governa cada país, qui ho fa bé o malament i, al cap i a la fi, quin és el grau de "democràcia" al que tenim dret. De fet, permeteu-me dir una obvietat: si Zapatero no hagués avançat les eleccions espanyoles, aquesta setmana hauria estat el tercer president europeu en caure per la gràcia de Déu -ah no dels mercats!

Diumenge hi ha eleccions al parlament espanyol. Tenen sentit? Jo crec que no. Ja ho pensava abans perquè fa temps que sabem que la tendència ens abocava a caure en mans de la dreta més rància i neoliberal -en termes econòmics, evidentment, perquè a nivell social són igual de conservadors que el franquisme més pur. Ara ja queda definitivament clar que són unes eleccions que no calen ja que les polítiques que es duran a terme els propers anys no es faran des de Madrid, sinó des de despatxos de multinacionals, Brussel·les, París i Berlín. I això és democràcia? Tinc seriosos dubtes si prenc la definició del diccionari com a certa. De fet les preguntes que ens hem de començar a fer són: la democràcia i el capitalisme són conceptes complementaris? És possible tenir democràcia en un món on són bancs i multinacionals els qui manen? Els fets us respondran.

Personal de l’Ajuntament de València arranca els cartells que senyalitzaven les fosses comunes

2011-11-05T04:12:00.000-07:00

M'ha arribat al mail aquesta notícia que s'ha de denunicar i difondre. Transició? Potser sí, però cap a la perpetuació en el poder del bàdol vencedor el 1939...

Comunicat del Fòrum per la Memòria del País Valencià en relació amb la senyalització de les fosses comunes del Cementeri General de València el dia 1 de novembre de 2011.

Més d’un centenar de persones es reuniren dimarts 1 de noviembre, convocades pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, per tal de retre homenatge a les víctimes del genocidi franquista soterrades en les fosses comunes del Cementeri General de València. Familiars de represaliats, membres del Fòrum i ciutadans que, simplement, volien denunciar una vegada més l’existència de les considerades com les majors fosses de tota Europa han senyalitzat amb cartells informatius les distintas seccions, algunes d’elles ja perdudes de manera irreparable per la construcció de nínxols, que la dictadura va utilitzar per llençar els cadàvers de la sagnant repressió que continuà després de la victòria feixista l’1 d’abril de 1939.

Els diferents cartells contenien la superfície total de cadascuna de les fosses, el nombre de víctimes registrades en elles i, en algun cas, una representació dels noms de les personas soterrades al lloc. Però, segons sembla, a aquesta ciutat és imposible informar, recordar, fer ús lliure i respectuós de la llibertat d’expresió segons en quins casos. I és que gran part del recorregut estigué “amenitzat” pels altaveus de la capella del Cementeri, la qual i des d’el bell mig del mateix, sembla tenir el monopoli de la paraula en aquest Estat suposadament aconfesional i que les nostres autoritats municipals semblen també entendre com a excloent.

Per contra, els cartells informatius van ser arrencats per operaris del Cementeri, en una persecució més pròpia de règims dictatorials, conculcant-se, de nou, per part dels responsables municipales, un exercici bàsic d’alguns drets elementals: la informació, l’expressió i, en aquest cas, el record i l’homenatge a les víctimes d’una repressió que continua sent negada, deliberadament condemnada a l’oblit i a la intrascendència. A tot açò es va unir també la prohibició, per part de la Policia Local, de continuar amb la tasca informativa que representaven els cartells, apel·lant a certes Ordenances que, en cap cas, prohíbeixen senyalitzar respectuosament i pacífica llocs, a més en aquest cas, tan simbòlicament definidors de la realitat d’aquest Cementeri.

Als ciutadans i ciutadanes de València se’ns condemna a seguir fidelment les pautes establertes pel poder municipal. Un poder obstinat en perseguir qualsevol manifestació que resalte l’aportació de tots els morts de les fosses a la dignitat democràtica. Doncs no és pas altra cosa el que representen els ciutadans i ciutadanes allí dipositats: la conciència d’una societat lliure i l’extermini d’uns valors democràtics que, ara, també diu representar l’Ajuntament de València. Però que són negats per la força, l’arbitrarietat i l’autoritarisme més condemnables.

Hem de denunciar públicament l’acaçament, la persecució, la interpretació restrictiva i paralitzant d’unes normes només per a uns casos determinats –sempre per als mateixos casos- i l’específica repressió que sempre recau contra els mateixos ciutadans i ciutadanes, units amb la resta de persones que visitaven els seus familiars morts el dia 1 de novembre. I açò, amb independència de les accions legals que puguen derivar-se davant d’aquest abús d’autoritat, el qual palesa el tarannà antidemocràtic dels seus últims responsables.

Barraques de Girona: alcohol, menors i doble moral

2011-10-31T08:51:00.000-07:00

Aquestes fires, altra volta, s'està posant sobre la taula constanment el presumpte alcoholisme de la joventut gironina i, en concret, la venda d'alcohol a menors a les barraques. Vivim en una societat que constantment no admet responsabilitats i que busca un tercer a qui passar-li el problema, la culpabilitat d'una actitud pròpia inadequada. És més fàcil dir que la culpa és d'un altre que qüestionar-se si allò que un ha fet està bé o malament i quin és el seu grau de responsabilitat quan va decidir fer-ho. Amb el tema de la suposada venda d'alcohol a menors en les barraques de Girona està passant exactament això amb un rerefons estrany que només serveix per a qüestionar un model de festa que, al cap i a la fi, suposa un problema per al govern municipal: se'ls escapa de les mans.

L'alcohol sempre ha estat present al llarg de la nostra història en les celebracions i festes. Això és evident i no cal ser un expert en enologia per afirmar-ho. I el consum indiscriminat de l'alcohol també ha estat sempre un problema, no només pel que fa als menors d'edat, sinó de manera general en tant en quant estem parlant d'una droga que crea addicció. Però qui és el culpable d'una borratxera? Qui decideix prendre més alcohol del que el seu cos pot admetre o qui subministra aquest alcohol? Si prenem el discurs de l'stablishment gironí com a bo ens faran arribar a la conclusió que el culpable de l'alcoholisme entre el jovent de la ciutat són les barraques. Si fem una anàlisi minimament rigorosa i seriosa del tema veurem com en aquest tema les barraques no hi pinten res, ans al contrari, s'estan convertint en l'autèntica víctima d'uns polítics que per guanyar quatre vots amb un discurs populista i fàcil tenen com a missió eliminar un espai social i festiu que se'ls escapa de les mans.

Els mateixos joves que són acusats de borratxos en època de barraques també prenen alcohol la resta de l'any en bars, discoteques o locals on, teòricament, haurien de tenir l'entrada prohibida. I que fan els polítics per a evitar-ho? Res. Aquests locals que fomenten un oci individualista, mediocre i, permeteu-me dir-ho, cutre en molts aspectes, són útils per al sistema perquè o bé els seus propietaris mantenen relacions cordials amb els polítics de torn o bé, com que paguen els seus impostos religiosament, no suposen cap molèstia. Doble moral i hipocresia portada a l'extrem va ser el comunicat que alguns propietaris de bars i discoteques gironines van llançar l'any passat en la direcció que les barraques suposaven una competència deslleial per als seus negocis. Estaria bé saber el carnet polític de més d'un d'aquests empresaris de l'oci nocturn. Si més no, seria interessant.

Per altra banda, la criminalització de les barraques ens està portant als que participem d'alguna d'aquestes a cometre una irregularitat molt gran: identificar ciutadans lliures per a poder-los vendre alcohol. Cap persona que no sigui un policia té dret a identificar un altre demanant la seua documentació i actualment els polítics i els Mossos d'Esquadra ens estan obligant a fer-ho. I estem arribant a l'absurd d'identificar persones majors d'edat simplement perquè ens poden semblar més joves del que en realitat són. Però no només nosaltres: la cacera de bruixes que els Mossos estan duent a terme enguany els va portar a identificar a la barraca de Maulets un major d'edat que s'acabava de demanar un "cubata" en aquesta amb la intenció d'agafar infraganti a la barraca dels joves independentistes gironins incomplint la llei. Esquizofrènic, paranoic i patètic. No tenen altra feina els Mossos a fer que perseguir gent que està de festa, ciutadans lliures que trien com divertir-se, sense molestar ningú i sempre dins dels límits de la legalitat? Sembla ser que no.

En definitiva, quan acaben aquestes fires tornarem a tenir sobre la taula el debat del model de barraques, del que es fa al recinte de la Copa, entre d'altres. No ens despistem de l'autèntic debat de fons. L'alcoholisme juvenil aquí no hi pinta res i, en tot cas, aquest no és un debat que incumbeix a les barraques i les associacions de la ciutat que suen la gota grossa per tirar endavant l'associacionisme gironí. Aquest debat és familiar, de pares i fills i de com estem educant el jovent. El debat real serà com controlar les barraques i un espai que a hores d'ara representa un àmbit de llibertat i col·laboració. Estiguem atents i que no ens despisten.

Lliçons de transparència i austeritat

2011-10-27T06:53:00.000-07:00

Aquestes dues consignes eren les banderes dialèctiques de la campanya electoral de CiU a Girona, però també les demandes que portaven fent des de feia molts anys quan estaven immersos en l'espessa boira de l'oposició. Doncs bé, ja hem començat a tastar i saber quin és el grau de transparència i austeritat de convergents i unionistes: molt semblant al de l'equip de govern anterior. El passat ple, davant la perplexitat de tots els presents, CiU va desembarcar amb la proposta de fer una ampliació del pressupost de 2011 per dos motius diferents: per una banda, fer front a una despesa derivada del manteniment dels centres educatius gironins i, per una altra, destinar uns diners (315.000 euros, que es diuen ràpid però que costen molt de guanyar) a la promoció de la ciutat. Sobre el primer apartat res a dir i per això la CUP va votar-hi a favor. Sobre el segon, però, ningú va entendre d'on baixava res fins que les diferents regidores van intervenir, i entre frases i conceptes poc intel·ligibles vam acabar entenent de què es tractava la jugada: pagar favors o promeses. Proves, cap. Evidències, totes. A la sala de plens hi eren presents diferents representants del comerç gironí i de la Fira de Girona. Tots es van fer fotos i abraçades amb els representants de CiU i el PP abans de començar el ple. I tots van marxar molt contents després de l'aprovació de l'increment pressupostari.

En principi, tal com vam poder entendre de les paraules de la senyora Coral·lí Cunyat, la major part dels diners es destinarien a l'enllumenat de Nadal per potenciar el comerç i a diversos esdeveniments i fires de caràcter turístic per fomentar la ciutat. On és la clau de tot? En les formes, la urgència i sobretot la nocturnitat i traïdoria amb què es va fer la jugada. Primer de tot, els grups de l'oposició (a excepció del PP, que sembla que governa més que CiU a Girona!!) no tenien ni la meitat de la informació que allà al ple es va acabar donant (que no aclarint) i, en segon lloc, es va intentar colar aquest augment del pressupost destinat a coses prescindibles amb un mateix document on sí que es demanaven uns diners realment importants per les escoles municipals. Canvien les cares però no les formes.

Sopars i dinars de Fires

La falta d'austeritat, però, no només ha brillat per la seua absència en partides pressupostàries com la comentada sinó que tampoc pel que fa als àpats als quals, sembla ser, els polítics gironins estaven acostumats per Fires. Avui el senyor alcalde ha convidat amb els diners de tothom a dinar a la resta d'alcaldes gironins. Personalment no sé fins on arriba l'àmbit territorial d'allò que anomenem "alcaldes gironins" i la veritat no m'importa perquè el que s'ha de denunciar és el fet en si mateix. I no vull ser mal pensat, però l'alcalde de Celrà, Dani Cornellà, que és de la CUP ha estat convidat a l'esdeveniment avui mateix al matí, cosa extranya si tenim en compte que l'agenda d'un alcalde normalment va força plena. La resta d'alcaldes també han estat convidats avui mateix o només el de la CUP per intentar que la mosca collonera de l'Ajuntament se n'assabentès quan més tard millor?

En plena crisi econòmica, amb unes Fires retallades en què diferents actes populars s'han deixat de fer, en què determinats grups de música no han vingut per no pagar catxés excessivament cars, el nostre Ajuntament es permet amb els diners de tothom pagar un dinar de Fires a la resta d'alcaldes. Ens hem begut l'enteniment o és que tenim més cara que esquena? No em féu respondre a la pregunta, per favor.

Notícia a Catalunya Ràdio

Ningú estima els banquers però sí a la Guàrdia Civil

2011-10-18T02:55:00.000-07:00

Deia Garcia Màrquez que el coronel no tenia qui l'escriguera. A Girona, però, la Guàrdia Civil si que té qui l'estima: el nostre benvolgut alcalde. Efectivament, la declaració d'amor que ahir va dedicar Carles Puigdemont a la “benemérita” va ser apassionant, surrealista i, fins i tot, amb un to freak. Vam quedar tots glaçats i no és per menys. El regidor de la CUP i membre de Reagrupament Carles Bonaventura va preguntar al senyor alcalde com explicava la seua presència en els actes del passat 12 d'octubre a la caserna del cos policíac espanyol. Bonaventura va ser un dels repressaliats, precisament, per aquest cos en l'anomenada “operación Garzón” que, amb l'excusa d'acabar amb Terra Lliure, va comportar la detenció i tortura de més de seixanta ciutadans d'aquest nostre país l'any 1992. Potser, el senyor Puigdemont això no ho sap. És més, costaria d'entendre que sabent això tinguera valor per a dir al regidor de la CUP que “si es dediquès a trepitjar el territori veuria que el cos de la Guàrdia Civil és una institució molt ben valorada per la seva gran tasca en matèria de seguretat a Catalunya”. Amén. Clar, dir això a qui ha estat torturat per aquesta magnànima institució és, si més no, grotesc. Ara bé, el molt honorable independentista gironí va arribar a afirmar que sempre hi havia assistit a tant democràtica celebració hispànica i que ho continuaria fent. Una gran mostra de coherència nacional: vull la independència i alhora vaig als actes que celebra el cos policíaco-militar que serà l'encarregat mitjançant la força de frenar qualsevol mena d'intent secessionista. Tot i així, el toc freak que l'alcalde va acabar donant a tota l'explicació no té pèrdua: “la mare de Déu del Pilar també és la patrona d'un barri gironí”. Simplement brutal i digne de l'APM.

Al ple, però, també vam poder comprovar que els banquers són a hores d'ara els més apestats de tots els ciutadans. Ni PP ni CiU es van atrevir a defensar-los davant la moció de la CUP sobre els desnonaments i els abusos que aquests paràsits borsaris han tingut. Supose que la vergonya pesa més que els interessos de classe. Tot i així, no deixa de ser paradigmàtic que el partit que més èmfasi va posar en no fer mal a la banca fou el PSC. Adam Smith n'estaria orgullós i no és per menys perquè aconseguir que una gent que es diu "socialista" acabe defensant els interessos d'especuladors i banquers pel simple fet de "no fer trontollar el sistema capitalista" no deixa de ser paradigmàtic. I és que ha de ser molt dur ser banquer: fins i tot la Guàrdia Civil té més defensors que ells. Pobra gent.

Reflexions sobre la crisi capitalista i el que vindrà després

2011-10-16T01:06:00.000-07:00

Que el Capitalisme és un sistema que cíclicament es troba immers en una crisi profunda no és res de nou: ja ho van predir Marx i Engels als seus escrits fa cent-cinquanta anys. Ara bé, històricament sempre s'havia pensat que arran d'una crisi del sistema apareixeria un de nou basat en els principis del socialisme, el comunisme o l'anarquisme. Les ideologies clàssiques de l'anticapitalisme així ho van creure sempre i, malgrat que eren milions els treballadors que així ho veien també, la veritat és que el sistema es va saber adaptar a la nova situació, es va reinventar. Ara ens pot passar el mateix si no estem preparats.

Des de la caiguda del mur de Berlín, els anomenats neoliberals han jugat a desmantellar l'estat del benestar, és a dir, el sistema que va sorgir en terres capitalistes després de la II Guerra Mundial amb la intenció d'aturar qualsevol mena de revolució socialista. L'aparició de la que s'ha conegut com a "classe mitjana" ha estat un factor decisiu per a tenir a les masses de treballadores calmades i tranquil·les, passives i contràries a qualsevol mena de moviment revolucionari. En terres "occidentals", la fórmula de donar uns mínims de supervivència a la gran massa de ciutadans amb la intenció que la minoria de privilegiats poguera mantenir-se en el poder i els exclosos també foren una minoria, ha estat una estratègia vàlida per a un neoliberalisme que un cop ha perdut de vista l'amenaça soviètica ha decidit que el seu augment de guanys havia de ser superior i que ho podia ser perquè ja no tenia res que l'amenaçara. La privatització de les empreses públiques de sectors claus i estratègics (contradient així fins i tot als clàssics del liberalisme econòmic en molts aspectes), l'actual desmantellament de l'educació i la sanitat públiques en benefici de l'àmbit privat, els privilegis de la banca que s'han convertit en les úniques empreses que tot i provocar la crisi econòmica pels seus moviments especulatius han estat "salvades" constantment amb diners de tothom per part dels estats, han estat els darrers moviments d'un capitalisme que comença a llaurar-se un camí incert i arriscat. Però que vindrà després? Tenim una alternativa al sistema?

Si no volem que el sistema es reinvente hem de construir una alternativa. I aquesta ja no passa exclusivament per llegir Marx, Lenin o Bakunin. Els clàssics s'han de tenir presents, però sobretot són útils si es poden adaptar al món actual. La protesta que vam viure ahir 15 d'octubre de 2011 va ser històrica, no només per la gent que es va arribar a moure sinó pel fet que va ser mundial. Que ciutadans de vuitanta ciutats del món es mobilitzen al carrer per una mateixa idea, "no ens agrada aquest sistema", és un fet històric i cabdal per al canvi sistèmic. Ara bé, cal construir una alternativa solvent que abrace des de l'àmbit polític (reformulació de la idea de democràcia; avanç cap a un model de democràcia participativa, directa i assembleària) a l'econòmic (creació d'un model econòmic on els sectors claus estiguen controlats per l'estat o per una estructura d'àmbit mundial que garantisca a tota la humanitat el poder a arribar a gaudir dels mínims exigibles per a una vida digna; creació d'un model empresarial i de gestió de la terra basat en les cooperatives de treballadors; creació d'una banca ètica de caràcter públic controlada per mecanismes democràtics i prohibició de qualsevol mena de banc/caixa privat) que sense perdre de vista els principis de les ideologies clàssiques s'adeqüe als nous temps, als nous sistemes de relacions econòmiques i humanes, al paradigma de les telecomunicacions i, en definitiva, al món del segle XXI. Perquè si no ens posem mans a l'obra en aquesta direcció de treball el Capitalisme es tornarà a readaptar als temps i serà capaç, com l'au fènix, de ressorgir de les seues pròpies cendres.

Entre brokers i polítics covards

2011-09-28T08:38:00.000-07:00

Els darrers dies podem observar com estem en mans -alguns encara es sorprenen- de persones sense escrúpols i polítics covards. El broker anglès que ha explicat la realitat del sistema capitalista, la veritat de la seua activitat "laboral", ha posat en guàrdia a la societat en general i als polítics professionals en particular. Ràpidament han aparegut ministres -la d'economia espanyola per exemple- criticant l'il·luminat anglès i qualificant-lo d'immoral. Per mi, però, la immoral és ella que tot i saber que la borsa i el capitalisme funcionen així no només no fa res per evitar-ho sinó que, a sobre, es fa l'ofesa per l'atac de sinceritat del broker. Tant de temps en la política i la senyora Salgado no s'ha assabentat de com funciona el sistema? De quin és el paper de la banca, el capital i les grans empreses? Tant curta, amb tots els respectes, és aquesta dona? En mans de qui estem? Fa por realment. En mans de tarats com el broker i caradures com la Salgado.

I què dir del senyor Artur Mas. Ara ens vol fer creure que l'Estat espanyol acceptarà la història del concert econòmic. Tres-cents anys d'espoli i ara els espanyols decidiran lliure i democràticament deixar d'espoliar els Països Catalans, així, d'un dia per un altre. Dels governs valencians i illencs no n'espere res perquè ja sabem en mans de qui estan, però del del Principat, si més no, esperava una mica més de dignitat. Innocent que sóc. De fet, estic mentint, perquè en realitat ja sabia que passaria el que està passant: la covardia de CiU no té límits i, sembla ser, que has d'estar jubilat per a poder dir les coses tal com les sents. Per això deuen tenir a en Pujol, per portar-lo de gira i anar dient tot allò que el covard d'en Mas no diu.

Perquè sí, el govern de Mas està format per covards. No trobe cap altre adjectiu per qualificar una gent que prefereix que la seua població tinga menys metges, professors, que tanque centres d'assistència a persones amb discapacitat, que no pague nòmines, que perpetue l'escany dels peatges i les autopistes, abans de fer el que realment sap perfectament és l'única solució: començar a traçar el full de ruta cap a la independència. L'espoli fiscal només s'acabarà així. No hi ha cap altra recepta. Vendre la moto que se'ns vol vendre és ser un mentider, i posar-se en un nivell més baix que el del broker anglès que, almenys, va tenir la (in)dignitat de dir la veritat.

Efectivament, cal parlar de mapes

2011-09-25T09:15:00.000-07:00

He rebut amb molta alegria el recent article de Sergi Pigrau ja que posa sobre la taula un debat que jo mateix he intentat llaçar en diverses ocasions i que, malauradament, ha passat desapercebut entre la militància de l'esquerra independentista en particular i el catalanisme que aposta pels Països Catalans en general. I dic que és d'agrair perquè el debat és necessari i fonamental si volem que la proposta de construcció d'una nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó siga presa amb seriositat. Com es pot defensar un projecte quan no som capaços ni de definir el subjecte polític sobre el qual parlem? Com es pot apostar per un marc nacional basat principalment en la llengua i després incloure en el marc territorial comarques i territoris que no tenen, precisament, el català com a llengua pròpia?

Els Països Catalans són una nació basada en diferents realitats territorials i jurídiques que han acabat esdevenint, també, importants diferències identitàries. I això que de vegades sembla ser és una situació gairebé insuportable per part d'alguns, com diria Fuster, "almogàvers precipitats", no deixa de ser una riquesa que ens converteix en una nació diferent, si més no, a les que a dia de hui ens ocupen i envolten: les centralistes Espanya i França. La identitat catalana, entesa com aquella que hem de compartir els habitants dels diferents territoris de llengua i cultura catalana, no pot ser quelcom basat en una sèrie d'elements estereotipats i enllaunats, tal com ha fet el nacionalisme burgès històricament, sinó que ha de ser heterogènia i mòbil, diversa i canviant. Les particularitats de cada comarca i país s'han de poder i saber complementar i, sobretot, reconèixer com a pròpies, com als elements que ens diferencien i alhora ens uneixen.

Pel que fa al cas del País Valencià, deia el de Sueca que "ser valencians és la nostra manera de ser catalans" i, efectivament, em sembla que no hi pot haver discussió sobre aquest aspecte. Tot i així, al segle XXI la llengua no pot convertir-se únicament en l'element essencial que defineix una nació. Està clar que en el nostre cas, segurament, és el més important, però no pot ser l'únic. I més encara si tenim en compte la diversitat lingüística del territori, tal com comenta Sergi, i la seua complexitat. Haig de dir, però, que Pigrau s'equivoca quan afirma que

"respecte la resta de comarques castellanoparlants, van pertànyer des del principi al Regne de València i s’hi va parlar català, però l’expulsió dels moriscos l’any 1609 va fer que hi hagués una repoblació de gent castellanoparlant, arraconant la llengua catalana fins la seva desaparició. Altres zones van ser repoblades majoritàriament per aragonesos".

La repoblació del País Valencià en temps medievals, tot i el predomini català, és diversa des de l'inici tal com estan demostrant els historiadors actualment -la gran feina d'Enric Guinot és un bon exemple. De fet, aquestes comarques castellanoparlants ho són des de bon principi, tot i que la llengua oficial era la catalana ja que aquesta era la que feia servir la corona i l'església. Tal com afirma el professor Antoni Furió en la seua Història del País Valencià (2001):

"amb independència de l'origen dels repobladors, el català, la llengua dels mercaders i de l'administració, acabaria imposant-se a tot arreu del país. Però l'aragonés es mantindria viu en l'entorn domèstic d'una part de la noblesa, que continuaria usant-lo en els seus tractes amb el rei i en les seues intervencions en corts, i en algunes poblacions interiors, situades en l'accés del país des d'Aragó, on tant el senyor com la majoria dels vassalls eren d'ascendència aragonesa. En altres casos, la llengua local era el castellà, com a Aiora, que Pere el Gran havia pres a Castella el 1281, de la mateixa manera que el català penetrava en el regne de Múrcia amb els colons instal·lats per Jaume I i Jaume II".

Tot i això, sí que és cert que la repoblació posterior a l'expulsió dels moriscos va acabar de castellanitzar aquests territoris i, sobretot, ho va fer en d'altres que havien estat catalanoparlants -minoritàriament per la gran quantitat de moriscos habitants- com Monfort i Asp a les terres del Vinalopó. I pel que fa a Villena i Saix haig de dir que són Castella profunda ja que aquestes dues localitats que actualment formen part de l'Alt Vinalopó s'incorporen el 1836, després de la reforma liberal de les províncies. Per tant, tot i que el fet de ser territori de frontera les ha portat en diverses ocasions a formar part del territori valencià, aquest fet mai ha comportat una valencianització de tots dos municipis. Finalment dir que el Carxe és un territori catalanoparlant des de fa poc temps ja que van ser diverses ocupacions de terres per part de llauradors del Vinalopó les que van portar la llengua catalana a aquest indret històricament murcià.

Fetes aquestes puntualitzacions, estic plenament d'acord amb en Sergi en què cal posar sobre la taula el debat territorial i començar a deixar clar d'on a on abasta el nostre projecte, la nostra construcció nacional. Sense això, tota proposta que fem serà irreal i fins i tot poc seriosa. Ara bé, de la mateixa manera que hem de reconèixer l'existència d'identitats diferents a la catalana en l'actual territori dels Països Catalans, no hem d'oblidar tampoc que en allò que identifiquem com a catalanitat també existeixen diferents maneres d'entendre-la i que algunes d'aquestes tenen unes arrels i uns fonaments també històrics que no podem passar per alt. "Ser valencià és la nostra manera de ser catalans", efectivament, i això ho hem de potenciar no amagar com durant molt de temps hem fet. Treballar la particularitat ens pot ajudar a arribar a la totalitat. Amagar-la, rebutjar-la o oblidar-la, però, només ens pot portar al fracàs i, parafrasejant a Otegui, l'esquerra independentista d'aquest nostre país ha vingut a guanyar.

