El passat dia 22 de gener, en plena efervescència del
debat sobiranista, l’escriptor nordcatalà Joan Lluís-Lluís ens va posar en una
disjuntiva típica i tòpica: triar entre Catalunya i els Països Catalans.
L’article de Lluís mostrava clarament la feblesa a dia d’avui que el projecte
dels Països Catalans té per a la majoria del catalanisme o del mateix
independentisme, entès transversalment. Encara no som capaços de comprendre que
el problema no és o “tot” o “per parts”. No hem entès que tant el “tot” com les
“parts” són projectes de construcció nacional paral·lels que s’han de
desenvolupar alhora i sense entrar a potenciar els problemes sinó els
beneficis. Construir Catalunya, entensa com a la Catalunya històrica amb
Catalunya Nord i Franja, estructurar el País Valencià i crear una identitat
valenciana forta que s’autoreconeix i potenciar les identitats particulars de
les diferents illes projectant aquestes cap a la seua catalanitat, no ha de ser
de cap de les maneres un problema per al procés iniciat a hores d’ara a
l’actual comunitat autònoma de Catalunya. Han de ser dues tasques paral·leles i
fonamentals per a la construcció dels Països Catalans del futur.
La tendència, però, majoritària
és la de plantejar els Països Catalans/problema i no els Països
Catalans/solució. I, és clar, si tu planteges la territorialitat completa com a
problema el que estàs fent és tancar la porta a la possible realització del
projecte. De fet, el plantejament de Joan Lluís-Lluís al seu article ens mostra
clarament com el catalanisme encara no ha entès que els Països Catalans no són
un únic subjecte polític sinó diversos i que aquests s’han de reconèixer des de
la igualtat. Afirmacions com “sis territoris catalanoparlants que envolten
Catalunya” són una clara mostra de com encara a dia d’avui predomina la idea
del centre i la perifèria. No entenem res de res. El País Valencià o les Illes
no són ni una prolongació de la catalanitat ni la perifèria de ningú. I si ens
traiem de sobre aquesta idea, potser començarem a entendre, llavors, que parlar
de País Valencià i de Països Catalans alhora no ha de suposar cap problema. Què
parlar de la independència de la Catalunya sota administració espanyola no ha
de suposar cap problema per també fer-ho del projecte comú dels Països Catalans
com a horitzó final. De fet, si ara que hem començat a posar el debat de la
independència sobre la taula, sembla ser, de manera seriosa, abandonem o ni tan
sols esmentem els Països Catalans com a veritable projecte nacional, ja ens
podem oblidar. Si els catalans que ara podran, torne a dir altra volta que
sembla ser, votar per la llibertat del territori que habiten no veuen aquest
procés com una peça més en la construcció dels Països Catalans sinó un camí que
s’acaba el 2014, mai es plantejaran seguir avançant en la construcció d’una
nació comuna amb valencians i illencs. És més, ni tan sols es plantejaran que
la Catalunya històrica queda dividida entre espanyols i francesos.
Joan Lluís-Lluís també fa servir
una altre terme que hauríem de començar a abandonar si volem que ens prenguen
seriosament: “reunificació”. Historicisme i romanticisme jocfloralesc en estat
pur. No es pot tornar a reunificar res que mai abans ho ha estat. Si ens
referim a la reunificació d’una nació cultural, ens estem equivocant perquè
aquesta mai ha estat esquarterada, ans al contrari, els elements culturals i
lingüístics no troben a dia d’avui encara cap barrera ni al Sénia ni a
l’Albera. En tot cas troben unes administracions polítiques que promouen un
genocidi cultural de diferent graduació, però això és una altra cosa. I si la
reunificació es planteja en termes polítics o jurídics, tornem a fer el ridícul
si ens referim al conjunt dels Països Catalans perquè aquests mai han estat una
nació política i jurídica uniforme sinó una nació cultural i lingüística amb
diferents cossos polítics confederats. De fet, només podem parlar de
reunificació per a referir-nos al cas de la Catalunya Nord i la Franja, i poca
cosa més.
En definitiva crec que cal que comencem a plantejar en tot aquest procés
els Països Catalans com a projecte comú, de futur i en positiu. Abandonar la
retòrica centre/perifèria i entendre la diversitat com a potencialitat d’uns
Països Catalans que cada dia que passa avancen. I sobretot, el que no
necessiten els Països Catalans és que siguem els mateixos independentistes els
qui posem pals a les rodes del projecte. Això li deixem a espanyols i francesos
i nosaltres a treballar en positiu i en la mesura del possible tots i totes a
una des dels diferents territoris partint cadascú de la seua realitat.
