“Democracias payasas y nacionalismos excluyentes”

Aquests són els qualificatius que va utilitzar el flamant premi Nobel de literatura Vargas Llosa per a referir-se durant el seu discurs d'ahir a les democràcies sudamericanes que no li agraden (Veneçuela, Bolívia o Nicaragua) i, també, per a atacar aquells nacionalismes diferents de l'espanyol que, a disgust de Vargas, encara existeixen. L'escriptor peruà, conegut per les seues tendències nacionalistes hispàniques i el seu odi visceral cap a tot allò que signifique progrés i avanços socials a Sudamèrica, va aprofitar el discurs d'ahir per a tornar a recordar-nos que els premis nobels no són altra cosa que un “yo me lo guiso, yo me lo como”. Si partim de la base que l'any 1973 se li va donar el nobel de la pau a un personatge com Henry Alfred Kissinger, al mateix temps que planejava amb Augusto Pinochet l'operació Cóndor i el colp d'estat contra Allende, moltes coses s'entenen.


Vargas Llosa és un personatge que ha seguit una evolució ideològica d'aquelles que fan realment por. Ell mateix reconeix que ha evolucionat des del marxisme en la seua joventut fins a posicionaments neoliberals que gairebé freguen el neofeixisme conservador dels falcons nordamericans. A més, ha passat també de ser un apassionat de la literatura catalana i del seu clàssic Tirant lo Blanch, a alinear-se amb el nacionalisme espanyol més caspós i ranci a casa nostra representat per personatges obscurs i sinistres com Rosa Díez. Evidentment, al llarg de la vida tothom canvia de posicionaments, de postures polítiques, no tant depenent de l'edat (com alguns intenten constantment justificar els seus girs ideològics) sinó del context històric i social en què es viu. Però és clar, la metamorfosi kafkiana de Vargas Llosa és digna d'estudi per part dels psicòlegs. A més, un senyor que és del Perú, un dels països sudamericans més corruptes i on majors barbaritats s'han fet contra la dissidència política (recordem el govern del senyor Fujimori i com va solucionar el “problema” de la guerrilla Tupak Amaru), un país on la pobresa extrema és una constant i on la política oficial no fa res per solucionar-ho, es permet el luxe de qualificar com a “democracias payasas” aquells països on els seus governants, elegits democràticament per majories absolutes en molts casos, estan posant fre a la pobresa, l'analfabetisme, les mancances sanitàries, entre d'altres elements bàsics per a la vida digna dels seus ciutadans.

“Nacionalismos excluyentes” diu el nou messies de l'espanyolisme internacional. I a més també deia alguna cosa sobre el suposat racisme de les polítiques lingüístiques que s'estan duent a terme al Principat de Catalunya. Denigrant i lamentable. Algú li hauria de passar el darrer estudi sobre l'ús del català al País Valencià a aquest defensor de la llibertat lingüística per a que sàpiga de primera mà (de fet ja ho sap perfectament) l'extermini cultural i lingüístic que els seus amics nacionalistes espanyols del PP estan duent a terme en terres valencianes. El discurs nacionalista espanyol actual és també de psicòleg, és gairebé esquizofrènic, perquè qualifiquen amb adjectius com “excloent, racista, etc..” tot aquell nacionalisme que no és el seu, quan a la pràctica són ells els qui actuen així.



L'actitud de Vargas Llosa és indigna del que hauria de ser un representant de la cultura i la intel·lectualitat. Però és clar, qui paga mana, i les relacions econòmiques que Vargas Llosa té amb els sectors econòmics i polítics de dreta tant als EUA com a Espanya són més potents que la veritat i el mínim de vergonya i decència que se li pot exigir a un escriptor. Senyor Llosa (cognom català per cert) jo, que no sóc com vostè, però, el continuaré llegint. Això sí, agafaré els seus llibres de la biblioteca a partir d'ara perquè no em pense gastar ni un euro més en la seua literatura.