Cap de setmana de xerrades i actes

2011-09-17T03:08:00.000-07:00

El proper cap de setmana, 23 i 24 de setembre, un servidor ha estat convidat a xarrar en diferents actes a la Bisbal d'Empordà i Olot. En el primer cas, l'acte s'enmarca en la celebració del Correllengua a la capital del Baix Empordà i pel que fa a la xarrada d'Olot m'han convidat els companys i amics de Maulets de la Garrotxa.

Xavi, Valentín i Mila o la versió noveldera del "Bueno, el Feo i la Mala"

2011-09-16T10:25:00.000-07:00

S'ha lluït. Sincerament, aquesta vegada la nostra alcaldessa s'ha posat a l'alçada de personatges com Torquemada o el grup de censors del franquisme, que encapçalats per Camilo José Cela, durant tants anys van sumir aquest nostre país en la ignorància i la incultura. Potser Xavi Castillo i la seua proposta teatral és excessivament transgressora per a la màxima autoritat noveldera. El discurs del Capità Moro d'Alcoi és trencador i avantguardista, d'un nivell excessiu per a unes ments tan brillants com les dels nostres representants polítics. Deu ser això Xavi: Milagrosa i els onze apòstols -a Novelda som diferents fins i tot en això- que l'acompanyen no entenen la teua obra. Eres un incomprès i ells unes bellíssimes persones que no han estat educades per a poder entendre el teatre del segle XXI. Per la llengua no et preocupes perquè els censors d'obres en valencià a Novelda tots parlen en valencià. Té collons la cosa, eh? I no és bonic això: aquesta mostra d'esquizofrènia maniàtica compulsiva digna d'altres èpoques? Espera, un moment, no serà que Milagrosa està enfadada amb Xavi Castillo perquè l'actor d'Alcoi no la convertit encara en personatge de cap de les seues obres? Rita Barberà, Francisco Camps, Carlos Fabra, Ripoll, Zaplana... On està la perla d'Orient en tota aquesta col·lecció?

En el fons Milagrosa i la seua Cort -de vegades les corts són reials i d'altres de porcs- el que volen és el millor pels novelders i per això han decidit que el Rogle no es gaste diners de la gent del poble pagant a un foraster com tu. Un foraster que, val a dir, entra en la categoria de "rojo, catalanista y separatista". Què volies amb unes credencials com aquestes? És més, són tan bones persones que han decidit que la gent que voluntàriament es volia gastar els diners anant a veure't al teatre, no ho facen pel bé de la seua economia! Els arguments són de nivell i, el més trist, és que no són creació meua per a ridiculitzar a la senyora alcaldessa i la seua tropa, sinó que són part l'argumentari que el nostrat regidor de cultura va expressar per a justificar la no cessió del Centre Cívic al Rogle.

Deixant-nos de conyetes, el que ha passat a Novelda és escandalós i digne de ser denunciat. No sé davant de qui i per això ho faig amb un article. Censurar una obra de teatre en ple segle XXI és delirant, patètic i ho diu tot del polític que ho fa. Milagrosa ha passat una ratlla molt perillosa: la de la llibertat d'expressió. Si el poble no li recrimina voldrà dir que, efectivament, ens trobem en uns nivells de perillositat màxima. En una situació que ens allunya de la societat democràtica i lliure en què teòricament vivim i ens comencem a apropar a una mena de dictadura caciquil que, per a més inri, és molt cutre. El Capità Moro diu que "això ho paga ell". Pot ser ha arribat el moment de recordar-li a Milagrosa que el Centre Cívic el paga la gent de Novelda: sí Mila, sí, la gent que t'ha demanat que envies on conserge per a obrir la porta i fer una activitat cultural. Els quatre anys que venen seran així? Que el senyor ens agafe confessats perquè més d'un anirem a parar a l'infern de cap...

Jorge Juan i el "Triunfante": una història de pel·lícula

2011-09-14T23:08:00.000-07:00

L'Enric Saurí i el Martín Gonzàlez estan impulsant un documental i una pel·lícula molt interessant sobre el mariner novelder Jorge Juan (potser aviat haurem de parlar de Jorge Joan, qui sap?). El nostre veí va ser una mena de 007 valencià en època moderna. S'ha escrit molt sobre ell i no descobriré ara jo res de nou, però si que potser que aquest documental i pel·lícula ens acaben aportant noves dades sobre el personatge en si. Esperem que el projecte es puga acabar realitzant. Aquí teniu, de moment i com un tastet sobre el tema, el reportatge que ha publicat el Presència sobre el tema on l'amic Oriol Mas cita el meu llibre Història de Novelda. El passat d'un poble...

Els aclariments corresponents d'El Rogle

2011-09-02T12:23:00.000-07:00

Doncs el que dèiem.. Ànims companys i amics!

El Partit Popular de Novelda o el retorn de la censura

2011-08-31T09:50:00.000-07:00

Després de veure la roda de premsa del regidor de cultura de Novelda Valentín Martínez m'han assaltat tota una sèrie de dubtes i, val a dir també, pors. Molta por. La intervenció, que no té pèrdua per cert -provoca una mica de son ja vos ho dic-, comença amb la vella consigna de convertir la víctima en culpable. I és que no estan acostumats a que algú els plante cara: per fer un comunicat explicant la situació de censura que estan patint - i que no és la primera per part del PP, partit del senyor Valentín-, això per a ell és una pressió, una coacció contra l'"Ajuntament democràticament elegit-per cert, la ciutadania no tria l'Ajuntament perquè la institució ja existeix prèviament al procés electoral: en unes eleccions es trien els representants i aquests l'equip de regidors i l'alcalde que governarà l'Ajuntament. No es pot fer una acusació tan greu i després no explicar-la fins que t'ho pregunta un periodista. Això se li diu llançar la pedra i amagar la mà, una pràctica molt lamentable i més encara si la fa un representant polític. Però el millor de l'inici és quan es posa al capdavant de totes les persones de Novelda que ho estan passant malament. Què té a veure la utilització d'un espai cultural per a un acte cultural amb el fet de què a Novelda hi hagen 3000 persones a l'atur? "Churras con merinas" diuen els castellans.

"Horripilante y abismal"! Atenció que arriba l'Apocal·lipsi de Sant Joan en forma de gestió per part de l'antic equip de govern. I això que té a veure amb Pot de Plom? Doncs res, però altra volta allò de "las churras" i "las merinas". I llavors arribem a la política d'austeritat que, segons Valentín, estan aplicant des del primer moment a totes les àrees... A totes? Si? Segur? Ah no, menys a la dels seus sous: al compte corrent de Milagrosa i companyia no li afecta la crisi! I què em dieu de la mala llet de fer demagògia amb el que cobrarà el grup de teatre per la seua actuació? Què el senyor Valentín no sap que al darrere d'una obra de teatre, d'un concert de música o de qualsevol altra activitat artística hi ha hores i hores d'assaig? Tant limitat és el nostre regidor de cultura o tanta mala llet té? A quant li ix l'hora a Milagrosa per ser alcaldessa? Millor que no ho sàpiguen els 3000 aturats que tenim al poble, no? I damunt diu, amb la mateixa mala llet, que a la Creu Roja se li volia donar "lo que sobrase de pagar esa actuación". De quina altra manera es fa una donació? Que me la explique perquè no la conec. O que se la explique al Rogle que estaran molt contents de trobar una fórmula millor per a fer actes solidaris on tot el benefici va íntegrament per a la causa perquè es fa.

Tot i així, el més greu, a banda de la demagògia, és la utilització de la mentida i el fet d'explicar les coses a mitges, guardant-se la informació que no li interessa que la gent sàpiga. Diu que no pot ser perquè el Centre Cívic és un "espacio público, pagado por todos los ciudadanos": però si el Rogle volia pagar el cost del local! I amb tot això, altra volta torna al tema dels diners que acaba adornant amb un populisme fastigós i digne d'un indigne: si en moltes cases no arriba un sou de mil euros és per culpa del sistema econòmic que vostè, senyor Valentín, i el seu partit defensen, no perquè un grup de teatre es guanye mínimament la vida. I per cert, els diners que aquest grup cobra per l'actuació provenen de les persones que lliurement decideixen pagar una entrada. D'on provenen els molt més de 2000 euros que cobra Milagrosa i part de l'equip de govern del qual vostè forma part? Ah sí, eixos si que són diners del poble de Novelda, d'aquella pobra gent mil·leurista o que es troba a l'atur i que sembla ser tant preocupen a vostè quan li convé.

I la defensa de l'oferta del Parc de l'Oest? Brutal. No sap el senyor Valentín que fer l'actuació suposa en primer lloc un increment del preu perquè es necessita un equip de so (al centre cívic ja n'hi ha un d'instal·lat), un lloguer de cadires (al centre cívic ja hi ha la zona de butaques), un lloguer de llums (vol que ho facen a les 12 del migdia??) i, sobretot, el perill que l'actuació es puga suspendre per culpa del temps. Tot això no ho sap el senyor Valentín? En mans de qui estem? Veieu com és per a tenir por.

Per acabar només em queden dues preguntes per fer: deixarà l'equip de govern que el Col·legi privat i religiós Padre Dehon faça l'acte que té previst per dues setmanes després en el mateix lloc, al Centre Cívic? I, finalment, quina cultura ens espera a Novelda els propers anys? Aquesta ja vos la puc respondre ara mateix: processons, misses i xerrades del revisionista Stanley Payne que els deu venir gratis per a poder evangelitzar el que històricament ha estat un poble de "rojos".

Vos deixe dos vídeos: el de la roda de premsa -que també fa riure, per no plorar- i la imitació que Xavi Castillo fa de Francisco Camps, així també entendreu perquè molesta tant al PP la seua presència al nostre poble.

EL PP NEGA AL ROGLE EL CENTRE CÍVIC PER A UNA ACTUACIÓ DE TEATRE

2011-08-26T08:41:00.000-07:00

He rebut aquest document d'El Rogle, l'associació noveldera per la normalització del valencià al poble. En fi, torna la censura a Novelda, encoberta és clar, però censura al cap i a la fi perquè quan l'administració es dedica a dificultar l'activitat de la societat civil el que fa és censurar, de manera sibil·lina, però amb la mateixa intenció que ho feia la dictadura. Silenciar, senyors del PP, no vol dir fer desaparèixer al silenciat, al contrari, ens obliga a fer més soroll que mai.

EL PP NEGA AL ROGLE EL CENTRE CÍVIC PER A UNA ACTUACIÓ DE TEATRE

Antecedents

L'actual corporació suspén tots els actes culturals a Novelda com una iniciativa de dur a terme una política d'austeritat. L'associació cultural i de normalització lingüística El Rogle -entre d'altres- es veu afectada per aquesta mesura, atés que va contractar el mes de maig la companyia de teatre del còmic valencià Xavi Castillo i va acordar l'actuació per al 18 de setembre. Els membres del Rogle s'han reunit sense èxit amb el regidor de Cultura, Valentín Martínez, amb la intenció de demanar-li el Centre Cívic i Social -recinte tancat i creat al poble per a assumir activitasts d'aquesta mena- i l'ajornament de la nova normativa, almenys fins després d'haver acabat el calendari d'actes previstos abans de la formulació d'aquesta orde. Per contra, Martínez ha oferit com alternativa possible i irrevocable el Parc de l'Oest, tot i que l'obra de teatre estaria sotmesa a les condicions climàtiques, més inestables a mitjan setembre.

Propostes del ROGLE

1) El Rogle vol el mateix tractament que el colegio Padre Dehón, que, malgrat tenir un auditori propi a les seues dependències, se li permet fer ús públic del Centre Cívic i Social l'1 d'octubre.

2) El Rogle, una associació sense ànim de lucre organitza el teatre en benefici de Creu Roja. Al voltant de 500 i 1000 euros podrien destinar-se a aquesta entitat a la qual no li vindrien gens malament tenint en compte que no ha rebut l'última subvenció de l'ajuntament.

3) La nostra associació està disposada a assumir les despeses que se'n podrien derivar al Centre Cívic durant l'actuació en matèria de llum i aigua i el pagament de les hores extraordinàries al conserge. Fins i tot, si l'actual regidor de Cultura ho permetera a través d'una orde municipal, el Rogle podria fer-se càrrec de la tasca d'obrir i tancar la porta, encendre i apagar el llum, per a estalviar diners a l'ajuntament.

4) Des de l'associació no entenem aquesta nova normativa instaurada sense que hi haja hagut una compareixença pública pel regidor de Cultura i que, malauradament, ens hagem assabentat d'aquesta així, amb la prohibició de realitzar actes públics en espais públics.

5) El Rogle ha demanat el cost del lloguer durant tres hores del Centre Cívic i Martínez li ha respós que no sap calcular la xifra exacta, per la qual cosa, proposem la inserció d'una taxa fixa per al desenvolupament d'actes culturals.

6) Els integrants del Rogle no entenem quines són les funcions d'un regidor de Cultura que nega tota manifestació cultural en lloc de promoure i facilitar la creació d'actes. L'associació opina que seria més adequat, en matèria de política d'austeritat, suprimir la regidoria de Cultura i permetre que les associacions expressen les seues inquietuds en espais públics, propietat del poble.

Això és el que vol censurar el PP...

En nom dels déus... Ah no, dels mercats!

2011-08-11T00:35:00.000-07:00

Crec que va ser l'Eduardo Galeano que, com sempre des de la seua fabulosa i brillant lucidesa, va dir que els anomenats "mercats" són els nostres nous déus. Tota societat ha tingut els seus déus o déu. Des del politeisme primitiu dels primers humans prehistòrics, passant per les primeres civilitzacions, prosseguint per grecs, romans, maies, inques i acabant per les religions monoteistes que de manera majoritària han arribat als nostres dies, la idea de Déu, un ésser desconegut totpoderós que ho controla i vigila tot, ha estat present. I realment ha estat molt útil. La por com a mecanisme de control social funciona. I molt bé, la veritat.

Els déus, però, es dedicaven a castigar les seues poblacions amb plagues, males collites, convertint rius d'aigua en sang o directament creant l'infern i el pecat. Els "mercats" fan el mateix. Són una mena de déu postmodern. Si un estat no es porta bé els "mercats" el castiguen. Com les plagues d'Egipte, igualet. Però qui són els "mercats"? Doncs els mateixos personatges que controlen tota l'economia mundial, les empreses multinacionals més importants, els recursos naturals de la major part del planeta, aquells que van promoure el colp d'estat a Xile el 1973, la Contra a Nicaragua en els huitanta, la privatització de les empreses públiques a Anglaterra, els EUA o en els darrers temps a l'Europa occidental, que van pactar amb la burocràcia de la URSS la desaparició del règim i el repartiment del petroli i els seus recursos naturals. Polítics, banquers i grans magnats s'amaguen rere el concepte de "els mercats". Realment fascinant i acollonant. Perquè el tema fa por. Al cap i a la fi, la por dels déus funciona quan la població no coneix a aquests déus, qui hi ha al darrere. I aquest és l'autèntic drama: la gent no sap realment qui és el culpable de la crisi, només sap que si no es porta bé la pagarà encara més cara.

Em fascina escoltar tertulians de ràdio que matí rere matí es dediquen, fins i tot, a dir que els "mercats" som tots. Brutal. I s'atreveixen a fer afirmacions d'aquest nivell perquè com que tothom té un compte bancari obert, aquest simple fet ja ens converteix en còmplice del que fan i desfan "els mercats". Ironia fina o poca vergonya, no ho sabria definir ben bé. En la idea de déu clàssica, tu només pateixes mals quan no fas el que volen els déus. Ara no: no només pateixes mal quan no fas allò que els "mercats" volen, sinó que a més, d'una manera gairebé esquizofrènica, tu ets col·laborador directe del mal que pateixes. Alguns periodistes i opinadors, realment, haurien de tornar a la facultat abans de posar-se davant d'un micro o, potser, a les aules de l'ESO. La crisi, senyors, la han creat els mercats i els grans beneficiaris són els mercats. Perquè l'economia no és cap ésser incontrolable, l'economia la fem, creem i modifiquem les persones. I el problema del capitalisme és que només la controlen i modifiquen un petit grup selecte de persones, aquells mateixos que formen part dels mercats. El dia que l'economia la controlem la majoria i no la minoria, llavors si que tothom serem coresponsables d'allò que passe amb aquesta. El dia que això siga així, però, com que l'economia estarà al servei de les persones, de la societat, i no dels "mercats", les misèries que ens estan fent passar ara ja no es succeiran perquè no és el mateix entendre l'economia com l'art de fer-se ric a costa de la majoria que concebre-la com l'art d'establir un equilibri que permet a tothom, per igual, viure amb dignitat.

No sé si la mort Déu, si és que encara és viu, significarà l'aparició del superhome de que proclamava Nietzche o la fi de l'alienació que explicava Marx. Siga com siga el que si cal aconseguir d'una vegada per totes és la mort dels nous déus, dels "mercats", perquè mentre els deixem fer i desfer, les plagues de llagosta i les aigües convertides en sang no pararan de córrer pel nostre planeta.

Bildu a la catalana? SI, segur?

2011-07-29T04:04:00.000-07:00

Avui ve a Girona la representant de Bildu Lorena Díaz de la Calle per fer una conferència. No sé si podré anar per d'altres compromisos. Ara bé, si que sé que pretenen els que la porten: explicar només una part del que representa Bildu i la seua experiència política i, sobretot, electoral. Des de la seua fundació, el partit/coalició/elquesiga Solidaritat (endavant SI) ha pretés mostrar-se com una fórmula unitària de l'independentisme català. Una unitat que els va durar molt poc ja que el seu gran líder, messies i guru fundador, Jan Laporta, va trigar escassos mesos en marxar per interessos propis, tal com alguns ja suposàvem que passaria des del mateix moment del naixement de l'experiment de Tena i companyia. Una experiència tan unitària que al final, en les darreres eleccions van ser els que més sols van anar i pitjors resultats van obtenir, si més no a Girona. Paradoxes de la vida.

Què Bildu és la unió de diferents sectors polítics d'Euskal Herria és més que obvi. Que aquests estan molt marcats políticament també. I aquí és on falla el producte que SI ens pretén vendre a la resta d'independentistes catalans, si més no als que ens considerem d'esquerres. El partit del senyor Uriel Bertran i Alfons López Tena (un teòricament socialdemòcrata i l'altre un neoliberal que s'arriba a qüestionar si el nou estat català ha de ser una monarquia o una república!) ha intentat vendre'ns la moto de la "unitat independentista", així, tal qual, sense contingut ideològic més enllà de l'independentisme, com a paradigma de modernitat i progrés en la lluita per la independència. Ara, ens porten a la gent de Bildu per a mostrar-los com al que no són. Bildu, tal com explica la seua parlamentaria Bakartxo Ruiz, és la unió electoral dels diferents partits i sectors socials i polítics que s'identifiquen amb l'independentisme i l'esquerra basca, és a dir, res a veure amb el producte "transversal", buit de contingut ideològic i poti-poti multicolor encapçalat per personatges provinents d'altres partits (ERC i CiU) on ja es van caracteritzar, si se'm permet, per "liar-la". Això no és Bidu.

I que pretén realment SI portant a Bildu per aquestes terres de gira? Doncs si ens atenem al fracàs total que van tenir en les darrers eleccions municipals, capgirar la situació i ressorgir de les cendres. El partit d'Uriel i Alfons va intentar fa uns mesos aturar l'avenç de la CUP en totes aquelles ciutats importants, frenar el creixement de l'independentisme d'esquerres (aquell, precisament, que més s'assembla a Bildu al nostre país). Un cop perpetuat el fracàs, què fer? Doncs intentar aprofitar-se de l'experiència basca i vendre's a la societat catalana com als representants polítics de l'èxit de Bildu a Catalunya. Trist. Molt trist. En l'acte d'avui participarà el desaparegut cap de llista de Girona Santi Niell. Qualificarà el senyor Niell també a la gent de Bildu com de "criptocomunistes" (minut 7, no té pèrdua), tal com va fer amb la CUP durant la campanya electoral? Criticarà públicament el senyor Niell, com va fer durant la campanya contra la CUP, el compromís internacionalista de Bildu amb Palestina? Segurament no, avui toca una altra cosa, avui toca enganyar en la mesura del possible el públic assistent.

En fi, està clar que els bascos (entre els quals tinc bons amics i companys de lluita) sempre miren per ells mateixos. I, segurament, bé que fan. Tot i així, de vegades acaben accedint a col·laborar o participant d'actes que no crec que els beneficien en res, si més no de cares a la gent que coneixem mínimament la realitat política d'Euskal Herria. Al cap i a la fi, res de nou en la llarga història de relacions entre l'independentisme català i basc.

Dissabte 30 xerrada a Bordils

2011-07-24T03:06:00.000-07:00

El proper dissabte 30 de juliol es presenta la nova assemblea de Maulets Llera del Ter i m'han convidat a xerrar sobre els Països Catalans. Esteu tots i totes convidades...

Reportatge a l'Accent sobre el 10-J de 2010

2011-07-22T04:35:00.001-07:00

Aquí teniu l'enllaç de l'article que ha sortit al darrer número de l'Accent on em van fer una sèrie de preguntes sobre la manifestació del 10-J de 2010

Jean Valjean i Francisco Camps: escrivint sobre miserables

2011-07-20T10:01:00.001-07:00

El proper 30 de setembre s'estrenarà el clàssic de Víctor Hugo "Els miserables" a Barcelona. No sóc amant dels musicals, però si de la literatura d'Hugo. I és que la vida de Jean Valjean no deixa de tenir certs paral·lismes amb la de l'expresident (per fi!) de la Generalitat Valenciana Francisco Camps. De fet, la gran diferència entre tots dos personatges (no sabria dir quin és més de ficció) es troba en què mentre Valjean és una víctima del sistema, Camps ho intenta ser. Escoltar hui les seues declaracions, el seu victimisme dialèctic, adobat amb paraules com sacrifi que venen acompanyades de grans arengues patriòtiques ("por la Comunidad Valenciana y por España"), no ens pot deixar indiferents. Valjean volia ser un home bo, però el sistema no li permet. Camps, però, interpreta el paper d'un home bo, afirma que ho és i el seu propi sistema, ara, el vol condemnar. Valjean va a la presó per robar un tros de pa, Francisco per acceptar uns vestidets de 14.000 euros com a regal. Segur que només per això? No, segur que no. La corrupció al País Valencià ha estat banyada els darrers anys per rius de cocaïna i ciment, per regals a polítics, requalificacions de terrenys, urbanisme salvatge i prevaricacions diverses.

Víctor Hugo, creador de Valjean, tenia la literatura com a mitjà de transmissió d'idees, d'eina d'expressió. Sempre va intentar mostrar en les seues novel·les la realitat francesa de l'època. Denunciar les injustícies d'un sistema que considerava, si més no, injust. El Partit Popular valencià té Canal 9 per a transmetre idees i ahir va fer el mateix que els darrers anys: amagar que el miserable de Francisco Camps havia dimitit. Evidentment, en la mesura de les seues possibilitats, perquè en l'era de la comunicació per molt "aborregat" que tingues al teu poble, hi ha eines com internet que no pots controlar. "Me voy con menos de con lo que llegué" diu el miserable. Igual que Valjean, Camps és pobre. Valjean econòmicament, Camps d'ètica i moralment. Hi ha dues opcions, o el senyor Camps no ha cobrat ni un euro per ser president o bé se'ls ha gastat igual que li han entrat. Pobre miserable.

Però amb la dimissió de Camps no s'acaba el problema. Allò del "muerto el perro..." no acaba de ser aplicable a la realitat valenciana. La neteja ha de ser molt més profunda i eficaç. La xarxa clientelar creada els darrers anys pel PP, les connexions entre banquers, constructors, polítics, presidents de clubs de futbol, de comparses de Moros i cristians o de racons fallers, és realment forta i resistent. El caciquisme del segle XXI. Com Jean Valjean, Camps ha jugat excessivament amb els diners i ha estat descobert. El caçador caçat. La partida de Monopoly per ell s'ha acabat de moment, però no per la resta d'amics i companys seus. I què fer? Segurament començar a plantejar-nos que cal trencar el tauler de joc. Tasca lloable però difícil per a la que cal la implicació de tots aquells que estan exclosos de la xarxa clientelar i que, si ens fixem en les dades de participació i vot de les darreres eleccions, giren al voltant del 70% de la població valenciana, que no és poc.

La Llei Òmnibus, Francisco Camps i la poca dignitat que els queda

2011-07-19T05:52:00.001-07:00

Cada volta estic més convençut que els polítics professionals són la nova aristocràcia. Com a l'Antic Règim, ells s'ho fan i desfan, sense retre comptes amb ningú i aprofitant-se de la ignorància de la majoria. Tinc la sensació que la convocatòria de plens als respectius parlaments autonòmics no és més que l'intent de mostrar a la població que el sistema és democràtic quan, en realitat, no és aquí on es decideix res sinó en els despatxos de banquers, constructors i partits. Han aprés bé la lliçó que va fer caure a Lluís XVI: sinó convoques els Estats Generals la gent s'enfada. Per tant, fes-ho de tant en tant, justifica el teu astronòmic sou i , sobretot, controla la dissidència.

Sempre he cregut en l'existència de dues classes socials. Amb això sóc marxista, en d'altres aspectes també, però sobretot pel que fa a la creença de la divisió social en classes. Ni m'empasse el mite de la classe mitja ni tampoc el del final de la història del senyor Fukuyama. Ara bé, del que també comence a estar convençut és que l'autoproclamada "classe política" és una casta a part. I com a grup endogàmic, ells miren de defensar els seus interessos, més enllà d'ideologies i programes, de presumptes desavinències i teatralitats vàries. El suport rebut per part de PSC i PP a la Llei Òmnibus que ara ens intenta colar CiU n'és un bon exemple. Sembla ser que en Harvey veu més factible escanyar als catalans que proclamar la independència. Ja es veia venir que amb covards poca cosa hi havia a fer. Retallades de serveis públics, especialment en sanitat i educació, privatitzacions que acabaran en mans dels amics dels respectius partits, retrocessos en matèria mediambiental, entre d'altres glòries, ens ofereix el nou govern de CiU com a alternativa a iniciar un procés cap a la independència. El governant que prefereix escanyar el seu poble que treballar per la seua millora no em mereix cap respecte.

I què em dieu del circ de les Corts valencianes? Sembla ser que finalment han acabat caçant al molt honorable. Francisco Camps, conegut com el Giorgio Armani de l'Albufera, haurà de seure's a la banqueta dels acusats. Mira que ixen cars els vestits fets a mida, eh? Bé, ja vorem, perquè sembla ser que el corrupte del Cap i Casal s'està plantejant declarar-se culpable, pagar una multa (però si no tenia diners!!) i evitar així el juí. És tant patètic que si no fóra real faria gràcia i tot. Però no ens enganyem, les polítiques del PP valencià només tenen de diferents respecte a les de CiU les formes, maneres i excessos. El fons és el mateix. Perpetuació dels interessos de classe. Dels seus interessos de classe, de casta, de gremi, d'aristocràcia. És, doncs, una qüestió de formes. I aquest és el drama.

