Dos llibres sobre la transició valenciana

Si hi ha un període convuls en la història contemporània del País Valencià aquest és, sense cap mena de dubte, el de l’anomenada Transició democràtica. Un període que ha marcat la vida dels valencians i valencianes els darrers trenta anys. De fet, la generació de la qual forme part som “fills” dels debats polítics d’aquella època, de les decisions preses per uns polítics que primer van dir A i després van acatar B i, perquè no dir-ho, de la renúncia d’uns plantejaments que anys abans de la mort del dictador semblaven plenament assumits per qualsevol persona que tenia la decència d’anomenar-se demòcrata.

Els darrers dies he acabat de llegir, per a projectes diferents, un parell de llibres que tracten sobre aquest període convuls i difícil. El primer és d’àmbit general i el segon de local. L’any 2002, l’exsenador del PSPV-PSOE i prestigiós historiador Alfons Cucó va publicar el seu estudi/crònica personal sobre la Transició. El llibre de Cucó té un doble valor: per una banda, el rigor científic del desaparegut historiador valencià és inqüestionable i, per tant, el seu llibre Roig i blau. La transició democràtica valenciana, és una peça clau en la reconstrucció d’aquest període en terres valencianes. Per altre costat, el fet de ser un protagonista directe de tot aquest període pels càrrecs polítics que va ocupar dins del PSPV, ajuda a donar al seu llibre una visió més personal i directa de les estratègies polítiques que van seguir els diferents protagonistes, tant de la UCD com del mateix PSPV-PSOE del qual formava part. Tot i així, la crònica de Cucó no deixa de ser un text estrictament fonamentat en els fets que es van anar succeint a la ciutat de València i en els passadissos del Congrés dels Diputats de Madrid. Aquest és, des del meu punt vista, un dels principals problemes que gran part dels estudis que s’han fet sobre el tema han patit. Un exemple d’això que dic ho és també la pel·lícula que el director Llorenç Soler va dirigir, precisament amb el mateix títol que el llibre de Cucó, fa uns anys. Podríem dir, doncs, que ens trobem davant d’unes anàlisis que hem de qualificar com per a iniciats en la matèria.


El següent llibre que he llegit és el que ha escrit l’historiador novelder Mario Amorós amb el títol de Novelda. La Transción en la memoria (1971-1979). Així, des d’un àmbit molt més reduït, Amorós analitza, no d’una manera extremadament profunda però si força entenedora, com es va produir la Transició a Novelda. Un estudi, val a dir, que calia fer i que fins ara ningú s’havia atrevit a desenvolupar. Amorós, però, parteix d’uns esquemes estrictament espanyols i, per tant, la importància que atorga als diferents partits polítics i associacions segueix el de la gran majoria d’estudis que des d’una òptica espanyola s’han fet sobre el tema. Un exemple d’això és la poca importància, gairebé nul·la, que dóna al valencianisme polític i cultural que estava apareixent aleshores entre diferents sectors del nostre poble. Uns sectors que, sense caure en la temptació de magnificar-los, van tenir una gran importància en el desenvolupament cultural de Novelda i també en l’àmbit polític des de l’aparició sobretot de la Unitat del Poble Valencià.

Des del meu punt de vista hauria sigut desitjable que Amorós haguera utilitzat entre la seua bibliografia i fonts per a escriure el llibre obres com la de Cucó i, d’aquesta manera, la seua crònica hauria estat més prop de l’àmbit geogràfic i polític del qual forma part Novelda: el País Valencià. Tot i així, la mateixa mancança la podem trobar en un llibre com el de Cucó quan l’objecte d’estudi es centra excessivament en allò que passava a la ciutat de València i rodalies i s’oblida totalment la realitat de la resta del país. El sud i el nord de les terres valencianes, amb les seues particularitats, són de vital importància si volem entendre la complexa societat valenciana en la seua totalitat. D’igual manera, realitzar un estudi sobre una localitat valenciana concreta prescindint de la resta del país no deixa de ser una aventura complicada i, si se’m permet, agosarada.