8 comentaris:
Toni, jo no hi veig cap problema més enllà de que ara per ara el PP governa a les Illes i al País Valencià, i ser francès és més atractiu que ser espanyol. A partir d'aquí, de moment cal crear la República (Con/federal) Catalana. I quan el projecte català sigui més atractiu que el projecte hispanofrancès aleshores parlarem de PPCC. Sense oblidar-nos-en. Però ara per ara el referendum serà al Principat. I el vot crític de la CUP per aquest motiu no s'entén. O és que voleu proposar un referendum també a tots els PPCC pel 2014? O parlar pels altres?
Salut,
@toniarregui
"el catalanisme encara no ha entès que els Països Catalans no són un únic subjecte polític sinó diversos i que aquests s’han de reconèixer des de la igualtat. Afirmacions com “sis territoris catalanoparlants que envolten Catalunya” són una clara mostra de com encara a dia d’avui predomina la idea del centre i la perifèria."
Unes poques matisacions. Sempre des del meu humil parer, que en absolut pretenc elevar a veritat absoluta.
1-De nacions, tan sols se n'han conegut de polítiques (si vols fem l'excepció, que confirma tota regla, dels aborígens que malviuen en reserves indignes als EUA o Austràlia). I si: a) Les nacions només poden ser polítiques (Ni la francofonia, ni l'àmbit d'expressió anglesa, portuguesa o castellana són una nació); b) La sobirania nacional no és divisible. La posseïx el conjunt del poble en què es fonamenta la seua existència.; 3) Si defenses que cada país de parla catalana és sobirà a l'hora de decidir el seu estatus jurídic-polític, açò és, que cada país té un dret a l'autodeterminació privatiu. Haurem de concloure que, en realitat, els Països Catalans no serian una sola i única nació sinó tantes com espais polítics se'n reclamen, de sobirans. Tres països, tres nacions: Catalunya, València i Balears (ahí entropessaríem amb el debat de si realment hi ha una identitat illenca comunament sentida, que crec que no).
La meua visió és la güiista d'una sola nació (catalana) de Salses aGuardamar i de Fraga a Maó. D'una sola sobirania i un sol dret (comú, sencer) a l'autodeterminació.
Com solucionar el tema? DUI al parlament catalunyés (la majoria necessària hi és i legitimada pel vot amb coneixement de causa emés el proppassat 25n) i cap renúncia a articular la nació completa en els temps que vindran. Només coincidisc amb tu en l'apunt que la noció de "reunificació" és històricament falsa, car no es pot recomposar el mai ha constituït un únic estat nacional. Si, en canvi, oblidar barreres administratives medievals (regnes de València i Mallorques) com, posem per cas, feren prussians i bavaresos per construir, entre més, Alemanya, o piemontesos i napolitants, uns entre tants, per bastir la Itàlia unida.
Salutacions! Salut i avant!
Anònim, no vec just ni lògic comparar la francofonia, o els països de parla anglesa, amb els Països Catalans.
En primer lloc perquè els exemples que tu tries són exemples de potències i imperis colonialistes que han extés la seua influència cultural per diversos continents, amb una dimensió geogràfica que no pot ser comparada amb la dels Països Catalans de cap de les maneres.
I en segón lloc, hi ha una cosa fundamental que ens diferència d'eixos exemples. Als EUA, a Austràlia, etc, no hi ha gent que es considere de la mateixa nació que els anglesos. A Mèxic o Argentina no hi ha ningú que crega que els països de parla hispana siguen una sola nació. Per contra, a tots els territoris de parla catalana hi ha gent que pensa i opina que som una mateixa nació, i això automàticament ens diferència dels exemples que sempre es posen per a desacreditar-nos (Espanya i les seues ex-colònies, Anglaterra i les seues ex-colònies, Alemanya i Aústria, Suïssa, etc)
Jo soc català i francès. Tinc la sort que els meus avantpassats siguin catalans però jo sempre he viscut a frança.
Crec que voler que la Catalunya nord formi part de Catalunya, és molt subrealista. Jo com a francés que em sento, i català, vull ser francés no catala. No us equivoqueu, el vostre sentiment, no és el nostre. Nosaltres som francesos i vosaltres catalans! Si que podeu dir que tenim senyeres però no som catalans.
Anònim , si us plau, no parlis per tots els nords catalans!
Jo també soc Francés i català, pensi el contrari : els atzars de l'historia m'han fet néixer Francés pero tinc la voluntat de participar al moviment d'autodeterminació del poble català.Tinc bandera i soc català.
Ei! Toni, et recomano aquest llibre sobre la Franja, el vaig llegir fa un temps i em va fer entendre moltes coses sobre la visió que tenen allà de temes com la llengua, la cultura, el territori, l'economia... Salut!
http://www.nusdellibres.com/publicacions/planeta-franja
Gràcies per la recomanació.
Toni
Publica un comentari a l'entrada