Sobre plens, pactes i altres formes de fer política

2011-07-13T00:02:00.000-07:00

Ahir vam viure a Girona el primer ple del mandat, evidentment sense comptar el d'investidura. Es votava el cartipàs municipal, és a dir, l'organigrama de funcionament que tindrà l'Ajuntament els propers 4 anys. Va ser un dia de bojos. Sobretot perquè costa acostumar-se a conviure amb la classe política, amb la nova aristocràcia, els nous privilegiats. Definitivament no som com ells. Ni ho volem ser. Mentides, informació oculta, repartiment de cromos a canvi de vots favorables, hipocresia, discursos buits i d'altres elements característics de l'establishment polític, ens van mostrar el camí per on transcorreran els plens dels propers anys a Girona.

El trist paper de Carles Puigdemont

Crec que el senyor alcalde va jugar el paper més trist de la nit. Veure's abocat a anar de la mà del PP per a poder governar ha de ser molt trist quan públicament et defineixes com a independentista. Però és clar, CiU no fa altra cosa que el de sempre: avantposar els interessos de classe als del país i, en aquest sentit, la dreta espanyola és un aliat més fàcil que qualsevol altre pacte possible, estable o puntual, amb la resta de forces polítiques del consistori. Tot i així, des del meu punt de vista, la tristor del paper de Puigdemont va augmentar quan va haver de mentir per a justificar els "tripijocs" que entre dilluns a la tarda i ahir al vespre es van succeir. La primera mentida ha estat l'ocultació d'informació a la CUP respecte al que estava pactant amb PP i PSC. Ara entenem perquè encara no hem rebut resposta a les demandes que fèiem per a valorar la nostra abstenció en el cartipàs o, fins i tot en algun cas, el vot afirmatiu si s'hagués produït algun canvi significatiu. Per què s'ha dedicat a fer-nos perdre el temps escenificant una situació inexistent? Per què no ens ha dit que per a poder aprovar el cartipàs estava disposat a pactar temes generals de govern per als propers anys? Això, Puigdemont, és mentir. La segona mentida, i aquesta és més grossa, és que va ser ell qui va oferir a la senyora Pia Bosch el nou càrrec de "cap de l'oposició". El nou alcalde deu tenir poders mentals, sap llegir el pensament de la gent. La cap del PSC, que no de l'oposició, reclama que se la reconega com a cap de l'oposició des del dia després de les eleccions. Ho va intentar pactar i consensuar amb els diferents partits . El senyor Puigdemont no en sabia res i ell li va oferir? Sí, segur que sí. Diu la mentida i se la creu i a sobre la justifica com un acte de "coherència" respecte al que ell havia reclamat l'anterior mandat.

Carles Ribas o el portaveu que mai diu res

Ahir també es va estrenar un nou actor dins el circ polític gironí: Carles Ribas. No el coneixíem i amb un dia ja n'hem tingut prou. Patirem aquests anys, i molt. No perquè siga un gran orador, déu me'n guard, sinó per la seua agressivitat verbal i sobretot per la gran capacitat de no dir res o fer servir la demagògia. Com es pot contradir en un mateix discurs constantment d'una manera tan clara? "Senyor Navarro, no existeixen noves formes de fer política", eh? I tot seguit diu "nosaltres volem representar una nova forma de fer política". I tot això adornat per una mena d'arenga unitarista, "tots hem d'estar junts per tirar endavant aquesta ciutat, el més important és Girona, etc. i bla, bla, bla..." Buidor i tristor. Tranquil, senyor Ribas, durant aquest mandat la CUP li ensenyarà què entenem per noves formes de fer política. Sabrà de primera mà que més enllà dels tripijocs, els canvis de cromos als que vostè i el seu partit deuen estar acostumats, hi ha gent que creiem que la política ha de ser participació ciutadana, democràcia real, diàleg sense segones intencions i implicació de tothom. Però com li dic, tindrà temps per aprendre sobre això que ahir va dir que no sabia. Temps al temps.

Pia Bosch o com aprovar un cartipàs a partir d'enxufar la meua gent

El pacte entre el PSC i CiU pel cartipàs és el més escandalós de tots. No perquè fóra el que menys s'ajustara al debat d'ahir sinó per la manera, les formes i la finalitat del mateix. Bàsicament, la senyora Pia Bosch ha aconseguit el que venia reclamant per activa i per passiva, en reunions bilaterals o directament amb l'alcalde, des del dia després de les eleccions. I és que el PSC té molta gent per enxufar. Trenta-dos anys controlant un Ajuntament és temps suficient per crear molts llocs de treball. I és clar, quan perds el poder l'ERO que cau a sobre de la teua gent és tan gran que necessites replantejar la situació. I així es va fer: a canvi del reconeixement de cap de l'oposició per part del govern municipal -ves per on quina paradoxa-, d'un càrrec interurbà que encara s'ha de crear i d'enxufar com a tècnic administratiu la persona que els hi quedava penjada, el PSC aprova el cartipàs sobre el que deia estar en contra fa uns dies. Fins i tot ahir es va mostrar contrari i després hi va votar a favor! Escandalós, sincerament. I és més: a CiU no li ha suposat res aquest intercanvi de cromos perquè el càrrec de la senyora Pía és un problema per l'oposició i la persona enxufada cobra de l'Ajuntament. Fantàstic i amb il·lusió.

Concepció Veray o les ànsies per sortir a la foto

Des del primer moment la cap del PP sempre ha mostrat la seua predisposició a facilitar el govern de CiU. I finalment ha aconseguit sortir a la foto. No de la manera desitjada però tenint en compte que el PP sempre ha estat una força marginal i marginada a la ciutat de Girona, la senyora Veray pot estar més que agraïda al senyor Puigdemont per l'empenta cap a la normalització del seu partit en el panorama polític gironí. Gràcies senyor Puigdemont per normalitzar la dreta espanyolista. Supose que deu ser una clara mostra del seu independentisme. Les justificacions del pacte van ser les mateixes que estem sentint els darrers mesos en d'altres àmbits: es pot pactar amb tothom, tots els partits són igual de legítims, la responsabilitat política -concepte que ho deu justificar tot es veu- està per sobre del partidisme, etc... Perfecte, cap problema, ja sabem que CiU a Girona i en concret el nou alcalde no tenen escrúpols per pactar amb aquells que promouen el genocidi cultural de la llengua catalana al País Valencià -nega senyora Veray formar part del mateix partit que elimina línies en valencià, retola en castellà tota Elx i posa noms de franquistes il·lustres en la mateixa ciutat?-, qui promou la catalanofòbia arreu de l'Estat -nega senyora Veray que forma part del mateix partit que va recollir milers de signatures contra l'estatut d'autonomia o promou campanyes de boicot al cava català?- o, directament, no condemna la dictadura franquista - això no ho pot negar senyora Veray per simple currículum familiar. "Senyor Navarro no vingui a embrutar la política gironina parlant de sobiranisme". Simplement brutal. Que una persona amb el seu currículum polític parli d'embrutar, és digne del més gran dels cinismes. Ara bé, el més delirant va ser quan gairebé va reclamar que ERC tornés a l'Ajuntament! És clar, amb un independentisme dòcil i tecnòcrata ho tenia més fàcil, no? Doncs senyora Veray li queden, com a mínim, quatre anys per a aguantar-nos.

Joan Olóriz, entre el discurs intel·ligent i la metàfora sobrant

IC va ser el partit, després de la CUP, més sorprès per l'esdevenir del ple d'ahir. Una perplexitat que el senyor Olóriz va mostrar durant el seu discurs, carregat de bons arguments, però que alhora va voler combinar amb certes metàfores sobrants i amb una considerable dosi de "bonrotllisme" que, des del meu punt de vista, no calia. Però és que fa molts anys que Olóriz forma part del consistori gironí i, és clar, vulga o no vulga també forma part, a la seua manera, de l'aristocràcia política local. Ahir tots els portaveus, a excepció d'en Jordi Navarro, van acabar declarant-se una mena d'amor platònic bastant infumable. Una d'aquelles escenificacions que tan poc agraden a la gent normal del carrer, a aquells que critiquen la política en general perquè la identifiquen, precisament, amb aquestes xorrades i banalitats.

Jordi Navarro, la CUP o el paper dels nouvinguts

Tant pel que fa a la intervenció de la CUP com per les crítiques que vam rebre, ahir vam poder comprovar que nosaltres estem fets d'una altra pasta. Ni entrem en el "bonrotllisme" patètic que abans descrivia, ni pretenem fer cap mena d'intercanvi de cromos quan algun tema no ens agrada, ni volem enxufar gent, ni ens agrada sortir en la foto a qualsevol preu. Com deia en Raimon "nosaltres no som d'eixe món". Això sembla que no li va agradar a cap dels portaveus de la resta dels partits. Tots, a excepció d'Olóriz, van centrar bona part de les seues crítiques en atacar la CUP. Realment no ens volen veure ni en pintura. I això és bo. Molt bo. Ahir vam poder comprovar que el paper d'una força com la CUP en aquest Ajuntament és realment molt important. Fins ara ningú els hi deia les coses tal com són i, és clar, això els donava un escenari còmode, on l'enfrontament dialèctic era una simple teatralització buida de contingut i molt poc sincera. Això s'ha acabat. La pedra a la sabata ha vingut per quedar-se i, tot i que ens queda moltíssim per aprendre, tinc la sensació que durant aquesta legislatura ens ho passarem molt bé a Girona.

Girona temps de crisi?

2011-07-11T23:44:00.000-07:00

72.000 és la xifra màgica. Aquests són els euros que s'emportarà en forma de nòmina el nou gerent de l'Ajuntament cada any. Uns 5.142 euros mensuals. Està bé, no? En temps de crisi cal estar preparat per si puja l'euribor. Ah, però el senyor Puigdemont diu que ell renuncia al seu sou com a alcalde i manté el de diputat. Segur? Bàsicament el que passa és que mantenir tots dos sous és incompatible. Una retribució, per cert, que tampoc és gens menyspreable: uns 40.201,96€ per ser diputat als que se li ha de sumar 30.156,56€ per viure a més de 81 km. de Barcelona. I és més, com que no es vol dedicar a la ciutat les 24h. del dia perquè desitja continuar anant a votar lleis al parc de la Ciutadella, ara els ciutadans de Girona hem de pagar un gerent que cobra molt més que un alcalde per a que faça la seua feina diària. Molt bé, perfecte, fabulós, un gran canvi respecte a les etapes anteriors. Ara l'administració pública, la local o l'autonòmica, pagarà amb els diners de tothom dos alcaldes a Girona: un a partir d'una partida del Parlament i l'altre a partir d'una de l'Ajuntament.

I per què hem de pagar dos alcaldes? Doncs molt senzill, perquè com que CiU sempre ha confós al país amb el partit, ara fa el mateix i confon la ciutat amb el partit. La persona que farà de gerent, l'exregidor Albert Riera, va ser exclòs per motius polítics de la llista convergent en les darreres eleccions. Sembla ser que al senyor Duran i Lleida no li agradava gaire l'independentisme que Riera professa. Fins aquí normal: les típiques i tòpiques lluites internes. Però, és clar, excloure Riera i d'altres militants que durant el mandat anterior havien estat regidors, va suposar deixar fora gent amb experiència. De fet, els únics dins de CiU a Girona amb una mica d'experiència i, val a dir també, mínima capacitat de treball dins un ajuntament. Així, després del 22-M, el senyor Puigdemont es va trobar amb l'ansiat govern municipal i amb un equip al seu voltant, val a dir, políticament i tècnicament bastant mediocre. Què fer? Doncs recuperar a aquells que realment haurien d'haver format part de la llista i enxufar-los com a càrrecs de confiança, ja siga com a gerent o bé com a caps d'àrea. I màgia: el nou alcalde té així el partit tranquil internament i un equip acceptable al seu voltant per a poder gestionar l'Ajuntament. I qui ho paga això? Doncs si això fóra Alcoi el capità moro diria que "això ho pague jo", però com que és Girona això ho paguem els de sempre: els ciutadans, els treballadors.

Definitivament l'era digital s'ha acabat d'implantar a Girona. Els càrrecs posats a dit en l'organigrama municipal que avui s'aprovarà doblen en pressupost als de l'anterior govern local. Amb il·lusió, clar que sí. Si en l'època del tripartit es van col·locar per la gràcia divina dels respectius partits a una sèrie de persones de confiança que ens costaven al voltant d'uns 8.000 euros mensuals, ara la burgesia històrica doblarà la xifra i arribarà a superar en sous de confiança els 16.000. I és que tothom té dret a tenir un sou digne i més encara en uns temps tan durs com els actuals. Ara bé, el senyor alcalde dirà que tot i així les quantitats totals estan molt per sota del que gastava l'anterior tripartit. És clar, només faltaria, si abans hi havia tres partits i dèsset regidors que s'havien de repartir el pastís i ara és un del sol amb deu regidors, ja seria la repera que la meitat de personal ens costés més. I és que els temps estan canviant però els polítics professionals no varien ni un mínim les polítiques que han portat a la desafecció política més gran de la història de la nostra nació. Ja s'ho faran.

Alguns pensaven que no érem diferents

2011-07-02T11:17:00.000-07:00

Ahir es va poder demostrar que la CUP és diferent de qualsevol altra força política catalana. Alguns, sembla ser per algunes cròniques que hem pogut llegir avui, es pensaven que tot el discurs que hem anat construint durant els darrers anys, quan arribara el moment de la veritat, no ens atreviríem a portar-lo a terme. Què pensaven, que prometrien la Constitució i ens quedaríem contents dient una mentida de cara a la galeria? Potser fins ara estaven acostumats a que aquells que s'anomenaven independentistes, republicans, d'esquerres, ecologistes, etc.. i que tenien representació a l'Ajuntament no es dedicaven a portar a la pràctica allò que teòricament predicaven. Nosaltres no som així. Allò que és políticament correcte no va ni amb el nostre estil ni tampoc crec que, precisament, siga per a seguir fent això que ens hagen votat gairebé tres mil persones. De fet, com ja he comentat en més d'un article un dels trets que ens diferencia de la resta de forces polítiques és que nosaltres no creiem en la classe política sinó en la política de classe, que és quelcom molt diferent. El vomitiu costum de tapar-se les vergonyes quan arriba el moment de la veritat, de mostrar cara a la galeria un cert discurs d'enfrontament mentre després, com deien els Brams fa uns anys, "comparteixen la cassola i el porró" no va amb nosaltres i, de fet, una de les nostres tasques durant aquesta legislatura serà acabar amb aquest tipus de pràctiques.

Durant la legislatura se'ns acusarà en multitud d'ocasions de no tenir lleialtat institucional. Evidentment que no la tenim. El nostre compromís és amb la gent, amb el poble, amb la ciutadania, amb tots aquells que cada matí s'alcen per anar a treballar i a estudiar i els costa arribar a final de mes. Les institucions estan per a servir al ciutadà i si la dinàmica que emprèn l'Ajuntament i l'equip de govern actual és la de seguir utilitzant la institució en benefici dels interessos de "la classe política", de la nova aristocràcia com ja advertia Robespierre fa uns quants anys, que no ens esperen i si ho fan els hi vindrem de cara. Una de les finalitats de la CUP, doncs, serà acabar amb la partitocràcia, amb el corporativisme d'un gremi que cada vegada està més lluny de la realitat i dels seus administrats. Hem de retornar la política al poble, l'únic dipositari de sobirania i lleialtat. Senyors professionals de la política: la festa s'ha acabat. La seua festa, evidentment, perquè ara en comença una altra, la nostra, la de la gent del carrer, la del ciutadà ras que no admet que se l'enganye més i menys encara en nom d'una pretesa lleialtat institucional.

Reflexions sobre el 22-M a Novelda

2011-06-30T11:47:00.001-07:00

S'ha tornat Novelda més espanyolista del que ho era abans del 22 de maig? Segurament, si ens basem únicament en observar els resultats electorals la resposta és ben clara: rotundament sí. Dotze regidors del PP i tres del partit nacionalista espanyol UPyD ens mostren un panorama realment per a posar-se a plorar, i molt. Però la gent ha votat aquest darrer partit, sobretot, pel seu ideari espanyolista? No, ni molt menys. Els lerrouxistes del segle XXI han dedicat la seua praxi política des que van aparèixer al poble en un doble discurs polític: la regeneració política i el no entrar directament en temes, precisament, identitaris. Especialment ha estat l'èmfasi dipositat en el primer àmbit el que els ha fet entrar per primera vegada a l'Ajuntament del poble. I no deixa de ser curiós que parlen de regeneració política i critiquen la política existent fins la seua aparició quan el seu partit està encapçalat per una de les trepes polítiques més grans que ha tingut l'estat espanyol: la senyora Rosa Díez.

El partit de la nacionalista espanyola nascuda al País Basc, de la mateixa manera que en territoris com l'esmentat o a Catalunya basa el seu discurs en l'atac ferotge i nacionalista contra la identitat pròpia d'aquests territoris, pel que fa al cas de Novelda no ha estat així. Supose que deuen creure que aquesta batalla ja la tenen guanyada i per tant no cal expressar el que realment pensen del valencià (què ha de desaparèixer), dels símbols identitaris propis, etc... És per això que, tot i que ens hem de preocupar i molt per l'ascens de forces nacionalistes espanyoles al nostre municipi, aquest augment no significa una major espanyolització de la població local, si més no continua sent igual d'espanyola que abans, ni més ni menys.

La gran pèrdua de les eleccions ha estat la desaparició del valencianisme de la sala de plens. Tinc la sensació que a partir d'ara les sessions no es diferenciaran gaire de les que es fan en qualsevol poble d'Extremadura o Andalusia, territoris molt respectables però que no formen part de la nostra llengua i cultura (ni país). Això és el que realment ens ha de preocupar i molt. Qui té la culpa de tot? Doncs no ho sé, la veritat, i crec que és una reflexió que ha de fer el mateix Bloc de Novelda i que supose que ja deu estar fent com a principals afectats. La reflexió que jo faig és que el valencianisme ha de començar, en general, a modificar el seu discurs, sobretot en l'àmbit social. Cal un valencianisme desacomplexadament d'esquerres que propose alternatives realistes al sistema i una manera diferent de fer política. Regeneració democràtica de veritat, no com la fal·làcia proposada per UPyD i que tan bons resultats els ha donat. Finalment, cal un valencianisme clarament independentista i que aposte per la construcció del Països Catalans, des del respecte i la igualtat entre tots els territoris, però amb la fita clara de construir un estat fort i lliure. Però com dic, això són algunes reflexions que em venen al cap, des de la llunyania i fruit d'un cert desencís. En fi, que passen ràpid aquests quatre anys.

Àudio de la conferència a Berga

2011-06-28T02:12:00.000-07:00

He trobat per internet l'àudio de la conferència que vaig fer el desembre passat a Berga junt a Tomeu Martí. Sota el títol de "València i Mallorca, allà on la catalanitat és prohibida", els companys i amics de la CUP de Berga em van convidar a xarrar en un acte que trobe que va ser molt interessant tant pel contingut com la forma com es va fer, priotizant dos casos molt concrets que van servir, alhora, per a poder entendre dues realitats tan complexes com ho són la valenciana i la mallorquina.

http://mediallam pec.podomatic.com/entry /2010-12-06T15_28_08-08_0 0

Dues imatges de la xerrada d'aquell dia.

Ells només parlen de violència

2011-06-16T11:53:00.000-07:00

No és la meua intenció amb aquestes línies parlar sobre el tema de la suposada "violència" que ahir es va viure a les portes del Parlament de Catalunya. I no ho és perquè tant el concepte com l'ús que els mitjans de comunicació i els polítics professionals fan d'ell és tan aleatori, subjectiu i partidista que no em dóna la gana de seguir fent-los el joc. De fet, només el fan servir per amagar el veritable rerefons de tot plegat: el qüestionament de la democràcia representativa, d'un sistema institucional que està arribant al seu final per pur esgotament dels administrats. Però no només això, el canvi s'està produint perquè una gran part de la ciutadania actual no ha tingut l'opció de participar en el disseny de les institucions que administren la seua vida. És una generació nova i jove que no va viure el franquisme i que, per tant, reclama el seu dret a decidir sobre com vol que siguen les institucions del seu país, el model de democràcia en el que ha de viure. Però això als polítics i els mitjans no els interessa, ells només parlen de violència.

"Ha estat un dels dies més tristos de la història de la política a Catalunya", hem pogut escoltar. O, "ens va costar molt poder tornar a tenir un Parlament propi i els manifestants no el respecten", exclama part de l'stablishment, entre els quals els mateixos diputats del PP, la qual cosa no deixa de ser graciosa quan precisament ells formen part d'una tradició política tan poc democràtica com el mateix franquisme, encarregat d'acabar amb la institució que ara reivindiquen. Però és clar, el discurs del PP és indignant i fals, però el de la resta de forces polítiques és bastant patètic perquè estic més que segur que molta de la gent que ara es posen a la boca per reivindicar institucions com el Parlament i que van lluitar per aconseguir-les, dubte molt que estigueren d'acord amb la partitocràcia patètica i tecnòcrata que han creat. Però és clar, d'això tampoc els interessa parlar, ells només parlen de violència.

Xifres d'atur que fan autèntic pànic, llistes d'espera en la sanitat que aniran en augment com a conseqüència de les retallades que suposen els pressupostos que ahir volien aprovar, precarietat laboral, professors i mestres que aniran al carrer a partir de setembre en perjudici de l'escola pública, uns cossos policíacs formats per persones violentes i d'un pensament plenament antidemocràtic, hipoteques sagnants que estan provocant que moltes famílies es queden sense casa, bancs que reben diners públics per ser salvats i després tenen milers de milions de beneficis, partits polítics plagats de corruptes i estafadors, aprovació de lleis que ningú portava al programa electoral, sous astronòmics de polítics i càrrecs de confiança... Però és clar, d'això tampoc els interessa parlar, ells només parlen de violència.

Sí, realment ahir al Parlament es va viure un dels moments més indignes de la història de Catalunya: la població reclamava una sèrie de mesures i reformes plenament democràtiques i els tecnòcrates que habiten en tan santa institució es van negar a escoltar. Però és clar, avui tots hem parlat de violència.

Banquers, polítics i altres drogues de disseny

2011-06-08T06:18:00.000-07:00

El passat 1 de maig, durant els actes del dia dels treballadors a Girona, l'historiador i membre de l'USTEC Xavi Díez va qualificar els darrers anys de neoliberalisme com "d'orgia d'especulació, corrupció, putes i cocaïna". Efectivament, les drogues i corrupteles vàries han estat una constant del model neoliberal hispànic i català. "Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%", va dir el senyor Maragall al Parlament o "si tots estirem de la manta tindrem problemes" va insinuar el senyor Pujol quan va sortir tot l'afer del Palau de la Música. Per no parlar dels rius de cocaïna que travessen el País Valencià o les Illes entre rellotges de 3000 euros, vestits d'alta costura i desfilades de Moros i cristians. Realment la justícia és ben cega.

La bèstia neoliberal, però, després de les darreres eleccions, sembla que ja té via lliure per a la gran bacanal privatitzadora. Ensenyament i sanitat són dos focus molt importants per fer un bon negoci. Fa uns anys tot va començar amb les privatitzacions per part de l'estat de les empreses públiques que, segons José Maria Aznar, no donaven beneficis als "espanyols" i que gràcies a la privatització (a un bon preu s'ha de dir) només farien que millorar els drets dels sofrits consumidors. Ja ho hem pogut comprovar com de bé ha funcionat tot plegat: Telefònica -ah no Movistar- carregada de beneficis, Ibèria, Renfe.... I pagant, com sempre, els mateixos. Aquestes empreses, però, tot i ser estratègiques per al bon funcionament d'un país no són fonamentals per a la qualitat de vida de la ciutadania. La sanitat i l'ensenyament si. Ahir em deia el company de la CUP Joan Daunis, treballador de l'hospital Trueta de Girona, que mai havia vist tants anuncis de mútues com en l'actualitat. Efectivament, la campanya de desprestigi de l'àmbit públic sempre va acompanyada d'una altra de publicitat enaltidora de les glòries del sector privat. Si piquem estem perduts. I la veritat, per a tots aquells que encara arribem a final de mes la temptació no és petita. Fermesa doncs.

L'educació és l'altre punt àlgid de la jugada. El mes de setembre la quantitat de professors i mestres que actualment es troben en situació d'interinatge que es quedaran al carrer serà espectacular. La LEC del tripartit va posar els fonaments per a l'arribada dels tecnòcrates -molts d'ells de l'Opus, igual que els del franquisme- que salvaran Catalunya de l'escanyament que l'espoli fiscal li suposa. Cornuts i pagant el beure. És a dir, els buròcrates de CiU prefereixen escanyar el seu poble, empitjorar les condicions laborals dels seus treballadors, destruir l'escola pública i allargar les llistes d'espera que posar realment fil a l'agulla i avançar cap a la solució de l'espoli fiscal: la independència. És clar, si ho fan deixaran de vendre cava a Mèrida per Nadal. Realment és com si entre Cambó i Mas no haguessin passat els anys.

Panorama si més no opac. L'espessa boira del neoliberalisme de vegades no ens deixa veure més enllà de les misèries que ens ofereix. "Què fer?" deia Lenin l'any 1902. Doncs com deia Pedrolo, com a mínim protestar. Ara bé, no ens podem quedar amb això. Cal construir també. Cal dissenyar amb la feina del dia a dia, tant des del carrer com també des de dins de les institucions, una alternativa real a aquest model econòmic. Ha arribat el moment de deixar de parlar sobre el que no ens agrada i començar a treballar pel que volem. Feina difícil, ja ho sé, però inevitablement necessària si no volem quedar-nos en la "barbàrie" que comentava Rosa Luxemburg el 1916.

ERC no ha entès res

2011-05-26T12:35:00.001-07:00

Escoltant els discursos que fan els dirigents d'ERC els darrers dies he arribat a la conclusió de què no han entès res. No han entès que la concepció que l'independentisme d'esquerres té de la política ha canviat. El model de partit dirigit pel gran líder que fa i desfà amb la seua executiva local o nacional ja no funciona. L'independentisme d'esquerres d'aquest país necessita quelcom més que el model convencional, avorrit, trist i mediocre que ERC aporta al panorama polític del país. I per què? Doncs perquè hem començat a decidir, hem començat a participar en la presa de decisions. I això que fa uns anys podia semblar una utopia ara s'ha convertit en necessitat. La gent independentista i d'esquerres no vol només que se la consulte cada 4 anys, vol decidir i participar. I això que, segurament, per als senyors d'ERC és una collonada que ni tan sols es deuen d'haver plantejat, és la peça més important de tot l'engranatge de la CUP, l'element diferenciador de la seua proposta política.

