Sembla ser que el jutge estrella de l’Audiencia Nacional espanyola Baltasar Garzón ha tingut una mena de revelació divina –o històrica. El passat mes d’agost va visitar en el colombià municipi d’Apartado una fossa comú plena d’assassinats pels paramilitars d’aquest país. Garzón va ser convidat pel fiscal general de Colòmbia Mario Iguarán. El més fàcil ara seria dir aquella frase de “Déu els cria i ells...”. Anem per parts perquè el tema dóna per a uns quants comentaris. En primer lloc, Garzón no descobreix res de nou, simplement s’intenta apropiar d’una denúncia que ja fa temps que encapçala la societat civil en diferents territoris de l’estat i, com ja ens té més que acostumats, aprofitant-se de la seua tirada mediàtica, es torna a erigir com a gran defensor dels drets humans. No farem un repàs exhaustiu de la història del super jutge. Només, però, recordarem que l’any 2003, el personatge en qüestió va ser condemnat públicament pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, per no haver investigat diferents casos de tortures produïts l’any 1992 en el marc d’una operació política orquestrada per ell contra l’esquerra independentista catalana. Tot i així, encara continua exercint la seua feina amb tota impunitat com si res anara amb ell.
En tot aquest tema també hem de recordar que l’Audiencia Nacional de la qual és jutge Baltasar Garzón és la institució hereva del franquista Tribunal de Orden Público. I això cal recordar-ho perquè, si realment ens interessa fer un exercici de memòria històrica, hem de tenir totes les dades possibles per a poder entendre la situació real del nou circ mediàtic garzonià. Les famílies de moltes víctimes, entre les quals hi ha la del poeta andalús Federico García Lorca, han vist amb el gest de Garzón l’última oportunitat per poder recuperar els cossos dels seus i donar-los definitivament l’homenatge merescut. El problema és que la persona que vol tirar el tema avant és un jutge que tanca diaris i revistes per motius polítics, que ampara la tortura legalitzada per la Llei Antiterrorista en les seues operacions polítiques i que a més ha estat condemnat per això mateix. Així és com volem restaurar la memòria dels antifeixistes desapareguts, assassinats i enterrats en fosses comuns? Em sembla, sincerament, que no és la millor manera.
Sobre el concepte de Memòria Històrica s’ha escrit molt en els darrers anys, sobretot arran de la vergonyant llei que el govern espanyol de Zapatero va aprovar en l’anterior legislatura. Dic vergonyant perquè, realment, no arriba a assolir uns mínims de dignitat i justícia per a les víctimes de la dictadura franquista. La llei és tan tova que no és capaç ni d’anul·lar el judici militar que els feixistes van realitzar per condemnar a mort al president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. Tenint en compte aquesta darrera dada: quin tipus de memòria històrica vol realment la socialdemocràcia espanyola? El pacte de silenci que es va signar en l’anomenada Transició encara pesa sobre nosaltres com una llosa, com les tones de terra i pedres que a dia d’avui suporten gairebé 70 anys després les víctimes del feixisme espanyol. Crec que un exercici de memòria que hauríem de fer totes i tots és el de, precisament, analitzar aquella dècada dels setanta i veure realment per què l’any 2008 la situació encara és la que és.
El concepte que l’historiador francès Pierre Nora va desenvolupar té com a missió fer visibles tots aquells col·lectius que han estat amagats i marginats per la història oficial. En aquesta línia, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica ha jugat un paper important en el debat historiogràfic dels darrers anys, especialment amb l’aprofundiment i qüestionament del tracte que a dia d’avui encara reben les víctimes del colp d’estat del 1936. Crec que és de vital importància que aquest tipus d’associacions continuen amb la seua tasca. També crec, però, que no s’haurien de deixar enlluernar per personatges com Garzón. Companyies així és el que pot acabar amb la seua lloable tasca.
Publicat al setmanari La Directa 106
