Consultes i mobilitzacions: un exemple de vertadera democràcia

La consulta popular sobre la independència dels Països Catalans duta a terme el passat diumenge a Girona ens deixa diferents reflexions. La primera, i aquesta la vam fer diverses persones la mateixa nit de diumenge un cop vam conèixer els resultats finals de la jornada, és que la societat gironina es pot organitzar sense l’apadrinament de cap messies extern. Gràcies, però nosaltres sols ens ho hem fet i hem triomfat. Per tant, la postura que vam defensar des de la CUP i la resta de l’esquerra independentista des de l’inici de tot aquest procés ha estat plenament encertada. Una postura que ens ha obligat a tots plegats a aprendre a fer coses que mai havíem fet, que ens ha mostrat el camí per a possibles processos semblants i que, sobretot, ha ajudat a què diferents sectors de la societat gironina que mai havien treballat junts ara ho hagen fet, i això els haja apropat una mica més. Per tant, aquest és el primer triomf de la consulta: el teixit social de la ciutat és més fort que mai.

El segon aspecte que hem de destacar és el de la participació. Els estudis que s’havien fet parlaven que en aquesta segona onada de consultes el resultat aproximat que s’aconseguiria estaria al voltant del 16%, degut a les característiques sociopolítiques de les ciutats on es desenvolupava i, sobretot, a les dimensions d’aquestes. Doncs bé, a Girona hem aconseguit un 21% sobre el cens de votants que ens vam fixar –nouvinguts i joves d’entre 16 i 18 anys- que en el cas d’haver estat un procés electoral sobre la base del cens de les darreres municipals hauria esdevingut una participació del 25%. Per tant un èxit rotund. Tot i així, estic plenament d’acord amb el politòleg i company Jordi Muñoz quan diu que aquestes consultes no les hem d’entendre ni valorar com uns referèndums pròpiament dits sinó com una nova mostra de manifestació política que es desenvolupa en uns termes totalment diferents del que fins ara enteníem dins del concepte “manifestació”. Per tant, si analitzem la consulta de diumenge així, podem afirmar que el dia 25 d’abril de 2010 Girona va viure la manifestació independentista més important de la seua història ja que 16.055 persones, i això és una xifra exacta de manifestants, van eixir al carrer a posar-se darrere d’una pancarta que tenia un lema molt clar: Estic d’acord amb què la nació catalana esdevinga un estat de dret independent dins la Unió Europea dels Pobles. Clar i català.

A més, l’èxit l’hem d’entendre dins del marc polític gironí. Una ciutat on el PSC té el control caciquil de moltes de les estructures locals, tant polítiques com socials, i que per aquesta raó el conseller Nadal va intentar desmobilitzar a la societat gironina des dels micròfons de la premsa el mateix dia de la consulta. Joaquim Nadal, mal que li pese, ja no té la paella gironina agafada pel mànec com en les dècades dels vuitanta i noranta. De fet, el senyor Nadal sap perfectament que molts gironins que durant molts anys havien votat al PSC, ara s’estan declarant públicament com a independentistes i tot i els seus intents diumenge van anar a votar.

Però Girona no va ser l’únic lloc del país on milers de persones es van manifestar per la independència dels Països Catalans, d’una o altra forma. Ciutats com Lleida que va haver de patir el boicot de la mateixa Paeria, Olot, Figueres, Reus, Manresa i dos-cents sis municipis del Principat més, van viure una jornada igual. El dia abans, però, la manifestació es va dur a terme a la ciutat de València. El Cap i Casal va tornar a viure un any més la multitudinària mobilització del 25 d’Abril, en la què milers de valencians van acudir a posar-se darrere de pancartes, ara sí de format clàssic, en què es demanaven coses semblants a les que estaven escrites en les paperetes principatines que s’hi van introduir en les urnes el dia següent.

Cap de setmana, doncs, de mobilitzacions populars. Cap de setmana de rebel·lia en les terres catalanes, del nord i del sud, que de ben segur serà recordat per la història. Perquè si d’alguna cosa estic ben segur és que estem fent història. El clima polític i social que s’està vivint arreu dels Països Catalans, i especialment en el Principat, no té reflex igual en la història d’aquest país ni tampoc d’Europa. Mai abans un poble havia protestat contra el despotisme que el governa posant urnes al carrer per a que la gent, el poble, puguera expressar i donar la seua opinió política. Això ens fa grans i únics. Perquè cal que ho tornem a dir ben fort: Aquesta és la nostra democràcia!