El partit d'en Macià s'havia convertit els darrers anys en un cau de tecnòcrates, de buròcrates administradors d'unes institucions que ni tan sols són les nostres o, si més no, les que tota persona independentista i d'esquerres voldria per a la seua nació, per als Països Catalans. I realment han demostrat no saber fer res més que això: administrar. Del carrer ni parlar-ne. Què és això? Quan han intentat muntar una manifestació han fracassat rotundament i no perquè no tinguessin mitjans per a poder-la fer, simplement perquè no en sabien més. I aquesta és una altra de les diferències entre ERC i la CUP: la mobilització popular al carrer. L'augment d'assistents per l'11 de setembre o en d'altres convocatòries al carrer és un bon exemple d'aquesta mobilització popular, d'aquest moviment polític que tot i tenir representants a les institucions del país no pot desentendre's del carrer. Una cama dins i una altra fora. I afegisc: la que està dins constantment fiscalitzada i seguida d'aprop.

Segurament, tot el moviment de les consultes ha estat un dels exemples més clars d'aquesta doble vessant que ha de mantenir l'independentisme d'esquerres: participació, mobilització popular i democràcia directa. La CUP ha demostrat en aquestes eleccions que pot ser la punta de llança d'un moviment popular, de base, que avance cap a la independència i el socialisme als Països Catalans. Ara cal demostrar-ho amb la feina diària als ajuntaments.

No ho farem sols perquè, precisament, això és el que ens diferencia

2011-05-24T09:45:00.000-07:00

L'èxit que la Candidatura d'Unitat Popular ha aconseguit en les darreres eleccions municipals arreu dels Països Catalans marca un abans i un després en la història d'aquesta nació. Definitivament avancem cap a la independència i un nou model de relacions econòmiques diferent i basat en la justícia social. Ara bé, que ningú es confonga: això no dependrà només de la CUP sinó de tota la ciutadania compromesa amb l'alliberament nacional i social d'aquestes terres. Perquè això és el projecte de la CUP i el que ens diferencia de la resta de forces polítiques: nosaltres ni som ni volem ser professionals. Com hem dit més d'una volta: "nosaltres no som d'eixe món". La nostra força està al carrer i ara, simplement, tindrem més força per a portar-la dins les institucions, res més. Cal, per tant, que la gent que ha votat la CUP l'acompanye en el seu dia a dia i, sobretot, fiscalitze en tot moment la feina que es fa des de dins per a que la veu dels de fora es veja realment representada. Per nosaltres és igual d'important un partit amb representació que sense, un moviment social que un regidor, una associació de veïns que un alcalde.

Molts són els que es sorprenen pels resultats de la CUP. No ho entenc, sincerament. Què es pensaven? La CUP no és un bolet polític com d'altres forces independentistes, la CUP és, com diuen els companys de Berga, feina, feina i més feina. Han estat molts anys treballant, amb o sense representació, això ens ha donat igual perquè el nostre compromís no és amb cap institució o entitat bancària sinó amb la gent normal d'aquest país, amb tots aquells que paguen hipoteca, que estan a l'atur, amb feines precàries, que s'han quedat sense beca per culpa de Bolonya, que reben pals a cada manifestació o que, simplement, n'estan farts de tanta corrupció i política de "peix al cove". Perquè la CUP ha aconseguit el que mai havia aconseguit cap partit des dels anys de la transició: que la gent vaja a votar convençuda de que ho fa pels millors, per aquells que realment són honestos i li donen més confiança. Un amic em deia l'altre dia: "gràcies perquè portava moltes eleccions votant amb una pinça al nas". I això ha fet la CUP: hem tret la pinça i hem il·lusionat la gent. Ara, a més, obrirem les finestres dels ajuntaments i la ventada serà tan forta que a més d'un exgovernant li caurà la cara de vergonya davant dels seus veïns quan es comence a escampar tants anys d'acumulació de porqueria.

Pel que fa als resultats crec que, tot i que darrerament es parla sobretot de Girona pel fet de ser una capital de província, és de justícia recordar que la CUP ha mantingut el seu regidor en una ciutat tan important com Mataró, ha passat d'un a tres en llocs com Vilanova i la Geltrú o Valls i, com no, que ha aconseguit la primera alcaldia de la seua història: Viladamat. Perquè com diu la cançó: "els temps estan canviant". Els resultats, doncs, són bons, però el seu manteniment d'aquí quatre anys depén de tothom, dels militants i simpatitzants, dels votants i de tots aquells que gràcies a la nostra proposta han recuperat les il·lusions perdudes en la política en general i les institucions en particular.

Una setmana per la marea groga

2011-05-15T03:49:00.000-07:00

És diumenge i, per tant, només ens queda una setmana de campanya electoral. Tal com diu en Jordi Navarro "a nosaltres no ens agraden les campanyes electorals, el que ens agrada és treballar el dia a dia, fugint d'aquest tipus d'esdeveniments". I així és, la veritat. La CUP ho ha demostrat els darrers 9 anys i ara és el moment de recollir el fruit d'allò sembrat. El dia 22 pot ser un dia molt important per a la política gironina i catalana en general ja que si la CUP aconsegueix representació a l'Ajuntament, moltes coses començaran a canviar.

Fa molts anys que aquesta ciutat està governada pels mateixos, per un caciquisme asfixiant, indigne d'una societat que es diu democràtica. I aquesta serà una de les primeres tasques que desenvoluparà la CUP des de dins l'Ajuntament: denunciar l'opacitat d'una institució burocratitzada i totalment allunyada de la ciutadania. Cal, doncs, una força com la CUP que mes rere mes els hi diga a la cara en cada plenari que no tenen vergonya, que la transparència i la participació han de ser l'essència de la democràcia. De fet, ja vam anunciar divendres que la primera moció que entrarà la CUP en el primer plenari que es faça serà precisament la de la reivindicació històrica d'associacions, col·lectius i veïns de poder participar, amb la paraula, en els plenaris municipals. Primer gran canvi doncs: serem la veu del carrer a l'Ajuntament.

Però, és clar, algú pot dir: el PSC ja no governarà la ciutat perquè no tindrà suficient força ni per sumar un altre tripartit. I és clar, llavors comence a tremolar perquè l'alternativa serà CiU. El partit de la tisora, el partit que deixarà l'any vinent al carrer milers de mestres i professors, que aposta per augmentar el temps d'espera en les llistes de la seguretat social, ara ens vindrà a salvar. I a més, possiblement, aquesta "gran obra de govern" la farà de la mà d'ERC i IC, amb els quals podria formar una mena de tripartit dels ressentits. La CUP, però, ni pactarem ni col·laborarem amb un govern que pretenga desenvolupar a nivell municipal les polítiques neoliberals que s'estan duent a terme a nivell autonòmic i estatal. Com ja hem dit "alçarem una barricada, una línia roja, per denunciar i aturar en la mesura de les nostres possibilitats qualsevol intent de desmantellament de l'Estat del Benestar". I això només ho pot fer la CUP, ningú més dels que creiem que una altra Girona és possible té possibilitats d'optenir representació el proper 22 de maig.

Avui, però, la notícia no és Girona sinó Lleida. Sembla ser que els companys i amics de la capital del Segrià també tenen números per entrar segons una enquesta d'El Periódico. Comence a tenir la sensació que el proper 22 de maig els Països Catalans tindran una autèntica marea groga. Les expectatives són molt altes i bones, però no podem defallir en aquesta setmana que ens queda, ans al contrari, cal seguir avançant, treballant per aconseguir una fita històrica per aquest nostre país: que l'esquerra independentista, els moviments socials i la gent del carrer entrem als Ajuntaments. Perquè, com diu la cançó, els temps estan canviant.

Enquesta Lleida d'El Periódico:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/elecciones-municipales-2011/ros-desafia-ciu-amplia-mayoria-absoluta-lleida-1005621

Acte de les assemblees de la CUP al Maresme:

Entre enquestes i mobilitzacions

2011-05-13T10:04:00.001-07:00

Els i les militants de la CUP hem viscut els darrers dies entre actes de campanya i mobilitzacions en favor de l'educació pública i contra les retallades. Avui, però, a això li hem de sumar l'enquesta que ha publicat el diari El Periódico de Catalunya. Anem a pams. Pel que fa a les mobilitzacions, la veritat, és que no deixa de ser la dinàmica a la que estem acostumats des de fa anys i panys. Si alguna cosa hem fet tant la CUP com l'esquerra independentista ha estat, precisament, mobilitzar-nos i ocupar el carrer quan ha fet falta. L'exemple del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans que ha aturat l'aprovació de les retallades per part dels òrgans rectors de la UdG és un model a seguir. I al costat dels estudiants, com sempre, ha estat la CUP.

La lluita contra les retallades, però, no només la estan protagonitzant els i les estudiants sinó que els professors i mestres estem tenint un paper important. Dimecres passat vam fer la segona concentració de protesta a l'institut on treballe, l'IES el Pedró de l'Escala. Una altra vegada ens vam plantar per protestar contra les retallades del govern de CiU, tal i com ho seguirem fent mentre aquesta política sistemàtica de desmantellament de l'Estat del Benestar continue. L'ofensiva neoliberal sembla que no té aturador. De fet, si el nou govern no anat més enllà ha estat per una qüestió molt concreta: les eleccions municipals del 22 de maig. El 23, però, ja ens podem calçar pel que vindrà. Ara bé, tot dependrà també de la força que tinguem partits d'esquerres i independentistes, arrelats als moviments socials i veïnals, als nostres ajuntaments des d'aquesta data.

Mestres i professors escalencs protesten per les retallades from Canal 10 Empordà on Vimeo.

Finalment, tal com deia al principi, avui el Periódico publica una enquesta sobre Girona on la CUP apareix amb un regidor. Això, si es compleix, pot suposar un canvi profund de la podrida i avorrida política gironina. Això, si passa, voldrà dir que una part important de la ciutadania d'aquesta ciutat comença a veure clar que la sortida per a aquest país és la independència i l'aplicació de polítiques realment d'esquerres, desacomplexades i valentes. Però tot això, només ho sabrem el dia 22 de maig a la nit perquè les enquestes, al cap i a la fi, només són enquestes. Què l'estimació és molt bona per la CUP? Evidentment. Què encara falta una setmana i molta feina per fer? També.

Això és el que ens diferencia d'Ells

2011-05-07T09:08:00.000-07:00

Dijous vam començar la campanya electoral de les municipals que pot portar a l'esquerra independentista a tenir, per primera vegada en la història, representació a l'Ajuntament de Girona. Han estat molts anys de faena, de picar pedra com diu en Jordi Navarro, el nostre cap de llista. Molts anys treballant al carrer, amb associacions de veïns, amb organitzacions juvenils, sindicals, estudiantils, moviments socials, ecologistes, feministes, de gais i lesbianes, en definitiva, molts anys treballant amb les classes populars, amb els treballadors i treballadores d'aquest país. Perquè la CUP és això: classes populars, classe treballadora. Una identificació, etiqueta dirien alguns, que ens diferencia marcadament de la resta de forces polítiques amb què competirem el proper 22 de maig.

Mentre Ells es consideren "classe política", nosaltres ens sentim classe treballadora. I per què? Doncs molt clar: perquè els regidors de la CUP, tant a Girona com a la resta dels Països Catalans, a l'endemà seguiran havent d'anar a treballar, pagant la hipoteca i fent miracles per arribar a final de mes. Molts d'Ells no. Ells tornaran al joc de les cadires i poltrones. Ells tornaran a repartir-se els càrrecs de confiança, les dedicacions exclusives basades en sous astronòmics i, d'aquesta manera, continuaran perpetuant el sistema que Ells han creat i contra el qual, i ho dic cridant, NOSALTRES LLUITEM.

És evident que en totes les forces polítiques hi ha gent que no participa d'aquest corporativisme polític, però també ho és que els caps visibles de tots aquests partits de l'stablishment ho fan. Només cal veure la bona relació que han mostrat en públic la cap del PP i el d'IC. Durant el debat de divendres al barri de la Devesa, mentre parlava el cap de llista de la CUP Jordi Navarro, van haver-hi moments que semblaven dos adolescents festejant. Personalment ho trobe lamentable, sincerament. Però, al cap i a la fi, tant ells dos com la resta de candidats juguen a aquest joc: el "bonrollisme" polític, aquesta relació hipòcrita i fastigosa del "tot i que som rivals polítics això no és incompatible amb que ens duguem bé". Uns comportaments que han fet allunyar la política de la gent, del poble, de la ciutadania. Nosaltres no som així. Ho sentim molt però no podem ser simpàtics amb els representants polítics de partits com el PP que aposten per il·legalitzar partits democràtics, per jutjar gent que crema fotos del rei o que amaga la pràctica de la tortura que els diferents cossos policíacs espanyols practiquen a les seues comissaries. Una cosa és l'educació i una altra el "col·legueo" barat i corporativista. Nosaltres no som d'eixe món. De fet, aquesta actitud és la que ens porta a dir que "Som i volem ser la veu del carrer a l'Ajuntament".

Prou retallades a l'educació pública

2011-05-05T10:01:00.000-07:00

Ahir vam fer una concentració a l'Escala, poble on actualment treballe, per protestar davant les darreres mesures preses pel govern neoliberal de CiU. No dic res més perquè si mireu el vídeo sóc precisament jo qui en parla.

Concentració mestres protesta retallades from Canal 10 Empordà on Vimeo.

Països Catalans i unitat popular

2011-04-26T23:10:00.000-07:00

Des que a principis dels anys seixanta del segle passat Joan Fuster donara a la idea dels Països Catalans un contingut clarament polític, el moviment en favor del reconeixement d'aquesta nació mediterrània ha passat per diferents etapes. No entrarem ara a repassar-les, però. De fet, no és la intenció d'aquest article. El que sí que podem constatar és que, mentre en el terreny cultural la idea va acabar tenint una certa acceptació entre les capes més il·lustrades dels diferents territoris, en el terreny polític no va tenir la mateixa sort. Aquest fet, potser, ha arribat així fins a la darrera dècada. Des de fa uns anys, però, les noves generacions dels diferents territoris han anat prenent consciència d'una realitat que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, junt amb d'altres persones que en els vuitanta van estar vinculades a l'esquerra independentista d'aleshores, i han reprès la idea de construir aquesta nació catalana que supera de molt els límits dels Pirineus i l'Ebre. L'empresa, però, no és ni serà fàcil. Creure el contrari és ser un il·lús o, si ho voleu amb un to més romàntic, un somiador.

Un dels motius històrics de confrontació entre els diferents territoris ha estat el nom de la nació. El mot català ha estat vist per certs sectors, molts cops clarament espanyolistes i d'altres no tant, com una imposició forana. El dia d'avui, però, el nom de la llengua ja només comporta discussió entre aquells polítics que, tenint clar l'origen i l'abast d'aquesta, pretenen fer-la servir per crear confusió. Tot i així, els partits polítics que s'han presentat com a abanderats de la idea dels Països Catalans han pecat, també, històricament d'aquest mal de noms. Portar la paraula català o Catalunya al nom del partit no ha ajudat a fer entrar entre la població valenciana i mallorquina, per exemple, amb facilitat una proposta nacional que va més enllà d'un nacionalisme que, molts cops, es mostra més romàntic del que realment ha de ser. En aquest sentit, el nom del partit pel qual ha apostat l'esquerra independentista els darrers anys, Candidatura d'Unitat Popular, pot ajudar a superar les suspicàcies que certes nomenclatures han suscitat entre els ciutadans de l'Ebre avall i mar endins. Tenir clar el nom del conjunt territorial, partint de l'heterogeneïtat d'aquesta nació i la diversitat de realitats, i al mateix temps prioritzar en l'aposta política un concepte com el d'unitat popular, pot ajudar a superar un conflicte nominal que no ajuda a fer avançar el projecte i que ens fica en el mateix atzucac en què hem estat immersos des de la Transició. Les estratègies de maquillar el nom, com per exemple el cas d'ERPV (Esquerra Republicana del País Valencià), tampoc no han acabat de prendre i, segurament, fan més mal que bé. Perquè si volem realment construir una nació partint de la realitat de tots els territoris, cal que el partit que representa aquesta idea es diga igual a tot arreu.

L'arrelament del projecte independentista, però, només és possible, com deia, si té en compte la realitat de cada territori. I aquesta realitat no només ha de fer referència a la identitat o al sentiment de catalanitat, valencianitat o com li vulguem dir, sinó també als conflictes socials i lluites populars existents en cada poble, ciutat, comarca i país. Prioritzar la unitat popular com fa la CUP, no només en el seu nom sinó també en la seua praxi política diària, pot ajudar a fer arrelar el sentiment i la proposta independentistes entre sectors socials que, per multitud de raons, no farien seus els grans discursos identitaris. La lluita ecologista, en defensa dels drets socials, contra el racisme o la de l'alliberament feminista –entre moltes d'altres– ha de ser indestriable de la lluita per l'autodeterminació i la construcció d'una identitat cultural comuna per a tots els ciutadans dels Països Catalans. A més, aquestes lluites s'han de desenvolupar des de la base, des del municipi, creant un moviment assembleari que, partint de la realitat immediata del ciutadà com a essència organitzativa i de presa de decisions, acabe elevant la sobirania popular a l'àmbit nacional. Aquesta, per exemple, és la proposta de la CUP, i de fet la grandesa del seu projecte.

Publicat al Punt diari el 27 d'abril de 2011

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/402432-paisos-catalans-i-unitat-popular.html

25 anys sense Simone de Beauvoir

2011-04-24T00:56:00.000-07:00

El passat 14 d'abril, dia de grat record per la proclamació de la II República espanyola i la I República Catalana, va ser un dia també de trist record: feia 25 anys de la mort de Simone de Beauvoir. Feminista i dona lluitadora, Beauvoir es va convertir en tot un referent polític i intel·lectual durant la segona meitat del segle XX. Membre d'una família benestant francesa, Simone sempre va tenir present la lluita pels drets dels més desafavorits, pels "nadie" que diria Galeano. Una lluita que sobretot va quedar reflectida en la defensa dels drets de les dones, fet que va convertir Beauvoir en una de les teòriques més importants del feminisme.

L'obra de Beauvoir, doncs, barreja literatura i teoria política. Una obra clarament marcada per la seua capacitat filosòfica, cosa que la va portar a exercir com a professora de filosofia durant bastants anys. La seua relació amb Jean Paul Sartre, no només política sinó també sentimental, junt a d'altres intel·lectuals de l'esquerra mundial com Raymon Aaron, la va portar a conèixer i relacionar-se amb els principals líders revolucionaris d'aleshores: Fidel, el Che o Mao foren alguns exemples.

Des del meu punt de vista, Beauvoir fou el tipus d'intel·lectual compromesa que a dia de hui ens falta, la persona valenta que diguen el que diguen d'ella posa els seus principis polítics, ètics i morals per davant, sense importar-li si això li suposarà crítiques per part de l'stablishment polític del moment. Els tristos i mediocres dies que vivim des del punt de vista del pensament et porta a creure de vegades en aquella expressió que tan poc m'agrada de "temps passats foren millors". Però és que, certament, el nivell tan baix a què ha arribat la nostra societat, el patetisme il·lustrat al que ja ens hem acostumat amb la lectura del diari o escoltant tertúlies "polítiques" a la ràdio cada matí, em porta a creure que ens calen més Simons de Beauvoir que mai. Simon, allà on estigues, gràcies per tot el que ens vas deixar ja que, encara que et semble increïble, tot el que vas dir i escriure és més vigent que mai. Salut companya!

"Història de Novelda. El passat d'un poble": ja el tenim aquí

2011-04-22T10:46:00.000-07:00

El passat dimarts vaig presentar a la Casa Museu Modernista el meu primer llibre Història de Novelda. El passat d'un poble. La presentació, valga la modèstia, va ser tot un èxit ja que la sala que la CAM va habilitar va quedar petita. Molts amics, familiars i coneguts, a més de gent interessada, em van acompanyar en un dia tan especial. La presentació, que a banda de la presència del regidor de cultura Víctor Cremades i la responsable de la CAM Covadonga Belló, va anar a càrrec del cronista novelder Pau Herrero, va servir per a traçar unes pinzellades sobre el que els novelders es trobaran al llarg de les gairebé 400 pàgines del llibre.

Tal com vaig explicar, el llibre l'he escrit per la necessitat que tenia de llegir-lo. A dia de hui encara no existia una obra d'aquestes característiques i crec que Novelda s'ho mereixia. No sé si ho he fet molt bé o molt malament, els novelders jutjaran, però el que si que puc dir és que ha estat una faena que m'ha omplert molt intel·lectual i sentimentalment els darrers 3 anys i, només per això, ja n'estic molt satisfet. En defintiva, espere que la gent el gaudisca d'igual manera que l'he gaudit jo escrivint-lo. Espere que servisca per a que la gent del nostre poble conega millor Novelda, la senta més i, sobretot, siga conscient de què tenim una identitat fonamentada en una història i que això continue sent així només depén de nosaltres.

Capitalisme i justícia social: antagonisme en estat pur

2011-04-15T11:23:00.001-07:00

Ens trobem en un moment de la història que recorda molt a aquella simpàtica pel·lícula de Bill Murray que narra uns mateixos fets de manera repetitiva a partir de l'anomenat "Dia de la marmota". Perquè això de les crisis sistèmiques és quelcom que Marx ja va predir fa molt de temps en les seues reflexions al voltant del Capitalisme i la perpetuació d'aquest sistema. La crisi és per al sistema econòmic actual fonamental per a subsistir. De crisis n'hi han hagut moltes i sempre han acabat resolent-se de la mateixa manera: especulació, inflada de la borsa, economia no planificada i sense sentit, esclat econòmic que paguen els de sempre, excusa perfecta per a retallar i empobrir als treballadors i torna a començar. I, evidentment, com si fóra el Monopoly: sempre guanya la Banca.

Fa un temps vaig llegir un llibre que recomane perquè, realment, és molt aclaridor: "La doctrina del xoc" de la Naomi Kleim. En aquesta obra, Kleim ens mostra i demostra com el sistema Capitalista se n'aprofita de grans catàstrofes, de grans xocs, en territoris concrets per a poder implantar-se i consolidar-se amb més força. És més, en la majoria d'ocasions és el mateix sistema amb els seus agents político-econòmico-militars qui provoca l'impacte a través de guerres o colps d'estat. D'aquesta manera, amb l'excusa de la recuperació, el neoliberalisme s'ha anat implantant arreu del món els darrers quaranta anys. Un procés que va seguir una direcció fins l'any 1990 i que es va agreujar amb la caiguda de la URSS, un cop el Capitalisme es va veure lliure i sense rivals. Ara, any 2011, paguem la política econòmica de la dècada dels noranta i principis del segle XXI. Perquè allò de l'"España va bién", molta gent s'ho va creure en excés sense entendre que el que anava bé era el procés d'engreixament de les butxaques dels banquers de sempre, dels empresaris que es van apropiar de les empreses públiques i dels polítics que amb les seues mesures s'anaven llaurant un futur còmode per a ells i les seues famílies.

Ara, un cop creada la crisi, els mateixos que l'han generada volen ser els encarregats de resoldre-la. El llop que cuida les ovelles. Antagonisme en estat pur, surrealisme maquiàvelic de molt mal gust. Perquè així són els partidaris del neoliberalisme salvatge, hipòcrites com ells sols, farsants com els "trileros" que et maregen amb la creïlla i la boleta mentre un company seu et roba la cartera pel darrere i un altre t'estafa fent-te creure que apostant podràs guanyar. I és que la metàfora del "on està la piloteta" els ha funcionat durant tots aquests anys. Bancs, empresaris i polítics han generat una situació ideal per a poder ara justificar les retallades socials que ens venen a sobre, la privatització de la sanitat i l'educació i, en definitiva, el desmantellament de l'anomenat estat del benestar, aquelles engrunes que ens va donar el Pla Marshall fa uns anys i que, a dia d'avui, els poders fàctics no necessiten perquè a hores d'ara no tenen ningú que els puga plantejar una alternativa amb cara i ulls al seu podrit sistema. Trist i real com la vida mateixa.

I arribats a aquest punt, què fer? Jo crec que la resposta és clara: plantar cara i plantejar alternatives. Sempre m'ha fet gràcia escoltar sentències i frases lapidàries del tipus "això del comunisme és molt bonic, però és una utopia". Sincerament no sé a hores d'ara si el sistema que hem de crear s'ha d'anomenar comunisme, la veritat, però el que si que crec és que de cap manera ha de servir per a perpetuar el Capitalisme. Perquè la vertadera utopia és creure que amb el neoliberalisme i el Capitalisme algun dia podrà existir un estat del benestar real per a tota la població mundial. La utopia és creure que els capitalistes permetran que la societat avance cap a un sistema realment just i on la riquesa siga repartida per igual, depenent de les teues necessitats. Això si que és utòpic. Construir una alternativa inspirada en els principis del socialisme i el comunisme, adaptant-la als temps actuals i que permeta a la humanitat accedir a viure amb dignitat no és una utopia, és una necessitat.

Amb l'experiència de la URSS vam poder comprovar que de vegades el nom no fa la cosa. De fet, aquesta experiència malmesa no pot servir com a excusa per a justificar el Capitalisme com a mal menor, rentar-nos les mans i, al cap i a la fi, fer el joc als que manen. Cal, doncs, replantejar termes com comunisme, socialisme o anarquisme, refer-los i adaptar-los als nous temps sense caure en romanticismes estèrils, en enyorances del que podia haver estat i no va ser i posar-nos mans a l'obra perquè la resposta a la crisi per part dels partidaris del sistema ja la coneixem: privatitzacions, retallades socials, atur i empobriment dels treballadors.

Els palmeros de CiU i la defensa dels drets socials

2011-04-13T08:53:00.000-07:00

Fa unes setmanes ja vaig publicar un post al bloc parlant sobre les retallades que el nou govern neoliberal de CiU pretenia aplicar en el Principat de Catalunya. Cada vegada sembla més clar que educació i sanitat, dos àmbits que mai han estat una prioritat per a la dreta a no ser que en puga traure profit econòmic, seran els principals camps de batalla. Avui, però, no vull parlar sobre les mesures preses pel govern d'Artur Mas sinó de la col·lecció de "palmeros" que treballen en les tertúlies i mitjans de comunicació catalans.

Aquest matí, he estat escoltant atentament la tertúlia de Catalunya Ràdio, dirigida per Manel Fuentes. De vegades faig el mateix amb la de RAC 1, grup Godó no ho oblidem, que encapçala Jordi Basté. El cas és que se n'ha parlat d'això de les retallades. Entre els tertulians hi havia el senyor Salvador Cardús, sociòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, que actualment té un càrrec de degà en aquesta universitat si no vaig errat. El senyor Cardús es queixava de què ahir mentre ell, la rectora de la UAB i altres càrrecs programaven la retallada econòmica a la universitat i, per tant, enviar a l'atur a uns quants treballadors de tant il·lustre institució, un grup de sindicalistes, ha dit ell, van interrompre tan digna reunió i no els van permetre seguir amb el seu projecte de "liberalització universitària". A més, Cardús ha dit que els sindicalistes eren uns demagogs per demanar a la senyora rectora que renunciés al seu cotxe oficial. Com s'atreveixen!! Estan a punt de quedar-se en el carrer i amb una hipoteca que pagar i encara demanen això a la rectora.

Clar, el senyor Cardús no deu tenir problemes econòmics i per això s'ha permés el luxe de dir en la tertúlia que "a la UAB es podria retallar més d'un 10% i encara la institució podria funcionar al 100%". Increïble però cert. Lògicament el senyor Cardús en aquest 10% no inclou feines com la seua, totalment necessària per al funcionament de la universitat. El senyor Cardús que deu tenir un sou molt digne amb el qual, segurament, es podria pagar la nòmina de molts treballadors que quedaran al carrer els propers mesos per les retallades que tan defensa, no només cobra per la feina a la UAB sinó també per la seua participació en tertúlies en mitjans públics. Potser, la primera retallada que hauríem de fer és prescindir d'aquests tertulians, més aviat "palmeros del sistema", que l'única funció que tenen és la ensabonar els governants i lloar mesures tant antisocials com les retallades proposades per CiU. Clar, el senyor Cardús segur que té una mútua privada i porta els xiquets a una escola privada. Per això no li afecta.

L'exemple de Salvador Cardús no és més que un d'entre molts. Cada dia quan escoltes les tertúlies de la ràdio o de la televisió sents vergonya aliena del que s'arriba a dir. "La veu del seu amo", diuen alguns. El dia que coneguem d'on prové el xec que cobren aquests grans tertulians radiofònics a final de mes, llavors entendrem perquè diuen el que diuen i pensen el que pensen. Alguns, però, no ens deixem enganyar.

La CUP de les comarques gironines critica les retallades sanitàries del Govern

Anuncia fermesa en la defensa dels serveis públics, i dóna suport a la convocatòria del pròxim 28 d’abril a Girona

El govern conservador de Convergència i Unió (CiU) ha començat la seva croada contra els serveis públics anunciant múltiples retallades socials. Tot i que des del Govern s'afirma que aquestes mesures no afectaran els ciutadans, els sindicats i alguns col·legis professionals han advertit que les polítiques anunciades per l'executiu d'Artur Mas tindran efectes negatius en el dia a dia dels ciutadans catalans ja que malmetran considerablement els serveis bàsics del nostre suposat Estat del Benestar.

A més, l'executiu s'ha premès el luxe de treure l'impost de successions per beneficiar únicament les grans fortunes del país i tenir un argument més desmantellar encara més el sistema de serveis públics. En aquest sentit, les assemblees de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) a les comarques gironines han expressat el més ferm rebuig a les retallades socials del Govern i, en especial, les fetes públiques els darrers dies que comportaran el desmantellament parcial d'un servei sanitari públic que és conegut arreu d'Europa pel seu caràcter garantista i per la seva qualitat.

En el marc d'una crisi econòmica del sistema capitalista com la que està vivint el país, la CUP considera que cal garantir més que mai els serveis públics i les polítiques que garanteixin els drets d'aquells qui més pateixen la situació actual. Respecte a això, les assemblees de la CUP han incorporat en el programa per a les properes eleccions municipals mesures per fer front a la crisi i defensar els drets de les classes populars del país, i per això fan públic el suport a les mobilitzacions que es duran a terme en contra les retallades socials.

Així mateix, la CUP anima tota la seva militància a assistir a les concentracions que se celebrin properament i, en aquest sentit, anuncia que l’organització secundarà la concentració del proper 28 d'abril que els treballadors de la sanitat gironina han convocat davant de l'edifici de la Generalitat. D'aquesta manera la CUP mantindrà una actitud ferma per defensar els drets de les classes populars catalanes des del carrer però també des de les institucions, fent propostes reals i concretes que serveixin per acabar amb la crisi sense haver de desmantellar els serveis públics.

Presentació d'"Història de Novelda. El passat d'un poble"

2011-04-12T08:56:00.000-07:00

El proper dimarts 19 d'abril presentarem a la Casa Museu Modernista de Novelda el meu primer llibre "Història de Novelda. El passat d'un poble". Espere comptar amb la presència de molts amics i amigues...

Nosaltres no som professionals de la política

2011-04-05T08:44:00.000-07:00

La política, tal com s'entén amb lletres majúscules, està controlada a dia d'avui per persones que, sense que ningú els hi donés cap titulació acadèmica, s'han autoproclamat com a “polítics” de professió. Sempre he pensat que això és nefast. La política (del grec πολιτική "política", i aquest de πόλις "ciutat") comporta per essència terminològica una acció de grup i no individual. Actualment, però, aquesta premissa bàsica s'ha perdut totalment, no per la voluntat del conjunt sinó precisament pel desig individual d'aquell grup selecte de gestors i buròcrates coneguts com a “classe política”. Retornar la política, amb majúscules, al grup, a la societat, al poble, és una de les feines més importants que propostes com la CUP defensen. Allò que anomenem “democràcia participativa” o “democràcia directa” no és altra cosa que això: assemblearisme en estat pur, decisió col·lectiva i conscient front a la legislació gremial d'uns polítics professionals que cada vegada representen menys gent. Cal, doncs, que el poble recupere la política, la seua capacitat de decidir i comencem a avançar cap a un model de democràcia radical on la representativitat siga l'anècdota i no la l'essència del sistema.

L'any 399 aC, el filòsof grec Sòcrates va ser acusat “de no creure en els déus grecs i de corrompre a la joventut”. Avui dia, els qui creiem que un altre món és possible som constantment acusats de coses semblants, redactades amb d'altres termes, però amb un mateix rerefons ideològic. Perquè anar contra el sistema establert ha estat sempre una pràctica mal vista per l'stablishment polític, ja siga per l'esclavista democràcia grega o per la corrupta democràcia actual. La professionalització de la política, a més, comporta que aquells que hi viuen d'ella es convertisquen en autèntiques feres a l'hora de defensar la seua cadira, el seu modus vivendi. Quan et va el pa ja es sap. I precisament per això cal que la política es desprofessionalitze i les decisions fonamentals i importants estiguen en mans de la majoria i no d'una minoria que hi viu d'aprovar lleis, requalificar terrenys, subcontractar i privatitzar empreses públiques o, simplement, de repartir-se sota mànega els beneficis no declarables de les grans sucursals bancàries. Mentre no acabem amb aquestes pràctiques la política continuarà en mans de qui està.

La meua confiança en el sistema democràtic que s'ha inventat el capitalisme no és excessivament gran, la veritat. Un sistema que es resumeix moltes voltes en la premissa castellana de “hecha la ley, hecha la trampa”. Tot i així, a dia d'avui és el que hi ha i els treballadors tenim l'obligació d'aprofitar totes les escletxes que el sistema té i que ens permeten lluitar per canviar-lo. En aquest sentit, colar als nostres ajuntaments regidors i regidores de la CUP és garantia de canvi. Si més no, ens assegurem que durant 4 anys, aquells que s'han apropiat de la política sense que ningú els hi haja demanat, hauran d'escoltar la fiscalització dels representants de la democràcia directa, del radicalisme democràtic en estat pur. Perquè si alguna cosa pot garantir la CUP és feina. Perquè nosaltres no som professionals, però si volem ser ciutadans de ple dret. La capacitat de decidir el teu dia a dia és el que et fa lliure i, en aquest sentit, si alguna cosa vol ser la CUP és l'eina que allibere a aquest nostre poble.

A Girona la CUP és l'alternativa que suma

2011-03-27T12:36:00.000-07:00

Des de fa mesos, la CUP de Girona s'ha estat reunint amb diferents sectors polítics i socials de la ciutat. La intenció no ha estat altra que la de sumar quantes més sensibilitats millor al projecte de la unitat popular. Aquestes converses, però, han tingut en alguns casos èxit (Reagrupament i Partit per la Dignitat Rural) i en d'altres, malauradament i contra la nostra voluntat, no. Siga com siga, la feina de la CUP ha de ser la de seguir buscant complicitats entre tots aquells sectors de la ciutat que entenen que cal un canvi a l'Ajuntament en dues direccions: en l'aprofundiment del discurs independentista i, sobretot, en la construcció d'una alternativa política al sistema establert. Aquest segon punt, però, no es pot fer des de posicions avantguardistes i sectàries, tot el contrari. El treball amb associacions de veïns, moviments socials, propostes polítiques diverses, professionals de diferents àmbits laborals i acadèmics, entre d'altres, ha de ser una prioritat si realment es vol construir un model de ciutat diferent.

La CUP té l'obligació de fugir de grans discursos teòrics i puristes que no ajuden a fer avançar el projecte. Si alguna cosa és la CUP és praxi. Sense abandonar la reflexió i la teoria, la funció que ha de tenir una organització com la nostra és la de portar a la pràctica tot allò que d'altres teoritzen, allò que ja està més que escrit i debatut. La gent, aquest poble que tant ens omple la boca en els grans discursos d'esquerres i "antitot", vol solucions als seus problemes i no grans dosis de purismes pseudorevolucionaris que normalment només porten a la inacció d'aquells que més s'omplen la boca amb aquests. En aquesta direcció, el programa electoral que presentarà la CUP de cares al 22 de maig estarà ple de propostes clares i contundents, fruit de la reflexió prèvia i les converses amb els sectors afectats de la ciutat, que pretenen canviar de dalt a baix un ajuntament que actualment està més aprop del caciquisme hispànic de finals del XIX que no pas del que ha de ser una administració propera als ciutadans, moderna i d'esquerres.

En aquestes municipals a Girona les persones d'esquerres i independentistes ens juguem moltes coses. Entre d'altres aconseguir que les demandes de tots aquests sectors que he citat abans arriben al ple. I això només ho pot fer la CUP, tant per la trajectòria política dels darrers vuit anys com per la seriositat demostrada en la seua feina. La propera legislatura, doncs, la CUP vol ser la veu del carrer a l'Ajuntament i això depèn únicament de nosaltres i la confiança que li donem. Ara és el moment de transformar en vots tota la feina feta a peu de carrer.

Dissabte xerrada a Alfés

2011-03-15T09:46:00.000-07:00

Doncs això, dissabte m'han convidat a xarrar a la població d'Alfés en les primeres Jornades de debat independentista que realitzen a Ponent. Encantat d'anar-hi i de retrobar-me amb gent que fa dies que no veig.

Els espanyols i la llengua

2011-03-12T11:23:00.000-08:00

Segurament molta gent opinarà que aquest escrit és excessivament generalista i hi estic d'acord. Ara bé, portem unes setmanes que amb el tema de la llengua els “homos hispànicus” s'estan lluint i molt. Fa uns dies, en Raül Agné, entrenador del Girona, va patir una agressió lingüística -perquè a les coses se les ha d'anomenar pel seu nom- en una roda de premsa. Els periodistes espanyols, en aquest cas aragonesos, no van ser capaços d'entendre que si et pregunten en una llengua el més lògic és respondre en aquesta, tan fàcil com això, i més encara quan és la teua i la persona que et pregunta t'ho demana. I molt d'ull perquè en aquest cas estem parlant de persones amb estudis universitaris. La intelligentsia hispànica és realment esperpèntica quan la llengua catalana ix a escena.

Tota aquesta setmana he estat de viatge per Itàlia amb els meus alumnes de l'institut. Quan vas a l'estranger, sempre que no et passeges per “las españas”, tens la sensació que eres un turista més, un ciutadà de primera i no de segona o tercera com quan et trobes en territori “nacional” perquè, al cap i a la fi, la teua llengua i cultura només t'interessa a tu i a les persones que t'acompanyen i, per tant, no hauries de viure cap situació desagradable. Doncs bé, passejant per Florència i lògicament parlant en català entre nosaltres ens vam veure immersos, sense buscar-ho evidentment, en una d'aquestes situacions de conflicte lingüístic que tant sembla ser agrada generar als espanyols. Parlant pel carrer dues adolescents que parlaven en castellà ens van mirar i van exclamar amb menyspreu: “Por Dios, pero que estan diciendo”. Els meus alumnes es van quedar al·lucinats perquè com hom pot imaginar el que nosaltres parlàvem no importava el més mínim a aquestes dues senyoretes hispàniques. Davant la situació vaig reaccionar i els hi vaig dir, amb correcte català això sí, que “estem parlant en català” i vam marxar. Aquí va quedar l'anècdota, tot i les posteriors reflexions al voltant de l'incident. De tot plegat em quede amb la reflexió d'un dels meus alumnes: “el que més m'indigna és, per una banda el menyspreu amb què aquesta tia ha dit la frase i, per altra, que sigui tan ignorant de no saber reconèixer el català com a una llengua més”.

Finalment, un cop hem arribat a casa nostra he vist que el tema de la llengua també ha estat a l'ordre del dia en termes semblants als expressats perquè el jugador del Barça, Andrés Iniesta, ha fet públic al seu fèisbuc, simplement, que està aprenent català, llengua del país on viu i treballa, i que en el futur potser s'atrevirà a fer una roda de premsa en aquesta llengua. Sacrilegi i traïció a les glòries pàtries de la gran Espanya!!! El seu fèisbuc s'ha plenat de missatges dignes d'un nivell intel·lectual que estan per sota de l'home de Cromagnon. El nivell de les intervencions ha estat tan baix que al final m'han fet més gràcia que no pas ràbia. I és que amb el tema de la llengua els espanyols són un dels pobles, junt als francesos, més nacionalista del món. El més surrealista de tot plegat és que després els nacionalistes som nosaltres. El dia de demà quan s'estudien els textos i la premsa dels nostres dies hi haurà gent que no entendrà res perquè, de vegades, aquest món d'estupidesa, d'intolerància i d'analfabetisme extrem arriba a superar-se a ell mateix. Seran capaços els espanyols algun dia de superar la seua fòbia contra el català? Aquesta pregunta, però, no l'ha de respondre un historiador sinó un psicòleg.

Enllace un article d'Antonio Álvarez-Solís que té a veure amb el text i que analitza el ser espanyol molt millor del que mai ho podré fer jo:

http://www.insurgente.org/index.php?option=com_content&view=article&id=6531%3Ael-odio-a-la-libertad&catid=103%3Apais-vasco&Itemid=५०७

Per altra banda, per a entendre el nacionalisme lingüístic espanyol també és fonamental aquesta conferència del catedràtic Juan Carlos Moreno Cabrera:

El vot útil es diu CUP

2011-03-06T11:36:00.000-08:00

Els darrers mesos el discurs dretà i liberal ha anat prenent força i, sobretot, quotes de poder. Després de les darreres eleccions al Parlament de la Ciutadella, la dreta catalana representada per CiU ha vist créixer la seua quota de representació política i, sembla ser pel que diuen les enquestes, que de cares a les municipals pot continuar “in crecendo”. Les darreres retallades socials ens mostren un govern neoliberal fins la medula, que amb l'excusa de la crisi no s'aturarà fins privatitzar les poques empreses

públiques que queden i, a més a més, disposat a acabar amb les poques coses bones que els i les treballadores hem aconseguit des del final de la Segona Guerra Mundial: l'anomenat “Estat del Benestar”.

La dreta, però, no només és catalana i autonomista sinó també espanyola i centralista. La darrera enquesta realitzada sobre les municipals a Girona ens dóna una dada molt curiosa i important: el Partit Popular pot quedar com a sisena força a la ciutat de Girona. Ara bé, sempre i quan fem un vot útil en favor de la CUP el proper 22 de maig. D'aquesta manera, doncs, l'esquerra independentista es pot convertir a Girona en l'única força dins l'Ajuntament capaç de frenar els avenços de la dreta, catalana i espanyola, i a més en la representació més desacomplexada de l'independentisme català.

La candidatura de la CUP barreja els dos elements que actualment necessiten les classes populars d'aquest país: un independentisme clar i català i un programa d'esquerra transformadora que aposta per avançar cap a un nou model polític, social i econòmic per a Girona i els Països Catalans. A més, els suports individuals, professionals, socials i polítics (en aquest cas el del nucli gironí de Reagrupament) converteixen la CUP en la candidatura unitària tant dels moviments socials gironins com també dels independentistes.

Si alguna cosa ha demostrat la CUP, i per extensió l'esquerra independentista, els darrers vuit anys a Girona és capacitat de feina, seriositat, rigor i compromís amb totes les lluites populars i socials que s'han desenvolupat a la ciutat. Treball amb associacions de veïns, participació en les fires populars i oficials, compromís ecologista en la lluita contra la MAT, denúncia de les obres del TAV, lluita contra l'especulació immobiliària, treball amb sindicats, treball amb organitzacions juvenils, treball en favor dels més desafavorits, compromís nacional ferm, etc... Per tot això cal, doncs, que el proper 22 de maig confiem en la CUP i no només li donem el vot sinó que també, en la mesura del possible, ens impliquem en la seua feina perquè, al cap i a la fi, al llarg de la història mai els grans canvis els han fet petites avantguardes ni líders messiànics sinó el compromís de la gent, del poble en general.

Good bye Laporta: ara és l'hora del poble, ara és l'hora de la CUP

2011-03-03T08:49:00.000-08:00

Les darreres eleccions al Parlament ja vaig escriure un post carregant contra les candidatures messiàniques que s'hi presentaven. I, efectivament, em vaig
equivocar poc. Si de cas en les dates, però no amb el final. El “messianisme d'alliberament nacional de caràcter transversal” no ha portat enlloc després d'uns anys de travessia per l'oasi català. Si algú creia (ho feien molts) que un líder, un partit de caràcter personalista, ens portaria a veure la independència dels Països Catalans, ara deu d'estar pegant-se cabades contra la paret. Els processos d'independència nacional són molt més complexos que la creació d'un moviment personalista al qual el poble segueix. Un procés d'alliberament nacional ha de basar-se en la creació de xarxes col·lectives en tots els àmbits que donen resposta des de diferents sectors socials i polítics a la necessitat de la separació, de la independència. Pensar que traient uns quants diputats al Parlament del Parc de la Ciutadella ja es pot declarar la independència, és simplement una estupidesa que només poden creure líders políticament estúpids com Joan Laporta.

Laporta, al cap i a la fi, no ha enganyat ningú. Ell sempre ha demostrat ser un personatge pintoresc, una mica freak en alguns aspectes, i sobretot molt personalista. Un individu al que només importa el benefici propi i poca cosa més. Ara bé, els que si que han enganyat la gent són els què el van erigir com a líder màxim del projecte de Solidaritat: Alfons López Tena i Uriel Bertran. Aquests dos personatges, coneguts històricament per liar-la dins dels seus expartits (CiU i ERC) han muntat un xiringuito amb el qual pensaven que podrien perpetuar-se ells al Parlament i mantenir tranquil a Jan. La primera part l'han aconseguit, de moment. La segona ja no. Jan és indomable, insaciable, i molt egocèntric. López Tena i Uriel també, sobretot el primer. Però és clar, aquests dos són uns professionals de la política des de fa temps i passe el que passe, en la mesura del possible, sempre intentaran donar l'aparença de què en el fons no passa res. En Jan no ho sap fer això. Ell necessita ser el centre d'atenció i, darrerament, no havia tingut un gran paper dins el grup de SI al Parlament. Per tant, necessitava el seu moment de glòria, i més encara després que tota la seua gent de confiança es quedara fora en el darrer Congrés de SI dels òrgans de control del partit/aliança-electoral

I arribats aquí que hem de fer els independentistes? Queda algun projecte que no mantinga els tics clàssics i patètics dels partits tradicionals? Doncs sí, ens queda la CUP. El proper 22 de maig hi haurà eleccions municipals i la CUP presentarà al voltant d'una vuitantena de candidatures arreu dels Països Catalans. La CUP representa l'independentisme desacomplexat i sense pors. La CUP representa l'alternativa independentista progressista, d'esquerres, ecologista, que avança a poc a poc però amb pas ferm cap a la total independència de la nació catalana. La CUP és de fiar perquè, entre d'altres qüestions, els qui militem ho fem sense fer-nos notar, sense buscar el benefici propi sinó el col·lectiu, sense la necessitat de buscar messies perquè creiem que la feina ha de ser de tothom i les medalles també. A més, en el cas de Girona hem demostrat tenir capacitat de dialogar i arribar a acords amb d'altres forces polítiques que puguen assumir el nostre programa polític partint del reconeixement de la bona feina que s'ha estat fent. La CUP és, en definitiva, l'únic projecte independentista amb cara i ulls que pot fer avançar aquest país cap a la seua llibertat. Un cop s'ha acabat el messianisme, ara és l'hora del poble. Ara és l'hora de la CUP.

Això és CiU: menys metges, menys mestres... però més i millors porres.

2011-02-24T00:17:00.000-08:00

Fa uns mesos els ciutadans del Principat vam haver de triar el nou govern català. Molta gent, cansada dels dos tripartits, va exercir el seu dret a vot en clau de canvi i sobretot de càstig a uns partits polítics (PSC, ERC i IC) que no havien satisfet les seues demandes o com a mínim que no havien estat capaços de donar la sensació de cohesió i de ser un govern estable i fort. Davant d'això molts van optar per altres forces polítiques, pel vot en blanc, el nul o l'abstenció. Ara bé, una part important de l'electorat va optar per tornar a donar confiança a la dreta catalana. Uns que, votant per primera vegada, ho feien confiats que serien millors que no pas els que manaven tot i que no sabien ben bé el que votaven: més per inèrcia que per convicció; altres, desitjosos de tornar a aquells “fabulosos temps del pujolisme” on la política es basava en creure que el país és el partit i el partit el país. Les eleccions van acabar portant els convergents al govern i, per tant, retornant Catalunya a la “normalitat” que mai havia d'haver abandonat. Perquè aquesta és la filosofia covergent: nosaltres som els normals i la resta són gent estranya amb la que convivim.

Convergència i Unió, però, no ha trigat massa en demostrar que són realment: dreta pura i dura. Hi ha alguna diferència en termes econòmics entre Mas, Camps i Aguirre? No, cap ni una. La seua política ens ho demostra diàriament: la dreta catalana no vol perdre el tren de la crisi, fabulosa excusa, per a anar desmantellant l'autonomia del benestar i anar, poc a poc, privatitzant-t'ho tot. Primera mostra:

Europapress: 17 de febrer de 2011

2.000 metges catalans signen un manifest contrala "degradació" de la

sanitat

Prop de 2.000 metges pertanyents a la xarxa d'hospitals de l'Institut Català de la Salut (ICS) han subscrit un manifest contra la "degradació" de la sanitat pública, després de l'anunci de mesures contra la reducció del dèficit sanitari, ha explicat a Europa Press una de les promotores de la iniciativa, la radiòloga de l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona Rosa Boyé.

Això és el mateix que ha anat fent Camps al País

Valencià i Esperanza Aguirre a Madrid els darrers deu anys. CiU, però, arriba tard i ho ha de fer amb presses. Si el que diuen els nostres metges es compleix, la sanitat del Principat aviat estarà als mateixos nivells que la del País Valencià, és a dir, totalment degradada, amb unes llistes d'espera interminables i amb uns hospitals deixats de la mà de Déu.

Segona mostra:

Sindicat USTEC: 23 de febrer de 2011

TANCADA COMITÈ INTERCENTRES AL DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ

USTEC·STEs INFORMA QUE AQUEST MIGDIA ELS DELEGATS I DELEGADES DEL COMITÈ INTERCENTRES DEL PERSONAL LABORAL S’HAN TANCAT A LA SEU DEL DEPARTAMENT PER DENUNCIAR QUE A LES LLARS D’INFANTS DE LA GENERALITAT:

NO es cobreixen les substitucions, ni les senceres ni les reduccions de jornada.
NO es cobreixen les vacants ni aquelles produïdes per jubilació.
No es permet compactar la reducció de jornada d’un terç retribuïda al 100 %, després de finalitzar el permís maternal.

El Comitè Intercentres del Personal Laboral del Departament d’Ensenyament romandrà tancat en aquestes dependències del Departament fins que es puguin negociar, atenent a la bona voluntat de les parts, els temes sobre substitucions, cobertura de vacants, empreses de servei

s, manteniment de plantilles, convocatòria pública, etc., tots ells directament relacionats amb uns serveis públics de qualitat i unes condicions laborals que no menyspreïn la di

gnitat dels treballadors i les treballadores.

Comitè Intercentres del Personal Laboral del Departament d’Ensenyament

Ahir el sindicat de mestres i professors USTEC denuncia que de cares a l'any vinent faltaran uns 500 professors a la demarcació de Girona per a poder cobrir la demanda d'alumnat. La senyora Irene Rigau s'ha dedicat a dir des de que ha entrat que no hi

haurà increment de la plantilla sinó tot el contrari: menys mestres per a més alumnes. Ara bé, la tàctica per a despistar el personal ha estar parlar sobre els ordinadors portàtils i el projecte 1x1.

No entraré ara a valorar aquest projecte perquè el tema dóna per a una tesi doctoral, sobretot com de malament s'ha anat implantant gràcies a la incompetència del senyor Ernest Maragall, però clar, ara sembla que el principal problema que tenen els centres catalans siguen els ordinadors portàtils: al final CiU acabarà muntant una crema pública de portàtils a la plaça Sant Jaume!

Tot això que hem anat explicant té com a rerefons la crisi econòmica del sistema capitalista. Ara bé, sorpresa, per a algunes coses si que hi ha diners:

TV3 i BTV: 23 de febrer de 2011

Els Mossos estrenen escopetes de pilotes de goma més precises i segures

Ens les pròximes setmanes, els antiavalots dels Mossos d'Esquadra substiuiran les escopetes de pilotes de goma per unes de noves. Amb la nova adquisició, els agents podran disparar directament a l'objectiu des d'una distància de 50 metres, però es produiran menys lesions perquè els nous projectils no reboten.

Els antiavalots conservaran les antigues escopetes, però només les treuran com a últim recurs, quan no hi hagi prou amb els nous projectils per enfrontar-se als violents i dominar la situació.

Mira que bé, per a pilotes de goma i armament per als Mossos si que tenim diners! Què haurà costat comprar aquesta nova joguina per als guardians de l'ordre i la llei (espanyola, clar)? CiU es destapa totalment. El seu govern suposa definitivament eixir del foc per caure en les brases. Tots els qui els van votar no gaire convençuts ja s'ho poden fer mirar perquè d'aquí un parell de mesos hi haurà eleccions municipals i si CiU aconsegueix el poder en les principals ciutats del Principat tindrem polítiques de dretes per a molt de temps i ja sabem quins col·lectius seran els més desafavorits: els de sempre.

Dimarts 1 de març: xerrada a Novelda

2011-02-23T08:58:00.001-08:00

Dimarts 1 de març esteu convidats a la xarrada que faig a Novelda sobre Lorenzo Fenol, el "Mestre Fenoll", a les 20h। al Centre Cultural Gómez-Tortosa de Novelda:

L'exemple de Raül Agné

2011-02-13T04:59:00.000-08:00

L'exemple que ahir va donar l'entrenador del Girona és digne d'admirar. La caverna mediàtica -el costat obscur de la força- no és capaç d'admetre cap llengua que no siga la seua. La ignorància és molt atrevida. Ara bé, tal com diu Agné a la roda de premsa: què hauria passat si parlara anglès? Tots ho sabem: ningú diria res perquè això és normal. A les “espanyes” encara és anormal parlar una llengua peninsular diferent del castellà. L'anticatalanisme visceral ha estat una constant al llarg de la història del pensament nacionalista espanyol. Per què? Doncs la veritat és que té difícil explicació, tret del fet que Espanya com a projecte polític no és capaç de suportar cap nacionalisme que no siga el seu. El fracàs del federalisme és clar en aquest aspecte. La pedagogia només és útil amb aquell que vol ser instruït, en aquells que volen superar el seu estat d'ignorància vital. Això, malauradament, avui dia no passa a Espanya.

El conflicte lingüístic que ha viscut Agné a Osca, però, és el mateix que viuen milers de catalanoparlants diàriament, sobretot en territoris com el País Valencià। El menyspreu cap a la llengua catalana, l'insult o fins i tot l'agressió física, no són situacions estranyes en ciutats com a Alacant o València। Què fer? Doncs està clar: marxar d'aquest estat. Si no em volen per què jo haig de voler formar-ne part? Algú m'ho pot explicar. No puc ser amic o parella d'una persona a la qual no li agrada com sóc, com parle, com em comporte, etc... Doncs quin sentit té seguir formant part d'un estat que fa el mateix però a nivell polític? Federalisme, sí, però als Països Catalans. Perpetuar l'estratègia de voler reformar Espanya és tan inútil com voler fer entendre al maltractador que no està bé pegar la seua parella. Oi què a ningú se'ns passa pel cap convèncer a la persona maltractada que continue vivint amb el seu maltractador? Doncs per què pretenem que la nació menyspreada, expol·liada i insultada continue formant part de l'estat que li aplica aquests greuges? Hauria estat lògic que en Raül Agné es quedara en una sala on no se'l respectava? No. Doncs ja està clar: què fan els Països Catalans dins d'un estat que no els respecta? Res de bo.

Ressenya interessant

2011-02-09T08:55:00.000-08:00

Us deixe aquí la ressenya que ha fet Ricard Chulià sobre el darrer número d'Afers en què un servidor ha participat. És una anàlisi força interessant, la veritat:

El títol ja ens aproxima a una constatació i una mena de tragèdia gairebé indefugible: “L’inevitable desencís. Joan Fuster i la Transició Democràtica (1976-1982)”. Archilés, professor d’història contemporània a la Universitat de València, ha elaborat en una tesi doctoral l’analisi del pensament nacional de Joan Fuster sota un prisma fins ara inèdit, ja que parteix de la crítica a la teoria de la dèbil nacionalització espanyola enunciada i sostinguda entre d’altres per l’historiador Borja de Riquer i que havia estat la base majoritària que se n’havia usat per a investigar els diferents conflictes nacionalitaris a l’estat espanyol.
Archilés focalitza la construcció d’una identitat i un discurs regional o regionalista com a mecanisme per a construir la nació global i la força que va mamprendre.
Primer de tot, cal remarcar unes mínimes coordenades les quals, tot i que puguen semblar d’alguna manera òbvies, ens serveixen per a entendre el context. Fet i fet, no es pot menysprear la influència que va tindre la ploma esmolada Fuster en el debat públic mentre va exercir-ne aquest paper. I no només podem circumscriure-la estrictament als àmbits valencianistes, ni tan sols extrapolar-la a una part gran de l’esquerra, sinó que va ser central en certa mida en l’opinió valenciana. És a dir, era una veu que calia seguir, tot i que, no cal dir-ho tampoc, la incidència real que pogué tindre en el desenvolupament dels fets siga certament nuŀla. Al capdavall, és massa evident ressaltar que a hores d’ara el país seria tot un altre i, ras i curt, irrecognoscible.
Ara bé, Fuster va aconseguir allò que és la màxima fita que pot assolir un creador d’opinió, com en diuen a l’americana: fer que el lector estiga a l’aguait per a cercar la columna periòdica per a llegir què n’ha dit sobre els esdeveniments de l’actualitat. Archilés fa una anàlisi de la base comuna del pensament que Fuster elaborava en aquestes intervencions i en trau unes conclusions en certa manera polèmiques. Per una banda, hi trobem un Fuster que s’havia decantat de totes totes cap a l’esquerra com l’única força que podria construir el país -no debades una de les frases més citades de l’assagista de Sueca és aquella que diu que el País Valencià serà d’esquerres o no serà.
Tanmateix, Archilés també jutja les opinions de Fuster com a diguem-ne massa irreals per al context en què s’inscrivien. D’altra banda, és cert que Fuster no es va quedar limitat a assenyalar les frustracions que el camí estava prenent per a les ambicions valencianistes, sinó que la seua crítica també anava dirigida a les esperances de l’esquerra.
En definitiva, com bé assenyala Archilés, els grups inclosos en els famosos ells que Fuster assenyalava eren cada vegada més grans i sobrepassaven de molt llarg els sectors batejats com a búnquer. Ara bé, més enllà de la vàlua de l’article -innegable-, des d’una perspectiva ideològica hi ha el problema en analitzar aquests posicionaments de Fuster: efectivament, no es pot rebatre de cap de les maneres que el suecà va pecar d’allò que se’n pot qualificar de maximalisme. Ara bé, en molts casos trenta anys més tard dels judicis de Fuster -i, en aquest sentit, és en el qual parle d’ideologia-, és difícil no sentir-se seduït per les opinions de Fuster com si fins i tot semblaren que havien estat redactades des de les perspectives que en tenim hui en dia. Tanmateix, això ens portaria a analitzar tota una concepció de la transició que va més enllà de les intencions d’aquestes recensions.
El següent article amb què ens trobem en aquest número d’Afers no s’enfronta a un aspecte de la transició a casa nostra menys cabdal, ni de bon tros. De fet, es podria dir que ha estat -i, en certa manera, encara ho és- un dels debats recurrents més importants des de l’àmbit de la política de partits: el paper del Partit Socialista del País Valencià durant la Transició, sobretot la seua posterior fusió amb el Partit Socialista Obrer Espanyol. Joan Martí Castelló, a “Valencianistes socialistes i socialistes valencianistes. Els camins del PSPV”, és ben clar: l’explicació que s’ha donat tradicionalment sobre la integració del PSPV dins del PSOE tot basant-se en els mals resultats que tragué el primer en les eleccions espanyoles constituents de 1977 és insatisfactòria com a mínim. Fins i tot, Martí Castelló també discuteix -i desmunta, val a dir- la tesi que la militància va seguir el mateix camí d’integració en l’estructura del PSOE.
Des d’una anàlisi de les publicacions pròpies del PSPV durant l’època -que no en foren poques-, es veu com el discurs posterior a les eleccions es refermava en la necessitat de mantindre l’estructura independent i amb centre a València del partit, així com la validesa dels postulats de cara a una evolució que portara millors fruits.
D’una banda, les paperetes portaren una collita a què no va ser aliena en marc estatal el Partit Comunista Espanyol. En efecte, si el PCE va ser en l’àmbit estatal l’autèntica cara visible de l’oposició al franquisme, al País Valencià -a molta distància, però, no cal dir-ho- primer el PSV i després el PSPV va ser en nombre de militants la següent referència. El PSOE, tanmateix i homologat mitjançant el finançament pels diferents partits socialdemòcrates europeus, sorgia sense una militància sòlida per a fer-se amb el gran cabàs del vots. Així i tot, no hi ha una explicació coherent, des del punt de vista de qui va defensar la integració, per a una claudicació tan matinera. Cal tindre en compte el factor decisiu de la tardana, per contra, legalització del PSPV, fet que va impedir-ne la confecció de llistes per la circumscripció d’Alacant.
D’una altra banda, hi ha el fet que els resultats, vists amb la perspectiva del temps, no es pot dir que siguen especialment roïns, ja que encara es troben -tristament- entre les millors marques del valencianisme en unes eleccions espanyoles. Ara bé, no es poden obviar les expectatives i el decalatge que hem apuntat entre militància i resultats. Finalment, hi ha l’experiència del Partit Socialista Mallorquí, que va ser protagonista d’una història semblant però que va mantindre la independència orgànica i que ha pogut fer una collita ben digna i valuosa fins ara. Fet i fet, ens enfrontem amb una altra de les mancances sembla que cròniques de la política valenciana, és a dir, l’absència d’una política pròpia o d’un sistema propi de referències polítiques. Ara com ara, amb un Bloc Nacionalista Valencià que és tercera força política municipal des de fa un parell de votacions, si mirem cap al passat podem fer-nos una altra pregunta en la línia del what if… hem perdut temps? I quant n’hem perdut?
Adés hem fet referència a la màxima de Joan Fuster, que gairebé sembla que es va convertir en un dogma: “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. En aquest sentit, és molt interessant l’article de Lluís Bernat Prats Mahiques sobre l’articulació d’un partit valencianista amb propostes homologables a la dreta democristiana europea com fou la Unió Democràtica del País Valencià: “Nació, Transició i Democràcia cristiana. UDPV entre els anys 1974 i 1978″. De fet, una mostra de la vitalitat política d’una nació es mesura per la transversalitat de la consideració com a tal que tinga entre les diferents propostes sociopolítiques. S’han malinterpretat -o, al meu parer, ha estat així- aquestes paraules famoses de Joan Fuster. Una nació no pot ser mai nació si només la manté l’esquerra, ja que una nació, per definició, ha d’abastar tot el cos polític del territori. Ara bé, la frase, amb la voluntat de polemitzar que sempre va caracteritzar Fuster, volia expressar una cosa diferent: en el moment històric en què fou formulada, efectivament, el trencament que suposava una concepció de construcció del País Valencià era tan profund que només es podia concebre des d’una radicalitat democràtica i de canvi estructural que havia de ser necessàriament esquerrana.
Però fins a quin punt es podia entendre aquest concepte de trencament esquerrà? És a dir, al remat, es podria fer una mena de gimnàstica conceptual i afirmar que un partit de dretes que defensara els drets nacionals del País Valencià esdevindria políticament esquerrà? En cert sentit, així pot ser. D’una altra banda, i centrant-nos en els partits de l’esquerra espanyola -o partits valencians d’esquerra que formaven part d’estructures espanyoles-, i també llegint-lo com si fóra l’altra cara de la moneda d’una situació complementària, trobem l’article de Vega Rodríguez-Flores Parra, “Nació i classe. L’esquerra radical en la Transició Valenciana”.
Quasi per primera vegada en la història espanyola, l’esquerra alçava la bandera del respecte dels drets de les diverses nacions que componen l’estat espanyol. Evidentment, no es pot obviar una mena de llei de pèndol que haja portat a una abjuració d’una sobredosi d’Espanya que havia impulsat el franquisme. En certa manera, hui en dia ja es comencen a trobar discursos explícits que incideixen en el tacticisme d’aquells posicionaments i recobren un espanyolisme furibund i sense complexos. Ara bé, l’article planteja unes qüestions vertaderament claus: què s’entenia des del Moviment Comunista del País Valencià, per exemple, com a valencianisme? Què significava Espanya, País Valencià, Països Catalans? Hi havia un discurs articulat o homogeni o es tractava d’un aprenentatge sorgit d’un moment històric?
Fet i fet, hem deixat per al final els articles que tracten els temes diguem-ne que més desestabilitzaren les recuperacions de les llibertats del País Valencià. En primer lloc, Lluís Aguiló i Lúcia ens enfronta a un aspecte prou oblidat o no prou estudiat de les dificultats i els discursos que topaven amb un mur com és el de la judicatura, que, al remat encara arrosseguem, ja que els seus membres venien d’una continuïtat amb el règim feixista. Aguiló i Lúcia ens fa un repàs a “Els entrebancs jurídics de la Transició valenciana” de les contradiccions i obstacles i del que va suposar les diverses lleis d’àmbit espanyol i preautonòmic que va des del període de la mort del dictador, novembre de 1975, al nomenament de Joan Lerma com a president de la Generalitat, novembre de 1982.
Però el vertader entrebanc que va patir -i que continua patint- el País Valencià a l’hora d’eixir de la llarga nit del franquisme fou, sense cap mena de dubtes, la reacció antivalencianista que va suposar la irrupció del blaverisme. D’analitzar aquest fenomen que ha arribat a crear un regionalisme banal, tot seguint la terminologia de Michael Billig, se n’encarrega el sociòleg Vicent Flor en l’article “El ‘capgirament’. La irrupció del blaverisme”. Flor hi addueix que el blaverisme no va sorgir del no-res, sinó que va ser un moviment de la reacció espanyolista que va emprar i va enlairar les senyes identitàries regionals focalitzades en l’àrea metropolitana de València que es varen començar a reproduir des de final del segle XIX i que el franquisme havia aconseguit aclimatar al seu règim per a bastir un discurs populista que aconseguira desfer -no sense violència, cal dir-ho- tots les fites que s’havien assolit pel que feia a la valencianització de la centralitat política valenciana.
En aquest sentit va jugar -com no podia ser d’una altra manera- un paper central la sucursal valenciana de la Unió de Centre Democràtic, el partit fundat per Adolfo Suárez que representava el canvi en la direcció que les elits espanyoles impulsaven. D’aquest fenomen se n’encarrega Patrícia Gascó Escudero a “Els discursos identitaris a la UCD valenciana (1977-1982)”. És molt interessant observar aquest viratge de la centralitat política de què hem parlat adés representat en el partit que es volia hegemònic d’aquest espai. En un primer moment de la transició calia dotar-se d’un discurs mínimament autonomista i que donara certa pàtina de valencianitat a la proposta. Evidentment, aquest era un aspecte rutinari, lluny de les preocupacions principals d’un partit que representava l’ambició pel poder sense una ideologia formada -com després es comprovaria en implosionar-; per tant, es limitava a reproduir allò que s’interpretava com a central en el discurs polític.
Tanmateix, en veure que aquesta mínima normalitat valencianista havia anat massa enllà i que l’esquerra guanyava amb una majoria àmplia, -de les poques demarcacions en què el 1977 l’UCD no arribava en primer lloc, estaven les tres valencianes- l’estratègia n’havia de ser una altra. És en aquest escenari en què UCD va fer bandera de l’anticatalanisme més furibund, amb un discurs i una complicitat directa en tot allò que fóra un atac al valencianisme: es posava en marxa de bo de veres la maquinària pesada del blaverisme.
Com a cloenda, ens queda l’article d’Antoni Rico i Garcia, “Nació i transició. El cas valencià vist des del Principat”. L’autor ens enfoca la dicotomia que va nàixer amb la proposta fusteriana, que exigia una redefinició del concepte de nació catalana i tot allò que implicava. Aquest debat va tindre una forta empenta fins a la mort del dictador, tot i que va perdre pistonada una vegada s’havien d’assentar les bases del poder autonòmic, ja que l’estructura estatal no permetria -tampoc no resistiria- una configuració que atorgara una relació massa estreta entre els diferents territoris de parla catalana.

http://picam.info/picalullet/%E2%80%A8transicionacional/

El Mestre Fenoll a la Revista del Vinalopó

2011-01-23T09:24:00.000-08:00

Ja és al carrer el número 13 de la Revista del Vinalopó corresponent a l'any 2010. En aquest exemplar he publicat un article sobre Lorenzo Fenoll, el Mestre Fenoll, tot un referent de l'obrerisme, el socialisme i el republicanisme novelder de finals del XIX i el primer terç del XX. Quan des del Centre d'Estudis Locals del Vinalopó se'm va proposar participar en aquest número de la revista dedicat als “personatges del Vinalopó” ho vaig tenir clar des del primer moment: Fenoll havia de ser biografiat. Espere que l'article us agrade i sobretot ens ajude a tots a conèixer una mica més als nostres personatges locals, als homes i dones que han construït Novelda i sense els quals el nostre poble no seria el que és.

Ja és al carrer l’Afers 67: Transició política i qüestió nacional al País Valencià

2010-12-24T01:25:00.000-08:00

En aquest número d’Afers he publicat un article amb el títol Nació i transició. La transició valenciana vista des del Principat, on trace unes línies per a poder entendre com es va viure la transició valenciana des de les terres del nord. Adjunte el text de presentació del volum fet per Ferran Archilés, encarregat de coordinar aquest número d’Afers.

La naturalesa de mite fundacional de la democràcia espanyola de la denominada «Transició» va començar molt aviat en l’escenari polític i cultural espanyol. En realitat, era gairebé inevitable que fos així, atesa la naturalesa del procés polític que va engegar-se arran de la mort del general Franco. La construcció d’un sistema polític i amb un bastiment constitucional distint al de la dictadura necessitava una autolegitimació que, completades les primeres passes del procés, desdibuixés els orígens immediats en el franquisme. A més, el procés de democratització que va acompanyar el canvi polític, el qual no responia a totes les aspiracions de bona part dels sectors antifranquistes, va afegir-se a la voluntat d’incidir en el canvi de marc.

Des de fa un temps, la historiografia, en contrast amb altres disciplines com la sociologia o les ciències polítiques (que per molt de temps han tingut gairebé un monopoli en l’estudi de la «transitologia»), assenyala la càrrega semàntica associada a la noció de «Transició». En realitat, aquesta noció no fou emprada en els primers moments del procés (quan es parlava d’obertures, reformes o trencaments) sinó quan aquest ja havia pres un rumb concret. Des d’aquell moment, però, l’ús es generalitzà i sacralitzà, i tendí a interpretar-se com un període històric coherent (equiparable al franquisme o a la Segona República). No obstant això, els seus límits mai no han estat clars, i sovint s’empra una vaga cronologia que començaria el novembre del 1975, si no abans, i acabaria l’octubre del 1982. Aquest marc cronològic depèn de l’objecte d’estudi i no de la unitat temporal. Així, potser seria millor fer acabar la transició política estricta amb l’entrada en vigor de la Constitució, mentre que, pel que fa a la construcció del marc territorial i autonòmic, hauria d’estendre’s fins a l’aprovació almenys de la LOAPA.

No és la meua intenció discutir en aquesta presentació la legitimitat de l’ús del concepte «Transició», però sí advertir contra uns usos que n’han fet el que no és ni hauria de ser. El sentit modèlic o normatiu d’aquesta és ara mateix un objecte de discussió, i amb raó. Qualsevol intent de presentar el procés de canvi polític com una operació calculada (des del mateix franquisme dels anys cinquanta, si no abans!), on els riscos de la pressió social pogueren ser assumits i neutralitzats, resulta innecessàriament reductiu i esbiaixat. Així mateix, no deixa de resultar ben interessant que la idea d’una «Transició inacabada» (i per tant de la possibilitat d’una «segona» Transició) haja estat una cançoneta de fons a dreta i esquerra des d’aviat, encara que per raons oposades. En realitat, això no és sinó l’altra cara del mirall de la imatge idíl·lica del procés, una queixa activable cada cop que les urgències polítiques ho requeresquen.

Probablement, pocs àmbits deuen haver-hi tan adequats per a no incórrer en aquesta mena de perspectives com el de la qüestió «autonòmica» (i pocs territoris tan complexos com el de la qüestió nacional al País Valencià). Hi ha pocs dubtes que l’elaboració del nou marc territorial i la redefinició de la identitat nacional espanyola fou un dels problemes centrals que, a la mort del dictador, resultava indefugible. El lideratge en el marc espanyol del procés de constitució de les autonomies per part de la UCD va deixar com a resultat un llegat d’ambivalències calculades i no poques improvisacions. Així mateix, la contribució de l’oposició d’esquerres, lluny de les propostes d’un Estat federal com sovint havia defensat, va oscil·lar entre el pragmatisme resignat i un espanyolisme no sempre confés.
Pel que fa al País Valencià, sovint s’ha destacat el contrast entre les suposadament robustes aspiracions de les reivindicacions autonomistes al començament del període i els modestos resultats posteriors. Per exemple, el documental Del roig al blau produït l’any 2004 per la Universitat de València n’és un exemple magnífic, convertit en versió audiovisual canònica. Ara bé, són encara pocs els estudis de què disposem a propòsit del període i encara de la qüestió nacional. Certament, aquest fet no deixa de sorprendre ja que sens dubte, ja siga des dels sectors del nacionalisme valencià com des de la dreta local, tot passant per qualsevol dels colors de l’arc polític valencià, la Transició ha estat i és encara en gran manera la inevitable ficció fundacional de la política al País Valencià. La «Transició valenciana» és un passat que no pot passar, sembla, i els seus efectes (amb les batalles simbòliques, l’anticatalanisme, la insuficiència de finançament, i la (in)definició identitària continuen articulant, si més no, part dels discursos legitimadors de la política local.

Seria completament injust, però, no esmentar alguns treballs que s’han convertit en fites en l’estudi d’aquest passat recent nostre. Per exemple, cal destacar el que, segons la meua opinió, continua sent el millor treball introductori a tot el procés polític que conduí a l’aprovació del primer Estatut d’Autonomia. Es tracta del treball de Jesús Sanz La cara secreta de la política valenciana: de la predemocracia al estatuto de Benicásim (1982). Tres anys més tard, el 1985, es publicava el primer treball monogràficament dedicat (i el primer treball de caire acadèmic) a l’estudi del procés de resolució de la qüestió autonòmica valenciana, que fou el llibre de Manuel Alcaraz Cuestión nacional y autonomía valenciana. Una dècada més tard veié la llum un dossier coordinat per Manuel Martí publicat per la revista L’Avenç, on, amb el to divulgatiu característic de la revista, es feia un balanç de problemes i bibliografies. Finalment, cal destacar el llibre que l’any 2002 signava Alfons Cucó, Roig i blau, que és a hores d’ara la monografia més extensa dedicada a l’estudi del procés autonòmic valencià.

Certament, aquests no són els únics treballs dedicats a l’estudi de la transició al País Valencià (o a recollir alguns testimonis) ni, en conjunt, al procés autonòmic o estatutari. Tampoc no són els únics que han abordat aspectes concrets institucionals (per exemple, d’una o altra força política) o del conflicte identitari. Fet i fet, el lector trobarà en els diversos articles que formen aquest dossier referències a aquests treballs. Tot plegat, però, no resulta un volum excessiu d’estudis si tenim en compte la rellevància dels problemes implicats.

L’objectiu del dossier «Transició política i qüestió nacional al País Valencià» que la revista Afers publica en aquest número no té l’ambició d’omplir tots els buits historiogràfics fàcilment detectables. Tampoc no s’hi pretén oferir una interpretació integrada del procés polític de la Transició. De fet, les perspectives, i encara cronologies, adoptades pels autors varien segons els plantejaments d’estudi i les interpretacions de cada autor. Però els vuit estudis que formen aquest dossier, tot agafant com a eix el de la història política i els seus discursos, sí que aspiren a oferir una reinterpretació d’alguns aspectes clau que, sovint, han estat resolts de manera sumària i sense una anàlisi profunda. En efecte, el trànsit «del roig al blau» sembla explicar la trajectòria seguida pel procés de construcció identitària valenciana en els anys de la Transició. Ara bé, sense discutir allò que és una evidència constatable, segueix sent necessari l’estudi de les posicions, i discursos i estratègies concretes, verificables adoptades en cada moment i per cada actor. Els relats de la Transició valenciana (ja siga el del fracàs i frustració nacional o el de la modèlica pacificació regional) requereixen no només una anàlisi ideològica (que sovint els actors estan ben disposats a oferir) sinó també un esforç d’aclariment teòric i estudi.
El dossier d’Afers respon a dues característiques que aquesta revista i editorial sempre han sostingut: l’interès per les reflexions sobre la qüestió nacional i els nacionalismes i el suport als joves investigadors. Probablement siga innecessari insistir en el primer aspecte, ja que la més elemental de les consultes als índexs de la revista i de les publicacions de l’editorial així ho mostren. Potser no menys innecessari és insistir en el segon, perquè la llista d’autors que han vetllat les armes en un o altre moment de la seua trajectòria professional a Afers és simplement impressionant. Un suport als joves que es combina amb la presència a les seues pàgines dels autors ja consagrats o que han acabat per ser-ho, tot barrejant l’experiència i la renovació. És en aquest esperit que el present dossier ha tractat d’incorporar la perspectiva d’un grapat d’autors que, entre els vint-i-pocs i la trentena llarga, no han «viscut» la Transició, però l’han convertida en objecte de la seua recerca investigadora. També hi comptem amb un autor com Lluís Aguiló, que aporta una perspectiva entre l’experiència personal i el balanç. Entre els autors més joves, els articles es reparteixen en l’estudi d’algunes de les forces polítiques més rellevants com el PSPV (Joan Martí), la UDPV (Lluís B. Prats), la UCD-València (Patrícia Gascó) o els partits de l’esquerra extraparlamentària (Vega Rodríguez-Flores), i en l’estudi dels discursos del blaverisme (Vicent Flor) i la visió de la Transició valenciana al Principat (Antoni Rico). L’autor d’aquestes línies, a més, ha abordat una aproximació a la figura de Joan Fuster. Cal destacar, en definitiva, el renovat interès que els historiadors valencians de les darreres fornades mostren per aquestes perspectives d’estudi, de les quals aquest dossier és una mostra. No estan tots els temes possibles, ni de bon tros (jo mateix confesse haver-me deixat a mig fer un treball, que haurà d’esperar una altra ocasió, sobre els comunistes valencians), però els que hi estan obren vies de reflexió que a partir d’ara caldrà seguir. En aquest sentit, potser la més important de les conclusions és la constatació de la complexitat d’un procés en què ni les posicions de l’esquerra ni les de la dreta valencianes responen a etiquetes senzilles ni predeterminades, i on el lloc de les forces nacionalistes requereix encara una revisió. La qüestió nacional al País Valencià en els anys de la Transició no és un tema d’estudi tancat, com aquest dossier demostra, i resta encara molt per pensar sobre com van anar les coses. No donar-lo per amortitzat ni per a la condemna global ni per a la glorificació autosatisfeta seria, segurament, una opció d’estudi prudent.

Ferran Archilés
Afers, XXV:67 (2010), pp. 561-564

Afers. Fulls de recerca i pensament
XXV:67 (2010)

Transició política i qüestió nacional al País Valencià

Índex

Ferran Archilés
Transició política i qüestió nacional al País Valencià

Ferran Archilés
L’inevitable desencís.
Joan Fuster i la Transició democràtica (1976-1982)

Joan Martí Castelló
Valencianistes socialistes i socialistes valencianistes.
Els camins del PSPV

Lluís Bernat Prats Mahiques
Nació, Transició i democràcia cristiana.
La UDPV entre els anys 1974 i 1978

Patrícia Gascó Escudero
Els discursos identitaris a la UCD-València (1977-1982)

Vega Rodríguez-Flores Parra
Nació i classe.
L’esquerra radical en la Transició valenciana

Vicent Flor
El «capgirament».
La irrupció del blaverisme

Lluís Aguiló i Lúcia
Els entrebancs jurídics de la Transició valenciana

Antoni Rico i Garcia
Nació i transició.
El cas valencià vist des del Principat

Postscriptum

Thomas F. Glick
«Eldorado» a València.
Reflexions sobre mig segle de reconeixement

Albert Toldrà i Vilardell
Inquisidors i austriacistes.
Alguns documents del tribunal de la Inquisició de València
sobre la Guerra de Successió

Recensions

Josep Aguado, Maximiliano Fuentes Codera,
Salvador Vendrell, Ricard Camil Torres Fabra,
Francesc Tomàs M. Sanchis,
Joan Peytaví Deixona, Neus Ballvé Sans

Insubmissió professional: mai faré classe en castellà

2010-12-22T11:24:00.000-08:00

El Tribunal Suprem espanyol ha emès avui tres sentències per les quals vol obligar als professors catalans a fer servir el castellà com a llengua vehicular. Com a professor de secundària en condició de funcionari ja els hi dic, ara mateix, que no cal que s’esforcen amb mi: em declare insubmís a les seues lleis i ordenances. De cap de les maneres pense fer servir una llengua estrangera en el meu país, i menys encara en el meu àmbit professional i laboral. Mentre al País Valencià encara hi ha uns 40.000 alumnes que no poden estudiar en la seua llengua, el valencià, perquè el govern del senyor Francisco Camps no inverteix suficientment, a l’altra banda de l’Ebre el govern colonial de Madrid pretén fer retrocedir els avanços socials i educatius que s’han aconseguit per a la mateixa llengua. No senyors, no. El que no vau aconseguir amb els Decrets de Nova Planta, amb el reguitzell de lleis i ordenances del segle XIX i amb una dictadura genocida de quaranta anys, tampoc ho aconseguireu amb unes lleis promogudes per tribunals pseudodemocràtics que continuen estant controlats pels mateixos personatges sinistres d’abans de l’any 1975.

En nom de la llibertat individual –que els pares trien la llengua per a l’educació dels seus fills- s’intenta acabar amb els drets col·lectius i nacionals dels catalans. La cantarella “democraticoide” de partits com Ciudadanos, Partit Popular i d’altres elements d’extremadreta del mateix nivell intel·lectual, no pot servir de coartada per al retrocés de la que hauria de ser, si fórem un país normal, l’única llengua oficial als Països Catalans. Defensaran aquests mateixos nacionalistes espanyols el dret a què els pares d’origen xinès, magrebí, romanès, polonès, pakistanès o indi també tinguen dret a decidir la llengua en la què han d’estudiar els seus fills en un país que no és el seu? Perquè en realitat aquí és un rau la qüestió: en la territorialitat d’allò que els senyors del Tribunal Suprem consideren que és el seu país. I aquí és un cal que ens comencem a posar forts, d’una vegada per totes, els ciutadans d’aquesta nació: senyors i senyores això no és ni França ni Espanya i, per tant, les seues lleis no tenen cap mena de validesa sobre nosaltres.

El dia a dia demostra cada vegada més clarament que l’única sortida per a aquest país mediterrani, si és que vol sobreviure realment, passa per la independència. Sense això no hi ha res a fer. La política de “peix al cove” de Convergència i Unió, les polítiques antivalencianes del PP i la manca d’oposició amb cara i ulls o la connivència amb les institucions espanyoles del govern de les Illes són el càncer que ens pot matar com a poble. Cal despertar i reaccionar ja. La insubmissió a les seues lleis ha de ser un primer pas en aquest procés cap a la llibertat plena de la nació catalana. Jo ho tinc clar i ho torne a repetir: no acataré cap mena d’imposició lingüística espanyola en la meua feina diària. Senyors del Tribunal Suprem ja poden enviar la Guàrdia Civil a l’institut on treballe.

I dissabte xerrada a Balaguer...

2010-12-15T07:54:00.000-08:00

“Democracias payasas y nacionalismos excluyentes”

2010-12-08T09:49:00.000-08:00

Aquests són els qualificatius que va utilitzar el flamant premi Nobel de literatura Vargas Llosa per a referir-se durant el seu discurs d'ahir a les democràcies sudamericanes que no li agraden (Veneçuela, Bolívia o Nicaragua) i, també, per a atacar aquells nacionalismes diferents de l'espanyol que, a disgust de Vargas, encara existeixen. L'escriptor peruà, conegut per les seues tendències nacionalistes hispàniques i el seu odi visceral cap a tot allò que signifique progrés i avanços socials a Sudamèrica, va aprofitar el discurs d'ahir per a tornar a recordar-nos que els premis nobels no són altra cosa que un “yo me lo guiso, yo me lo como”. Si partim de la base que l'any 1973 se li va donar el nobel de la pau a un personatge com Henry Alfred Kissinger, al mateix temps que planejava amb Augusto Pinochet l'operació Cóndor i el colp d'estat contra Allende, moltes coses s'entenen.

Vargas Llosa és un personatge que ha seguit una evolució ideològica d'aquelles que fan realment por. Ell mateix reconeix que ha evolucionat des del marxisme en la seua joventut fins a posicionaments neoliberals que gairebé freguen el neofeixisme conservador dels falcons nordamericans. A més, ha passat també de ser un apassionat de la literatura catalana i del seu clàssic Tirant lo Blanch, a alinear-se amb el nacionalisme espanyol més caspós i ranci a casa nostra representat per personatges obscurs i sinistres com Rosa Díez. Evidentment, al llarg de la vida tothom canvia de posicionaments, de postures polítiques, no tant depenent de l'edat (com alguns intenten constantment justificar els seus girs ideològics) sinó del context històric i social en què es viu. Però és clar, la metamorfosi kafkiana de Vargas Llosa és digna d'estudi per part dels psicòlegs. A més, un senyor que és del Perú, un dels països sudamericans més corruptes i on majors barbaritats s'han fet contra la dissidència política (recordem el govern del senyor Fujimori i com va solucionar el “problema” de la guerrilla Tupak Amaru), un país on la pobresa extrema és una constant i on la política oficial no fa res per solucionar-ho, es permet el luxe de qualificar com a “democracias payasas” aquells països on els seus governants, elegits democràticament per majories absolutes en molts casos, estan posant fre a la pobresa, l'analfabetisme, les mancances sanitàries, entre d'altres elements bàsics per a la vida digna dels seus ciutadans.

“Nacionalismos excluyentes” diu el nou messies de l'espanyolisme internacional. I a més també deia alguna cosa sobre el suposat racisme de les polítiques lingüístiques que s'estan duent a terme al Principat de Catalunya. Denigrant i lamentable. Algú li hauria de passar el darrer estudi sobre l'ús del català al País Valencià a aquest defensor de la llibertat lingüística per a que sàpiga de primera mà (de fet ja ho sap perfectament) l'extermini cultural i lingüístic que els seus amics nacionalistes espanyols del PP estan duent a terme en terres valencianes. El discurs nacionalista espanyol actual és també de psicòleg, és gairebé esquizofrènic, perquè qualifiquen amb adjectius com “excloent, racista, etc..” tot aquell nacionalisme que no és el seu, quan a la pràctica són ells els qui actuen així.

L'actitud de Vargas Llosa és indigna del que hauria de ser un representant de la cultura i la intel·lectualitat. Però és clar, qui paga mana, i les relacions econòmiques que Vargas Llosa té amb els sectors econòmics i polítics de dreta tant als EUA com a Espanya són més potents que la veritat i el mínim de vergonya i decència que se li pot exigir a un escriptor. Senyor Llosa (cognom català per cert) jo, que no sóc com vostè, però, el continuaré llegint. Això sí, agafaré els seus llibres de la biblioteca a partir d'ara perquè no em pense gastar ni un euro més en la seua literatura.

Demà a Berga...

2010-12-02T11:36:00.000-08:00

Dissabte 17 de novembre: Xerrada al Terra Dolça...

2010-11-22T12:11:00.000-08:00

Dissabte 17 de novembre: Xerrada al Terra Dolça de Sant Cugat.

http://www.terradolca.cat/

Què faré el 28 de novembre?

2010-11-16T10:55:00.000-08:00

Sincerament, encara no ho sé. Tot i que de moment ja puc dir que m'han convidat a dinar a casa d'uns col·legues i el dia abans aniré a Sant Cugat a fer una xerrada al restaurant del meu bon amic Guim Pros, el Terra Dolça. I és que això de no presentar-se a unes eleccions et posa en una situació complicada si tu creus que per uns motius o uns altres hauries d'anar a votar. Malgrat tot, si encara no sé a qui votaré no és tan per un problema meu sinó per les contradiccions que em representen els partits que dient ser independentistes després es dediquen al partidisme de segona regional o aquells altres que porten tants anys jugant -perdó per l'expressió- a la puta i a la Ramoneta. No tinc clar, doncs, perquè hauria de votar a partits com ERC, Solidaritat o Reagrupament. Ara bé, si que tinc clars els motius que em porten a creure que no haig de perdre el temps votant-los.

En el cas d'ERC, què podem dir d'aquest gran partit que s'ha dedicat els darrers anys a cedir el govern de la Generalitat del Principat a un partit espanyolista, a la sucursal regionalista dels Bonos, els Ibarras i als hereus directes del senyor X? Però no només això, ERC ha estat en la darrera legislatura un dels partits del tripartit més partidaris d'impulsar la LEC (Llei Catalana d'Educació) del senyor Ernest Maragall i per tant comparsa indestriable de les polítiques neoliberals que l'aplicació d'aquesta comporta. A més, les darreres jugades que ERC ha intentat fer a la ciutat de Girona respecte a la convocatòria de la manifestació del darrer 11 de setembre i el brut intent de convertir-la en una manifestació autonomista només pel fet de voler anar del bracet del PSC, no han ajudat gaire a que em puga plantejar votar per primera vegada en la meua vida aquest partit professionalitzat i apoltronat on les corbates pesen més que les idees. És més, crec que ERC necessita rebre un bon càstig electoral per així adonar-se'n que la política que ha seguit els darrers anys no té res a veure amb les motivacions que van portar a tants independentistes a votar-los.

Sobre Solidaritat em fan por diverses coses. Per una banda, els personatges en sí que presenten com candidats. Sincerament, i que em perdonen els cristians, però la imatge de Laporta amb l'Uriel i en López Tena de costat em recorda molt a la imatge de Jesús a la creu i els dos lladres. M'explique. Joan Laporta s'ha convertit en una mena de messies, d'elegit, per guiar al poble català cap a la independència. Més ben dit, l'han convertit. L'egocentrisme del personatge en sí em fa relativa gràcia i por alhora. Com a president del Barça, tenint en compte com eren la resta de candidats que es presentaven, doncs mira, encara. Però és clar, aquí estem parlant de triar-lo com a president de la Generalitat del Principat i clar, això ja em resulta més pintoresc i freak. Per no parlar sobre el seu ideari neoliberal que, com és evident, tampoc ajuda gaire a què em puga plantejar votar-lo. Per altra banda estan els dos “lladres”. Lògicament, parle de lladres en sentit metafòric. Uriel Bertran i Alfons López Tena es van convertir en dos lladres d'il·lusions quan a l'endemà de la primera onada de consultes es van dedicar a fer el pena i a insultar-se mútuament a primera hora del matí en el programa del senyor Basté a RAC 1. Aquests dos senyors han estat dos lladres de la imatge de les consultes quan han intentat apoderar-se de la feina feta per milers de voluntaris anònims i després ho han fet servir per a projectar-se ells políticament.

A més, l'estratègia que està seguint Solidaritat les darreres setmanes em recorda molt al joc brut i barroer que partits com ERC fan a l'esquerra independentista i en aquest cas a la CUP des de fa anys i panys. Intentar fer creuere a partir d'un dinar, al qual no vam acudir, que la CUP dóna suport a Solidaritat és molt baix i també, val a dir, patètic.

Per molt PSAN que li done suport, em sembla que el meu vot difícilment serà per uns personatges així. I em sap greu pel Toni Strubell, al qual respecte i l'Isabel Clara Simó, a la qual admire, però crec que aquesta vegada s'han equivocat donant suport a una cosa que amb l'excusa de ser “transversal” - concepte de moda i que el PSAN li ha volgut donar sentit de “Front patriòtic” recuperant un dels moments més “orgàsmics” de l'independentisme contemporani- han enganyat a molta gent que perdrà moltes il·lusions a l'endemà quan vegen que el suflè laporta-bertran-tena es desinfla. La darrera idea que han tingut ha estat dir que depenent dels resultats obtinguts a les autonòmiques es presentaran a les municipals. Doncs així, tal com va dir el poeta alemany: “No hase falta desir nada más”.

Finalment em queden els senyors de Reagrupament. El suflè d'aquests si que s'ha anat desinflant els darrers mesos i gairebé ja només queda la crema. Carretero, que fa un temps es va voler presentar, també, com una mena de messies independentista, ha creat un projecte inspirat en el mateix concepte de transversalitat. De fet, va ser ell el gran inventor del terme de moda i per no haver-lo patentat a l'SGAE, uns altres senyors -lladres deia abans- li han prés. Una transversalitat que, evidentment, vol dir “som de dretes i neoliberals però ens fa vergonya dir-ho”. De fet, no puc votar a una persona que ha defensat la visita del Papa a Barcelona les darreres setmanes amb l'argument que una Catalunya independent ha de tenir com a aliats estats tan democràtics com el Vaticà o els Estats Units d'Amèrica.

Arribats a aquest punt, haig de dir que no votaré a cap d'aquests partits, a més, per una raó molt més important que les abans esmentades: no tenen cap mena de projecte nacional que tinga com a marc el territori dels Països Catalans. Tenir com a projecte aquest marc territorial vol dir treballar-hi en favor d'ell, tal com fa l'esquerra independentista, i no simplement posar el mapeta en la teua propaganda o pensar-te que perquè portes a un parell de valencians a la llista ja estàs fent país. Aquests no són el meu projecte. Aquests no representen el model de país que vull per al present i per al futur. En definitiva, és possible que el dinar que tinc a casa d'uns col·legues el dia 28 s'acabe allargant en la sobretaula més enllà de les vuit de la vesprada...

Adéu i fins sempre Joan Solà

2010-10-27T11:49:00.000-07:00

Hui ha mort Joan Solà. Crec que no calen paraules per a dir qui era i la seua importància per als Països Catalans. Per acomiadar-lo ho vull fer amb unes paraules seues escrites al seu darrer article:

Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses:
primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de
què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.

Adéu i ja ens trobarem d'aquí uns anys.

Cap a un nou valencianisme des del fusterianisme

2010-10-24T09:20:00.000-07:00

Els darrers temps han proliferat entre el valencianisme postures contràries a la idea dels Països Catalans. Fins aquí correcte. No ho compartisc, però reconec que és legítim. En el camp del nacionalisme i la interpretació d’un concepte tan abstracte i obert com és el de “nació”, tothom està convidat a opinar i a mostrar quin és el seu projecte. El debat, però, moltes voltes acaba viciat per l’adjectivització constant dels plantejaments que s’hi fan, tant d’un costat com de l’altre, situació que ens porta a posicionaments defensius i poc útils per a la lloable tasca de “valencianitzar” el País Valencià i avançar cap a la plena sobirania del nostre poble.

L’antifusterianisme visceral

El primer punt sobre el que m’agradaria parlar és l’antifusterianisme que ha proliferat en determinats sectors, especialment des de la mort del suecà. Un antifusterianisme que s’inspira fonamentalment en l’assaig De impura natione de Damià Mollà i Eduard Mira. Una obra que, val a dir, s’ha de llegir de manera obligatòria igual que ho fem amb Nosaltres els valencians, sobretot per un motiu fonamental: perquè sinó no entendrem res, o només una part de la discussió. Els seguidors de Mollà i Mira, però, han acabat fent el mateix que allò de què acusen al valencianisme d’arrel fusteriana: sacralitzant la seua obra de capçalera. I és que, ni el Nosaltres... és la Bíblia ni De impura natione l’Alcorà. La sacralització, a més, comporta una conseqüència directa contraproduent per al debat: l’adjectivització del contrari i el menyspreu cap a tot allò que representa.

Per als antifusterians, l’intel·lectual de Sueca és una mena de dimoni amb cua que ha estat el culpable absolut de la situació actual del valencianisme. Primer reduccionisme visceral i ximple. Joan Fuster va ser un intel·lectual gràcies al qual hui dia encara tenim valencianisme. Això ho afirme perquè ho crec fermament. Ara bé, Joan Fuster, com a bon ésser humà que era, es va equivocar en moltes ocasions. No tant, des del meu punt de vista, en la teoria com sí en la pràctica. D’aquí, però, a acusar-lo de tots els mals del país hi va un bon tros. Per què existeix un antifusterianisme tan visceral, doncs? Per una raó molt concreta: aquell que té una visió frustrada del País Valencià ha de crear el seu culpable particular i en aquest sentit Joan Fuster n’és un bon enemic a batre. Amb això acaben fent, una altra vegada, el mateix que segons ells va fer Fuster tota la vida: buscar-se un enemic. Fuster el va trobar en el regionalisme i ells el troben en el catalanisme. I jo em pregunte: això serveix per a alguna cosa? I tinc també la resposta: no. L’enemic té noms i cognoms: es diu Espanya i espanyolisme. Si el valencianisme com a moviment no arriba a aquesta conclusió serà tota la vida un moviment frustrat, errat, fracassat, sense un horitzó clar. Un moviment que seguirà arrossegant les mateixes fòbies i plantejaments erronis, els mateixos fracassos i frustracions.

Si l’autoproclamada “tercera via” vol ser pressa seriosament, el primer que hauria de fer és deixar de demonitzar a Fuster i els seus seguidors, que a dia de hui, els agrade o no, encara en som molts. És més, m’atrevisc a fer una altra afirmació: dins del mateix Bloc Nacionalista Valencià, els fusterians –en termes amplis- encara són majoria, això sí, majoria silenciosa i silenciada. La realitat del País Valencià és molt complexa i variada. Intentar reduir la identitat valenciana en conjunt a allò existent en una zona molt concreta del país no ajuda gens ni mica a la valencianització del territori. Així com no s’han de menysprear els trets identitaris i tradicionals del centre del país, tampoc es pot pretendre fer-nos creure a la resta dels valencians que aquests són els que ens identifiquen a tots com a poble. Per a entendre'ns, la senyera amb franja blava, molt bé, però a València que per això és la d’aquesta ciutat. Les falles, meravelloses, però que es facen on realment són tradicionals i que no ens les intenten colar amb calçador a la resta de valencians. Criticar que valencianisme d'arrel fusteriana per haver creat un imaginari fals on predominen els elements “catalans” front als “valencians” i a la vegada uniformar el territori valencià sota la identitat folklòrica creada per Teodor Llorente o Blasco Ibáñez, no és la millor manera de diferenciar-te d'allò que critiques.

Un catalanisme sense horitzó clar

Front a les postures “tercerviistes”, ha continuat existint en terres valencianes un plantejament nacional identificat amb els posicionaments fusterians que aposta per la construcció d’un valencianisme que té com a horitzó la construcció dels Països Catalans. Aquest valencianisme, que podríem qualificar com a catalanista, ha estat majoritari en el nacionalisme valencià des de l’aparició del clàssic fusterià Nosaltres els valencians i ha tingut diferents representacions polítiques al llarg de la història, majoritariament representades per les ideologies d’esquerres. El valencianisme d’arrel fusteriana, però, ha caigut en els mateixos paranys que el seu fundador: el rebuig i l’enfrontament constant amb el regionalisme valencià i el fet de pensar que els valencians som un país frustrat. Aquest posicionament, moltes voltes també radical i visceral, ha portat al valencianisme fusterià a ser identificat per diferents sectors del poble valencià com a colonitzador i forani, i no com a la representació identitària pròpia. Val a dir que, evidentment, l’espanyolisme militant ha jugat un paper fonamental en la creació d’una mitologia anticatalanista surrealista i esperpèntica, en la qual sembla que els catalans del Principat tinguen els tancs preparats a l’alçada de l’Ebre disposats a entrar en terres valencianes i arrassar-ho tot. Però tot és culpa de l’espanyolisme? Tan important és l’enemic i tan febles som els valencians? Potser caldria que el valencianisme fusterià féra una mica d’autocrítica i reflexionara sobre si el seu discurs s’adequa a la realitat del país, a les necessitats d’una societat que poc a poc s’ha anat allunyant de debats identitaris i s’ha apropat més a plantejaments d’un menfotisme il·lustrat predominant, fruit més de l’esgotament i el cansament, més que no pas de la frustració nacional que el fusterianisme ha plantejat com a base teòrica.

Aquests plantejaments ens han portat a un tancament en banda extrem, en el qual tothom que no aposta clarament pels Països Catalans ja és una mena de traïdor, de botifler, neoblaver o ximpleries semblants, fet que ens porta a no escoltar a aquells que plantegen alternatives diferents per la simple raó que qüestionen les essències fonamentals del nostre cos teòric. I això ha ajudat a fer avançar la idea dels Països Catalans entre la societat valenciana? No, tot el contrari, és la mateixa estratègia errònia que la dels “tercerviistes acèrrims” quan es pensen que eliminant els Països Catalans del seu vocabulari bàsic ja arribaran al 5% dels vots. Són les mateixes equivocacions que les que cometen els antifusterians quan pontifiquen personatges com Teodor Llorente o Blasco Ibáñez i demonitzen a Fuster. Trobar l’enemic en aquells amb els quals comparteixes més punts dels que realment et separen és fer el joc a l’espanyolisme, és digne d’un infantilisme prepolític. Ara bé, hem de reconèixer que és molt més fàcil anar sempre a la contra de tot que no pas posar-se a trobar punts de confluència, estratègies comunes a partir de les quals puguem avançar en la construcció nacional del País Valencià.

Cap a un nou fusterianisme: el valencianisme del segle XXI

Arribats a aquest punt de divergència entre un valencianisme i altre, què ens cal fer? El primer és revisar tot allò que s’ha dit i escrit els darrers cinquanta anys i adaptar-ho a la realitat social del segle XXI. El valencianisme de la II República, el pensament i obra de Joan Fuster, les propostes de Carles Salvador, els textos dels anys setanta i el llegat de persones com Vicent Ventura, les reflexions tercerviistes i tot allò que partisca del reconeixement dels valencians com a poble, ha de ser el cos teòric a partir del qual començar a treballar. Hi haurà gent a la què pot sobtar la barreja de fonts, però crec que si no abracem totes les famílies del valencianisme i intentem crear quelcom junts mai ixirem avant. Tothom té la seua part de raó, les seues equivocacions i confusions, això ho hem d’assumir.

Per tant, el primer pas que cal fer és el de reconèixer que els valencians i valencianes de totes les comarques històriques del país formem una mateixa comunitat humana, un mateix poble. Això ja ho deia Fuster, no invente res de nou, el problema és que l’evolució de la idea dels Països Catalans ha portat moltes voltes als seus partidaris a confondre la realitat i les idees de Fuster, arribant al punt de no saber distingir entre conceptes tan diferents com país i comarca pel simple fet de defensar una territorialitat concreta. El País Valencià no és una comarca ni una extensió del Principat, qui ho pense es confon i a més parteix d’un plantejament antihistòric. El País Valencià forma un tot en si mateix, sense la necessitat obligada de compartir projectes polítics amb d’altres territoris pròxims. Els valencians són majors d’edat per a prendre les seues pròpies decisions, sense apadrinaments de ningú ni tutoritzacions per se.

Això vol dir que el País Valencià s’ha de despenjar de la idea dels Països Catalans? No, ni molt menys. I és més, crec que la nostra plenitud nacional només la podrem aconseguir anant de la mà de catalans, illencs i andorrans en la construcció d’un projecte nacional i polític comú. Aquest projecte, però, ha de partir de l'heterogeneïtat i el respecte a la diversitat existent dins d’allò que anomenem nació catalana i que engloba a tots els ciutadans que comparteixen el català com a llengua o bé habiten els territoris on aquesta és parlada. Els “tercerviistes” han avançat en els seus textos en la idea de federalisme, el problema és que mentre ells aposten per un federalisme emmarcat dins el conjunt de països de la península ibèrica, el plantejament del valencianisme ha de ser el d’avançar en el federalisme dels Països Catalans. Tal com deia Carles Salvador: “voldria (...) un Estat Català que comprengués totes les terres de llengua catalana i el meu País Valencià autònom dins l'Estat Català”.

El federalisme, doncs, reconeix la identitat particular de cadascun dels territoris dels Països Catalans i els dota d'entitat i sobirania pròpia. Voler construir una nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó sense reflectir aquesta diversitat territorial és tan irreal con voler construir una suposada nació valenciana que no té cap nexe d'unió amb la resta de territoris amb els quals comparteix llengua, història i, val a dir també, problemàtiques econòmiques comunes. Tant una proposta com l'altra no ajuden a la valencianització del país, a l'alliberament del subjecte que diuen defensar, tot el contrari, parteixen de premisses tancades i inapel·lables que no deixen evolucionar el projecte nacionalista valencià. Cal, doncs, valencianitzar el discurs del valencianisme polític sense deixar de costat, però, les referències al projecte comú dels Països Catalans. Altra cosa és si l'estratègia política concreta que ara mateix més ens beneficia és la de parlar de la nació catalana o més aviat fer-ho gairebé de manera exclusiva del País Valencià. És possible, no ho negaré jo, però el que si que no pot fer el valencianisme és prescindir del projecte compartit amb els altres catalans. Això és una errada monumental, no solament des del punt de vista històric o lingüístic, sinó també econòmic i polític.

Un cop reconeguem la diversitat territorial dels Països Catalans cal avançar en la consecució del projecte comú. En el procés de construcció nacional català, la creació de xarxes, de sinergies, entre els diferents països és fonamental per a la creació d'una consciència compartida per part de tots aquells individus que n'han de formar part. Partits polítics d'àmbit nacional, diaris, organitzacions culturals, esportives, xarxes de centres educatius, institucions polítiques com l'Assemblea de Regidors dels Països Catalans, entre d'altres, són elements fonamentals per a començar a conèixer-nos i per a iniciar aquest procés de vertebració del territori. A més, ens trobem en un moment clau de tot el procés, més encara si tenim en compte que actualment hi ha una zona de la nació, el Principat de Catalunya, que es troba immers en un procés de creixement de l'independentisme com mai s'havia vist en la seua història contemporània. Si la resta de territoris no s'hi volen quedar despenjats, i pense sobretot en el País Valencià, cal que el valencianisme comence a treballar per a aconseguir una majoria social com la que mica en mica s'ha anat construint al Principat. I sobretot cal un valencianisme valent i desacomplexat que parle de tu a tu amb el nacionalisme del Principat, que parle del País Valencià però també dels Països Catalans com un projecte de futur beneficiós per a la societat valenciana i no com una nació ancestral i romàntica fonamentada en unes essències pàtries que no podem perdre. La societat ha d'entendre que l'alliberament del País Valencià en el marc federal d'uns Països Catalans lliures és la proposta més beneficiosa per al seu benestar individual i col·lectiu. Si no ho fem així, continuarem sent uns éssers estranys en una societat adormida i “panxacontenta” que es conforma amb poder arribar a final de mes veient com el València, l'Hèrcules, el Vila-real, el Mallorca o, com no, el Barça, guanyen els seus respectius partits. És això el que volem? Doncs mans a l'obra que com va dir el poeta “tot està per fer i tot és possible”.

Dissabte xerrada a Barcelona: La qüestió nacional i territorial dels Països Catalans

2010-10-20T01:16:00.000-07:00

El proper dissabte 23 d’octubre, a les 19 hores, des de l’Ateneu Layret organitzem una xerrada-col·loqui sobre els Països Catalans, la xerrada anirà a càrrec de l’historiador Toni Rico. Posteriorment, obrirem un debat entre les persones assistents sobre com afrontem des de l’independentisme la nostra diversitat territorial

L’acte tindrà lloc al mateix Ateneu Layret (c/ Villarroel, 49)

Xerrada amb la Magdalena Kusserow de Reuter sobre els camps de concentració nazis

2010-10-01T07:57:00.000-07:00

El proper dimecres 6 d’octubre, els i les alumnes de 4t d’ESO de l’IES el Pedró podran escoltar de primera mà l’horror que van suposar els camps de concentració nazis. Dins el marc de l’assignatura de Ciències Socials s’organitza aquest acte que de ben segur serà d’un gran interés.

Nom: Magdalena Kusserow de ReuterData de naixement: 23 de gener de 1924Lloc de naixement: Bochum (Alemanya)

MAGDALENA KUSSEROW va ser educada com a Testimoni de Jehovà juntament amb els seus deu germans. Quan tenia 7 anys, la seva família es va traslladar a la petita ciutat de Bad Lippspringe. El seu pare era funcionari de correus retirat i la seva mare era mestra. La seva llar era coneguda com The Golden Age ja que era el centre de la comunitat local dels Testimonis de Jehovà.

L'any 1941, quan tenia 17 anys, va ser arrestada i retinguda a presons per a joves fins als 18 anys, moment en què li van oferir signar una declaració de renúncia a la seva fe. En negar-se, la van deportar a Ravensbrück. A dos dels seus germans els van executar per la mateixa raó. L'any següent, la seva mare i una de les seves germanes també van ser deportades a Ravensbrück.

1933-1939: "La nostra postura davant el nazisme era innegociable: obediència a l'ordenança jurídica però lleialtat única a Déu, raó per la qual no podíem compartir ni recolzar de cap manera una ideologia com aquella, brutal i inhumana. Com a conseqüència, els nazis ens consideraven els seus enemics declarats. Als 12 anys vaig unir-me als meus pares i la meva germana en la tasca cristiana de difondre les nostres conviccions. Uns sacerdots catòlics ens van denunciar i van arrestar el meu pare. Amb quins càrrecs? Celebrar reunions per estudiar la Bíblia a casa nostra. També van arrestar la meva mare. La Gestapo va escorcollar la casa moltes vegades, però les meves germanes i jo havíem après a amagar les nostres publicacions bíbliques que per a ells eren l'evidència incriminatòria. El 1939 la policia es va endur els meus tres germans més petits per a 'reeducar-los' a llars d’acollida nazis.

1940-1944: "Em van arrestar l'abril de 1941 i vaig estar retinguda a presons per a joves properes fins que vaig fer 18 anys. Em van dir que podia tornar a casa si signava una declaració de renúncia a la meva fe. M'hi vaig negar i em van deportar al camp de concentració de Ravensbrück. Després d'un angoixant viatge amb delinqüents comuns i prostitutes, em van assignar a treballar al jardí i a fer-me càrrec dels fills de les dones de les SS. Un any després també van arribar a Ravensbrück la meva mare i la meva germana Hildegard. Estic convençuda que, gràcies a la fermesa de les nostres conviccions cristianes i, sobretot, a l'ajut de Déu, vam poder mantenir-nos junts com a membres de la mateixa confessió, denunciant amb la nostra determinació, dins i fora dels camps, aquell règim nefast."

Magdalena, la seva mare i la seva germana van ser alliberades el mes d'abril de 1945 durant el transcurs de l'anomenada "marxa de la mort" que va sortir des de Ravensbrück. Un cop acabada la guerra, van tornar a Bad Lippspringe.

La Sra. Kuserow, que fa més de dues dècades que viu a Espanya, és en l'actualitat la Vicepresidenta Honorífica del Cercle Europeén des Temoins de Jehovah Ancien Déportés et Internés. Participa en fòrums internacionals sobre l'holocaust.

L’Onze de setembre que va posar tothom al seu lloc: crònica en primera persona

2010-09-12T10:00:00.000-07:00

Les darreres setmanes han estat un autèntic estrès, no només per l’inici precipitat del curs escolar, sinó també per l’escenari que els partits parlamentaris han intentat dissenyar en la celebració de la diada d’enguany a Girona. Com bé sap tothom, l’esquerra independentista fa més de vint anys que celebra una manifestació independentista a Girona coincidint amb la diada i, des de fa deu, aquesta ha estat encapçalada de manera exclusiva per la CUP i Maulets, principalment a causa de l’abandó del carrer per part de partits com ERC que en veure que la gent no els seguia van decidir deixar de fer “el pena”. Com deia, enguany ha estat diferent i amb l’excusa de la pretesa unitat que es va aconseguir el 10-J a Barcelona, republicans, convergents i sociates, de la mà de les respectives joventuts, sindicats i associacions culturals, van decidir fer una “opa” hostil a la manifestació de la CUP.

La cursa electoral com a teló de fons

Des d’un primer moment, la CUP vam entendre que la proposta d’aquests partits tenia un rerafons obscur que anava molt més enllà de la “unitat”. I evidentment, la conclusió la vam extraure ràpid: eleccions al parlament al novembre i eleccions municipals al maig. Així, segons la seua lògica, enguany tocava sortir al carrer i més encara quan des de feia ja uns quants anys la manifestació de l’esquerra independentista s’havia consolidat i començava a convertir-se en un perill per a les aspiracions electorals d’uns partits que comencen a veure les orelles al llop. Així, ja en la primera i segona reunió vam deixar clara quina era la postura de la CUP: la manifestació havia de ser netament independentista i autodeterminista. Nosaltres estem a favor del dret a decidir, però a decidir de veritat, és a dir, el dret a l’autodeterminació. Amb esperit constructiu vam llançar a la resta de partits gironins, però també a la societat en general, una proposta de manifestació que pretenia ser unitària, però partint de la unitat teixida amb la feina feta a “Girona Decideix” per a la realització de l’exitós referèndum del 25 d’abril passat. CiU i sobretot ERC, però, ens van deixar ben clar que la seua intenció no era realitzar una manifestació a Girona amb aquests termes sinó que prioritzaven convocar la societat amb un lema més ambigu i descafeïnat que permetera a PSC i d’altres forces espanyoles afegir-se. Davant d’això, la decisió va ser clara: vosaltres feu el que vulgueu que nosaltres farem el que portem fent des de fa molts i molts anys. Primera pregunta, doncs, que les bases d’ERC hauran de fer als seus dirigents: per què rebutgen anar a una manifestació unitària amb la CUP i ho prefereixen fer amb el PSC i IC?

La manifestació independentista més gran dels darrers vint anys a Girona

Els dies previs a la diada molts vam començar a tenir la sensació que aquest Onze de setembre podia ser molt i molt gran. La quantitat d’actes que l’esquerra independentista de les comarques nord-orientals havia programat, les notícies constants a la premsa gironina que parlaven de la manifestació, els carrers plens de cartells, entre d’altres, feien presagiar un bon any. I així ha estat. Tots els actes celebrats han estat un èxit rotund, començant per l’Onze a les dotze i la penjada de l’estelada al balcó de l’Ajuntament i acabant per l’acte polític, la manifestació i el concert. Però de tot plegat, el que s’ha acabat demostrant és que, efectivament, la gent vol unitat, però unitat per aconseguir un objectiu molt clar i concret: la independència. Davant d’una capçalera aigualida on els polítics de sempre es donaven cops de colze per sortir a la foto, la població gironina ha optat per anar al darrere d’un lema molt clar i contundent: “Democràcia per als Països Catalans: Independència!” La gent està farta, tipa, empatxada, d’una classe política que no respon a les seues demandes ni tan sols quan aquestes són manifestades amb crits tant clars com els que es van viure el passat 10-J a Barcelona: independència, senyors, independència.

5.000 al davant i 150 al darrere, vostès jutgen. El més graciós de tot, però, és veure ara com algun dirigent d’ERC local que precisament va participar en les negociacions de la manifestació des del primer moment, es dedica a la difamació 2.0 de la CUP i el servei d’ordre muntat, que ell va pactar i acordar, quan calculadora en mà no li surten els números i l’estratègia ha acabat esdevenint un fracàs absolut. I és més, aquesta mateixa persona, ens acusa de fer servir el nom de “Girona Decideix” pel fet que l’exportaveu d’aquesta entitat, militant de la CUP de Girona, va llegir un manifest pactat per les associacions que munten l’Onze a les dotze (ADAC i Casal Independentista el Forn) a petició precisament de les associacions que van encapçalar el referèndum gironí. Les veritats i la realitat de vegades fan mal, ho entenc, però això té fàcil solució: fer les coses bé des de bon principi. No té pèrdua, tampoc, que aquesta mateixa persona acuse el servei d’ordre de fer servir la força física per a mantenir el que havíem pactat: una distància considerable entre les dues manifestacions. I fa gràcia realment perquè precisament va ser gent de la seua manifestació la que en algun moment va donar empentes al nostre servei d’ordre o, fins i tot, algun cop de pal. En fi, quan t’acostumes a fer política professional supose que t’acabes creient les teues pròpies mentides.

Sense més pretensions: 5000 gràcies a tots i totes per la vostra assistència a la manifestació independentista de l’Onze de setembre i als que no vau venir esperem algun dia trobar-vos perquè aquest país només l’alliberarem si entre tots i totes lluitem per un sol objectiu: la independència.

Sandro Rosell o la síndrome de l’esclau agraït

2010-08-25T09:34:00.000-07:00

"Faré el meu discurs en castellà perquè el poble català és respectuós i perquè és l'idioma en el que tots ens entenem". Amb aquestes paraules ha justificat l’actual president del Barça la seua intervenció d’avui en la reunió de penyes. Ho trobe realment lamentable i trist, molt trist. Allò que des de fa tants anys hem estat intentant ensenyar als ciutadans dels Països Catalans des de tots els àmbits –parlar català no és una qüestió d’educació sinó de normalitat- ara, aquest pijoguai de Pedralbes, ens ho llança pel terra.

Els esclaus han tingut al llarg de la història dues opcions de vida: la resignació o la revolta.Evidentment el senyor Rosell no forma part del segon grup. I dins del primer grup hi ha els que quan han assolit una mica de llibertat han optat moltes voltes per semblar-se al màxim als seus amos com a mostra de vassallatge i agraïment. Aquests si que són els del senyor Rosell. Parlar una llengua o una altra és una mostra d’educació? Espere, doncs, que el senyor Rosell parle perfectament el mandarí per a quan el Barça torne a fer gira per les “asies” perquè sinó serà un autèntic maleducat.

Pels voltants de la mani del 10 de juliol es va fer el carnet d’Òmnium en el que molts vam veure una maniobra de despist davant del soci culer catalanista. Es confirma la sospita. La mala educació senyor Rosell comença per respectar-se a un mateix, començant per la seua identitat, llengua i cultura i no mostrant, com ha fet vosté des que és president, un nivell tan baix d’autoestima i de capacitat intel·lectual. En fi, esperem que el Barça ho guanye tot perquè ens esperen sis anys de retrocessos dignes de l’època més dura del nunyisme i el gasparisme. Que Joan Gamper ens agafe confessats. Amén.

El càncer del blaverisme

2010-08-16T03:07:00.000-07:00

Ahir vaig acabar un llibre que trobe recomanable si es volen entendre moltes de les situacions esperpèntiques que viu el País Valencià: No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, del periodista Francesc Viadel (Ed. PUV, 2009). Un servidor prové d’una zona del país on aquest moviment no arriba ni a la categoria de testimonial. I això ha estat així des dels temps de la transició. Tret d’algun friki que en algun moment s’ha pogut enlluernar per les tesis seccessionistes més organitzades, la gran majoria de la població ni tan sols sap que és un blavero. Ara bé, això no vol dir que la població se senta plenament valenciana i catalana. Lamentablement, ni molt menys. El problema al sud és d’espanyolitat pura i dura. Durant la transició, el senyor Vicente Ramos va intentar vincular el blaverisme amb l’alicantinisme, però la jugada era extremadament atrevida i “infumable” i no va acabar de triomfar amb plenitud.

Les vinculacions, però, entre el blaverisme i la dreta espanyola són tan directes que en algun moment si que han provocat que els individus representants de l’espanyolisme més ranci en terres del Vinalopó hagen fet bandera, per interés pur i dur i sempre puntualment, de les tesis blaveres amb la intenció de combatre qualsevol mena d’avanç nacional i cultural valencià. Aquest fou el cas fa uns anys de la campanya encetada pel pressumpte corrupte i president de la diputació d’Alacant el popular José Joaquín Ripoll. Aquest personatge va venir a Novelda i en vore que al balcó de l’Ajuntament onejava la senyera junt a la bandera de la ciutat de València, la de Novelda i l’estanquera, va patir una mena d’atac de blaveritis aguda que el va portar a realitzar el que podríem considerar el primer míting estrictament blavero que escoltàvem els novelders en directe. En l’acte, Ripoll va demanar a la futura alcaldessa de Novelda Mª Milagrosa Martínez que quan guanyara les eleccions traguera immediatament “el drap català del balcó”. I efectivament, poc després el PP guanyava les eleccions i es veia amb l’obligació de pactar per a poder governar amb un experiment populista local que va rebre el nom de Novelda Independiente i que va estar encapçalat per Ricardo Abad, més conegut com “Don Ricardo”, un mestre de la vella escola franquista. Don Ricardo i la futura presidenta de les Corts valencianes van ser els encarregats de traure en persona la Senyera que des de feia tants anys onejava al novelder balcó i que mai ningú havia criticat.

Actualment, el senyor Joaquín Ripoll està acusat de corrupció, la senyora Mª Milagrosa Martínez ha gravat el seu nom amb lletres d’or en el sumari del cas Gürtel acusada d’haver rebut un rellotge valorat en 3.000 euros i Don Ricardo es troba en la ruïna exiliat en terres de França. Tot plegat, una bona metàfora del que és el blaverisme i l’espanyolisme en terres valencianes: un insult a la intel•ligència perpetuat per elements que només busquen el benefici propi a colp de discurs populista i de mantenir el poble valencià en la més absoluta de les ignoràncies. Espere que sapiguem aprendre de la història algun dia.

El diàleg inacabat entre Vicens Vives i Joan Fuster

2010-07-16T08:03:00.000-07:00

Ja ha eixit al carrer el darrer número de la Revista L’Espill. Al número 34 podreu llegir un article que he publicat sobre Vicens Vives i Joan Fuster i la visió que tots dos autors tenien sobre el concepte de nació a partir de l’anàlisi de les seues corresponents obres referencials: Noticia de Catalunya i Nosaltres els valencians. Com sempre, aquells que ho pugueu llegir, no dubteu en deixar la vostra opinó al blog.

61 alumnes elxans es queden sense plaça en valencià al centre escollit en primera opció

2010-06-24T10:54:00.000-07:00

Em vull fer ressó de la notícia que hui ha denúnciat El Tempir d'Elx:

La demanda de places en valencià en primària ha estat del 61,2% davant del 33%, que és l’oferta educativa de la Conselleria, a tot el País Valencià per al pròxim curs escolar. A més, d’un total de 138.223 alumnes que estudien en valencià a primària, tan sols 58.626 alumnes ho poden fer en arribar a secundària. És a dir, 80.000 alumnes abandonen la nostra llengua en arribar a l’institut.

Què succeeix a la ciutat d’Elx?

Per al curs 2010/2011, a Elx la Conselleria d’Educació ofereix 600 places en valencià i 1866 places en castellà (només la tercera part del total són en valencià), de tal manera que, finalitzat el procediment de matriculació, hem de destacar que:

61 alumnes s’han quedat sense plaça en valencià a l’escola i districte triat pels pares en primera opció. Un cas significatiu n’és el grup de 38 alumnes que ho han sol·licitat en la zona nord-est de manera preferent en primer lloc.
La Conselleria d’Educació ha de garantir places en valencià als centres que els pares trien en primera opció o en centres que es troben al districte del domicili habitual dels tutors, cosa que no succeeix en l’actualitat, ja que o bé els passen al programa d’incorporació progressiva, per evitar eixir del centre o del districte o bé, si persisiteixen en la demanda d’ensenyament en valencià, es trasllada l’alumnat d’un districte a un altre amb les conseqüències negatives que suposen per als pares (desplaçaments d’una zona a una altra allunyada dins la ciutat, el centre no és el desitjat pels pares tot i que cursaran els estudis en valencià, etc.)
Hi ha un estancament en la creació de noves línies en valencià des de fa dos anys per culpa de l’administració educativa valenciana ja que, a més, està paralitzant sol·licituds de noves línies o impedint que nous centres acullen els programes d’ensenyament en valencià.
Per tal de resoldre aquest problema, la Conselleria ha d’obrir noves línies d’ensenyament en valencià (no n’ha obert cap des de fa 2 anys a Elx) per tal de garantir la tria lingüística dels pares en primera opció. Es necessiten com a mínim 3 noves línies: una a la zona sud-oest, altra a la zona sud i a la zona nord, on solament hi ha una escola, amb una línia.

Per la igualtat entre el valencià i el castellà

Des d’El Tempir defensem la necessitat de caminar cap a una equiparació entre el valencià i el castellà en l’ensenyament, és a dir:

Cal anar cap a un ensenyament que oferisca el 50% de places en valencià i el 50% de places en castellà a la ciutat d’Elx i no tan sols un terç com ocorre ara. De fet, cal recordar que la demanda dels pares il·licitans a favor de l’ensenyament en valencià se situa molt per damunt de l’oferta de la Conselleria d’Educació i, a més, aquest tipus d’ensenyament és voluntari i es cursa a petició de les famílies.
Denunciem l’existència d’una doble xarxa d’escoles a la nostra ciutat: la pública concentra tota l’oferta de docència en valencià i la privada concertada a Elx no ofereix cap línia en la llengua pròpia del país.
No hi ha voluntat per part de la Conselleria d’Educació de fer un autèntic sistema educatiu bilingüe ja que vulnera de manera molt greu el dret dels pares a elegir l’opció lingüística d’ensenyament que volen per als seus fills, és a dir, en valencià.
L’ensenyament en valencià és l’únic que garanteix el domini del valencià i del castellà i facilita l’aprenentatge de l’anglés. Per tant, els programes d’ensenyament en valencià (PEV o PIL) són els únics que garanteixen un autèntic aprenentatge plurilingüe.

Programes d’educació plurilingüe que hi ha a Elx

Durant aquest curs 2009-2010 dèsset centres educatius de la ciutat d’Elx han implantat programes educació plurilingüe: tots els centres de la zona sud-oest (Carmelites, incloses), els col·legis de la zona centre (excepte el CP Mediterrani) i les escoles de Perleta, Vallverda i la Baia. Aquests centres opten, per tant, per una presència curricular de les tres llengües (valencià, castellà i l’anglés) en l’activitat docent diària. Ara bé, 7 h de l’activitat docent que imparteixen han de ser en valencià. Per tant, El Tempir espera que aquests centres complisquen amb aquestes 7 hores i que facen una aplicació correcta i legal del plurilingüisme ben entés.

La importància dels estudis locals

2010-06-11T04:52:00.000-07:00

Els darrers anys han proliferat al nostre país i la resta de l’estat els anomenats estudis locals. És a dir, amb la intenció d’aprofundir en el coneixement de l’entorn més immediat a l’individu, els científics socials de les diferents branques, s’han dedicat a analitzar el seu objecte d’estudi en un àmbit més acotat: l’àmbit local i comarcal. Amb aquest afany va nàixer ja fa uns anys el Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, del qual un servidor n’és soci. El CEL-Vinalopó, doncs, és una entitat formada per investigadors locals de les terres del Vinalopó que estudia els nostres pobles des de la recerca històrica, sociològica, antropològica i filològica, per citar-ne alguns camps d’estudi. De fet, el CEL-Vinalopó ja ha treballat en diverses ocasions a Novelda de manera molt activa. La més recent d’aquestes activitats van ser les jornades realitzades l’any passat amb motiu de la commemoració de l’expulsió dels moriscos, que mesos després va materialitzar-se en la publicació de les ponències que durant aquell congrés es van presentar.

La feina, però, que desenvolupen entitats com el CEL no és sempre fàcil. De fet, és molt més complicada del que realment sembla. La publicació de les ponències de congressos com l’abans citat, la publicació anual de l’anomenada Revista del Vinalopó que enguany ja complirà el seu tretzè aniversari o l’edició d’altres materials referits als estudis locals de les nostres terres, suposen una despesa econòmica molt important que sols es pot assumir des del compromís de les administracions públiques amb aquest tipus d’entitats –i en aquest sentit són d’agrair les ajudes que l’actual Ajuntament de Novelda ha destinat des de l’àmbit de cultura els darrers anys- i també, i cal dir-ho i remarcar-ho, per l’esforç econòmic que els socis del CEL fan anualment. Un esforç que, val a dir, és realment petit si tenim en compte que a canvi de la quota tens com a contrapartida el fet de rebre a casa unes dues o tres publicacions anuals sobre temàtiques locals del Vinalopó. Em permet, doncs, a partir d’aquestes línies demanar a la població noveldera que es faça sòcia del CEL-Vinalopó i, sobretot, que participe i col·labore en les seues activitats les quals, de ben segur, trobarà molt interessants.

La tasca desenvolupada des del CEL-Vinalopó, doncs, és el complement idoni de la que es fa des de publicacions com la revista Betània, els Quaderns de la Mola o entitats tan arrelades en la nostra localitat com el Grup CIEN. Al cap i a la fi, els estudis locals ens ajuden a conèixer i entendre millor aquells que són d’àmbit general ja que, de fet, tot allò que pertany a un àmbit superior no deixa de ser un reflex d’un altre de més petit i local.

El David ja és a casa!

2010-06-04T10:10:00.001-07:00

Doncs això company: Benvingut als Països Catalans!

Notícia de Vilaweb:

Els activistes catalans de la flota solidària aterren a Barcelona

El vaixell irlandès Rachel Corrie vol arribar demà a Gaza · El govern d'Israel diu que al matí el vaixell continuava avançant · Free Gaza pensa que els han interferit les comunicacions

Els cooperants osonencs, Laura Arau i Manuel Tapial, i el el periodista valencià, David Segarra, han aterrat a l'aeroport del prat de Barcelona, procedents d'Istambul. Aquestes darreres hores, des de Turquia, un cop alliberats, han explicat el relat dels fets d'aquesta setmana, des que la flota en la qual viatjaven fou atacada per l'exèrcit israelià dilluns, causant la mort de nou activistes. Un relat, el seu, que no concorda amb el del govern israelià.

L'activista Laura Arau ha parlat a la premsa tan bon punt han arribat a l'aeroport. Arau ha agraït a Turquia el suport que ha donat als cooperants en tot moment, aixi com a l'associació turca que va organitzar els combois solidaris amb Gaza.

També David Segarra ha denunciat el tracte que van tenir els periodistes que formaven part de la flota solidària a qui es va requisar tot el material per destruir-lo. També ha denunciat de forma explícita la mort d'un periodista que 'va rebre un tret al front'.

Per la seva banda, Manuel Tapial ha agraït la solidaritat rebuda des de Catalunya i d'altres parts de l'estat i ha animat a seguir protestant a totes les ciutats del món per la situació que viu Gaza i per denunciar l'atac de l'exèrcit israelià. Ha anunciat que denunicaran de totes les formes que siguin possibles l'estat d'Israel per l'acció contra la flota. Ha demanat que se'ls retornin totes les pertinences que els han estat requisades i que demanaran compensacions per tot el què han hagut de sofrir.

El vaixell irlandès Rachel Corrie vol arribar demà a Gaza

El vaixell Rachel Corrie, de bandera irlandesa, que navega en direcció a la Franja de Gaza amb material d'ajuda humanitària, ha dit que avui a la tarda entrarà a la zona d'exclusió de vint milles establerta pel govern israelià i espera que demà hagi pogut arribar. El Rachel Corrie hi va amb el mateix propòsit que la flota de la llibertat: trencar el blocatge d'Israel a Gaza i deixar-hi ajut humanitari. Els responsables de l'organització Free Gaza diuen que no tenen pas cap intenció de canviar de rumb ni d'anar a cap port israelià.

Aquest matí, la base de Xipre del vaixell ha perdut durant unes hores el contacte radiofònic amb l'embarcació. 'No sabem on és el vaixell perquè hi hem perdut el contacte radiofònic. Suposem que Israel ha interferit el sistema', ha dit Audrey Bomse, advocada de Free Gaza, una de les organitzacions que formen part de l'expedició.

El diplomàtic irlandès Denis Halliday, que és a bord del vaixell, va dir ahir que les previsions eren d'arribar a Gaza avui. 'Res no ens pararà', va dir. Ara, fonts del govern israelià que citen algunes agències deien avui el matí que el vaixell continuava avançant.

El vaixell, que porta el nom d'una activista pro-palestina morta fa uns quants anys per una excavadora militar israeliana, havia d'acompanyar la flota atacada, però es va endarrerir gairebé dos dies per causes tècniques. A bord hi ha una vintena d'activistes, entre els quals la Premi Nobel de la Pau, Mairead Corrigan-McGuire.

Netanyahu insinua que podria relaxar el blocatge de la Franja de Gaza per la pressió internacional

Coincidint amb l'arribada d'aquest nou vaixell i just després dels funerals dels activistes morts, tots ells turcs, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, podria accedir a relaxar el blocatge imposat a la Franja de Gaza, segons que informen els mitjans israelians (vegeu aquest article del diari Ha'aretz), per la forta pressió internacional. D'altra banda, el president turc, Abdullah Gul, va dir ahir després dels funerals que 'Turquia mai no perdonaria l'atac d'Israel a la flota solidària en aigües internacionals; Israel ha comès un dels pitjors errors de la seva història', va dir Gul en una conferència de premsa.

Govern d'Israel assassins!

2010-05-31T00:47:00.000-07:00

Avui al matí he escoltat a la ràdio la notícia: l'exèrcit d'Israel ha atacat el vaixell que, carregat d'ajuda humanitària, intentava arribar a Gaza. He escoltat que hi havia entre els tripulants dos catalans de Vic als quals, després d'escoltar el nom, he comprovat que no coneixia. Ara, però, he entrat a Vilaweb i he pogut comprovar que un amic meu està també al vaixell: el David Segarra. Ens coneixem des de que compartiem militància a Maulets, ja fa uns anyets, i l'última vegada que vaig estar amb ell va ser quan va venir a Girona, també fa uns anys, per fer una xerrada sobre la premsa al País Valencià i s'hi va quedar a dormir a casa, després de compartir una nit de gresca i festa. Ara mateix no sabem res de la situació d'el David. Hi ha setze morts al vaixell però, almenys de moment, no es coneixen els noms. Des d'aquí vull simplement denunciar la situació que s'està vivint al vaixell i esperar rebre notícies bones sobre la situació de David.

Us deixe l'enllaç de la notícia a Vilaweb.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3735776/setze-morts-latac-israelia-flota-humanitaria.html